Al voltant de 3 de cada 10 euros que l'Estat destina des del 2012 a les autonomies a través de mecanismes com el fons de liquiditat autonòmica (FLA) han anat a parar a Catalunya. Segons les dades del ministeri d'Hisenda, des d'aquell any fins avui, a Catalunya han arribat, a través de diferents instruments extraordinaris, 145.365 milions d'euros, d'un total de 431.289,7 milions destinats als territoris del règim comú i amb els quals es cobreix el dèficit i es paguen factures i deutes.

De l’apagada massiva hi ha un episodi que indica fins a quin punt en algunes autonomies la voluntat d’autogovern queda diluïda de seguida. La decisió de fins a vuit comunitats autònomes –totes governades pel PP menys una– d’entregar les claus al govern espanyol amb la declaració de l’emergència nacional evidencien, d’una banda, que no confien en el seu propi sistema de protecció civil i que, per al Partit Popular, l’autonomia és un mer instrument per desgastar el govern de Pedro Sánchez.

1. La setmana de la condonació de part del deute de les comunitats autònomes ha acabat amb una propina després del teló final. La presidenta de Madrid, en una entrevista de portada a El Mundo d’aquest diumenge, deixava aquest titular: “Ahora hay que asumir la deuda catalana, nos tratan de idiotas”. Isabel Díaz Ayuso sap quin és el tema que indigna una part de la ciutadania, esparvera els seus fidels i, al capdavall, dona vots al Partit Popular. És la seva versió del “Catalunya ens roba”. Fa dècades que tenen comprovat que, quan les coses van mal dades, atiar la catalanofòbia dona rèdits electorals i titulars gloriosos. A Ayuso, amb una ambició inflada i un cinisme patològic, se li’n fot que sigui veritat allò que afirma, li importa un rave que generi mal rotllo entre persones del seu mateix estat i, si convé, amaga que a la resta d’autonomies també se’ls perdona la part proporcional d’un deute que no haurien pogut tornar mai i que, només en interessos, era una sangonera per a cada comunitat. L’objectiu del Partit Popular no és altre que fer caure Pedro Sánchez i, pel que hem vist novament aquesta setmana, el fi justifica els mitjans. Però sap greu que, en aquest sil·logisme pervers, sempre rebi Catalunya. Tant se val que el Procés estigui en via morta, que l’independentisme ja no sigui majoritari al Parlament i que el català sigui tan sols la llengua habitual d’un terç dels ciutadans. Ja han guanyat, però els agrada rabejar-s’hi. Canya a “los catalanes”. Contra Junqueras i Puigdemont ja no en tenen prou.

A l'altra banda del reflex dels patriotes catalans que veuen en l'acord entre el PSC i ERC per investir president Illa una traïció imperdonable contra Catalunya, hi ha tot de patriotes espanyols que hi detecten una traïció irreparable contra Espanya. I el que és pitjor, un perill per a la distribució territorial dels recursos: afirmen que les comunitats governades pel PP sortirien perjudicades de la posada en funcionament del finançament singular, però això està per veure. Al contrari: en alguns casos, com ara Madrid, Múrcia, el País Valencià o les Balears, l'aplicació del principi d'ordinalitat els beneficiaria.

A Espanya s’està coent un nou Procés, però a la castellanolleonesa. Aquest dimecres, el ple de la Diputació Provincial de Lleó va aprovar una moció a favor de l'autonomia lleonesa amb l’objectiu de sol·licitar a la Junta de Castella i Lleó, amb els vots a favor del PSOE i d'Unió del Poble Lleonès, i l’oposició del PP i de Vox, iniciar els tràmits per segregar-se de Castella. Els defensors de demanar constituir una nova comunitat autònoma creuen que tenen motius culturals, identitaris, econòmics i fins i tot lingüístics que diferencien la província de Lleó, però també Salamanca i Zamora, de Castella. El procés per aconseguir-ho, malgrat que no implica haver de canviar la Constitució, fa complicat que s’acabi duent a terme.

Fa gairebé deu anys, quan vaig entrevistar-lo per a L’Avenç, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, em va dir que, a classe, explicava als seus alumnes que ells no tenien relació amb l’Estat: “Vosaltres teniu relació amb la comunitat autònoma d’Andalusia; naixeu en un hospital, aneu a una escola, transiteu per unes carreteres que estan gestionades per la comunitat autònoma, com ho estan els serveis socials i culturals”. I continuava: “La gestió de la vida quotidiana és en mans de les comunitats autònomes, que s’han convertit en uns ens amb un poder extraordinari”. Però, afegia, el creixement en recursos dels poders autonòmics havia sigut compatible amb “l’Estat més fort que hem tingut en tota la història d’Espanya” –una cosa que el catedràtic andalús valorava molt positivament, convençut que “el model autonòmic d’Espanya havia funcionat d'acord amb una premissa no escrita: que l’enfortiment de les parts no podia conduir a l’afebliment del tot, sinó que l’enfortiment de les comunitats autònomes havia de traduir-se simultàniament en un enfortiment de l’Estat”.

El fet que el 23-J la dreta i l'extrema dreta no sumessin per formar govern, i que el socialista Pedro Sánchez aspiri a guanyar la investidura amb el suport de l'Espanya plural, no ens pot fer perdre de vista el gir que el PP i Vox estan imprimint en governs autonòmics i municipals. De fet, Sánchez va avançar les eleccions per mirar de provocar una reacció que frenés la deriva involucionista, i contra tot pronòstic se'n va sortir pels pèls. Tanmateix, la deriva s'ha consumat i concretat cruament. Quan un mira el mapa polític i institucional que ha quedat, encara es fa més evident la importància que a la Moncloa governi una coalició PSOE-Sumar amb els aliats sobiranistes bascos i catalans, un govern que faci de contrapès a l'onada ultraconservadora que amenaça amb carregar-se massa conquestes democràtiques, socials i culturals.

Com el protagonista d’El árbol de la ciencia de Pío Baroja, Manuel Clavero (Sevilla, 1926-2021) també tenia alguna cosa de precursor, tot i que en el seu cas les seves idees van triomfar i dilluns va tenir una mort natural. Catedràtic en dret administratiu, va ser l’únic ministre per a les Regions d’Espanya, entre el juliol del 1977 i l’abril del 1979, en el govern de la UCD d’Adolfo Suárez. Es va inventar les preautonomies abans que la Constitució blindés l’arquitectura territorial de l’Estat que es manté avui, que ell mateix va batejar com a cafè per a tothom.

Pocs anys després de la mort del dictador, i després de molt fer-se pregar, la nació catalana sota dominació espanyola va aconseguir que uns sastres molt famosos de la cort li confeccionessin uns vestits d’un teixit constitucional de molta anomenada. En van dir autonomies. I, durant prop de trenta anys, els qui deien que els havien vist i en publicaven les cròniques n’elogiaven la bellesa. Fins que un dia el poble va descobrir l’entabanada i va començar a cridar pels carrers: “La nació va despullada!” En veure que se sabia l’engany, els sastres van manar tancar a la presó els qui anaven davant del poble. Però ja no va ser possible amagar més que la nació havia anat despullada tots aquells anys.

La trobada recent dels presidents autonòmics a San Millán de la Cogolla, amb l'excepció del president de la Generalitat, ha posat de manifest, una vegada més, les tensions en el sistema autonòmic a Espanya. Els presidents volien saber quina part del mannà europeu de 140.000 milions d'euros del fons de recuperació postpandèmia els tocaria. El president Sánchez els va respondre que l'assignació seria per projectes i que es decidiria a Madrid. L'assignació per projectes és encertada i és exigència europea. Sembla, doncs, que hi ha una percepció equivocada dels presidents autonòmics: el fons de recuperació no és per "tapar forats" en les finances autonòmiques sinó per a projectes transformadors de l'economia.

Dos dies després que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciés un fons especial de 16.000 milions d'euros per a les comunitats autònomes, la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ja ha informat les comunitats de com es farà aquest repartiment.

Primer van ser les crítiques per les mesures de confinament, i ara per les de desconfinament. El president del govern espanyol ha aconseguit el suport a fins a tres pròrrogues de l’estat d’alarma, però cada cop hi ha més malestar entre l’oposició al Congrés i els diferents governs autonòmics per la gestió de la Moncloa de la crisi del coronavirus. Pedro Sánchez també ha hagut de fer equilibris interns amb els seus socis de govern per les decisions preses. De fet, ja ha anat a remolc fins a tres cops amb les mesures reclamades per altres partits -també Unides Podem- i en la conferència de presidents de cada diumenge: va abraçar per sorpresa la proposta de confinament dur de la Generalitat -que també reclamava el partit lila-, després va anunciar la sortida dels nens i dissabte passat la de començar a fer esport a partir del 2 de maig.

Els deu dies de campanya electoral que acabem de viure ens han deixat, especialment en els debats entre partits, una col·lecció de disbarats de grans dimensions. El format rígid dels debats, que dificultava les rèpliques entre candidats i impedia que els periodistes repreguntessin, ha facilitat que afirmacions completament falses hagin quedat sense correcció. Potser els polítics que podien rebatre-les no van voler perdre el seu valuós temps de pantalla corregint els errors d'altres candidats per poder concentrar-se en defensar les seves propostes o arguments. Una llàstima. A campanya acabada i eleccions realitzades cal, tanmateix, corregir tants disbarats com sigui possible. En l'àmbit econòmic i pressupostari n'hi ha una colla.

Del total de dinou comunitats i ciutats autònomes de l'estat espanyol, tretze registren un producte interior brut (PIB) per càpita inferior a la mitjana de la UE. El pitjor resultat va ser per Extremadura, el seu PIB només arriba al 65% de la mitjana europea, segons un informe publicat aquest dijous per l'oficina d'estadística europea, Eurostat.

Podem inclourà al seu programa per a les properes eleccions autonòmiques a l'Estat una proposta per permetre que els petits i mitjans empresaris puguin renegociar els seus deutes amb les entitats financeres i aconseguir una reestructuració, un quitament o fins la cancel·lació d'aquest deute, que contemplaria la possibilitat de la dació en pagament.