Amb l'arribada del bon temps, cal treure del calaix les ulleres de sol, que han estat amagades de la llum durant aquest hivern que s'ha fet tan llarg. Precisament perquè ja ha arribat l'època de lluir-les, són moltes les marques que han presentat noves col·leccions perquè tothom en pugui trobar algunes que li quedin bé i li facin goig. En repassem algunes de les més destacades.

La Setmana Santa, més enllà de processons, misses, palmons i mones, desplega un repertori de vestimentes que hem après a mirar sense veure. Peces que, de tan familiars, han deixat de semblar-nos estranyes, però que, si ens hi aturem un moment, resulten profundament insòlites i allunyades de qualsevol forma de vestir quotidiana. I entre les mantellines amb peinetes, les túniques de natzarè, els cíngols o els mantells de les verges, hi ha un element que s’imposa per la seva potència formal i les seves connotacions simbòliques: la caperutxa.

Moviments al sector de la bellesa, la cosmètica i la perfumeria. La catalana Puig Brands ha confirmat aquesta nit l'existència de converses amb l'estatunidenca Estée Lauder, també de capital de majoria familiar. A través d'una comunicació a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), el grup controlat per la família Puig admet que hi ha aquestes negociacions, tal com ha avançat el Financial Times.

Una de les darreres bombes informatives en moda ha estat l’anunci de la nova col·laboració de Zara. El gegant mundial de la moda ràpida ha incorporat, per un període de dos anys, el dissenyador John Galliano, una de les figures més singulars de la creació contemporània. Es tracta d’una associació difícil d’haver previst, però que, alhora, resulta profundament reveladora del moment actual que vivim com a societat.

Zara ha anunciat una col·laboració creativa de dos anys amb el dissenyador John Galliano que té per objectiu reinterpretar l’arxiu de la marca en diverses col·leccions amb un enfocament innovador i contemporani. Galliano treballarà a partir de peces de temporades passades de Zara per tal de desconstruir-les i transformar-les per donar lloc així a creacions completament noves. Segons ha explicat el vaixell insígnia d’Inditex en un comunicat a les seves xarxes socials, el fitxatge del creador és una aposta ferma per la reinterpretació del llegat i de la identitat de la marca, que té ja més de 50 anys d'història.

A qui es trobi amb anuncis de Zara a Instagram se li pot perdonar que els confongui amb els de Chanel. Per a la campanya del seu 50è aniversari de la primavera passada, la marca espanyola de moda ràpida va contractar Steven Meisel, un fotògraf conegut per treballar amb empreses de luxe. El perruquer i el maquillador de la sessió fotogràfica tenien un pedigrí similar. Els anuncis mostraven quasi totes les top models dels últims 30 anys remenant el cul al ritme d'I feel love de Donna Summer.

Han estat uns mesos de catifes vermelles. Un excés de passarel·la i un excés d’incomoditat. No només la que generen alguns dels discursos de guanyadors de premis, sinó pels vestits que les dones trien i que continuen donant unes imatges inaudites en ple segle XXI. Però si ens posem estrictes, en ple segle XXI també governen el món uns narcisistes ultraviolents que estan deixant un panorama que no ha variat en molts segles. I com que es pot dir poca cosa més del que ja s’ha dit sobre la brutalitat d’un sistema que permet bombardejar a plaer el que a uns desgraciats els vingui de gust, i com que sembla que hem d’acceptar la violència com un mal necessari en aquest món podrit d’interessos, girem el mitjó i fixem-nos en el que aparentment és més frívol, però que amaga una agressió subtil, permanent, i que molta gent considera escollida lliurement. I tenen raó. Perquè la vestimenta femenina de gala és el símbol perfecte per explicar on som encara. I el mal que fa no és comparable a una guerra, però continua deixant molts cadàvers. És la presó del cos. Dels cànons de bellesa. De l’escàndol disfressat de glamur.

La multinacional catalana de fragàncies Puig ha nomenat un nou conseller delegat. El directiu José Manuel Albesa, actualment subconseller delegat l'empresa, assumirà aquest càrrec, que ara ostenta –juntament amb la presidència del grup– Marc Puig, segons ha informat aquest dimarts l'empresa en un comunicat. Amb el nomenament, Marc Puig deixa aquest càrrec però es mantindrà com a president executiu.

Com aconsegueix el fill d’uns pagesos mallorquins desfilar a la Setmana de la Moda de Nova York i ser considerat el successor de John Galliano? Per què aquest protegit de la premsa especialitzada acaba llançat als lleons? Aquestes mateixes preguntes ens les vam fer en aquest mateix diari fa exactament onze anys arran de Call it a balance in the unbalance (2011). Una història èpica amb un final dramàtic on Regine Lettner s’endinsava, a través de les vivències del dissenyador Miguel Adrover, en una indústria capaç de destruir mites a la mateixa velocitat que els construeix. Aquest documental va formar part de la primera edició del Moritz Feed Doc, el festival internacional de cinema i moda de Barcelona que enguany compleix deu anys recuperant, casualment, la figura tan fascinant i enigmàtica d’Adrover. En aquesta ocasió ho fa a través de The designer is dead (2025), un documental de Gonzalo Hergueta centrat en la trajectòria vital i artística d’una de les personalitats més congruents i radicals de la moda contemporània. Aquest Adrover és el mateix Adrover que fa més de dues dècades ja parlava de sostenibilitat i multiculturalitat, quan aquests conceptes no eren mainstream. També és el mateix que fa uns mesos va renunciar a vestir la Rosalía de Lux perquè la cantant no feia servir el seu altaveu per denunciar el genocidi palestí. I és que per a Adrover la moda s’ha d’entendre no només com un artefacte cultural sinó polític.

“Ja no hi ha tribus urbanes i no n’hi n’haurà, almenys amb la presència i fortalesa de la segona meitat del segle XX”, afirma rotundament José Mansilla, antropòleg urbà del departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB. “A Espanya van sorgir amb molta força als anys 80 del segle passat fruit d’un moment de realineació de la societat espanyola. Ara només deu quedar algun nostàlgic”, assevera.

La catifa vermella de l’actual edició dels Oscars ha transcorregut sense estridències ni sobresalts. Hollywood ha fet, un cop més, la seva tradicional tasca de tirar un vel sobre els problemes del món i permetre oblidar durant unes hores que el planeta està caient a trossos. Una ocasió perduda per haver emprat un altaveu tan potent per remoure consciències o, si més no, incomodar una mica l’ordre establert.

"Sempre he vestit imitant els altres", diu Elisabet Coll-Vinent a l'inici de Vull vestir com tu (ara llibres), un assaig en què reflexiona sobre l'autenticitat i la còpia, l'individu i el col·lectiu i en el qual ens convida a tenir més cultura de la moda per entendre'ns a nosaltres i a la societat de la qual formem part.

El gegant xinès de la moda Shein obrirà unes oficines a Barcelona, en les quals ubicarà el seu equip de màrqueting al mercat espanyol, malgrat les investigacions obertes per la Comissió Europea contra l'empresa i la creixent pressió aranzelària. La presència a la capital catalana representa "un pas estratègic" per a la multinacional del fast fashion, segons ha declarat la directora de branding de Shein, Vorada Hiransomboon, aquest dijous en la presentació de la delegació.

Els qui tenim uns quants anys a l’esquena recordarem una de les parelles icòniques dels noranta: la formada per Carolyn Bessette i John F. Kennedy Jr. Una relació que aquests dies recupera, amb una marcada hiperglucèmia, la sèrie de Disney+ Love Story. Ella treballava a Calvin Klein, la marca que millor condensava l’esperit minimalista de finals del segle XX, en sintonia amb la moderació i introspecció que imposava la crisi econòmica del moment. Ell era l’hereu d’un dels cognoms més feixucs de la política nord-americana, amb un atractiu gairebé mitològic que li obria portes, però també l’obligava a demostrar constantment que n’era digne.

La multinacional catalana de moda Mango va augmentar el 2025 el seu benefici un 11%, fins als 242 milions d'euros, en línia amb l'increment del 13% de la facturació respecte a l'any anterior, que va fregar els 3.800 milions, segons ha informat aquest dijous el president i conseller delegat de la companyia, Toni Ruiz.

A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

Feia 26 anys que els Goya no se celebraven a Catalunya, i en el seu retorn a Barcelona s'han notat les ganes de festa, també amb la moda. Tot i que, com és habitual en aquestes gales, el negre ha sigut predominant –sempre és l'aposta segura quan es vol encertar i ser mínimament elegant–, s'han pogut veure eleccions atrevides que intentaven allunyar-se del discurs cromàtic preponderant. També hi ha hagut espai per a la reivindicació política i molts dels convidats han complementat els seus estilismes de festa amb xapes que reivindicaven l'alliberament de Palestina.

A finals del 2025, Pantone proclamava com a Color de l’Any el cloud dancer, un blanc trencat que, sota una evocació poètica de lleugeresa i calma, no deixava de ser una aposta insòlita: per primera vegada, el blanc assumia el protagonisme anual. La decisió va generar controvèrsia. No només perquè el blanc continua sent, per a molts, més una absència que un color, sinó perquè, en un context polític marcat per la reactivació de discursos identitaris i conservadors, alguns hi van llegir una simbologia inquietant.

“És una experiència fantàstica. És el somni de qualsevol dissenyador, veure la seva feina en una passarel·la i que una figura com ell tingui la humilitat i l’afecte de voler compartir el seu espai amb estudiants. Em sembla increïble”, explica emocionada la Isabella, exalumna del màster en disseny de moda nupcial i cerimònies del centre IED Barcelona, i resumeix l’estat d’ànim que es respira aquests dies als tallers: una barreja d’eufòria, pressió i aquella sensació elèctrica que passa just abans que alguna cosa gran succeeixi. L’escenari: la passarel·la de la Barcelona Bridal Fashion Week 2026. El nom que ho canvia tot: Stéphane Rolland.

El bust femení no és només una part del cos: és un territori simbòlic. Gran o petit, visible o dissimulat, terç o pensívol, ha estat històricament un instrument amb el qual es mesura, es classifica i, sobretot, es desacredita les dones. El passat 10 de febrer, al programa El Hormiguero d’Antena 3, aquest mecanisme es va activar amb una naturalitat inquietant. La col·laboradora Rosa Belmonte va desautoritzar la tertuliana Sarah Santaolalla –arran de les seves crítiques a Felipe González– amb una frase que no discutia cap idea, sinó que reduïa la interlocutora al seu cos: “mitad tonta, mitad tetas”. Els riures còmplices del plató, inclòs el del presentador Pablo Motos i el del darrer Premi Planeta Juan del Val, no eren anecdòtics. Formaven part del ritual.