Estem en un moment en què la vida quotidiana sembla marcada per la velocitat, l’autoexigència i la sensació constant de no arribar a tot. Cada cop ens sembla més difícil aturar-nos a escoltar el nostre cos i les emocions. D’això en parla la doctora en neurociència i psicologia clínica Noelia Samartin Veiga, autora del llibre Has venido a vivir (Penguin Random House Grupo Editorial, 2026).

Abans que Això no és Suècia ens mostrés en clau de comèdia dramàtica les contradiccions a les quals s'enfrontaven la Mariana i el Samuel –interpretats per uns fantàstics Aina Clotet i Marcel Borràs– per oferir una criança de matrícula d'honor als seus fills, altres van anar perfilant l'escenari en què es desenvolupa la família actual. Ho van fer Sarach Scheller i Alison Bell a la sèrie australiana The letdown, estrenada a Netflix el 2016. Aquí vam poder veure, com si contempléssim el futur, una mare primerenca –encarnada per la mateixa Alison Bell– transitant per les angoixes, els dubtes i, sobretot, el cruel esgotament de la maternitat. Una cosa semblant va fer Berto Romero el 2018 amb la sèrie Mira lo que has hecho. Aquí, potser amb un punt més gamberro, ja intuíem els rampells de professionalització dels que s'enfrontaven a la criança d'uns fills i unes filles convertits gairebé en un producte gurmet.

No conec cap persona que no hagi sentit algun dia un rebuig intens a haver d’anar a la feina, per més que aquesta sigui apassionant i creativa. És propi de moments de feblesa, malaltia o vivència d’un dol i ens hem de donar permís per acceptar que no sempre som les persones fortes i positives que voldríem. Però una cosa és sentir-se incapaç d’anar a treballar esporàdicament i una altra és que es converteixi en un sentiment estable i permanent a les nostres vides.

Tot i que la gent ha cregut durant molt de temps –i molts metges també ho solien afirmar– que l'estrès pot causar úlceres d'estómac, la relació entre els dos factors no és tan directa com semblava, segons han explicat recentment experts en la qüestió. És cert que alguns pacients en estat crític, com els que estan ingressats en les unitats de cures intensives, poden desenvolupar úlceres per l'estrès, però està vinculat a la situació que viuen d'hospitalització.

Fa dècades que la neurocientífica Sonia Lupien investiga l'impacte de l'estrès tant en infants com en adults. Professora de la Universitat de Montreal, no només trenca la mala imatge de l'estrès sinó que assegura que és un factor clau per millorar la memòria, la força física o la gestió de les emocions. Lupien va participar aquest mes de maig en el Seminari internacional sobre neurociència i educació celebrat a l'escola Montessori Palau de Girona.

Un 25% del professorat de l'Estat afirma haver estat víctima de vexacions, assetjament, insults i humiliacions per part de l'alumnat i fins a un 44% diu haver estat testimoni d'aquestes actituds. Aquesta és una de les conclusions del Baròmetre Internacional de la Salut i del Benestar del Personal de l'Educació, presentat aquest dimecres per CCOO. El sindicat ha reclamat al Govern la creació d'una oficina d'atenció al personal educatiu davant d'agressions d'alumnes, així com un "protocol clar" perquè les direccions dels centres educatius tinguin unes pautes similars i sàpiguen què fer davant d'aquests casos. La complexitat i la tensió a les aules són factors que agreugen la salut mental dels professors, segons es desprèn d'aquest informe, que ha avaluat la salut mental de més de 26.000 professionals d'onze països, entre els quals 3.000 d'Espanya, majoritàriament de primària i ESO en centres públics.

Sempre s’ha dit que a la panxa tenim un “segon cervell”, perquè sembla que l’estómac i el tub digestiu responguin a les emocions com no ho fa cap altre òrgan. Efectivament, quan estem estressats, enfadats, deprimits o neguitosos els primers símptomes que apareixen solen ser de tipus intestinal: nàusees, vòmits, diarrea, etc.

És un mite que l’estrès no afecta nens i joves. S’ha detectat un increment en els trastorns mentals, d’ansietat i de depressió. L’estrès ens afecta a tots. Els pares tendim a pensar que els joves viuen sense preocupacions greus i que només s’estressen per banalitats.

Les emocions conviuen amb nosaltres de manera permanent; són part de la nostra essència com a éssers humans i no podem entendre la nostra espècie sense les emocions. Durant dècades, han estat les grans oblidades –maltractades, fins i tot podríem dir–, com si no existissin o fossin, senzillament, una distracció. Però tant les emocions positives com les negatives generen, en cadascun de nosaltres, un impacte molt gran; molt més del que ens podem imaginar. Quan són positives, l'impacte no es tradueix únicament en un reguitzell de bones sensacions i de bons moments, sinó que també és clarament beneficiós per a la salut i ens dirigeix cap a un estat de benestar general que, en definitiva, és el que busquem tots. Però, malauradament, som molt més conscients de les emocions que ens impacten negativament perquè, quan ens acompanyen en el dia a dia, generalment en forma d’estrès, angoixa o ansietat, poden desembocar en problemes físics com tensions musculars, desajustos en el sistema immunitari, lesions i fins i tot malalties.

“Com et dius i a què et dediques?” Quan coneixem algú, és la primera cosa que preguntem. La feina ens identifica, però gairebé la meitat de la població de l’Estat n’està insatisfeta o no gaire satisfeta, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). El setembre del 2022, l’últim mes comptabilitzat, hi va haver 8.450 baixes voluntàries registrades a la Seguretat Social, la xifra més alta de la sèrie, segons un informe d’Infojobs i Esade. Tot i que queden lluny del fenomen massiu que s’ha anomenat la Gran Dimissió als Estats Units, marquen una clara tendència a l’abandonament laboral.

La major part d’experts en salut mental fa temps que avisen de l’arribada d’una crisi important. Les estadístiques indiquen que s’ha produït un increment de patologies mentals en la població. Afecta molt especialment adolescents i joves, i cada cop també més els infants.

Només cal parar l'orella a les converses del nostre voltant per adonar-nos de quina és la realitat de molta de la gent que gaudeix del privilegi de tenir feina: l'estrès. Tothom va de bòlit, tothom es queixa de la impossibilitat de complir amb totes les exigències de la nostra vida laboral i personal, i això pot acabar provocant una situació d'ansietat patològica. És la tònica del nostre temps i tot just ara s'està prenent consciència del que suposa, no només en termes de productivitat laboral, sinó en el dels seus costos socials. En efecte, les baixes per ansietat s'han multiplicat els últims anys i una part important de la població es medica per poder rendir a la feina i no tenir crisis. Cal tenir en compte que l'estrès és una reacció del nostre cos davant d'una situació de perill, i està pensat perquè puguem superar-lo. El problema és convertir el que hauria de ser un estat excepcional en habitual.

“En una escala de l’u al deu, com d’estressat et sents?” El número serà diferent si qui respon fa poc que s’ha enfrontat a la mort de la parella, ha estat acomiadat de la feina i té problemes per pagar les factures o ha abonyegat el seu cotxe a la sortida d’un pàrquing. Probablement, però, tots podran donar una puntuació. El concepte estrès ha amarat tant el nostre vocabulari que el fem servir indiscriminadament davant de tota situació de canvi, nervis, dolor, malestar o tensió que requereixi un esforç per resoldre’s o que alteri els nostres plans. I tècnicament és així: és un mecanisme natural que s’activa per exigir-nos que pensem, prenguem una decisió i actuem, o que ens adaptem a la realitat que ens envolta davant d’una necessitat per aconseguir allò que és més bàsic: continuar amb la nostra vida. Però, des del 2016, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el considera una epidèmia moderna. Així, ¿què és realment l’estrès? ¿Vivim més estressats que mai? ¿Quan es pot considerar perjudicial per a la salut?

Al sistema sanitari hi ha una demanda elevada relacionada amb problemes associats a l'estrès, com l'insomni, l'ansietat i l'angoixa. Moltes persones no saben identificar ben bé què els passa, però els símptomes que presenten els empenyen al centre d'atenció primària (CAP) per demanar-hi una solució. I, en alguns casos, aquesta adopta la forma de somnífers, antidepressius o tranquil·litzants. Però en més de la meitat dels casos no caldria l'atenció d'un metge (sinó un altre tipus d'acompanyament) i molt menys receptar medicació, alerta C., un metge de primària i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic). "La gran majoria de les persones que tenen estrès no desenvolupen trastorns mentals que calgui tractar farmacològicament, sinó que expressen el seu malestar o patiment que no han sabut gestionar, però que en molts casos podria millorar amb acompanyament emocional", explica.

Brandon Gray, psicòleg de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), explica per què responem diferent davant les mateixes situacions d'estrès.

Totes les enquestes i estudis que es fan sobre la sensació subjectiva de benestar i salut mental indiquen que, aquestes darreres dècades, la sensació d'estrès ha anat incrementant d'una manera lenta i progressiva, però inexorable, en totes les poblacions on s'ha analitzat. Segons l'Índex global d'emocions publicat per Gallup el 2021, el 40% dels adults van respondre que el dia anterior a l'enquesta havien notat en algun moment un nivell agut o molt agut d'estrès. És, per tant, un tema clau de cara al benestar personal i social, que cal abordar des de tots els angles. Què és l'estrès i quins efectes té sobre el cervell?

El curs acadèmic i el laboral fa setmanes que han començat. L’estiu i les vacances queden lluny i tornem a córrer tot el dia per arribar a la feina, a l’escola... i a totes les obligacions que toquen. En resum, l’estrès i la sensació de no arribar a res són habituals.

L’adopció de l’Annie, la gossa d’orelles caigudes i 18 quilos que ha entrat a la meva família, ha tingut un efecte beneficiós inesperat: tranquil·litza els meus fills. Quan arriben a casa després d’una llarga i atrafegada jornada escolar, es tiren a terra al costat del jaç de l’Annie i es queden quiets mentre ella els llepa els dits i les galtes. O li acaricien la panxa i descansen una estona abans d’anar a sopar, fer els deures i tot el que s’hagi de fer abans d’anar a dormir. L’Annie és molt entremaliada i té una energia infinita, però la seva presència calma els meus fills d’una manera que no em podia ni imaginar quan la vam portar a casa fa més d’un any.