1. Un resum possible de la situació. Espanya li ha dit a Catalunya que la independència no la tindrà mai. La repressió judicial, policial, política i mediàtica ens ho va deixar molt clar i encara en paguem les conseqüències. I un referèndum d’autodeterminació? Mai. L’Estat obtús també ens ho ha dit sense embuts. I el concert econòmic, almenys? Mai. Haver-ho demanat al seu moment, com van fer els bascos i els navarresos. I un finançament singular, doncs? Mai. Ja hem vist com han respost en cascada l’extrema dreta, la dreta mentidera de Feijóo i els barons més reconsagrats del PSOE. Si cal, doncs, i per no ofendre tanta gent, li direm finançament singular encara que no ho sigui. Això sí, oi? Tampoc. Ja hem vist, aquest diumenge, la resposta dels presidents de les comunitats autònomes on mana el PP. S’estimen més renunciar a molts milers de milions d’euros per als serveis de la seva gent abans que Catalunya pugui viure una mica millor. Així d’absurd i així de bèstia. I, ja posats a renunciar a plantejaments... què tal una mica de principi d’ordinalitat? Ni en pintura. La teoria ho aguanta tot, però a la pràctica Espanya no vol permetre una solidaritat en què la tercera comunitat que més paga sigui la tercera que més rep. Per què? Perquè no sigui dit que Catalunya pugui sortir mai beneficiada en res. Davant del “tothom hi guanya” que explica la ministra Montero per defensar el nou model de finançament, el president socialista de Castella-la Manxa clama perquè “s’abandoni completament l’intent de cessió xantatgista i de privilegis als independentistes”. Quins privilegis?

En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista, és a dir, la pitjor cara del pujolisme, la cara Ferrussola. L’aportació clau en aquest sentit va ser, des del camp intel·lectual, la del filòsof Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999, una dècada abans de l’inici del Procés. Aquell llibre duia un pròleg del seu amic Pasqual Maragall, el qual encara es declarava federalista. Amb els anys, l’assaig de Rubert de Ventós acabaria portant el maragallisme i una part del PSC a posicions sobiranistes.

El nacionalisme ultraconservador està en auge. Ho veiem ràpidament esmentant alguns noms: Trump, Orbán, Milei... És en aquest context que l’historiador Eric Storm (Països Baixos, 1966) publica Nacionalismos, una historia mundial (Crítica), un llibre que no se centra ni en un país ni en un continent, sinó que radiografia, com el seu nom indica, la història dels nacionalismes a escala mundial en un exhaustiu treball que permet dibuixar les similituds que hi ha entre regions i entendre per què avança mundialment. 

Des de Cornellà del Terri, on l'expresident Carles Puigdemont va votar l'1-O, Junts ha celebrat aquest dimarts al vespre el seu acte per commemorar el vuitè aniversari del referèndum de l'1 d'Octubre. Sota el lema "Compromesos amb l'1-O", els juntaires han reivindicat "la vigència del mandat del referèndum" després que l'independentisme hagi perdut la majoria al Parlament i s'han emplaçat a "acabar la feina". Per fer-ho, Puigdemont ha demanat "cuidar" la fórmula que va fer possible l'1-O i ha reivindicat tres "ingredients" que al seu parer són els que el van fer possible: unitat, transversalitat –sense mirar "què pensa, quin origen té o quina religió professa el que tenim al costat"– i mirada de futur. Un missatge que Puigdemont ha repetit aquest dimecres en un missatge a X: "És imperiós que preservem la fórmula de l'1 d'octubre, perquè és la de la victòria". Puigdemont ha defensat l'1-O com un "patrimoni històric" i la "pedra fundacional de la construcció del futur de llibertat".

Vuit anys després dels fets d’octubre del 2017 encara no hi ha un consens definit sobre què va ser l’anomenat Procés, un període que arrenca amb la Diada del 2012, la primera organitzada per l’ANC, i que podem donar per oficialment acabat el 12 de maig del 2024, quan l’independentisme perd la majoria al Parlament i al Govern. Durant aquest període, amb més o menys intensitat, el debat sobre la independència i el referèndum d’autodeterminació domina l’agenda política catalana i, en part, l’espanyola. No hi ha dubte que el moment culminant del Procés va ser l’1 d’octubre del 2017, quan més de dos milions de persones van participar en un referèndum sobre la independència i van desafiar així la prohibició dictaminada per les instàncies judicials espanyoles.

Ahir va passar un fet inèdit fins ara, que és que el govern català va dir públicament que no estava d’acord amb el govern espanyol. No és menor perquè estem parlant de dos governs socialistes, amb un president de la Generalitat que anteriorment havia estat ministre espanyol i amb una portaveu del PSOE que és del PSC. O sigui, que quan dos grups tan semblants discrepen en públic és notícia.

A la llibreria Dictum, que Shahzaib Khan (conegut per tothom com en Miquel) va obrir fa cinc anys on les grans naus del polígon industrial de Banyoles limiten amb el senyorial barri vell de la població, les prestatgeries plenes de llibres retornen el llibreter d’origen pakistanès a la seva infància al Caixmir, on va néixer. Fill d’una mestra i un cap de policia, en Shahzaib recorda que casa seva era plena de llibres i que el sorprenia que a les cases dels seus amics als prestatges només hi hagués objectes decoratius. "Que no llegeixen, en aquesta casa?", li preguntava a la seva mare, a qui deu la seva afició a la literatura. En lloc de dur-lo a ell i als seus germans al parc a jugar, la mare els portava a clubs de lectura, al cinema o a veure un espectacle.

Després de la desfeta electoral de l’independentisme d’ara fa un any té molt sentit demanar-se quant durarà i com acabarà la política autonomista de “concòrdia” amb Espanya del president Salvador Illa. Esclar: de concòrdia segons el seu punt de vista, de docilitat colonial i d’espanyolització dels catalans segons el meu. Però, al marge dels punts de vista respectius, i sense voler caure en un determinisme històric simplista, el cert és que venim d’on venim. I a més, considerant la història recent, sabem de quin Estat parlem i a quina nació espanyola ens volen assimilar. 

Aquest matí hem vist per primera vegada la imatge del papa Francesc de cos present. La seva mort ens ha tornat a recordar que un fil molt més prim que no sembla separa la vida de la mort. Aquest diumenge encara va beneir els fidels a la plaça de Sant Pere i diumenge que ve ja estarà enterrat a la basílica de Santa Maria Major.

Escrivia l’any passat que unitat és una paraula enlluernadora, i que potser ens tornarà a enlluernar si PP i Vox arriben al poder. Mentrestant, Joan Tardà ha publicat un article proposant un viratge estratègic d’ERC per tal que esdevingui un partit “no exclusivament independentista”, que apel·li a les esquerres que defensen l’autodeterminació per tal de representar millor la pluralitat del país. No cal dir que a Tardà li han dit de tot els patriotes de sempre. Aquests atacs ens poden fer empatitzar amb ell i amb qualsevol que és prou lliure per enfrontar-se als que practiquen el que Ferran Sáez anomena “l’heretgia per aclamació”. Però això no vol dir que no puguem veure punts febles en la seva aposta. El principal és que una aliança d’aquesta mena dificulta tota mena de col·laboració d’ERC amb Junts, que és un aliat indispensable per aconseguir avenços en un sentit sobiranista. Si realment es crea un tercer espai d’esquerra “autodeterminista” (com l’anomena Tardà), aquest espai ha de ser capaç de cooperar amb el PSC i Junts quan sigui útil, i enfrontar-s’hi també quan convingui. Malgrat tot, com vaig escriure també fa una setmana, sumar escons és molt més fàcil que sumar vots, i no és descartable que una opció electoral unitària de l’esquerra “autodeterminista” sumés sufragis, però també en dispersés, com ja li va passar el 2015 a la candidatura de Junts pel Sí.

Un 25 de gener de 1284 a Girona li era reconeguda la facultat d’autogovernar-se. Des de llavors i durant més de set segles, Girona ha tingut un ens institucional permanent gestionant el dia a dia dels seus habitants. De les prop de 1.000 llars comptades en els primers recomptes del segle XV als prop de 110.000 gironins i gironines de l’actualitat. Enmig han passat dinasties, models d’estat, ideologies i formes de govern diverses, però l’Ajuntament, en un format o altre, ha existit i ha liderat el futur dels seus veïns i veïnes. Com Girona, centenars de viles i pobles del nostre país. Centenars de viles i pobles que veuen com els últims anys se’ls ha anat escanyant la capacitat de finançament i d’inversió des de l’Estat, cosa que ha afectat clarament la qualitat dels serveis públics i directament el dia a dia de la ciutat i d’aquells que hi viuen. Uns ajuntaments que any a any han d’oferir més serveis amb uns costos més elevats però amb una capacitat econòmica similar.

A Sebastià Bartomeu (Vilablareix, 1971) molta gent l’ha conegut dins d’un taüt, conduint un cotxe fúnebre passat de moda o servint copes i àpats que ell mateix ha preparat al restaurant bar-musical Dual de Vilablareix, un insòlit local amb estètica dels 60 que està impregnat de la seva forta i singular personalitat. La seva mare li va recomanar que convertís la casa familiar, Vila Conxita, en un saló de te, però ell es va inventar un pub liberal i sense tabús, escenari de festes boges, amb gogós i disfresses, que va tenir la seva època daurada als inicis del 2.000. Molts dels seus clients hi van per primer cop atrets per una xocant estratègia promocional: els cotxes fúnebres. Com que coneixia el món de la importació de cotxes, va decidir completar l’ambientació d’una de les seves festes de Halloween amb un cotxe de morts antics i un taüt. Va enganxar el logo del local als vidres. L’èxit va ser immediat. Va sortir en diversos mitjans i Quim Monzó li va dedicar una columna. Amb els anys, en va adquirir tres més (el seu preferit és un Talbot Solara Escorial, però també té un Mercedes). Els quatre cotxes de morts formen part d’una col·lecció d’una desena de vehicles antics on hi ha també un Dyane 6, un Jeep Cherokee o un escarabat.

L'ANC creu que la independència de Catalunya haurà de ser "radicalment i obstinadament unilateral amb processos de resistència i rebel·lió que obliguin Espanya a negociar entre iguals". És un dels punts del decàleg que, sota el títol Les tesis d'agost i l'autoria de l'escriptor i secretari Julià de Jòdar, posa les bases del nou full de ruta de l'entitat presidida per Lluís Llach.

Hi ha una pregunta que sobrevola el país: i ara, què? Parafrasejant Manel, quan la derrota sembla segura uns dissimulen, uns capitulen i nosaltres ens preparem per a la pròxima batalla.

Els que fa patir dels atacs de falsa bandera d'Esquerra Republicana és que fan pensar que tot el Procés podria ser un gran atac de falsa bandera, com si els partits catalans haguessin enarborat l'estendard independentista per desprestigiar la independència en comptes d'aconseguir-la i, en realitat, el rumb que duia el vaixell era autonomista de dalt a baix. L'expressió fa gràcia perquè té un origen naval: en conflictes marítims aquesta pràctica és considerada acceptable, i es permet que els vaixells hissin la bandera nacional pròpia just abans del combat per confondre l'enemic. 

Escric aquest article perquè penso que estem entrant en unes setmanes o segurament uns mesos que, a causa de la situació política que s’està vivint tant a Espanya com a Catalunya, podrien ser una oportunitat per reorientar els problemes pendents entre l'una i l’altra. Però l’escric també perquè crec que s’estan produint més dificultats de les raonables i que no són només conseqüència de les lògiques i evidents diferències d’opinió i d’objectius, sinó també de certes confusions sobre el contingut de les paraules amb què s’expressen aquests objectius. Explicaré de manera simple on em situo jo, i desitjaria que l’explicació pogués ajudar a aclarir algunes de les confusions. No sé pas si en sabré prou...

El MHP Quim Torra, al seu darrer llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries, 2024), relata el moment en què l’intel·lectual sabadellenc es fa càrrec de la direcció de la Revista de Catalunya –que ara celebra el seu centenari– reapareguda el gener de 1938, en plena guerra d’Espanya. ITreball, l’òrgan central del PSUC, li fa una entrevista el mateix 23 de gener en la qual Obiols en justifica el sentit: “per la llibertat i per la vida de la Pàtria”.

Poden ser un baló d'oxigen o la desfeta definitiva. De moment hi ha hagut temps a Catalunya per mirar d'encarar les negociacions i, si bé és cert que les eleccions d'aquest diumenge no sumaran ni restaran vots als partits al Parlament català, sí que poden quedar més o menys debilitats de cara a les converses per a la investidura.

D’entre totes les entitats i partits que van quedar en xoc després de la DUI i el 155, l’ANC és probablement la que més ha patit el desgast. Hi va haver un temps en què l’Assemblea era el mascaró de proa de l’independentisme i havia arribat a actuar de trencaglaç quan els partits i el Govern oposaven resistència.

El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, intenta calmar les aigües a Nova Caledònia, on una nova revolta dels independentistes ha provocat un esclat de violència que ha deixat un balanç de sis persones mortes, gairebé 300 detinguts, més de 400 comerços incendiats o arrasats, una vuitantena de policies ferits i carreteres tallades pels manifestants. Macron, que ha visitat l'illa per sorpresa, ha anunciat aquest dijous que deixa en suspens el canvi a la Constitució francesa que preveu ampliar el cos electoral a l'arxipèlag de Nova Caledònia en favor dels ciutadans no nadius, la majoria francesos procedents de l'Hexàgon. La condició que hi posa és que acabin els talls de carreteres i que torni "l'ordre" a l'arxipèlag.