“Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d’un pa rodó abans de llescar-lo.

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia. 

Continuo la meva sèrie d'articles estivals sobre comportament humà abordant com les persones ens relacionem amb els esdeveniments passats. Això determinarà com vivim el present i com encarem el futur.

Sovint em pregunten per què a les meves novel·les parlo tant de la família. Acostumo a respondre que parlar de la família et permet parlar de tot, que la família és com una reducció del món.

L’any 2018 Laura Young, una comerciant d’antiguitats, va entrar en una botiga de segona mà a Austin, Texas, EUA. I hi va trobar un bust que li va cridar l’atenció. Era a terra, pesava més de 23 quilos i valia 34,99 dòlars. El va comprar i el va asseure al seient del seu cotxe amb el cinturó de seguretat i el preu encara enganxat en una galta. La intuïció i el coneixement de Laura Young van portar-la a fer unes consultes sobre la seva troballa i va descobrir que havia comprat un bust romà d’uns 2.000 anys que no es podia vendre perquè pertanyia al govern de Baviera. Formava part de la col·lecció d’art del rei Lluís I i podria ser que hagués arribat a Texas a través d’un soldat nord-americà que se’l va emportar després de la guerra. Però no se sap. El que se sap és que és una obra molt valuosa i que la mirada d’una persona el va rescatar. Algú que es va fixar en una peça bruta que hi havia a terra i que tenia el preu de color groc enganxat a la galta. Algú que encara és capaç de mirar i que té la sensibilitat per trobar un objecte especial. Abans d’acabar al terra d’una botiga va passar per altres mans. Potser en van gaudir o se’n van avorrir o no el van mirar mai més. Ves a saber els llocs on va estar durant els seus 2.000 anys. El que se sap és que no torna als orígens. Només a mans de qui, en un altre moment, se’l va apropiar. 

No és un concepte nou, el d’egohistòria. El va formular Pierre Nora el 1987, anticipant-se als temps. Però és al segle XXI quan ha agafat embranzida. Si des de Tucídides el mètode clàssic es fonamentava en la tercera persona, l’aproximació asèptica, la recerca de l’objectivitat i el fet de guardar les distàncies narratives, ara està deixant pas a relats en primera persona, subjectius i emocionals: els historiadors passen a ser protagonistes, expliquen anècdotes i dubtes sobre la seva investigació com si fossin detectius, mostren les implicacions personals i quasi simbiòtiques amb l’objecte d’estudi, anoten els lligams familiars, mesclen memòria (records) amb història (basada en fonts factuals) i busquen la connexió d’estil, literària, amb el lector. Abans l’historiador s’esborrava (per esdevenir un narrador-déu); ara s’exhibeix (i esdevé un juganer déu terrenal). En paral·lel, des de la literatura, els novel·listes cada cop més fan no-ficció literària a partir de fets reals, històrics: només cal pensar, en el nostre entorn, en Javier Cercas. De cop, doncs, tenim el Narcís historiador i el Narcís novel·lista. I després hi ha el periodisme, que s’emmiralla i alhora influeix tant en la història com en la literatura: també el periodisme és cada cop més emocional, més en primera persona, més subjectiu. Menys objectiu?

Dues idees dialoguen i es retroalimenten en l’assaig Els llegats. Una lectura contemporània de la tradició (Arcàdia), de Lluís Calvo: la desmemòria o pèrdua del passat i l’apoteosi narcisista del present. El prototip de personalitat contemporània que retrata l’autor treu a la llum les nostres misèries quotidianes, enganxats com estem a l’exageració del jo vanitós i, per tant, amb pocs estímuls per saber d’on venim, per mirar enrere. Només ens mirem al mirall, a la pantalla. El presentisme, l’immediatisme, ens engoleix en un fabulós remolí solipsista enlluernat en la realitat de les xarxes socials, en l’hedonisme dels gustos efímers, el consumisme trepidant, l’exhibicionisme repetitiu, l’esdevenir d’instants inconnexos, un present continu fet de simulacres, d’amnèsia i d’obsolescència... "Com més gran és la inflació del jo menys possibilitats hi ha d’establir un diàleg amb el passat [...] i de tenir cura de les persones que viuran en el futur [...]. L’arrogància narcisista simplifica la tradició i la seva complexitat a favor d’una narrativa plana centrada en el present".

El segment de les berlines no passa pel seu millor moment. Víctimes de l’arribada dels SUV i de l’electrificació del mercat, cada cop queden menys berlines en el mercat (Renault va anunciar que retirava el Talisman) i moltes de les que es quedaran es convertiran en crossovers, com serà el cas dels futurs Opel Insignia i Ford Mondeo.

Com que la història l'escriuen sempre els vencedors, quan vencin els "bons" (que encara no sabem qui són), l'escriuran en la seva qualitat de vencedors, no en la seva condició de "bons". Però posem per cas que vencen els "bons"; i posem que es prenen de debò la tasca de reescriure la història i decidir lliurement què es fa amb el passat i els seus vestigis. Doncs bé, només tindran quatre possibilitats: conservar-lo, recol·locar-lo, oblidar-lo i, per descomptat, destruir-lo. Descartant la primera, que deixaria intacta i hegemònica la cultura dels "dolents" derrotats (als quals cal imaginar realment "dolents"), ens en queden tres. Examinem-les.

El PSOE insisteix: votarà en contra de la investidura de Mariano Rajoy i de qualsevol altre membre del PP. Així ho ha dit aquest dimarts el secretari d'Organització del PSOE, César Luena, just després de la compareixença del president en funcions en la qual ha demanat un govern amb els socialistes i Ciutadans. El dirigent socialista ha subratllat que Rajoy representa "immobilisme, imposició i desigualtat", i que per això ha de començar a assumir "que comença a formar part del passat".

Després de la victòria d'En Comú Podem, ICV se sent forta. El secretari general dels ecosocialistes i diputat electe al Congrés, Josep Vendrell, ha anunciat en el seu discurs davant del consell nacional del partit que els resultats del 20-D són una "victòria del catalanisme popular del segle XXI" i que, per tant, "la pantalla de fer Mas president ja ha passat", mentre que la de reivindicar el referèndum per a Catalunya segueix vigent. Tot un avís a la CUP el mateix dia en què Junts pel Sí ha fet als cupaires la seva darrera oferta per a la investidura d'Artur Mas.