Darrere els murs de pedra del monestir de Pedralbes, durant set segles hi han viscut moltes generacions de dones. Cada corredor guarda moltes històries, no només de pregàries i de silencis introspectius, sinó també de pugnes, conspiracions, supervivència i creativitat. És una rara avis perquè ni les desamortitzacions, ni les revolucions ni les dictadures, ni tan sols la voracitat immobiliària, l’han pogut engolir. Qui hi entrava havia de seguir els vots d’obediència, castedat i pobresa, però durant molt de temps va ser un espai on es podia transcendir el poder patriarcal. Enguany celebra els 700 anys amb exposicions, taules rodones i la revelació de molts dels secrets que poden amagar les tombes d’una reina i de les dames que l’acompanyaven. Us convidem a entrar en tots els espais del monestir a través de set dones, algunes poderoses, d’altres molt humils.

Una arpa, una cadira, una pala per fer la bugada, un plomall, una impremta, un vestit, una urna o una cotilla. Aquests són algun dels 25 objectes que la periodista Sílvia Marimon Molas, redactora de Cultura de l'ARA, ha fet protagonistes en el llibre Inventari d’històries silenciades (Eumo Editorial), un recorregut imprescindible i molt didàctic per alguns objectes quotidians que han estat essencials per dibuixar la nostra societat d’avui. Objectes que Marimon vincula a dones reconegudes o anònimes que massa sovint han estat les grans oblidades en els llibres d’història.

El 1851, amb vint-i-dos anys, August de Muller i Ruinart de Brimont (1829-1893) va arribar a Tarragona, procedent de Reims. Pertanyent a una important família vitivinícola d’Alsàcia, De Muller va buscar una zona a Espanya a la qual no hagués arribat la plaga de la fil·loxera on va centrar la seva activitat en la criança i exportació de vins. Els volums de les seves vendes a l’exterior, amb sucursals a Bordeus i Londres, el van convertir en l’empresari de referència a Tarragona de la seva època, una ciutat en la qual durant bona part del primer terç del segle XX el comerç del vi va ser el principal estendard econòmic, enfront d’altres activitats de molta menor entitat. El port de Tarragona es va convertir en la base exportadora de De Muller.

Ningú hauria sigut capaç d’escriure la seva història. Un espia, un gigoló, un estafador, un farsant que va ser monarca d’Andorra l’any 1934, poc més d'una setmana. Si no existissin milers de documents que ho acrediten, la vida de Boris Skossyreff semblaria una ficció delirant, una novel·la d’espionatge escrita sota els efectes de la morfina en ple modernisme. Durant dotze dies de l’estiu del 1934, un estafador d’origen rus, amb vincles amb el règim nazi, es va proclamar rei d’Andorra i va situar el petit Principat pirinenc al centre de l’actualitat internacional.

Fent memòria és un pòdcast de l'ARA que explora els silencis, les lluites i les ferides del franquisme per entendre com aquest passat continua modelant el present.

Ramon Alberch (Girona, 1951) és historiador i arxiver. Ha estat director de l’Arxiu Municipal de Girona, Arxiver en Cap de Barcelona, director de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i subdirector general d’Arxius de la Generalitat, des d’on va negociar el retorn dels papers de Salamanca. També és un dels cofundadors i primer president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. En l’àmbit internacional, va presidir la Secció d’Arxius Municipals del Consell Internacional d’Arxius (2000-2004) i va ser l’impulsor i primer president de l’ONG Arxivers Sense Fronteres. Ara ha publicat Fem arxiu, construïm ciutat, una història de l’Arxiu Municipal de Barcelona des del 1249 fins avui. Amb ell parlem de gats i rates, de papers i poder, de Barcelona i Catalunya.

Avui, els cabells que se’ns desprenen del cuir cabellut cauen a terra i acaben a les escombraries quan fem dissabte, si abans no s’han colat pel desguàs de la dutxa o s’han llançat per l’inodor. Però fins no fa tant, aquests mateixos fils –efímers, íntims, carregats d’identitat– podien convertir-se en tresors personals, treballats amb precisió i combinats amb materials tan preuats com l’or o el marfil. Parlem de la joieria feta amb cabells, una pràctica amb molta antiguitat que al segle XIX, en ple univers moral i sentimental de l’era victoriana, va arribar al seu moment de màxima esplendor.

Dues carretes del Far West, un trineu finlandès de fa més de dos segles que el pot arrossegar un ren o un cavall, el carruatge amb què la mare del General Prim anava de Reus a la Masia de Vila-seca o un carro que porta 72 caixes d’ampolles de Chartreuse amb l’embalatge original preparades per ser omplertes. Són alguns del més d’un centenar de vehicles tirats per la força animal que formen part de la col·lecció de carros, carruatges i carretes que el torrenc Jordi Rovira Fortuny ha reunit durant més de mig segle de recerca i moltes hores de tasques de restauració.

Amb la mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre del 1975, la societat catalana es va despertar d'un malson. Feia temps que bullia d'expectatives i dinamisme. Però fins al decés del caudillo no van fer eclosió del tot les energies latents. També en el món cultural.

La nostàlgia és un sentiment profundament humà, i universal. Pràcticament tots i totes tenim nostàlgia en algun moment de la nostra vida. És inevitable: a mesura que passa el temps, nosaltres canviem. I també canvien les persones que ens envolten i els llocs que habitem. De vegades són canvis lents i només es fan evidents quan un dia mires enrere i et sorprens enyorant un món que ja no existeix. De vegades mirar enrere pot ser reconfortant. Altres vegades fa més mal. Sobretot quan els canvis són sobtats i el teu món s'ensorra de cop i volta.

"Nosaltres, els pobles de les nacions unides, determinats a salvar les generacions futures del flagell de la guerra". Així arrenca el text signat per 50 països l'estiu del 1945, encara enmig del fum de les bombes de la Segona Guerra Mundial. Quatre mesos després, el 24 d'octubre del 1945 entrava en vigor la Carta de les Nacions Unides. El text comprometia els governs del món a resoldre els conflictes sense l'ús de les armes, a promoure la pau i el respecte als drets humans, la cooperació entre nacions en termes d'igualtat i el desenvolupament econòmic i social arreu del planeta. A aquests principis –tant en entredit ara mateix– s'hi han adherit fins ara 193 estats, gairebé tots els que existeixen.

El 1919, els moderns, guais, cool, els que són a dalt, han de mirar a terra: “Tan insaciable era el meu afany sardanístic que els diumenges assistia a les ballades de sardanes matí, tarda i nit. Un dia d’Aplec de la Sardana, comptant les tandes del matí a Vil·la Joana, de la tarda a les Planes i de la nit a la plaça de Catalunya, vaig calcular que havia ballat, sense perdre’n ni una, a la ratlla de cent sardanes”.

Ni amb les mans al cap. Ni amb un ral a les butxaques. Ni amb la tragèdia empegada a la pell. El 1940 encara no saben si podran tornar a Catalunya…

La ciutat de Mollerussa és el que ara tots coneixem (una capital de comarca amb més de 15.000 habitants) gràcies a dos esdeveniments històrics fonamentals: la construcció del canal d'Urgell, que va començar a regar a mitjans del segle XIX una terra que abans era un autèntic desert, i simultàniament la construcció de l'estació de tren i una la línia que connectaria el municipi amb Saragossa i Barcelona. El boom demogràfic estava assegurat. Centenars d'agricultors i comerciants van aprofitar-se d'aquell context econòmic tan favorable, i també els empresaris amb més vista.

Tal dia com avui de fa 216 anys, una Girona molt debilitada per mesos de setge de les tropes napoleòniques aconseguia repel·lir un enèsim atac de l'exèrcit francès. Era el 19 de setembre del 1809 i aquell dia s'exaltaria fins al franquisme com el Gran Dia de Girona, en què l'absolutisme va aconseguir vèncer un exèrcit de valors republicans. Només algunes veus, com la de l'escriptor i periodista gironí Prudenci Bertrana, s'atrevirien a posar en qüestió el relat oficial, cosa que li va comportar rebuig públic, una detenció i haver d'anar a viure a Barcelona.

"Va ser Orient qui va empènyer Europa cap a Occident". Ho escriu l’historiador Alessandro Vanoli. Colom i Magallanes volien arribar a les Índies, d’on venien tantes riqueses, d’on havia vingut sempre el coneixement. Primer de tot, Amèrica van ser les Índies Occidentals. El concepte d’Occident va néixer mirant cap a l’est i va anar en paral·lel amb la redefinició d’Europa, un nom-idea que s’havien inventat els grecs i que s’havia fet servir als primers temps de l’Edat Mitjana, aviat substituït pel terme cristiandat en oposició a l’Islam. Hi va haver, llavors, un temps d’aliança entre la cristiandat i l’imperi xinès contra el poderós món otomà.

El juny i el juliol del 2018 se celebrava a la National Mall de Washington D.C., entre el Capitoli i el monument dedicat al primer president americà, el festival Catalonia: tradition and creativity from the Mediterranean, promogut i produït per la conselleria de Cultura però també per l'Smithsonian Folklife Festival. Un any enrere, els preparatius es feien pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’Octubre i el nerviosisme de l’ambaixada espanyola als EUA era notori: cartes explicatives, demandes de justificació de partides, intervenció en cada acte públic... Eren temps de moltíssima tensió, com sap el mateix comissari de la Fundació Smithsonian, Michael Atwood Mason (“they are building human towers for democracy”, va escriure), però la celebració del festival va ser impecable. Exhibició de castells, de sardanes, de gegants i capgrossos, d’empreses culturals, d’actuacions musicals, i un llarg etcètera. Però al llarg del recorregut de parades damunt l’herba hi havia els edificis del Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, el Museu Nacional d’Història Natural, el Museu Nacional de l’Aire i l’Espai o el Museu Nacional dels Indis Americans, tots ells (i uns quants més) promoguts per la Fundació Smithsonian, i tots ells objecte ara de revisió discursiva per part de Donald Trump.

Es poden construir unes sabates dansaires amb tan sols dos panets i dues forquilles? Són comestibles la sola i els claus d’una bota d’escalada? Pot una cabana al cim d’una muntanya nevada balancejar-se com si estigués suspesa sobre el no-res? És tangible l’emoció? Es pot filmar la veritat de la vida? Preguntes que van del més còmic al més metafísic i intangible. Totes estan contingudes a La quimera de l’or (1925), un dels films essencials de la història del cinema, obra cim, singular obra d’art de Charles Chaplin que enguany compleix un segle de vida. Increïble, oi? Cent anys de vida i tan jove com el primer dia, tan inspiradora, tan poètica i preciosa. Eternament sostinguda en el temps, serà admirada per sempre més. No importa les noves generacions que s’hi aproximin, seguiran sorprenent-se com totes les anteriors, seguiran rient i somrient amb les ocurrències i els gags del vagabund del bigoti i el bombí. Les xarlotades, sí, així s’anomenen les troballes còmiques de Charlot. Encara que un se les conegui quasi de memòria, sempre ve de gust tornar-hi per comprovar si continuen provocant els beneficiosos efectes de totes les ocasions anteriors. Ve a tomb que celebrem avui La quimera de l’or i envegem aquells que la puguin gaudir aquests dies per primera vegada en el seu retorn a les pantalles de cinema amb motiu del seu centenari. Si no podeu gaudir-ne en pantalla gran, disposeu de múltiples opcions domèstiques. Des de Movistar i Apple TV a l’encara viu format del DVD i el BluRay.

Superman va néixer el 1938, en plena incertesa política i auge dels mitjans de masses. La seva fugida del devastat planeta Krypton a la cerca d’asil a la Terra connectava vitalment amb els seus creadors, Jerry Siegel i Joe Shuster, fills de jueus exiliats. Com a resposta esperançadora a la Gran Depressió i, més tard, símbol de l’ideal democràtic durant la Segona Guerra Mundial, Superman personifica valors com la justícia, la veritat i la igualtat. Representa l’American way of life i el self-made man, i projecta la narrativa dels Estats Units com una nació excepcional i moralment justa. Així, Superman no només inaugura l’era dels superherois, sinó que posa la primera pedra d’una nova mitologia popular nord-americana, a través de la qual es consoliden estructures simbòliques i es vehiculen ideologies dins el teixit social. Un superhome connectat amb l’ideal patriarcal clàssic –que combina una potència física extraordinària amb una ètica inqüestionable–, i que es presenta com a model aspiracional de masculinitat.

Els dissenys més senzills sovint són els més extraordinaris, perquè resolen necessitats complexes amb una economia extrema de recursos. Així passa amb el clip de paper o l’agulla de cosir. En moda, un bon equivalent són les sandàlies de dit: un dels dissenys més antics i essencials de la humanitat. Ja presents a l’Antic Egipte –com demostren exemplars trobats a la tomba de Tutankamon–, es feien amb fibres vegetals com el papir o les fulles de palmera. La seva forma era minimalista: una sola i una tira en forma de Y entre el primer i el segon dit. Res més. Alhora, variants similars van aparèixer a l’antiga Grècia, Roma, Mesopotàmia, l’Índia, la Xina, el Japó o l’Àfrica subsahariana, elaborades amb materials com el cuir, la fusta o la banya. És sorprenent com, en llocs tan distants, es va arribar a una mateixa solució per a un problema comú.