Dues setmanes de caos ferroviari sense precedents i la xarxa catalana de trens continua a mig gas, amb molts trams aturats i en revisió per garantir la seguretat. Superat el primer impacte, la pregunta que s'obre ara és: ¿I com s'arregla tot aquest desgavell? Ja ningú posa en dubte que caldran molts anys (i molts milions) per posar al dia la xarxa. Però són igual d'importants la injecció de diners i les obres de renovació que la millora de l'organització, la coordinació i la integració del canvi climàtic en les previsions de futur.

En aquests 15 anys de l'ARA, l’economia catalana, que fa tres lustres tenia un producte interior brut (PIB) d'uns 200.000 milions d'euros, el té avui de més de 300.000 milions, més del 50% superior; ha viscut una reestructuració total del sistema financer, la fugida de seus empresarials amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i una caiguda de l’activitat com a la Guerra Civil per la crisi del coronavirus. Aquest període s'ha tancat de moment amb la negativa dels accionistes del Banc Sabadell a acollir-se a l’opa del BBVA, que ja ho havia provat el 2020.

França haurà d'esperar almenys fins divendres per saber si tindrà un nou govern o si el president de la República convocarà eleccions legislatives anticipades. Aquest dimecres al vespre acabava el termini perquè el primer ministre dimitit, Sébastien Lecornu, arribés a un acord amb els partits per formar un executiu i per aprovar els pressupostos del 2026, però no ha estat possible tancar el pacte amb un marge de temps tan estret. El cap de govern en funcions ha traslladat al president Macron que les negociacions estan ben encaminades i que hi pot haver un acord i un nou primer ministre "d'aquí a 48 hores". Posteriorment, l'Elisi ha confirmat en un comunicat que el cap de l'estat nomenarà el primer ministre a tot estirar divendres.

Cau un altre govern al cor d'Europa. França s'ha quedat sense govern. Un altre primer ministre a la picota. François Bayrou ha durat nou mesos, ben poc. Els seus antecessors immediats també van ser breus: cinc primers ministres en cinc anys. Barnier i Attal, els dos anteriors, van durar, respectivament, tres i vuit mesos; tots dos sumats no van arribar a l'any. El país no troba la fórmula, i cada nova sacsejada política acosta una mica més el perill d'una futura victòria de la ultradreta de Le Pen. La crisi de governança política i la debilitat econòmica de França són paradigmàtiques de la manca de rumb d'una Europa que veu com Trump la menysprea i com Putin l'assetja a Ucraïna. La grandeur està en hores baixes, i Europa se'n ressent.

A diferència del que creuen els monòtons apocalíptics, el món no ha arribat pas a la seva fi –el món no avança, només gira, i encara gràcies–; però aquest món nostre, el que va començar l'any 1989 amb la fi de la Guerra Freda, sí que sembla trobar-se a les acaballes. La mediàtica querelle des bouffons entre Trump i Musk, per exemple, és la part més esperpèntica d'un procés de decadència que té moltes cares. Resumint molt: les expectatives mundials derivades de la caiguda del Mur de Berlín eren les d'una gran potència hegemònica, els Estats Units, envoltada de països que, per una raó o per una altra, fos per qüestions econòmiques, militars o tecnològiques, en depenien fortament. Al cap de només dotze anys, però, els fets de l'onze de setembre del 2001 i els conflictes bèl·lics posteriors més o menys fallits que se'n van derivar, van mostrar una realitat ben diferent. Sis o set anys després, entre el 2007 i el 2008, el que havia començat sent una crisi puntual del sistema hipotecari nord-americà va esdevenir una crisi mundial, els efectes de la qual encara duren malgrat haver passat disset o divuit anys. Convido el lector a evocar –temo que amargament– quin era el seu poder adquisitiu real cap al 2005 o el 2006, i quin és l'actual, vint anys després. Cap al 1989, o fins i tot cap a començaments del 2002, que és quan es va implantar l'euro, tot això resultava gairebé impensable. Quin món està passant avall, ara?

La por s'ha instal·lat a les borses. Les caigudes experimentades pels índexs, que van començar el mateix dijous als EUA i que s'han estès per tot el planeta, revelen que ningú no s'esperava que el president dels EUA, Donald Trump, gosés jugar amb foc d'una manera que té poc a veure amb la racionalitat econòmica. L'endemà del delirant anunci sobre els aranzels per part del màxim mandatari de la primera potència mundial, els inversors, lluny de calmar-se, s'han posat encara més nerviosos. I veurem si dilluns continua una situació que, en el pitjor dels casos, esdevindria pànic.

La setmana passada les autoritats de la Unió Europea presentaven un pla en què demanaven a la població que tingués sempre a mà un kit de supervivència per a eventuals situacions d’emergència en què ens puguem trobar –com ara desastres naturals o, fins i tot, una possible guerra.

"Visc una tortura: tots els desnonaments són una experiència duríssima, però no es viu igual amb 30 anys que amb 60". Qui parla és l'Elena Olivella de 62 anys. Ella és, molt probablement, una de les últimes veïnes "de tota la vida" que queden al carrer Ferran de Barcelona, a tocar de l'emblemàtica plaça Sant Jaume. Ostenta un títol que, a més, té data de caducitat, perquè el dia 4 de març hi ha previst el seu desnonament.

KTM afronta les hores més greus des de la seva refundació l’any 1992. La històrica marca austríaca, que compta amb diverses filials com ara Husqvarna, MV Augusta i GasGas, ha passat en pocs anys de ser considerada la primera empresa de motocicletes europea en volum de producció a fregar la fallida tècnica a causa d’un deute acumulat de més de 2.000 milions d’euros que ha obligat a tancar les instal·lacions a la seva fàbrica de Mattighofen —situada a la regió d’Alta Àustria, no gaire lluny de la frontera amb Alemanya—, acomiadar uns 750 treballadors i decretar una traumàtica suspensió de pagaments.

Alemanya va tancar el 2024 amb una contracció de l'activitat econòmica, segons ha informat aquest dimecres Destatis, l'oficina estadística federal. Així, la principal economia de la Unió Europea ja encadena dos anys consecutius amb creixements negatius, la qual cosa confirma la crisi que pateix des del final de la pandèmia i la invasió russa d'Ucraïna.

La crisi de Corea del Sud escala encara més, un altre cop per l'actitud desafiant de Yoon Suk-yeol, el seu president destituït per voler imposar la llei marcial al país per primer cop des de la dictadura. Qui va posar en escac la democràcia amb l'excusa de la suposada ingerència nord-coreana a través de l'oposició, ara s'ha rebel·lat contra les forces de seguretat del seu país i ha impedit la seva pròpia detenció, que havia ordenat un tribunal de Seül. Ho ha fet a través del seu servei de seguretat, que ha obstruït la detenció a la seva residència de la capital del país, en un xoc sense precedents. Preocupats per la seguretat, les autoritats sud-coreanes han hagut de cancel·lar l'operació per arrestar-lo. L'objectiu era poder-lo interrogar per haver decretat la llei marcial al desembre. Yoon Suk-yeol és el primer president de la història democràtica del país que s'enfronta a l'intent de ser detingut.

Els preus dels immobles no han parat de pujar: pisos, cases, pàrquings, trasters... Fent una mirada al passat, podríem pensar que estem de nou en una bombolla. Al cap i a la fi, fa quinze anys va explotar tot i els preus van caure en picat (petita esperança). Per desgràcia, però, la situació del mercat avui és ben diferent i no es pot preveure una caiguda dels preus.

Costa dir si la proliferació de candidatures independentistes és un món que es mor o una esperança que neix. Aquest increment és una tendència epocal a Occident: per a les pròximes eleccions al Parlament Europeu es parla molt de l’auge de l’extrema dreta, però no tant de la guerra acarnissada entre faccions que pot fer-la ingovernable. És una divisió gairebé perfecta entre les forces que han tocat poder als respectius països i s’han moderat –Giorgia Meloni com a cas paradigmàtic– i els grups que no han governat mai i mantenen el seu radicalisme retòric –com ara Alternativa per a Alemanya–. Ambdós partits van coincidir la setmana passada a Roma en una convenció de l’extrema dreta en la qual van escenificar-se disputes duríssimes, des de la postura amb Rússia i Ucraïna fins a la conveniència de donar suport o no a Ursula von der Leyen. Els partits es multipliquen i la pregunta és si aquesta multiplicació de veus correspon a una multiplicació de propostes genuïnes o a una cosa més fosca.

No passem per un bon moment de la relació, sempre complicada, entre el món de la política democràtica institucionalitzada i el batec social. Quan sembla que ens en sortim d’un dels molts temes que ens neguitegen, ja entrem de ple en un altre tema tant o més complicat que l’anterior. Les acusacions i desqualificacions sovintegen més que mai, hi ha qui s’entesta a seguir fent coses que són difícilment justificables avui dia, i tot plegat no ajuda a buscar espais des d'on avançar. No consola gaire veure que aquest no és un tema només de casa nostra, sinó que afecta països i indrets de qualsevol racó del món. En situacions com aquestes hi ha qui practica l’enyorança i recorda que abans la política i els polítics eren molt millors. Però, al marge que això no sigui del tot veritat, al final res de tot això consola, ja que el brogit creix, el panorama no millora i els dies van passant.

El 2024 comença amb els preus més estables. Durant el primer mes de l'any, els preus de béns i serveis de consum a Catalunya van marcar un lleuger repunt de 0,1 punts respecte del desembre del 2023, segons les dades de l'IPC confirmat publicades aquest dijous per l'Institut Nacional d'Estadística (INE). En comparació amb el gener de l'any anterior, però, els preus van augmentar a Catalunya un 3,3%, i un 3,4% al conjunt de l'Estat. L'electricitat és un dels elements que més van contribuir al repunt de la inflació, mentre que el cost dels carburants va continuar la tendència a la baixa dels últims mesos.

Les metàfores són poderoses. Fan titulars, apel·len a les emocions, són etiquetes, no s’esborren i tothom les entén, però després cal baixar la metàfora al terreny del diagnòstic per trobar el remei, i aleshores les coses no són tan fàcils. Què vol dir Xavi quan diu que l’equip del Barça no té ànima? Si vol dir que els jugadors no s’esforcen prou, alguna cosa hi deuen tenir a veure l’entrenador i el seu staff, per bé que la primera responsabilitat recaigui en els jugadors, que estan tenint un rendiment molt per sota del que s’hauria d’esperar d’una plantilla que hauria de fer un futbol més competitiu. És inadmissible haver de mirar el Girona amb prismàtics a la classificació.

La decisió d'Israel de cridar a consultes la seva ambaixadora a Madrid per unes declaracions de Pedro Sánchez a La 1 en què posava en dubte que Tel-Aviv estigui complint el dret internacional a Gaza és completament desproporcionada i fa l'efecte que en realitat és una sobreactuació que té altres objectius. En efecte, Sánchez no és el primer dirigent internacional que posa en dubte que l'operació militar israeliana a Gaza compleixi els estàndards humanitaris internacionals, cosa que, d'altra banda, és una obvietat. Però sí que és cert que l'executiu de Benjamin Netanyahu vol llançar un missatge contundent a la comunitat internacional just en un moment en què rep molta pressió per allargar l'alto el foc i aturar els bombardejos. I el missatge és: no admetrem crítiques a la nostra actuació, i qui ens critiqui s'haurà d'atenir a les conseqüències.

El president espanyol, Pedro Sánchez, ha aprofitat el seu viatge al Pròxim Orient en qualitat de president de torn de la UE per allunyar-se un pas més del suport que Occident està brindant a Israel en la seva campanya a Gaza, i que està provocant una catàstrofe humanitària, fins al punt de crear una furibunda reacció per part del govern de Benjamin Netanyahu en el que ja és la principal crisi diplomàtica des de fa anys entre els dos estats. Quan el govern israelià encara no havia paït les paraules de dijous davant del mateix Netanyahu, en què l'espanyol va recordar a l'israelià les morts de nens palestins a causa dels bombardejos, Sánchez ha anat avui més enllà i, des del pas fronterer de Rafah, entre Egipte i Gaza, ha obert la porta a reconèixer l'estat palestí al marge del que faci la UE. I ho ha fet acompanyat del primer ministre belga, Alexander De Croo, amb qui conformen una mena d'eix propalestí a dins de la UE. "Ha arribat el moment que la comunitat internacional, i en especial els països europeus, prenguin una decisió sobre el reconeixement de l'estat palestí", ha dit Sánchez, per tot seguit postil·lar: "Però si això no passa, Espanya prendrà les seves pròpies decisions".

La crisi financera del 2008 als Estats Units va iniciar un supercicle de deute que el 2010 es va escampar per Europa i no fa gaire va afectar molts dels països d'ingressos baixos i mitjans inferiors. ¿Pot ser que els problemes financers de Country Garden, la megaempresa xinesa de desenvolupament immobiliari que està tenint pèrdues de milers de milions de dòlars, siguin un preanunci de la pròxima fase del cicle?

Després de 25 anys a Londres, torno ara a la Unió Europea, a Dublín, atreta per una oportunitat laboral atractiva i deixant enrere un país que he vist autodestruir-se de manera inexplicable.