"Ens van portar a un descampat [...]. El primer home em va violar dues vegades; el segon, una, i el tercer, quatre més. El quart també em va violar una vegada". "Durant tot el camí, els milicians demanaven a les dones que els seguíssim i insistien quan ens hi negàvem. Passava a tot arreu. Al bosc: dos milicians allà, tres més al cap d'una estona. Eren per tot arreu. Tot passava a plena llum del dia". Testimonis així d'esfereïdors són habituals a la zona de Darfur, al Sudan, on d'aquí un parell de setmanes farà tres anys que estan immersos en una guerra civil devastadora.

El 2026 ha començat amb notícies que segurament trobarem entre les més importants de l’any quan arribi el desembre. Conscients que la nostra capacitat d’atenció és reduïda, els líders mundials lluiten per captar titulars que cada cop duren menys. El gran guanyador d’aquest joc és el president dels Estats Units, Donald Trump. La UE, el Canadà i el Regne Unit, davant l’esfondrament de l’ordre on s’havien mogut durant dècades, reaccionen anunciant acords comercials amb l’Índia, el Mercosur i la Xina.

Hi ha un record profund que ha fet arrels a la memòria del director i dramaturg Manel Dueso (Sabadell, 1953). Als anys 80 va conèixer el Samba, un jove gambià que treballava talant arbres a Sant Hilari Sacalm. Un dia va caure-li un arbre a sobre i va quedar tetraplègic. Dueso hi va coincidir a l'hospital, perquè el Samba compartia habitació amb el germà del director, que tenia un diagnòstic similar. "El Samba era molt alegre. Jo el cuidava. Disfressàvem a tothom amb corbates, mullàvem les infermeres amb xeringues. Fins i tot als llocs més bèsties poden passar coses divertides", recorda Dueso. Aquest és l'esperit que impregna el seu darrer espectacle, Jambo Bwana, amb les interpretacions de Montse Germán, Antònia Jaume, Àurea Márquez i Usu Tambadou al capdavant. Es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya del 17 de desembre a l'11 de gener.

L'enginyer guineà Amiilcar Cabral, que va ser un dels líders anticolonials més importants de l'Àfrica, confessa a la seva biografia que quan era petit el seu cap estava tan impregnat de colonialisme se sentia portuguès. En pocs anys va passar a ser un dels revolucionaris més reconeguts del continent: va liderar el moviment independentista de Guinea-Bissau i Cap Verd contra Portugal, i va morir assassinat un any abans del reconeixement definitiu de la independència, el 1974. Els seus escrits i discursos van passar a la posteritat. Un d’ells deia que per convèncer els camperols d'unir-se a la guerrilla, la gent no necessitava escoltar grans teories, sinó la promesa d’una vida millor.

"La ciutat sudanesa d'Al-Fashir, escenari de nivells catastròfics de patiment humà, ha descendit a un infern encara més fosc". Així de contundent ha estat Tom Fletcher, subsecretari general d'afers humanitaris de l'ONU, durant la sessió del Consell de Seguretat de l'ONU d'aquest dijous a la nit. L'òrgan executiu de l'ONU ha debatut i condemnat les atrocitats i els "crims" comesos pels paramilitars sudanesos de les Forces de Suport Ràpid (FSR) durant la captura d'aquesta ciutat fa pocs dies, que inclouen l'assassinat de gairebé 500 civils que estaven l'Hospital de Maternitat Saudita. Aquesta captura i l'enorme repressió violenta que l'ha seguit han forçat més de 15.000 persones a fugir en dos dies d'aquesta ciutat i dirigir-se cap a Tawila, a l'oest del Sudan, on es troben en camps improvisats.

El passat 26 de setembre vam tornar a veure el seu característic marbre verd arran de la intervenció del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a l'Assemblea General de l'ONU. Des d'on parlava, Netanyahu? Com qualsevol altre edifici, l'Assemblea General està ubicada en algun lloc concret, òbviament. El complex es troba arran de mar, a Turtle Bay, a Manhattan, i ocupa unes set hectàrees que inclouen l'edifici del Secretariat (la famosa torre de 39 pisos que hem vist en mil imatges), l'edifici de l'Assemblea General, la Biblioteca Dag Hammarskjöld i l'edifici de conferències. Tot i ser físicament dins dels Estats Units, aquestes set hectàrees no estan sotmeses a la jurisdicció nord-americana: tenen condició legal d'extraterritorialitat. Allà s’hi aplica l’estatut propi de l’ONU, i els diplomàtics que hi treballen gaudeixen d’immunitat. Després hi ha les seus de Ginebra, Viena i Nairobi, així com les diverses agències (per exemple, la Unesco a París). En tot cas, és evident que l'organisme més important en termes simbòlics de l'ONU és l'Assemblea General. Es troba a la mateixa ciutat que va veure néixer un dels seus pitjors crítics: el president dels Estats Units, Donald Trump. 

Madagascar rebrà el pròxim diumenge tres cranis humans que aquesta setmana li ha lliurat el govern francès en compliment, per primer cop, de la llei del 2023 que obliga a la devolució de restes humanes perquè rebin un enterrament digne. Han passat 128 anys des que les tropes franceses, en plena conquesta colonial de l'oest de l'illa africana, van massacrar l'ètnia sakalava, i van matar i decapitar el rei Ampanjaka Toera. Posteriorment, les calavera del monarca i dos dels seus guerrers van ser traslladades fins a París i durant anys han estat exposades al Museu d'Història Natural de la capital francesa.

L'Àfrica fa aproximadament tres vegades Europa. No obstant això, no ens n'adonaríem mirant el mapa més popular del món, el mapa de Mercator del segle XVI. La setmana passada, la Unió Africana, un grup continental de 55 països, va declarar el seu suport a una campanya perquè organitzacions d'arreu del món substituïssin el mapa de Mercator per alternatives com la projecció Equal Earth del 2018, que, segons els seus partidaris, reflecteix amb més exactitud la mida veritable de l'Àfrica. Vista en les seves proporcions reals, al mapa Equal Earth l'Àfrica empetiteix Europa.

Mentre els líders africans es reuneixen a Ciutat del Cap per la Cimera Africana sobre Inversió en Aigua, no pot haver-hi equívocs: el món s'enfronta a una crisi de l'aigua sense precedents que exigeix un canvi de paradigma en la manera com valorem i gestionem el nostre recurs més preuat.

El delta de l'Okavango s'admira des de l'aire. I després, amb tota la calma, ja vindrà el moment de trepitjar terra i sobretot, de navegar pels meandres que forma aquest riu abans d'esvair-se sota la sorra del desert. Precisament, aquest caprici de la natura fa del delta de l'Okavango un paradís extraordinari i des d'una avioneta o un globus s'obté la millor imatge, potser l'única capaç de deixar constància de l'abast d'aquest lloc per al qual s'acaben els adjectius sinònims d'impressionant o meravellós.

És dia d’exàmens al Liceu Francès Saint-Exupéry d'Ouagadougou, capital de Burkina Faso. Molt a prop del mercat central, lloc de comerç, moviment i cridòria, s’alça un mur amb doble filat de concertines i poca senyalització. Des de fora no sembla un institut, però al travessar la porta, tampoc. Hi ha molt poc moviment i molt silenci. De fet, és dia de Bac o baccalauréat, un examen com la selectivitat que permet als alumnes seguir els estudis superiors i que posa punt final a l’etapa de lycée (equivalent al batxillerat).

Entre els 60 caps d'estat i de govern que s'han reunit a Sevilla aquesta setmana a la cimera de l'ONU sobre cooperació internacional, n'hi havia un que ha captat especialment l'atenció pel tracte distingit i luxós de la seva comitiva: el rei Mswati III d'Eswatini, l'últim monarca absolutista de l'Àfrica. És el governant del que fins al 2018 es coneixia com a Swazilàndia, un petit país que ocupa la meitat de la superfície de Catalunya, enclavat entre Moçambic i Sud-àfrica. Fa set anys, el monarca es va fer el regal dels seus 50 anys, els mateixos de la Swazilàndia independent, rebatejant el nom del país per tornar a la denominació anterior al colonialisme: eSwatini, que vol dir 'la terra dels swazis', l'ètnia majoritària del país. “Ens confonien amb Suïssa a l’estranger”, va justificar llavors Mswati, una equivocació que té sentit en anglès (Swaziland/Switzerland).

El 15 d'abril del 2023 la violència va esclatar a Khartum i altres ciutats del Sudan, que aquest dimarts entra en el tercer any de guerra civil amb unes perspectives de pau a curt o mitjà termini extremadament remotes. A més, les últimes informacions que arriben des de Darfur, a l'oest del país, fan créixer encara més el pessimisme. Centenars de persones –més de 350 segons el govern regional– han mort des de dijous passat, quan les Forces de Suport Ràpid (FSR) van irrompre amb gran violència a dos camps de desplaçats a prop de la ciutat d'Al-Fashir.

Per primer cop en gairebé dos anys de guerra civil, dimecres va aterrar al devastat aeroport de Khartum, la capital del Sudan, un helicòpter militar de colors caqui i marró. De dins va aparèixer el president del país i cap de l’exèrcit, Abdel Fattah al-Burhan, que després de baixar els tres esglaons de la nau va fer dues passes i es va agenollar a la pista d’aterratge durant uns segons, mentre un general darrere seu aixecava el puny dret amb l’índex apuntant al cel.

Johan Grimonprez ha teixit un vibrant documental històric sobre el cop d'estat que va patir el govern de Patrice Lumumba a la República del Congo, amb la Guerra Freda en el rerefons. L’autor dimensiona els fils que unien els somnis de fraternitat i federació a l’Àfrica postcolonial (o hauríem de dir neocolonial?) amb les lluites polítiques i les expressions culturals afroamericanes compromeses amb els drets civils en uns Estats Units on les lleis encara discriminaven la població negra. I, de passada, amenitza l’exercici de memòria colonial amb peces de Louis Armstrong, John Coltrane o Miles Davis.

A la foto de perfil de WhatsApp es veu una persona amb els polzes a dins de les butxaques dels texans. Al canell esquerre, un rellotge analògic amb brúixola. Porta una jaqueta d'entretemps de color caqui. La samarreta és de color blau marí, i, tot i que queda tallat, es veu l’escut de la Romania Asociatia RALF, l’empresa de seguretat privada que és propietat d'aquest militar veterà romanès, que es diu Horatiu Potra. A la imatge, es veu un bosc al fons amb una cascada artificial producte d’una canonada a mig fer i uns avets frondosos més típics del clima romanès que no de la selva tropical congolesa, dos territoris que Potra coneix molt bé.

El pla de la Unió Europea per assolir les zero emissions netes d'aquí al 2050 té un taló d'Aquil·les: la UE depèn de fonts externes –en particular, d'empreses xineses– per al 70-90% de l'enorme quantitat de matèries primeres crítiques necessàries per fabricar turbines eòliques, cèl·lules solars, bateries i altres tecnologies verdes. Aquesta dependència suposa un greu risc: la recent prohibició a la Xina de les exportacions de gal·li, germani, antimoni i altres materials de doble ús (civil i militar) als Estats Units suggereix que el país també podria prendre mesures similars contra Europa, especialment a la llum dels aranzels de la UE als vehicles elèctrics xinesos.

A Breun, un poble al sud-oest de Mauritània i a la vora del riu Senegal, el desert del Sàhara avança uns quants centímetres cada any i les dunes engoleixen tot el que troben per davant. Tot i que passejant per la zona es poden veure mesures de contenció, com les teles reixades de color negre clavades a la sorra per fixar les dunes o fossats per protegir les cases, el desert del Sàhara ha crescut entre un 11% i 18% durant els últims cent anys i avança, també, cap al Mediterrani.

Per fora, el prestigiós Col·legi Montserrat de Barcelona sembla una escola com qualsevol altra. Per dins, és una altra història: abans de les vacances de Nadal, un reguitzell d’alumnes d’infantil feien classe asseguts, o drets, en un hemicicle de colors. És un dels ecosistemes, que no aules, que formen part de la "metàfora de Barcelona" on aprenen aquestes criatures, explica Montserrat del Pozo, superiora general de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. Els diversos àmbits estan dedicats al mar, a una muntanya evocadora de Montserrat i a un bosc, que és l'espai més experimental. Tot plegat és fruit del Flow, el mètode pedagògic innovador que les Missioneres de Natzaret van començar a desenvolupar fa uns vint-i-cinc anys i en el qual les instal·lacions juguen un paper cabdal.

“Quan les estàtues moren, esdevenen art”. Amb aquesta frase s'inicia Les estàtues també moren, curt documental dirigit per Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet que presenta connexions amb Dahomey, la brevíssima i evocadora pel·lícula amb què la francosenegalesa Mati Diop va guanyar aquest any l'Ós d'Or. Totes dues obres transiten espais allunyats del documental més ortodox per reflexionar sobre la presència d'obres d'art africanes en museus occidentals, fruit del saqueig perpetrat pels colonitzadors europeus.