Està previst que Pedro Sánchez proposi una bateria de mesures per combatre la corrupció. Veurem. Hi ha el perill d’abordar el fenomen com si es tractés d’un problema d’avidesa o manca de probitat d’uns quants polítics o funcionaris, atès que la proliferació de casos obeeix a una barreja de coses: la prorrogada cultura picaresca que ha caracteritzat la política espanyola (i catalana) durant els llargs períodes no democràtics, i el model depredador al qual s’han abonat algunes oligarquies degut al model econòmic neoliberal imperant –el qual ha forjat una sèrie de contravalors que fa que sigui més eficient acceptar un cert grau de transgressió si actua com a palanca de progrés material. 

La campanya és el moment en què els líders polítics s'han d'arremangar i fer de tot: entrevistes, mítings, passejades, debats… I, és clar, dues setmanes donen per a molt, també perquè es produeixin moments còmics i surrealistes. En destaquem alguns.

L’anomenat “afer del collar” és una de les estafes més sonades de la història. Stefan Zweig recrea l’episodi a la fascinant biografia de Maria Antonieta, ara en català. El que comença com un regal fallit acaba com una enganyifa, ordida per una vividora sense escrúpols. S’aprofita de la credulitat d’un cardenal, àvid de poder, i del seu afany per recuperar el favor de la reina. Ella és del tot aliena al muntatge, però la seva proverbial frivolitat la fan el cap de turc ideal. Coagula una hostilitat, llargament covada envers l’abús i el malbaratament, que soscava els fonaments de l’Antic Règim. Els símbols de desmesura travessen el temps i l’espai. Una bossa Dior de més de dos mil euros, acceptada per “la Maria Antonieta de Seül”, primera dama coreana, ha provocat fa ben poc una crisi política sense precedents. 

Isabel Díaz Ayuso a l’Assemblea de Madrid el 16 de novembre, l’endemà de la investidura de Sánchez: "Sí, lo dije, me gusta la fruta". Fa referència a les imatges que van captar les càmeres de televisió del Congrés de Diputats on es va poder veure, llegint-li els llavis, com deia a Pedro Sánchez "Qué hijo de puta". Avui a l'ARA volem analitzar aquest i altres casos d'insults en política i ens preguntem si ha empitjorat la violència verbal en política. Passa factura? Hem normalitzat l'insult polític? En parlem amb el professor de comunicació de la UPF Carles Pont.

No fa gaire, en un viatge a Amèrica, va tocar-me agafar el pont aeri i fer escala a Madrid. La connexió aèria Barcelona-Madrid, abans de l’AVE, va arribar a ser la més transitada del món. I allà mateix, a la terminal barcelonina, mentre esperava l’avió, se’m va aparèixer una figura alta, fosca i solitària, amb un maletí, un home de més de vuitanta anys que em va semblar arribat directament de la meva joventut. Em vaig haver de fregar els ulls, era Miquel Roca i Junyent. Vaig treure el mòbil i vaig fer-li una fotografia d’amagat.

Molta gent no entén que les conselleries dels governs, especialment les sectorials, no estiguin sempre encapçalades per especialistes que coneguin a fons cadascuna de les matèries. Per exemple, metges a les conselleries de Salut o advocats a les de Justícia. Els sorprèn que els polítics canviïn de conselleria com aquell qui canvia de paraigua. Com si servissin per a tot! Naturalment, la funció principal de qui lidera una conselleria és política i no tècnica. Per tant, el que cal és que sigui una persona competent en la gestió política. Capaç de fer avançar la seva agenda negociant amb tots els actors rellevants. Sí que seria bo, tanmateix, que els governs tinguessin un segon nivell de “secretaris permanents” a l’estil britànic, que donés rigor i continuïtat a l’obra de govern.

Igual que abans es llegien vides de sants, caldria avui llegir vides de polítics. N'hi ha molts que s'apareixen als seus després de morts políticament. I d'altres estan predestinats a una mena de vida institucional eterna. Al polític, el que més li agrada és sortir a la televisió. I també als diaris, però com que avui només llegeixen diaris els polítics, els semblen poca cosa per a les seves pretensions. Sortir en un diari és com sortir a l'àlbum familiar. Abans, la gent llegia el diari per saber què passava a la política, però ja ningú no vol saber res de res, i les poques persones que continuen informant-se ho fan més perquè li donin la raó que per tenir notícies. El polític vol sortir per la tele a cada hora perquè està convençut que fa grans coses, però que no sap comunicar-les. Als escriptors els passa el mateix quan diuen que han escrit una obra mestra però ningú no l'ha entès.

Comèdia de l’art: espectacle improvisat de carrer. L’art entès com un ofici i la comèdia com allò que els actors improvisen a escena en el mateix moment que ho representen. Cada peça és diferent, els autors de l’obra són els mateixos que l’executen i els personatges són més o menys sempre els mateixos.

Crec que, per un seguit de fenòmens recents, tant de caràcter natural com econòmic o social, estem començant a veure amb molta més claredat –i, per tant, amb més preocupació– que s’estan posant en perill la tranquil·litat i la pau social. Hem anomenat això no sostenibilitat, recordant que aquesta té una dimensió ecològica i una altra de socioeconòmica. Penso que, d'una banda, s’està posant en qüestió la convivència entre l’espècie Homo i el planeta Terra i, de l'altra, internament, entre els humans i les seves agrupacions. Dos conceptes ens ho defineixen: el canvi climàtic i les desigualtats, sense oblidar els aspectes relacionats amb la salut. 

Una de les més grans mentides feta frase lapidària és la que diu que una imatge val més que mil paraules. Perquè, a aquell instant capturat, li cal un context que complementi la mirada del fotògraf i del seu enfocament, així com la utilització que en fan per exemple els polítics. En altres ocasions, seran ses senyories les que hauran de donar un extra d’explicacions a una imatge que els deixa en evidència, segons ells immerescudament. Janet Sanz, tinenta d’alcalde de Barcelona, ho ha viscut aquesta setmana, a tomb d’unes fotos seves penjades a Instagram.

Potser de mena optimista, alguns debats que vaig veure en campanya electoral em van agradar. Certament, una conversa a nou amb l’espasa de Dàmocles d’unes eleccions a tocar no pot tenir massa fons. Però penso que com a país hem avançat. Hi vaig veure més respecte i reconeixement mutu entre les diferents persones candidates en relació a les anteriors conteses. I, sobretot, es va tornar a parlar de model de país i de polítiques públiques. De com es podria fer front a l’emergència econòmica i social un cop s’hagi estabilitzat el repte sanitari. És veritat que el conflicte nacional-territorial resta obert i el fet que hi hagi presos polítics i exiliats posa bastons a les rodes a avançar en tots sentits. Però també ho és que després d’una dècada tornem a sentir els i les nostres polítiques parlar de desigualtat, precarietat i pobresa; de serveis públics i política tributària; d’una estructura productiva afeblida; de la centralitat de les cures i el desmuntatge del patriarcat; dels deutes ambientals i la urgent transició ecològica; de l’equitat territorial... Encara tímidament i de manera anecdòtica, amb una gramàtica que potser no tenen massa rodada, en alguns casos massa enganxats al programa electoral a mode d’argumentari... Però només caminant s’obre camí.

Dimarts al vespre em sorprenia un hashtag que apareixia entre els temes més rellevants del moment a Twitter: #lasfotosdelaverguenza. Doncs sí, circulaven unes fotos que per a molts internautes eren una vergonya. Mostraven una part important de la classe política espanyola (no tota!) celebrant, amb sopar inclòs, una entrega de premis. El fet que siguin polítics no implica necessàriament que siguin una vergonya, vaig pensar. La vergonya era que els polítics presents oblidaven curiosament l’ús de la mascareta i no mantenien la distància de seguretat. Vull pensar que les mans les portaven netes de casa. Aquesta actitud va motivar la reacció irada de molts ciutadans i la creació d’aquest hashtag, que va fer fortuna durant moltes hores.