Des de fa setmanes, tant a Antena 3 com a La Sexta apareixen de manera abrupta unes pauses publicitàries que trepitgen el contingut televisiu. No es tracta de les pauses de tota la vida, en què els presentadors donen pas als anuncis. Tampoc són les interrupcions amb l’avís d’una cortineta que separa dos blocs d’un programa. Ni la clàssica transició entre dues emissions diferents. És un anunci de vint segons que irromp violentament sobre qualsevol esdeveniment que s’estigui emetent en aquell moment, aixafant-ne el contingut. La setmana passada, en plena tensió informativa i sensacionalista sobre la petició d’eutanàsia de Noelia Castillo durant l’emissió del Y ahora Sonsoles i del Más vale tarde, hi va haver diverses interrupcions d’aquestes característiques. Si s’estava emetent un reportatge, debatent en una tertúlia o fent una connexió en directe, aquells vint segons de publicitat trepitjaven el directe. Aquest dimecres, a Espejo público, Lorena García entrevistava Iñaki Anasagasti en una connexió en directe. Li preguntava per les fotografies de presos d’ETA que havien aparegut en una cursa popular i, per tancar la conversa, ho va aprofitar per demanar-li què en pensava de la petició del lehendakari de portar durant uns mesos el Guernica al Guggenheim de Bilbao com una forma de reparació simbòlica. Just en aquell moment va aparèixer de manera sobtada un anunci sorollós de vint segons que va tapar les seves paraules. Quan el tall publicitari violent i molest va arribar al final, Anasagasti ja estava acabant la frase. Ens vam quedar sense la seva resposta. Són inserts publicitaris que es fan al marge del senyal de l’emissió del programa. Ho injecten directament a la TDT. Si recuperes l’emissió a la plataforma digital d’Atresmedia o a través de la graella de Movistar+, aquell tall publicitari no apareix. Només és per als espectadors que miren la TDT. Òbviament, aquests inserts no t’estalvien la publicitat habitual. La fórmula podria vulnerar la llei general de comunicació audiovisual del 2022 perquè no respecta la integritat del programa –la publicitat no pot tallar respostes, frases, escenes ni cap continuïtat narrativa–. A més, aquesta pràctica es podria utilitzar com a forma de censura velada, trepitjant instants televisius a conveniència. El mètode s’inscriu en aquesta tendència cada vegada més estesa de la manca de consideració amb els espectadors. És una forma de transformar el model: l’audiència deixa de ser la destinatària del contingut per convertir-se en un simple dispositiu de recepció d’impactes publicitaris. L’experiència televisiva és cada vegada més fragmentada i poc acurada. Tenint en compte la facilitat de conquesta de determinades pràctiques comercials, el mètode pot acabar envaint les graelles televisives. Del tot per l’audiència al tot per la pela.

El govern espanyol ha donat llum verda a l'avantprojecte de llei que regularà la publicitat institucional estatal en els mitjans de comunicació i que estableix un límit del 35% de la xifra de negocis anual neta o la del grup al qual pertanyin. Segons ha explicat el govern, aquesta nova normativa vol "evitar que la subsistència econòmica dels mitjans depengui dels fons públics". La nova regulació afecta mitjans tradicionals com diaris, televisions o ràdios, però també plataformes digitals. L'avantprojecte depèn del ministeri de Funció Pública i Transformació Digital, sota la batuta d'Óscar López (PSOE), que aquest dimarts en roda de premsa ha assegurat que "la publicitat del sector públic té un paper essencial d'informació als ciutadans, però no pot ser una via de compra de mitjans". Segons dades del 2024, el mercat publicitari és de 13.000 milions d'euros a Espanya, i dins d'aquesta xifra s'hi inclouen 2.700 milions d'euros de publicitat institucional.

Coincidint amb la crisi al sector ferroviari, en què els preus d'alguns transports alternatius com l'avió es van posar en el punt de mira per part de les organitzacions de consumidors pel temor a pujades abusives, el govern espanyol ha aprovat un reial decret llei amb un mecanisme per poder "limitar preus de serveis o productes" en una situació d'emergència que alteri de manera excepcional l'oferta i la demanda, tal com ha explicat el ministre de Drets Socials i Consum, Pablo Bustinduy, en roda de premsa aquest dimarts, després del consell de ministres.

Des del boom de la intel·ligència artificial (IA), els algoritmes pauten tot el que els usuaris veuen i senten als dispositius mòbils. De fet, l'algoritme no només es limita a fer recomanacions, sinó que també condiciona la publicitat que reben els usuaris per xarxes segons el seu nivell socioeconòmic i el seu gènere. Mitjançant la geolocalització o el tipus de mòbil que fan servir, la IA localitza els joves més vulnerables i els ofereix eines per aconseguir ingressos fàcils, ràpids i en molts casos fraudulents. Així ho demostra un estudi pioner de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que per primer cop observa com la publicitat personalitzada a TikTok o Instagram pot reforçar les desigualtats i els estereotips entre els joves.

Les enquestes electorals són intrínsecament opinables, sobretot per una cuina que potser acabarà admetent un nou significat (ara, a l’IEC ja en té set) com a procés d’elaboració amb sals i pebres de la demoscòpia, i per una hermenèutica que deu ser la més important després de la bíblica. Els seus responsables són l’ase dels cops de les crítiques, verbigràcia l’incombustible director del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), José Félix Tezanos, tot un catedràtic de la Universitat de Santiago amb nombroses publicacions, al qual posen a parir enquesta a enquesta. Però de moment aguanta; no va tenir la mateixa sort Jordi Muñoz, també amb un currículum acadèmic espectacular, que només va durar tres anys al CEO (Centre d’Estudis d’Opinió).

En un hàbitat on cada cop és més complicat viure en català, llegir cada dia un diari en català és un espai de llibertat idiomàtica. Els mitjans som segurament els majors productors de llenguatge verbal, i per tot plegat té tot el sentit que el debat lingüístic ocupi el primer lloc de les comunicacions que rep el Defensor del Lector.

A l’anterior crònica, en què tractàvem el tema de la publicitat invasiva, hi havia dos comentaris al digital que ens interpel·laven sobre la possibilitat d’incrementar el preu de la subscripció a compte de llevar anuncis. Un era amb pseudònim i l’altre de Josep Miramunt. He rebut també trucades en el mateix sentit, que es poden resumir en la clàssica pregunta pecuniària: de quant estem parlant? Què valdria la subscripció si li imputéssim el cost de la publicitat?

Odiada, odiadíssima Carla. Dius que ets estudiant en pràctiques, i a la ràdio no pares de dir-ho. No tens cap mena de filtre i ho dius tot. Sigui l’hora que sigui surts tu, dient que ets la Carla, estudiant en pràctiques, i que avui t’han "deixat fer" una falca de ràdio. Te l’han dictat, Carla. Cap estudiant en pràctiques diu la paraula guai, que només diem els norantaires. Fes la falca, però no vulguis fer cap exercici de quarta paret radiofònica. Dius que “va sobre el kit digital, que bàsicament et donen fins a 1.000 euros per un ordinador i 2.000 per un programa de facturació i una pàgina web”. A mi no m’enxamparàs. Ja n’he tingut prou amb el pla Moves, la subvenció de 5.000 euros per a cotxes elèctrics. Me la van avançar al concessionari, descomptant-me-la del preu del cotxe, me l’havien de concedir fa més d’un any i encara l’espero; mentrestant, pago el crèdit de l’avançament. “Ho pots fer amb kitidigital.cat. T’ajuden en tot i són guais”, dius. Au, va. Quant triguen? I em demanes que entri a la pàgina abans que s’acabin els fons, però no et crec perquè fa mesos que ens ho demanes a tota hora. És com al mercat el “Me los quitan de las manos”. Si fos veritat callaries. Però tot ho suporto estoicament excepte quan dius que t’han dit que ho remarquis i tu em preguntes si ho has remarcat prou.          

L’administració Trump no ha amagat mai que fa servir el seu poder per reprimir l’oposició política. Per tant, potser no hauria de sorprendre que també intenti impedir que els anunciants i les marques boicotegin empreses afins a la dreta.

És una experiència massa familiar: estem absorts mirant una pel·lícula o un programa de televisió quan, de sobte, comença un tall publicitari amb un volum tan alt que ens veiem obligats a agafar ràpidament el comandament a distància per abaixar-lo. És l’anomenat contrast de sonoritat. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha obert una consulta pública per determinar com s'ha de mesurar el nivell de sonoritat (loudness, en anglès) de la programació i els anuncis de TV, davant les queixes recurrents rebudes sobre aquest tema, per determinar aleshores si les cadenes incorren en aquesta mala pràctica.

Quan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

Fa un mes i mig, en l’estrena del Sense ficció titulat Et faran un home, el crític de cinema Àlex Gorina va lamentar un tall publicitari barroer que va tallar el seu testimoni quan parlava d’abusos sexuals al servei militar. No era la primera vegada que la pausa publicitària cisellava una emissió de manera maldestra, trencant la narrativa i el clima emocional que estava construint el programa. Tot i les disculpes d’aquella ocasió, la patinada no ha servit per millorar aquest aspecte. La inèrcia es perpetua. 

Vostè ho té tot pensat, ha esmerçat moltes hores, molts sous, molts brainstormings per aconseguir l’objectiu final. Vostè sap que jo, avui, llegiré l’ARA de bon matí. Al telèfon. En paper, avui, no, que no és diumenge. Vostè ja ho sap, això.

El lector Oriol Armengou em suscita un tema important perquè aborda una qüestió recurrent a gairebé tots els codis deontològics del periodisme: diferenciar informació i publicitat. “Ja fa temps –explica– que li vull escriure per mostrar la meva preocupació pel gran nombre de notícies patrocinades a la pàgina principal del diari. Puc entendre que són font d'ingressos, però tretze notícies en una sola plana principal quasi que fa dubtar de si és un diari amb notícies reals o bé tot té un rerefons interessat i publicitari. No ajuda a generar una imatge d'independència al diari, i penso que és, no exagerat, sinó gairebé insultant el gran nombre de notícies sota un logo que majoritàriament funcionen com a promoció i fins i tot blanqueig”.

Llegeixo a l'ARA que dues “creadores de contingut”, Dulceida i Alba Paul (que, pel que veig, són famosíssimes i tenen molts seguidors a les xarxes), acaben de tenir una filla. A Instagram han publicat diverses fotos de l’esdeveniment. En una hi veiem la que ha parit, de totes dues, subjectant el bebè amb la dreta i un espetec de Casa Tarradellas amb l’esquerra. Ignoro si la popular menja és part del contingut a crear o si és que la mare, després de l’esforç del part, tenia gana i algú li ha fet aquest regal encomiable. Potser l’ha demanat ella? Ja se sap que quan estàs prenyada et prohibeixen l’embotit.

Lluís Bassat (Barcelona 1941) és un dels publicistes més influents a escala mundial. Va fundar l’agència Bassat Ogilvy que ara dirigeix la seva filla gran. Actualment, es dedica a la seva fundació privada de caràcter benèfic.

Va estudiar a l’Escola Virtèlia, al barri de Sant Gervasi, a Barcelona, on va compartir classe amb Pasqual Maragall. “Els professors eren molt bons. I en Jordi Pujol ens portava d’excursió”. Com era això? “L’escola tenia un acord amb la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que estava davant. Després de classe anàvem allà a jugar a ping-pong. Maragall era dels pocs que em guanyava. Els diumenges ens portaven d’excursió i Pujol, que tenia nou anys més, ens duia a Montserrat”.

]]>

Va començar sent "el noi d'internet" i va acabar dirigint la delegació barcelonina d'una de les agències de publicitat més reconegudes del món. És informàtic, i potser és precisament per això que Jordi Urbea Castells (Sant Quirze de Besora, 1970) ha sobreviscut més de 30 anys en el sector de la publicitat, dels quals 25 com a conseller delegat a Ogilvy Barcelona, coneguda per haver fet campanyes com la de Suchard de Nadal i la del ministeri d'Igualtat, per mencionar-ne algunes.

]]>

Pugen les temperatures i arriba el nou anunci d'Estrella Damm, senyal inequívoc que l'estiu ja és aquí. Enguany la campanya de la cervesera es tenyeix de certa nostàlgia amb una versió del hit Yes, Sir, I can boogie, del duet Baccara. Aquesta és la banda sonora d'Estiu '78, títol de l'anunci d'enguany, en el qual es barregen present i passat.

]]>

Dissabte al vespre el Col·lapse entrevistava Enrique Tomás, l’empresari de botigues de pernils, que acaba de treure un llibre en què explica el secret del seu èxit. La invitació és comprensible. Tomás és un dels grans empresaris catalans, amb beneficis milionaris, que ha sabut fer créixer exponencialment la seva cadena de botigues de pernil, amb 1.200 treballadors, 150 punts de venda arreu del món i perspectives immediates d’obrir-ne de nous. “Li he dedicat la meva vida al pernil”, li va confessar a Ricard Ustrell. Però més enllà de l’entrevista per conèixer qui hi ha darrere d’aquest negoci, el plantejament televisiu va ser curiós. Enmig de la pausa publicitària anterior a l’entrevista, es va connectar amb la sala de convidats del Col·lapse i el mateix Enrique Tomás va aparèixer com si fos un anunci més. Tenia una pota de pernil al costat i una capsa amb el nom ben visible de la seva empresa, i ens advertia amb ímpetu: “¡Hola! Soy Enrique Tomás. Estoy a punto de entrar en el plató. El público no lo sabe, pero vamos a regalar dos jamones entre ellos. ¡No te lo pierdas!” A continuació van emetre una promoció d’un altre programa de TV3 i, després, un anunci de brou de pollastre envasat. I, ves per on, aquell anunci també oferia, al final, el brou amb pernil. I no un pernil qualsevol. Era caldo amb pernil d’Enrique Tomás. Quina casualitat! Tornant de la pausa, l’empresari va aparèixer al plató ben carregat. Arribava amb dues capses de pernil, una a cada mà, amb el nom ben gros de l’empresa a cada paquet. I, com si fos la mitja part d’un partit de futbol de regional, van sortejar els dos pernils entre el públic. Els dos nois afortunats van baixar a recollir el suculent trofeu. A continuació, en l’entrevista amb Ustrell, Tomás va exhibir els seus dots comercials explicant amb passió la seva trajectòria, es va mostrar agraït amb els seus treballadors i la clientela que li fa confiança, va fer gala dels horaris i la diligència comercial i va anar citant tots els seus coneguts famosos, des de xefs fins a futbolistes, incloent-hi el papa de Roma, amb qui ens van ensenyar la fotografia de la trobada amb l’obsequi del pernil. Va especificar el nom del lot concret que li havia regalat i va explicar que al Pontífex el pernil li havia agradat tant que, va dir, “el Papa vol repetir”. Per acabar, Ricard Ustrell va anunciar l’estrella de la festa: “Que entri el pernil!” I van portar un taulell amb una pota de pernil ibèric majestuosa, etiqueta negra. A la part frontal del taulell, un altre cop el logotip amb el nom i les cinc estrelles. L’empresari va instruir-nos sobre l’art de tallar pernil i en va preparar un plat per al públic que feia delir. Tot era tan explícit i amb tants rètols que no sabies si estaves veient una entrevista o una llarga menció comercial. Enhorabona al rei dels pernils pel seu bon ull. Ningú millor que Enrique Tomás sap que del porc s’aprofita tot, i l’empresari també va intentar treure el màxim partit possible d’aquella aparició televisiva.

]]>

Ara fa uns mesos, un jutge va acceptar a tràmit una demanda col·lectiva contra Starbucks. El motiu? A diversos dels seus sucs de fruita els mancava un ingredient: la fruita. En concret, els refrescos de mango, maracujà i margalló del Brasil (açaí) no duen ni mango, ni maracujà ni margalló del Brasil. Això va fer que els demandants, el novaiorquès Joan Kominis i el californià Jason McAllister, astorats davant el preu de les begudes de Starbucks, es posessin les mans al cap i asseguressin que els seus enganyosos noms els havien portat a pagar més del que realment hauria de costar el producte.

]]>