Bruce Springsteen ha compost una cançó amb motiu dels assassinats policials als Estats Units que recorda la cançó protesta dels últims anys sagnants de la dictadura franquista. Streets of Minneapolis dialoga en el temps amb Què volen aquesta gent?, Campanades a morts, Diguem no o A Margalida, per citar-ne algunes, perquè, per desgràcia, se’n van haver d’escriure més de les que hauríem volgut.

No és cap novetat que Bruce Springsteen condemni públicament les polítiques de Donald Trump. Ara ha fet un pas més i ha publicat la cançó Streets of Minneapolis, amb la qual expressa indignació, ràbia i dignitat. "Recordarem el nom dels que van morir als carrers de Minneapolis", canta com a homenatge a Alex Pretti i Renee Good, les dues persones assassinades a trets per agents del Servei d'Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE), "l'exèrcit privat del rei Trump", tal com els descriu Sprinsgteen a la cançó.

El dossier de projecte era la bomba. Quin powerpoint, nano. Un film sobre una superestrella del rock ara que els biopics dels grans mites de la música popular (Queen, Elvis, Dylan…) van com un tro, amb un dels actors de moda (Jeremy Allen White, que té uns braços de pencaire com els del Bruce) i el mateix Springsteen donant el vistiplau al projecte. Una pel·li nascuda per petar-ho, baby. Passa que, precisament, el moment que retrata potser no és el més èpic de la carrera del cantant: quan va decidir el 1982, entre el gran èxit de The river i la mascletà de popularitat de Born in the USA, fer un disc en solitari, acústic, fosc i de lletres molt tèrboles i literàries: Nebraska.

Cada 25 d’agost, el dia que va sortir a la venda el disc Born to run, Bruce Springsteen puja al cotxe per conduir una estona mentre escolta de principi a fi l’àlbum que, assegura, li va “canviar la vida” tant a ell com a la seva banda. “El cotxe sempre m’acaba portant a Long Branch [una petita ciutat de Nova Jersey], a West End Court, on hi ha la casa on vaig escriure les cançons. I m’asseguro d’arribar sempre abans de Jungleland. Aparco allà, m’assec a la vorera i deixo que soni tota la cançó”.

Donald Trump no suporta les crítiques i sempre respon als atacs contraatacant. I si qui l'ataca és algú tan carismàtic i famós com Bruce Springsteen o Taylor Swift, la seva còlera es desborda. Després que Springsteen qualifiques el govern de Trump de "corrupte, incompetent i traïdor" durant un concert a Manchester la setmana passada, Trump no va escatimar els insults al cantant i, de retruc, per a l'expresident Joe Biden: "No té talent –va dir de Springsteen a Truth Social–, només és un prepotent, un imbècil detestable, que va donar suport fervorosament al corrupte Joe Biden, un idiota mentalment incompetent i el pitjor president de la història, que va estar a punt de destruir el país".

Els seguidors de Bruce Springsteen ja poden marcar al calendari el 27 de juny. Aquell serà el dia que el Boss publicarà Tracks II: the lost albums (Sony), una col·lecció de 83 cançons, de les quals 74 són inèdites. Els temes, creats i enregistrats entre el 1983 i el 2018, s'agruparan en una capsa amb set discos (o nou vinils) i representen la continuació de Tracks, el conjunt de quatre CD amb cançons també inèdites que Springsteen va publicar el 1998. Cada disc tindrà el seu propi disseny, i la capsa inclourà un llibret de tela de 100 pàgines amb fotos d'arxiu i notes sobre cada àlbum. Segons Springsteen, The lost albums "eren discos complets". Alguns, fins i tot, van ser mesclats, però no es van arribar a publicar. "Els he tocat per a mi i, sovint, per als meus amics íntims durant anys", diu el cantant en la nota de premsa que anuncia el llançament.

David Bellos reconeix que si morís avui mateix, les idees del seu llibre encara estarien protegides setanta anys més, durant els quals l'editorial i els seus hereus continuaran explotant un assaig que critica, precisament, la deriva especulativa dels drets d'autor. A Copyright, la industria que mueve el mundo (Península, 2025), aquest professor de francès i literatura comparada de la Universitat de Princeton analitza amb l'advocat especialitzat en propietat intel·lectual Alexandre Montagu com aquest concepte s'ha acabat convertint en una eina que beneficia unes poques grans multinacionals i frena la creativitat que prometia defensar.

Springsteen ha perdut, i també han perdut els altres assistents d’honor al concert de Barcelona l’any passat: Barack Obama, Michelle Obama (amb pandereta inclosa), Steven Spielberg, Tom Hanks. Els convidats d’aquell espectacle coronat per les banderes catalana i americana, i que ens agrada tenir aquí perquè vol dir que som al costat correcte de la història, van perdre contra un Trump maleducat i visceral que potser tenia raó en alguna cosa. Això podem donar-ho com a científicament cert: la victòria esclafant de Trump el fa com a mínim sospitós de tenir raó en alguna cosa. Mentre ens alegrem de no estar tan dividits com els americans, ni estar tan bojos, ni ser tan primaris, a Europa creix l’extrema dreta per totes bandes, i és en el nostre continent on aquesta deriva ha estat històricament més perillosa. A menys, esclar, que estiguem exagerant. A menys que no ens trobem davant de cap llavor de cap feixisme. A menys, vull dir, que tinguin raó en alguna cosa.

"Doncs ja veuràs a Barcelona", va dir Bruce Springsteen... Així ho recorda el percussionista Anthony Almonte al documental Road diary, estrenat al Festival In-Edit i disponible a Disney+. El film, dirigit per Thom Zimny, s'endinsa en la rebotiga de l'última gira de Bruce Springsteen & E Street Band, la que va passar per l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona els dies 28 i 30 d'abril del 2023 (i també el 20 i el 22 de juny del 2024). Almonte, nascut el 1992, va incorporar-se a la banda per participar en aquesta gira i explica que va quedar molt impressionat arran del primer concert a Tampa, el febrer del 2023. "I en Bruce em va dir: «Doncs encara no has vist res. Ja veuràs a Barcelona». I ho va repetir durant un mes. Cada vegada que em veia, deia: «Barcelona, Anthony»", recorda Almonte.

La plataforma Disney+ acaba d’estrenar el Road Diary de Bruce Springsteen, un documental dirigit per Thom Zimny que aixeca acta de la seva última gira pels EUA i Europa. La producció està pensada per als seus fans incondicionals. Només començar, veiem el Boss penetrant en un passadís fosc després de creuar una porta il·luminada, com passa en els concerts. És una manera de dir-nos que avança cap a una història que el portarà cap a un camí d’introspecció. Les càmeres ens fan testimonis de la primera trobada de Springsteen amb la E Street Band després de sis anys sense tocar junts. “Tocar en directe ha constituït una part profunda i essencial del que soc i que li dona sentit a la meva existència”, diu el Boss. El documental permet que l’espectador pugui observar les dinàmiques de la banda i la manera de relacionar-se d’una manera privilegiada, immiscint-se en converses que es desenvolupen en múltiples direccions. A poc a poc, anirem veient com l’espectacle va adquirint forma. El cantant explica que en la llista de cançons triades per al tour ell sempre pretén explicar una història. I el que farà aquest Road Diary és explicar-nos també una història paral·lela que té a veure amb l’evolució personal del protagonista. El Boss esdevé la veu del narrador, amb un cert component místic. És com si parlés amb ell mateix. Els altres companys de la E Street Band s’asseuen davant de la càmera per anar explicant com treballen, què suposa acompanyar Springsteen i la comunió que existeix en el grup. Comenten les diferències que s’estan produint respecte a etapes anteriors. Ens trobem un cantant que incorpora l’error com a part de l’autenticitat de la seva feina. Un líder que agafa un altre ritme, que aprèn a delegar, que no vol portar l’equip a l’extenuació. I un espectacle que manté el difícil equilibri entre la màxima preparació i l’espontaneïtat que permet la veterania.

Aquest diumenge es va presentar al Festival Internacional de Cinema de Toronto Road Diary: Bruce Springsteen and the E Street Band, el documental que ressegueix la gira que des del 2017 està portant Bruce Springsteen i la E Street Band arreu del món. Tot i que normalment el protagonisme recau en el cantant, en la presentació qui es va endur tota l'atenció va ser la guitarrista de la E Street Band i dona de Bruce Springsteen, Vivienne Patricia –més coneguda amb el nom de Patti Scialfa– que va anunciar que des del 2018 pateix un càncer sanguini.

Les coses com són, ha sigut una mica estrany retrobar-se aquest dijous amb Bruce Springsteen i l’E Street Band només un any després i al mateix escenari, l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Els de l’any passat van ser els primers concerts a Barcelona després de set anys sense actuar a la ciutat, el parèntesi més llarg des del septenni que va del debut al Palau d’Esports –immortalitzat per Francesc Fàbregas al llibre de fotografies Bruce Springsteen. Barcelona 1981, que acaba de publicar Milenio– i el xou al Camp Nou del 1988. Fa un any vam veure per primer cop un Springsteen septuagenari que assumia la seva mortalitat i entonava laments fúnebres pels amics que ja no hi són. Tot plegat va fer el públic més conscient que mai de la finitud del miracle que són els xous maratonians de l’E Street Band i va tenyir aquells dos concerts d’un sentiment agredolç, eufòric pel retrobament anhelat i melancòlic pel comiat que es comença a intuir.

"L’institut va ser un avorriment. Què importaven les guerres del Peloponès quan John Lennon estava inventant el feedback a l’intro d’I feel fine?". Així arrenca el tercer capítol de les memòries de Steve Van Zandt, Unrequited infatuations (Flechazos y rechazos en l'edició en castellà de Libros del Kultrum). I, tanmateix, mig segle després de graduar-se a l’institut "amb penes i treballs" –i un dia abans d’actuar amb Bruce Springsteen i l’E Street Band a l’Estadi Olímpic– el guitarrista ha visitat aquest dimecres l’Escola Thau de Sant Cugat del Vallès, on alumnes de tercer i quart d’ESO fa mesos que apliquen la metodologia educativa Teach Rock, que Van Zandt promou des de fa una dècada. Com és que un rocker inconformista que va ser expulsat de l’institut ha acabat convertit en referent educatiu? Potser per compensar la seva mala experiència a l’escola?

La llista de noms és ben bé un diccionari de llegendes del rock, sobretot guitarristes britànics i nord-americans. I tots han atès la crida de Mark Knopfler per participar en un enregistrament l'objectiu del qual és recollir fons per a la lluita contra el càncer. El guitarrista dels Dire Straits els ha implicat en una versió de gairebé deu minuts de Going home, el tema instrumental que Knopfler va compondre per a la banda sonora de la pel·lícula Un personatge genial (1983).

L’agenda musical del 2024 torna a estar marcada per concerts de gran format i macrofestivals, però també per unes programacions atentes a les novetats i alhora ben disposades a commemorar efemèrides. Tot seguit, algunes propostes de l’any nou.

Importants estrenes operístiques, interpretacions històriques, superconcerts a l'Estadi Olímpic, un reguitzell de cançons sobre despit i desamor, debats necessaris, fenòmens intergeneracionals, "aturades indefinides"... Tot plegat, entre els moments memorables del 2023, l'any que Taylor Swift ha trencat rècords amb una gira, The Eras Tour, que ni ha passat ni passarà per Catalunya.

Seria massa presumptuós dir que La Ludwig Band és el grup que necessitava la música catalana. En canvi, qui hagi anat a un concert d’aquesta colla sorgida del més gloriós no res segurament n’estarà convençut, que La Ludwig Band és justament el que necessitava perquè aquella nit fos única i especial. Tenen tot el que cal, i alhora: les cançons, la interpretació i la posada en escena. Són Pau Riba amb l'E Street Band, Sisa amb la Plateria i Bob Dylan amb banyador enfilat en un acord major. Després dels discos Al límit de la tonalitat (2020) i La mateixa sort (2021), després de cançons com S'ha mort l'home més vell d'Espolla i El fill del rei i de més d'un centenar de concerts, La Ludwig Band publica aquest divendres l'àlbum Gràcies per venir, editat conjuntament per The Indian Runners i Ceràmiques Guzmán, el segell dels Manel. Fa uns mesos ja n'havien avançat alguna peça, com les espectaculars El meu amor se n'ha anat de vacances i Manela, no vull currar per vostè, que ara arriben acompanyades d'altres cançons igualment sòlides.

A la novel·la Elizabeth Finch, de Julian Barnes, publicada en català per Angle amb traducció d’Alexandre Gombau, hi trobo, només començar, una frase que em deixa embadalida. Em passa sovint amb aquest autor, però aquesta vegada la reflexió no para de fer el borinot a dins del cap.

Les seqüeles d’allò que el periodista José María Carrascal (un innovador en el seu dia dels formats del periodisme de dreta extrema a Espanya) anomenava el huracán esprinstin s’hauran fet notar durant tota la setmana. El fet que el Boss saludés Catalunya, i en canvi es descuidés de dir alguna cosa com España es el mejor país del mundo, no serà oblidat ni perdonat pels guardians de les essències patrioteres espanyoles. No va acabar aquí l’afronta, ja que Springsteen va oferir dos concerts a Barcelona i cap a Madrid, i al segon no es va limitar a dir "Hola, Catalunya!" sinó que a sobre va cridar "Us estimem, Catalunya!" (la primera persona del plural incloïa els músics de la E Street Band, i no s’ha d’entendre que en Bruce parlés en plural majestàtic). En fi, tot això és conegut i ha estat profusament comentat. Un diari de la premsa madrilenya va arribar a publicar un escrit afirmant que la ciència ha demostrat que Loquillo, un patriota pesadíssim (i ja em disculparan la redundància), és millor músic que Bruce Springsteen. Vivim dins una espècie d’etern diumenge a la tarda, enmig de la cridòria dels ultres d’algun caspós estadi de futbol.