“Wir schaffen das” (Ho aconseguirem), va proclamar a finals d'estiu del 2015 la llavors cancellera alemanya, Angela Merkel, en plena crisi dels refugiats a Europa. La decisió de Merkel d'obrir entre 2015 i 2016 les portes d'Alemanya a 1,2 milions de refugiats i sol·licitants d'asil, la majoria sirians, va dividir el país.

Joachim-Friedrich Martin Josef Merz –nom complet de Friedrich Merz– ha passat de ser el rival polític d'Angela Merkel dins del partit conservador a convertir-se en el nou canceller d'Alemanya. Merz, de 69 anys, governarà la principal economia d'Europa els pròxims quatre anys en coalició amb els socialdemòcrates, després que el seu partit guanyés les eleccions federals el febrer passat. I després que hagi aconseguit prou suport al Bundestag per ser elegit cap de govern, tot i l'ensurt de la primera votació, en la qual no ha obtingut prou vots: un avís que probablement no li espera una legislatura plàcida.

Durant un debat televisiu en campanya electoral, li van preguntar al canceller alemany sortint, Olaf Scholz, si pujaria a un avió pilotat pel líder conservador, Friedrich Merz. “Sí –va respondre sense dubtar–. Suposo que li van donar el títol de pilot justificadament”, va afegir el socialdemòcrata. Merz, que és pilot aficionat, també es va mostrar disposat a portar Scholz al seu avió privat, encara que “depèn d'on”. “De Berlín a casa, sí”, va dir Merz, desitjós de substituir-lo a la cancelleria.

L’ombra de l’excancellera Angela Merkel pocs dies abans de les eleccions a Alemanya és allargada. Tot i que la conservadora va abandonar la cancelleria fa més de tres anys, la seva política migratòria ha centrat totes les crítiques en aquesta campanya electoral i ha donat ales a l’extrema dreta, que va segona als sondejos d’intenció de vot. La qüestió migratòria s’ha convertit, juntament amb l’economia, en un dels temes centrals de la campanya electoral.

L'excancellera d'Alemanya, Angela Merkel, ha criticat el nou líder del seu partit CDU/CSU per haver aprovat mesures antiimmigració amb els vots del partit d'extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD). En un debat organitzat pel setmanari alemany Die Zeit, Merkel ha dit que, malgrat que normalment intenta no intervenir en el debat polític, no podia callar davant la ruptura del cordó sanitari. El candidat del seu partit, la CDU, a les eleccions del 23 de febrer, Friedrich Merz, va acceptar la setmana passada els vots d'AfD al Parlament per tirar endavant una moció que permetrà rebutjar els demandants d'asil a la frontera. La mateixa Merkel va emetre un comunicat crític l'endemà, i aquest dimecres a la nit s'hi ha refermat: "No m'hauria semblat correcte callar davant d'una situació tan decisiva com aquesta".

He compartit amb uns pocs centenars de persones més l’interès per veure i sentir de prop Angela Merkel a la presentació a Barcelona del seu llibre de memòries, Libertad (RBA). El més interessant és que sota capes gruixudes de memòria selectiva, màrqueting editorial i diplomàcia de manual, vam entrellucar la persona.

Ni les polítiques d’austeritat, ni haver convertit Alemanya en dependent del gas rus, ni haver obert les portes als refugiats durant la crisi de 2015. Angela Merkel no es penedeix de res del que va fer mentre va ser cancellera, tot i que ara se la critiqui des de l’esquerra i des de la dreta. És una persona en pau amb si mateixa i satisfeta de la vida que ha tingut. “No em penedeixo de res. He tingut una vida política molt rica, però ara estic molt contenta de no ser-hi”, ha dit entre rialles a la presentació de les seves memòries (Libertad, RBA) a Barcelona.

A la pàgina 273 de les seves memòries Angela Merkel admet que va cometre un error. L’excancellera alemanya, que el 2021 va deixar el càrrec després de 16 anys al poder, recorda una relliscada dels primers dies de la seva carrera política, quan era la líder de l’oposició al canceller Gerhard Schröder. En un article publicat el 2003 a The Washington Post, el va atacar perquè criticava la imminent invasió nord-americana de l’Iraq: “Schröder no parla en nom de tots els alemanys”, deia el titular.

Després de mesos de dures negociacions, el Bundestag, el Parlament d'Alemanya, va aprovar fa dues setmanes el pressupost del govern per al 2024, amb un límit autoimposat de la despesa malgrat la mala situació de l'economia del país. "Es pot descriure l'economia alemanya com en un període prolongat d'estagnació, sense creixement des del quart trimestre del 2022", indica un informe del banc francès BNP Paribas publicat un dia abans.

L’excancellera alemanya Angela Merkel ha tornat aquest dimarts al vespre a l’escena pública. Des que el seu successor, Olaf Scholz, va accedir a principis de desembre a la cancelleria, l’exlíder cristianodemòcrata havia guardat silenci davant els periodistes i amb prou feines s’havia referit un parell de cops, en comunicats escrits, a l’atac rus a Ucraïna. Tot just la setmana passada Merkel es va deixar veure en un acte laudatori a l’expresident de la Confederació de Sindicats alemanys, però fins ara no s’havia explicat de forma profunda sobre què ha fet tots aquests mesos de retirada, ni com ha viscut l’inici de la guerra ni què hauria fet, vist en retrospectiva, de forma diferent durant els seus 16 anys de mandat a Berlín. Al capdavall, la crisi bèl·lica a Ucraïna ha posat en qüestió el seu rol com a mitjancera davant Putin i ha posat ombres sobre el seu llegat polític. 

Si, com deia Benedeto Crocce, tota història és història contemporània, no ens hauria de sorprendre que la mirada local tenyeixi qualsevol anàlisi o biografia internacional. En el cas de la reconeguda periodista i escriptora Kati Marton, la seva semblança –positiva i còmplice– sobre la cancellera Angela Merkel ve condicionada pel joc de miralls amb la realitat política del seu país d’adopció –els Estats Units– i per la seva pròpia experiència personal com a refugiada política hongaresa durant la Guerra Freda. En canvi, al també recent retrat signat per la periodista Ana Carbajosa (Península, 2021) hi trobem una interpretació més crítica, especialment pel seu paper dins la Unió Europea, però amb matisos elogiosos pel que fa a les formes polítiques, sobretot en comparació amb la dreta espanyola.

A Angela Merkel li encanta la llengua russa. És un idioma que va aprendre a practicar sobretot en converses espontànies amb soldats soviètics que estaven aquarterats prop del seu domicili en temps de la República Democràtica Alemanya (RDA). Amb 15 anys treia tan bones notes en l’assignatura de rus que va rebre el premi d’un viatge a Moscou. La fascinava i la fascina la cultura russa. Tolstoi, Dostoievski o Caterina la Gran, el retrat de la qual tenia al seu escriptori de la cancelleria. Ja consagrada com a líder mundial, a Merkel se la veia com una experta de la mentalitat russa i de Vladímir Putin, la seva nèmesi en els 16 anys que la cancellera va estar en el càrrec.

Angela Merkel comença avui dimecres una nova vida. Marxa definitivament de la cancelleria alemanya, on ha estat els últims 16 anys, però ja s’ha fet posar un despatx com a excap del govern federal. És un espai adjacent al Bundestag, la cambra baixa del Parlament, que ja van fer servir d’oficina el seu pare polític, Helmut Kohl, quan també va passar a ser excanceller, i Margot Honecker, l’exministra d’Educació de la RDA i dona del cap d’estat de l’extinta Alemanya comunista, Erich Honecker. 

A Alemanya aquest dimecres ha acabat una era. Després de 16 anys, més exactament 5.860 dies, Angela Merkel deixa de ser cancellera de la primera economia d'Europa. La sort del país queda en mans del socialdemòcrata Olaf Scholz, que dirigirà el govern federal els pròxims quatre anys amb la coalició anomenada semàfor, pels colors dels tres partits que la formen: el vermell socialdemòcrata, el groc liberal i el verd dels ecologistes. Un tripartit inèdit, resultat de dos mesos de negociacions després de les eleccions del setembre passat, amb victòria dels socialdemòcrates, que van obtenir un 25,7% dels vots.

Angela Merkel ha decidit marxar al ritme de Nina Hagen. Una selecció musical pop per a una cancellera que ha personalitzat el poder hegemònic alemany que ha marcat el destí d’Europa durant més de 16 anys. La cançó Du hast den Farbfilm vergessen (Has oblidat el carret de color) que sonava el 1974 quan Angela Kasner era una jove de 20 anys a la RDA, va ser una de les tres peces musicals que la cancellera va escollir com a banda sonora de la cerimònia militar de comiat que dijous li va organitzar el ministeri de Defensa a Berlín.

La desfilada nocturna de soldats portant torxes, anomenada Zapfenstreich, al pati del ministeri de Defensa simbolitzava la fi de l'era Merkel. Els seus 16 anys al poder acabaran dimecres que ve amb la investidura del socialdemòcrata Olaf Scholz, el vicecanceller de la seva última Gran Coalició.

A les seves files hi ha hagut cognoms tan importants per a la política europea com Van Rompuy, Sarkozy o Juncker. Si encara ens remuntem més enrere, els pares fundadors de la Unió Europea com Schuman o Adenauer també pertanyien a la família conservadora, a la tradicionalment anomenada democràcia cristiana. Però durant l'última dècada el cognom més important de la família ha sigut Merkel. I ara que la cancellera marxa, el Partit Popular Europeu es queda sense la brúixola que ha marcat el seu rumb polític, sense un clar successor que actuï com a aposta de futur i, sobretot, amb el motor polític i econòmic de la UE, Alemanya, sota el control d'una nova coalició liderada per un partit socialdemòcrata que reivindica el seu moment postpandèmia.

Entre centenars de ciutadans aplaudint i saludant, el president de França, Emmanuel Macron, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, han passejat junts pels carrers de Beaune (Costa d'Or), un bonic poble ple d'història que ha acollit aquest dimecres l'última visita oficial a França de la cancellera. Els dos líders han visitat els Hospicis de Beaune, un edifici gòtic envoltat de vinyes que al segle XV va acollir un hospital per als pobres, i han sopat al castell del Clos de Vougeot, bressol dels vins de Borgonya.

Dirigir la Unió Europea i les organitzacions que l’han precedit ha sigut sempre difícil. Durant molt de temps França i Alemanya, els dos principals membres fundadors, la van gestionar d’una manera relativament col·laborativa. Els dirigents –Helmut Schmidt i Valéry Giscard d'Estaing, Helmut Kohl i François Mitterrand– primer resolien els desacords i després europeïtzaven els seus pactes. Però durant la major part d'aquesta última dècada només una dirigent ha presidit Europa: la cancellera Angela Merkel.