Una mica a l’ombra de l’enorme Carson McCullers i d’aquells personatges de noies adolescents que vaguen per pobles polsegosos plens de secrets criminals mentre estan a punt d’entrar en el món adult, Siri Hustvedt, per a la seva segona novel·la, fins ara inèdita en català, va construir una Lily Dahl de dinou anys i la va col·locar en un poble de Minnesota (que no devia ser gaire diferent del seu) on serveix cafès al diner que hi ha sota casa seva mentre observa el comportament dels clients habituals. És aspirant a actriu, té somnis de fugir per anar a la gran ciutat i triomfar-hi, però la seva realitat és fer els ous remenats per a en Franck i en Dick, una parella de germans grangers que gairebé no parlen, o una mica de bacó per a en Martin Petersen, un antic company de jocs infantils que s’ha convertit en un excèntric. Té una veïna que és una actriu retirada que l’ajuda a preparar-se el paper per a una representació local del Somni d’una nit d’estiu i, sobretot, un inquilí de l’hotel del davant que es diu Ed Shapiro i que és algú famós i bellíssim. A les nits, la Lily l’observa d’amagat com pinta quadres, endut per la febre creativa, i el joc eròtic no triga a començar.

Trump "no llegeix mai". Ni llibres ni diaris: "Ni tan sols les notes d’una pàgina, ni de mitja pàgina, que li remeten per preparar-lo abans d’una entrevista". És un perfecte analfabet funcional. Només funciona oralment. És un home d’acció sense reflexió, audaç, disruptiu. Cosa que, en un món caòtic, lluny de penalitzar-lo, l’ha convertit en un geni polític. Si el 1992 James Carvill, assessor de Bill Clinton, va fer famosa la sentència "és l’economia, estúpid!", ara la podríem parafrasejar així: "És l’estupidesa, estúpid!". Fora experts, fora savis, fora història, fora coneixement... Sí a l’acció imperativa que provoqui estupefacció, por, inseguretat. Sí a l’excitació dels prejudicis i els baixos instints.

El nou llibre de Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981) no és poesia religiosa ni mística, però es mou per les coordenades establertes pel Gènesi, entre la poma del pecat original i la pols –“Pols eres i en pols et convertiràs”– de l’expulsió del Paradís. En aquest sentit, Boixeda escriu sobre el naixement, la mort i la vida –esforçada, preciosa, perplexa, incomprensible– que hi ha entremig. Pols, premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, fa pensar en una frase de Saul Bellow que diu: “L’existència és la feina”.

Un periodista del New York Times trepitja Barcelona. És l'any 1975. A la crònica que publicarà al rotatiu americà es descriu una ciutat en construcció on hi havia un problema fonamental: faltaven hotels. I sobretot, hotels de qualitat. L'any 2024 el mateix mitjà parlava de Barcelona i ho feia a través d'una imatge: la dels barcelonins disparant amb pistoles d'aigua contra un grup de turistes. Què ha passat entre una cosa i l'altra? És el que intenta esbrinar el filòleg i escriptor Jordi Amat en el seu últim assaig, Les batalles de Barcelona. Imaginaris d'una ciutat en disputa (Edicions 62), un retrat dels últims 50 anys de la ciutat a través dels seus referents culturals. De la flama olímpica a les pistoles d'aigua, de Pedro Almodóvar a Woody Allen i de Manolo Vital a la Casa Orsola, Amat intenta esbrinar en quin moment la ciutat va deixar de ser dels barcelonins, i fins a quin punt pot continuar sent democràtica una ciutat on ja no s'hi poden quedar a viure els seus ciutadans.

Des que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

El títol és el llindar d’un llibre. I hi ha llindars que sembla que ens convidin a entrar en l’obra que encapçalen i d’altres que, ben altrament, més aviat ens en dissuadeixen. Pel que fa al del nou llibre de Maria Josep Escrivà, de seguida vaig sentir que m’invitava a conèixer-ne els versos. Per l’aparent contradicció que amaga aquest sintagma: ¿hi pot haver alegria, en l’oblit? Potser sí: la de l’amant que, finalment, sent com es va desintegrant la imatge de l’amat que tant l’ha mortificat. O —i Escrivà en fa sofisticada matèria lírica— la derivada de la inconsciència de qui pateix una malaltia que li entenebreix la memòria.

Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?

"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

"El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moïment general d'idees del món civilisat", comença l'article La independència de Catalunya, que Joan Maragall (1860-1911) va escriure el 1897, quan ja feia cinc anys que col·laborava al Diario de Barcelona, i que va restar inèdit fins dècades després de la mort del poeta. L'autor de La vaca cega sonava encara més contundent una mica més endavant del mateix text: "Hem de creure arribada a Espanya l'hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta".

L'estudi de Josep Ramoneda (Cervera, 1949) està ben connectat amb el present, ja sigui a través de les nombroses piles de novetats editorials sobre política, pensament, economia, ecologia i noves tecnologies que el filòsof llegeix amb avidesa i digereix amb serenitat, com també de les fotografies i quadres que pengen de les parets: s'hi poden veure des de les tortures a la presó d'Abu Ghraib el 2004 fins a les càrregues policials durant el referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

Fa dècades que la ingent producció literària de Josep Carner (1884-1970) torna a les llibreries en comptagotes. Entre les últimes notícies editorials hi ha hagut la recuperació de La creació d'Eva i altres contes (Edicions 62, 2021), l'edició bilingüe del Pickwick de Charles Dickens, una de les traduccions més celebrades de la seva trajectòria (Univers, 2020), i el rescat d'un dels primers llibres de maduresa, El cor quiet (Edicions 62, 2018). En paral·lel a aquesta labor, Jaume Coll Llinàs, filòleg i marmessor de l'obra carneriana des de mitjans dels anys 80, ha anat treballant en una fastuosa i exemplar edició crítica que va quedar inaugurada el 2016 amb el tom inicial del primer volum, que incloïa la producció en vers publicada entre 1904 i 1924, amb llibres com Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914) i Bella terra bella gent (2018).

Després d’una carrera professional lligada al periodisme, i amb la llicenciatura en teoria de la literatura i literatura comparada sota el braç, Alba Gómez Gabriel (Sant Pere de Ribes, 1983) va guanyar el 44è premi BBVA Sant Joan amb la seva primera novel·la, Jo soc l’última Plaça. El llibre, que en cap cas sembla una opera prima tant per la solidesa de l’argument com per la crítica inherent en un tema de rabiosa actualitat o per l’estil original d’una autora que sembla que faci temps que va pel tros, explica una història ambientada a la plaça del Sol, al barri de Gràcia, al cor d’una Barcelona gentrificada i deshumanitzada que expulsa els veïns i esborra les persones. El tema central és presentat a través de les diverses veus, mirades i vivències dels personatges de l’obra coral que, al capdavall, és Jo soc l’última Plaça, mosaic urbà amb ecos teatrals.

Les novel·les de Jordi Coca acostumen a tenir pocs personatges, però el lector els arriba a conèixer molt bé, perquè l’autor n'hi descobreix el fons de l’ànima (el fons llimós de l’ànima). El conflicte hi és sempre clar, nítid. En l’anterior, El darrer dia (2022), es narrava la història d’una pèrdua —la d’una casa en un poble de l’Empordà, que volia dir la de vint-i-cinc anys de construcció d’un refugi—, i això es feia per mitjà de l’amor a un gat. A la més antiga Lena (2002) se’ns descrivia una història de desig i amor fatal, i, com la que presento ara, es desenvolupava en part a Suècia. També com aquestes dues, La quietud és plena de referències teatrals: Ibsen, Maeterlinck, Txèkhov, Pirandello, Strindberg. Coca és un home de teatre i, més que això, un novel·lista de primer nivell. Per aquesta raó, el que planteja en “la veritat de la ficció”, el que desenrotlla en les seves novel·les, són els grans conflictes de la humanitat: el sentit de la vida (si és que en té cap), la llibertat, el desig (i la tirania que implica), l’amor (i els deutes amb què ens grava), el poder, la malaltia, la mort...

Un atac de cor fulminant ha acabat amb la vida de l'escriptor albanès més internacional i reconegut, Ismaïl Kadaré (Gjirokastra, 1936 - Tirana, 2024). L'autor, traduït a gairebé 50 llengües, havia estat quinze vegades candidat al premi Nobel de literatura i havia rebut guardons com el Man Booker el 2005, el Princesa d'Astúries el 2009 i el Neustadt International Prize for Literature el 2020. El jurat d'aquest últim guardó va descriure Kadaré com "el gran successor de Franz Kafka, perquè ha sabut descriure els mecanismes infernals del poder totalitari i el seu impacte en l'ànima humana".

Una finca de la plaça del Sol del barri barceloní de Gràcia és el motor dels conflictes de Jo soc l'última Plaça, amb la qual Alba Gómez Gabriel ha guanyat el 44è premi BBVA Sant Joan, dotat amb 35.000 euros. "Què passa quan el lloc que habitem es torna hostil?", reconeix Gómez que es va demanar fa vuit anys, quan va començar a treballar en la novel·la. "És la primera que publico, però no la primera que escric", admet la periodista, nascuda a Barcelona el 1983.

Ha invertit els dos últims anys en escriure una de les seves novel·les més extenses, La quietud (Edicions 62, 2024). Jordi Coca se sent "cansat" i "trist", i assegura que té menys a veure amb l'edat que amb el present. "Cada novel·la em suposa pujar fins a l'Himàlaia –reconeix l'autor, de 76 anys–: implica un gran esforç, una disponibilitat i unes renúncies que no sé si estic disposat a tornar a assumir, perquè en un país com l'actual, els llibres acaben a la paperera al cap de dos mesos. Estic fart de treballar tant per a no res, i també estic tip dels nostres polítics i de tanta ximpleria".

Ens va deixar massa aviat i segurament molts projectes només imaginats van marxar amb ella. Però ens va llegar una sòlida obra narrativa i periodística en què el denominador comú és el compromís amb les llibertats i el feminisme. Vaig tenir el goig de reunir alguns dels seus textos feministes a Som una ganga (Comanegra, 2020). Betsabé Garcia, biògrafa de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), ha publicat un altre recull de textos seus, Món hetero, gairebé tots procedents del volum ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980, el mateix any que Adrienne Rich publicava Heterosexualitat obligatòria i existència lesbiana.

Paul Auster sap com transmetre als lectors la incertesa del seu present des de la primera pàgina de la melancòlica i lluminosa Baumgartner (Edicions 62/Seix Barral; traducció catalana d'Ernest Riera). El protagonista de la novel·la, un professor universitari de filosofia de 70 anys, primer es crema una mà a la cuina i, poc després, mentre acompanya cap al soterrani el noi que li ha de fer la lectura del comptador de la llum, cau escales avall i acaba estès a terra, derrotat. Seymour Baumgartner és un home que comença a experimentar la fragilitat del cos i la proximitat de la fi de la vida intel·lectual. Vidu des de fa una dècada, continua sumant dies i llibres a la seva existència encara que no hagi superat la mort de la dona, la traductora i escriptora inèdita Anna Blume. Encara continua comunicant-s'hi, despert i en somnis.

Fa molts d’anys que Gabriel Ferrater està reverencialment de moda, vull dir que és llegit amb la devoció meticulosa amb què es llegeixen els clàssics, però també amb l’excitació electritzant que només ens susciten les novetats més calentes i audaces. El centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu suïcidi, celebrats amb tots els honors editorials, institucionals i llibrescos fa tot just un parell d’anys, no va fer més que magnificar-ne la figura i redimensionar-ne l’obra. Va matisar el mite sense rebaixar-lo, va enriquir l’home, va eixamplar l’abast i va il·luminar la fondària de la seva literatura.

El premi Prudenci Bertrana d'enguany ha estat per a l'escriptor Jordi Solé (Sabadell, 1966) per L'any que vaig estimar Ava Gardner (Columna), una novel·la que ficciona els anys en què l'estrella del cinema de Hollywood, coneguda com "l'animal més bell del món", va viure a Tossa de Mar durant uns mesos per filmar Pandora i l'holandès errant (1951), d'Albert Lewin. Solé ha publicat una desena de novel·les, entre les quals Conspiració a Tàrraco (Columna, 2013), premi Nèstor Luján, però difereixen força d'aquesta ficció històrica sobre amors platònics a la Costa Brava.