El juliol de 1348 hi va haver una matança terrible al call de Tàrrega. En coneixem l'abast per la documentació de la Cancelleria Reial, el relat de Josef ha-Kohen, La vall de llàgrimes, i les excavacions a les fosses comunes que es van fer el 2007 al jaciment de les Roquetes. Van morir tant infants com dones, adults i gent d’edat avançada i, en aquell atac indiscriminat i furiós, es van fer servir espases, destrals, altres tipus d’armes i eines amb tall, i pedres. Les restes òssies mostren acarnissament i pallisses atroces. Per primera vegada, tenim també l'origen i la composició del seu ADN. Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que s'ha publicat a Genes, ha traçat per primer cop la història genètica d’una comunitat medieval jueva a la península Ibèrica. Fins ara no se n'havia fet cap d'aquesta comunitat abans de la seva expulsió, el 1492.

El 26 de març de 1938 una bomba llançada per l’aviació franquista va caure al cor de Reus, a la plaça del Mercadal, i va afectar la Casa Navàs. El projectil va causar desperfectes a la part superior de l’edifici i va enderrocar la torratxa que coronava un dels edificis més emblemàtics de Reus, joia modernista construïda a inicis de segle per Lluís Domènech i Montaner. Afortunadament, la planta noble no va quedar afectada i durant els anys 40 es va reconstruir la part superior de l’edifici, però no la torratxa. Més de vuitanta anys després, l’actual propietari de la Casa Navàs, Maser Grup, ha decidit reconstruir aquest element tan característic. Des del juliol passat ja s’està treballant en l’edifici, però abans de posar la primera bastida hi ha hagut molta feina.

La Casa Navàs és, per la seva singularitat, un dels millors exemples del Modernisme a escala europea. Construïda entre el 1901 i el 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i el decorador Gaspar Homar, és l’única obra modernista del país que ha arribat fins als nostres dies tal com es va estrenar.

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849-1923) va ser un dels arquitectes més importants del Modernisme català. Llicenciat en arquitectura l’any 1873, és l’autor d’edificis tan imponents com el Palau de la Música i l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Com a docent, va formar deixebles tan destacats del Modernisme català com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Josep Maria Jujol.

Una quinzena de subscriptors del Club Prèmium del diari ARA han gaudit d'una visita guiada a la Casa Navàs de Reus. Situada al rovell de l’ou de la capital del Baix Camp, la Plaça Mercadal, aquesta casa dissenyada per Domènech i Montaner és una de les joies modernistes de Catalunya. Molts elements transporten al Palau de la Música Catalana, del mateix arquitecte.

Des dels seus inicis, la Fundació Abertis ha situat la cultura i el patrimoni al centre de la seva activitat, impulsant projectes que connecten les expressions artístiques amb les comunitats dels països on el grup és present. Aquesta vocació pren forma en programes de difusió cultural, exposicions internacionals i aliances institucionals que fan de la Fundació Abertis un actor rellevant en la promoció de l’art més enllà de les fronteres.

La Casa Navàs és la protagonista d’un nou llibre dedicat íntegrament a aquest icònic edifici modernista obra de Lluís Domènech i Montaner situat a Reus. El volum, titulat La Casa Navàs i escrit per l’autor Raimon Portell, ofereix una mirada profunda a l’essència arquitectònica i artística d’aquesta joia única del Modernisme europeu.

Fa unes setmanes que, com també va passar a Tarragona, a Reus viuen temps convulsos a la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, més coneguda com la Sang de Reus. D’abandonaments, despropòsits, dimissions, comissaris delegats, claus i panys, octavetes i obres, aquest conflicte ha arribat a les capçaleres mediàtiques de tot el país.

No s’imaginen, amics lectors, les ganes que tenim de celebrar en aquest mitjà. Celebrar deu anys d’un diari a Catalunya ja és un mèrit; fer-ho al Camp de Tarragona, encara més. I si hi afegim la possibilitat d’escriure sobre patrimoni –material i immaterial– des d’aquí i per a aquest territori… això ja mereix obrir el xampany i la capsa de galetes!

Dues carretes del Far West, un trineu finlandès de fa més de dos segles que el pot arrossegar un ren o un cavall, el carruatge amb què la mare del General Prim anava de Reus a la Masia de Vila-seca o un carro que porta 72 caixes d’ampolles de Chartreuse amb l’embalatge original preparades per ser omplertes. Són alguns del més d’un centenar de vehicles tirats per la força animal que formen part de la col·lecció de carros, carruatges i carretes que el torrenc Jordi Rovira Fortuny ha reunit durant més de mig segle de recerca i moltes hores de tasques de restauració.

Des de fa unes dècades, moltes de les places més reconegudes del món occidental s’han convertit en grans rotondes concebudes per al trànsit rodat, relegant el ciutadà a la perifèria –quan no a simples voreres– d’aquests espais. Aquesta metamorfosi ha alterat profundament la manera com entenem la plaça: ja no és aquell escenari de trobada i convivència que coneixien els nostres avis, sinó un espai de pas, sotmès a la lògica del vehicle.

El govern de l'Aragó acusa el MNAC d'haver actuat amb "deixadesa" i "manca de diligència" en la cura de les pintures murals de Sixena i defensa que és "més segur" instal·lar-les al monestir que no pas mantenir-les a Barcelona. Tal com recull l'ACN, els resultats preliminars dels informes fets per tècnics aragonesos assenyalen una "falta de manteniment", afectacions "directes" per humitats en alguns fragments i l'existència de brutícia –com ara burilles, insectes o runa– entre bastidors, dins les estructures de suport de les pintures. "La conservació de les pintures no ha tingut els estàndards necessaris i desitjables. Si fos patrimoni català se l'haurien estimat més, però és dels aragonesos", ha afirmat el director general de Cultura d'Aragó, Pedro Olloqui.

Avui continuem amb la gestió del patrimoni. Imaginem que necessitem liquiditat per fer front a una despesa important, però no disposem dels diners necessaris. En canvi, sí que tenim una cartera d’inversió en funcionament: accions, bons i fons d’inversió. Una opció en aquest cas seria pignorar les accions, és a dir, deixar-les en garantia per poder obtenir finançament.

Era el 1973 i Salvador Puig Antich va entrar al bar Funicular, regentat per Agustina Cardete, amb un amic. Va prendre un Bitter Kas. L'amic va demanar un refresc de taronja. Poc es pensava que estava a punt de ser arrestat per un operatiu que havia organitzat la policia. El tràgic final de la història ja el coneixem: el jove anarquista i militant del Moviment Ibèric d'Alliberament va ser detingut i condemnat a pena de mort executada amb el mètode del garrot vil. Puig Antich es considera l'última víctima oficial del franquisme. Doncs bé, aquest és un episodi dels molts que han passat en aquest bar del carrer Consell de Cent. Un establiment popular amb una bonica façana de color vermell.

Ramon Cabau (Lleida, 1924 - Barcelona, 1987) va ser un dels restauradors més importants del món i va tenir un final tràgic. Es va suïcidar a la Boqueria, que considerava casa seva, ingerint cianur. Quan el periodista Marc Casanovas Anguera descobreix la figura d’aquest farmacèutic, relacions públiques, pagès, camaleó, visionari, carismàtic, faldiller, mediàtic, elegant i una pila d’adjectius més, s'adona que no hi ha gaire informació sobre ell i se’n fa creus. Així és com neix el llibre Una òpera gastronòmica. Vida i mort de Ramon Cabau, ànima de la Boqueria (Ara Llibres), que es presentarà a la llibreria Finestres aquest dilluns, 8 de setembre, a les 19 h.

Escriure sobre Caldes de Malavella fa una mica de respecte perquè ja "han escrit" textos sobre aquest municipi grans escriptors com Joaquim Carbó, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, i fa pocs anys Rafel Nadal (El fill de l’italià), entre molts altres. A Caldes mateix, al carrer, s’hi poden llegir alguns fragments de textos d'aquests autors. En recullo aquest, de Palau i Fabre: "Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al Balneari Prats. «A can Prats, pels disbarats», deia la gent [...]. Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant que l’home les arreplegués amb la boca".

"Ens van prendre per ximplets quan vam obrir l’estudi al barri del Rec", em diu en Lluís Jubert, dissenyador gràfic igualadí que a finals dels noranta, amb el pintor Ramon Enrich, va adquirir i rehabilitar la vella adoberia de Cal Segall, una de les més antigues d’Igualada, per instal·lar-hi el despatx. Ara és un espai de cotreball (això que en diuen coworking), Espais del Rec. "Moltes de les adoberies i edificis industrials feia anys que estaven buits. Hi havia, com ara, algunes adoberies en funcionament", em diu en Lluís. Som a la planta soterrània de Cal Segall, on s’adobaven les pells. L’espai conserva l’estructura original de voltes. Ens trobem en una cota inferior al rec: així hi podia arribar l’aigua d’aquest canal d’aigua a cel obert que passa just pel costat.

Art romànic, natura i aigües termals fan un combinat imbatible a Caldes de Boí. Ara bé, d’aquests tres elements, el primer que va atraure visitants a la vall van ser les aigües. Famílies de la burgesia barcelonina van començar a freqüentar Caldes de Boí quan les esglésies romàniques de la vall encara no eren Patrimoni Mundial –ni interessaven gaire– i no hi havia jeeps que s’enfilessin muntanya amunt amb turistes d’arreu del planeta. Això passava quan no hi havia automòbils, o eren ben escassos. Barcelonins benestants anaven fins a Pont de Suert en cotxe de línia i després, per un camí de terra, amb un burro, i una pila de paquets, pujaven fins a Caldes, on s’instal·laven un munt de dies –en algunes ocasions amb minyona i tot–, a "prendre les aigües" i a fer cures i repòs. S’hi estaven una quinzena, una novena (nou dies) o més i tot.

Hi ha dies que em llevo molt d’hora per treballar, i em pregunto qui està treballant quan encara és ben fosc. Avui he conegut uns que "s’hi posen" a quarts de sis. A aquesta hora surten de la seva botiga i van a la font d’aigua termal que hi ha davant de l’església de Caldes de Montbui, amb un carretó de mà i tres garrafes especials per a aigua calenta (més gruixudes). Quan arriben de nou a la botiga, amb les garrafes plenes, canvien l’aigua als cigrons que estaven en remull tota la nit –hi aboquen l’aigua termal que han portat– i posen l’olla al foc. Fan el mateix amb mongetes.

Arreu del país hi ha una pila de vestigis de recs antics. El vigatà Xavier Cervera s’ha dedicat a trobar les traces de l’anomenat rec del Marquès, amb motiu dels 75 anys d’Aigües Vic. Ara pot dibuixar-ne amb extrema precisió el recorregut al mapa, i el reconeix a distància, sobretot perquè les fileres d’arbres i de canyes en són el millor indicatiu.