Marc Giró deixa RTVE i fitxa per La Sexta amb un format propi. El comunicador català s’incorpora al grup Atresmedia, i s'integra al canal amb un projecte televisiu que s’estrenarà aquest 2026. Giró arriba amb un perfil consolidat gràcies a la seva trajectòria, en què combina humor intel·ligent, anàlisi social, entreteniment i reivindicació LGBTIQ+. La seva nova casa no ha desvelat ni la data d'estrena del seu nou xou ni quin tipus de format serà, tot i que ha transcendit que seguirà basant-se en la combinació d'entrevistes a personatges cèlebres i humor.

Dissabte a la nit, a La Sexta Xplica, convidaven –per variar– Miguel Ángel Revilla, expresident de Cantàbria que s’ha convertit en un comodí televisiu per analitzar l’actualitat. Per raons inexplicables, la presència d’aquest home davant les càmeres fa pujar les audiències. La seva capacitat d’estimular els audímetres és incomprensible, però els programes el porten de convidat quan els resultats flaquegen. Revilla, demagog i embriagat d’ell mateix, fica cullerada on convingui. Pel seu entusiasme, sembla que digui molt, però aporta poc. Li van fent preguntes fingint un interès per les seves opinions mentre ell s’esplaia amb un seguit de teories explicades amb tanta rotunditat que fa desconfiar. És el populisme personificat.

Els informatius espanyols obrien, com és lògic, amb la compareixença de Pedro Sánchez. Al Telediario de La 1 ho agafaven per la voluntat del president de no tirar la tovallola i resumien el seu pla anticorrupció. Posaven èmfasi en la satisfacció del govern per la compareixença, que reforçava certa idea de punt d’inflexió a què aspiraven els socialistes. De fet, la crònica que es feia de la sessió al Congrés recorria freqüentment a citar fonts del govern i del partit, fins i tot a les seves metàfores. La periodista resumia: “Muy elocuente ha sido la imagen que establecían en las filas del PSOE, dicen, que el PP ha vendido la piel del oso antes de cazarlo, pero que la jugada les ha salido mal porque el oso está más vivo que nunca”. Al·legories que aportaven un vigor excessivament entusiasta a la realitat. “La legislatura parece que de momento aguanta” i “pleno superado, dicen fuentes del gobierno” era la conclusió final de la notícia.

Amb totes les cadenes generalistes ja amb un peu en la programació d'estiu, és el moment de fer el balanç d'una temporada que ha demostrat que la televisió encara pot generar debat, com s'ha vist amb la trifulga entre El hormiguero i La revuelta. Tot i les diferències d'audiència entre el conjunt d'Espanya i Catalunya, hi ha un titular comú: l'ensorrament de Telecinco és un fet.

Qualsevol programa d’actualitat de La Sexta, ja siguin les notícies, les tertúlies de García Ferreras, l’Objetivo d’Ana Pastor, el magazín de tarda o qualsevol dels seus formats de reporterisme, té dues característiques en comú: l’ús del sarcasme o la ironia en el to i una superioritat informativa, una mena de suficiència narrativa, que desprèn prepotència. És un supremacisme periodístic que destil·la arrogància. Traspuen una altivesa i superficialitat que es permet el dret a jutjar i fiscalitzar des de l’altar de la cadena. Un exemple és el joc a l’estil d’El hormiguero que van proposar a l’audiència a les notícies de dilluns al vespre arran de l’empresonament de Santos Cerdán. Van reversionar el famós ¿Culo o codo? de Pablo Motos. El presentador Roberto Blázquez, davant d’un muntatge fotogràfic de vuit polítics diferents, plantejava aquesta endevinalla als espectadors: “Les proponemos ahora un reto: ¿Calle o cárcel? Observen estas caras, todos conocidos, todos corruptos. O presuntos corruptos. Hoy, 1 de julio de 2025, ¿saben quiénes están encarcelados y quiénes duermen en su casa?”. Desglossava el joc. Projectaven una imatge dels polítics del PP Ignacio González i Francisco Granados. Sota els seus noms hi posaven els anys de presó que els havien caigut, i el presentador demanava a l’audiència: “¿Calle o cárcel?”. I després d’unes explicacions sobre els seus casos, anunciava que tots dos estaven al carrer (previ pas per la presó). Continuava la llista. Era el torn d’Eduardo Zaplana. “¿Calle o cárcel?”, repetia amb l’entusiasme d’un concurs. “Calle”, resolia. I recordava el temps que va passar a la presó i els motius de salut que li van permetre sortir. Després posaven les imatges de Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. “¿Calle o cárcel?”, reiterava el presentador. “Calle”, confirmava. De tots ells, posaven les imatges de quan van entrar a la presó o en van sortir. Blázquez continuava: “Los expresidentes de la Junta de Andalucía Manuel Chaves y José Antonio Griñán”. I la mateixa lletania: “¿Calle o cárcel?” I apel·lava al cas dels ERO i com, finalment, el Constitucional els havia anul·lat la condemna i, oficialment, no els constava la corrupció al seu expedient. “Calle”, concloïa amb cara de circumstàncies. Finalment, va arribar el torn de Jordi Pujol, que encara no ha estat ni jutjat ni condemnat, però l’afegien a la pila del greix. Sota la foto de Jordi Pujol li atribuïen vuit mesos de presó. Blázquez feia una aproximació a l’engròs a tota la família: “¿Calle o cárcel? ¡Todos a la calle!”, deia. I després feia un relat equivocat sobre els fills Pujol que havien passat per la presó, confonent Jordi Júnior amb Oriol. Però tot queda a casa, i apel·lava al futur judici per saber la solució final del seu joc ¿Calle o cárcel? Que la realitat no t’espatlli el passatemps de l’informatiu. Perquè això és el més greu: no és un programa d’entreteniment i d'embolica que fa fort sinó un informatiu que, ves per on, amb tant de joc i tanta ideologia acaba desinformant.

La notícia del violador d’una nena de dotze anys tutelada per la DGAIA i els detalls de com la va gravar sotmetent-la a altres pederastes ha creat, en els mitjans de comunicació estatals, una comparació periodística inadequada i amb una fórmula comunicativa cridanera molt desafortunada. Cadenes com Cuatro i La Sexta han utilitzat el concepte "el Pelicot catalán" per referir-se a l’acusat. Ho vam veure dijous a En boca de todos, quan el programa es preguntava pels detalls de "la red de prostitución del Pelicot catalán". Va passar el mateix a Noticias Cuatro, on parlaven del fet com “el caso Pelicot de Barcelona”. A Más vale tarde repetien el recurs. No han sigut els únics. També ho han fet emissores de ràdio com la SER i tota mena de mitjans digitals. Fins i tot la web de RTVE recorre, sorprenentment, a aquest concepte.

El programa Salvados de La Sexta ha dedicat dos capítols a aprofundir en la part més espantosa i secreta de les xarxes socials. Redes sociales: la fábrica del terror és la condensació de tots els malsons possibles, fins i tot els inimaginables, a través del testimoni de persones que han pogut accedir a aquesta part oculta. Tot el que expliquen els experts i treballadors vinculats a plataformes com Facebook, Instagram o TikTok és tan esfereïdor que el relat provoca certa ambivalència en l’espectador: és addictiu i a la vegada genera rebuig.

Dimarts a la nit, La Sexta estrenava una nova temporada de Pesadilla en la cocina, en què el xef Alberto Chicote supervisa restaurants i bars amb greus problemes de salubritat i economia per intentar capgirar la situació. El presentador és el primer a crear el conflicte, mantenint una actitud que provoca baralles i humiliacions. La impertinència amb les cambreres i l’habilitat per confrontar amos i treballadors garanteix la crispació que necessita tot reality per ser reeixit. La recreació visual en la brutícia extrema i el fàstic que fa l’emmagatzematge del menjar és un altre element que estimula la morbositat i l’impacte del programa. 

TV3 afrontava el retorn de Marta Rovira i la resta d’exiliats amb una edició especial d’Els Matins, i així ho va subratllar Ariadna Oltra en l’arrencada. El programa en va fer el seguiment en directe i va connectar amb Salses per veure, ja des de lluny, com els cinc protagonistes de la jornada travessaven a peu la frontera. En diverses ocasions, Oltra anava pronunciant els seus noms un per un, fent pauses narratives, donant un to més èpic a la informació. “Aquesta serà una de les imatges que explicaran tota la història dels darrers anys”. 

Diumenge, el programa de La Sexta Anatomía de... repassava el cas impactant de la impostora Tania Head, la dona que es va fer passar per una supervivent de l’atemptat contra les Torres Bessones de l’11 de setembre del 2001, i que es va convertir en una referència a Nova York del suport a les víctimes. En realitat era Alícia Esteve, una barcelonina que va trobar en la mentida una manera de donar sentit a la seva vida. Sens dubte, és una història molt llaminera, com ho acostumen a ser les dels impostors que transformen la seva identitat per construir una nova existència, sovint més èpica que les seves circumstàncies reals. 

Diumenge a la tarda, TV3, TVE i la Sexta s’hi van posar d’hora, amb els seus especials electorals. TV3 va fer un compte enrere èpic per donar pas als sondejos amb un videoresum de l’última legislatura. La Sexta no va trigar ni un minut i mig a anar a remolc dels resultats de les enquestes de les televisions públiques. Com és habitual, la televisió pública catalana va superar la resta de cadenes amb la seva majestuositat informativa, i això reverteix també en la profunditat d’anàlisi. Toni Cruanyes i Ariadna Oltra van fer un doblet impecable i coordinat en la conducció de l’especial electoral i la moderació de les diferents taules d’analistes. Com sempre, el plató elegant i modern i la realitat augmentada van contribuir a la posada en escena magnífica. Hi ha ambició sense enfarfegar la pantalla ni saturar mai l’espectador. Xavi Coral al Saló dels Passos Perduts va anar condensant amb destresa el mapa de resultats. La gran innovació en els grafismes va ser la incorporació dels candidats en moviment a l’hora d’oferir el número escons, gairebé com si es tractés d’hologrames o com si fossin al costat del periodista. Raquel Sans ja hi té la mà trencada, a l’hora d’interpretar pactes des del mateix hemicicle del Parlament. El color rosa fúcsia de Comuns Sumar, per cert, s’assembla massa al to de la catifa a través de la televisió.

Dimecres al migdia el president Pere Aragonès visitava Al rojo vivo. Abans de rebre el convidat, el programa va arrencar amb un gran ímpetu d’Antonio García Ferreras, alarmat per la crispació al Congrés. Seguint la tradició més estereotipada, descrivia el to de la batalla entre el PSOE i el PP: “¡Cada día es más dura!, ¡más intensa!, ¡más de alto voltaje!, ¡más explosiva!”. El rètol a la part inferior de la pantalla resumia que a l’hemicicle “bajan al barro y ponen el ventilador”. El llenguatge delatava com el programa de La Sexta es retroalimenta d’aquestes situacions convulses.

Tot i que la convocatòria d'eleccions per al 23 de juliol sembla haver allargat el curs per a tothom, la temporada televisiva ja toca el seu final. I com sap qualsevol estudiant, final de curs és sinònim d'avaluació i notes, suspensos i aprovats. Quins són els programes que poden anar tranquils de vacances i quins no? Repassem els èxits i els fracassos de la temporada 2022-2023.

Aquest dimecres, a La Sexta, el programa Más vale tarde es va precipitar. Després de parlar de la localització d’un cadàver al Manzanares, de l’assassinat d’una dona embarassada i del rescat d’un nen que malvivia en una muntanya d’escombraries, ens anunciaven la desaparició d’una nena de catorze anys a Albacete dissabte passat. Va dir que anava a casa d’una amiga i ja no en van saber res més. Els presentadors, Iñaki López i Cristina Pardo, van comentar que de seguida entrevistarien els pares de la nena. Van continuar comentant més notícies fins que van anunciar una última hora. Manu Marlasca, l’especialista en successos, comunicava que la policia havia reconegut la nena d’Albacete en unes imatges de la càmera de seguretat de l’estació de tren de Chamartín, a Madrid: “Iba acompañada de un varón que llevaba la cara cubierta con una mascarilla”. Quan ho va acabar de dir, la presentadora va informar al col·laborador: “Que sepas que los padres se están enterando por ti”. Just en aquell moment, La Sexta va posar en pantalla la imatge dels pares a través de videotrucada. Quan Iñaki López va repetir que la nena anava acompanyada “de un hombre de treinta años que llevaba mascarilla” els pares es van posar a plorar desconsolats. “Parece que ustedes se acaban de enterar a la vez que nosotros”, els van dir amb certa fredor. Iñaki López afegia: “Entiendo su preocupación y su angustia después de conocer la noticia”. El matrimoni continuava plorant i La Sexta va posar-los a pantalla sencera perquè des de casa poguéssim veure bé el drama. Els periodistes es van posar a fer la seva feina: “¿María Victoria llevaba una tablet?”, “¿Ustedes saben quién puede ser esta persona de treinta años con mascarilla que iba con su hija?”, “¿Saben si tenía alguien especial? ¿Un novio?”. Iñaki López els va dir que els donarien una mica de temps perquè poguessin respirar i va aprofitar per llegir els trets físics de la nena desapareguda. Després van demanar que li enviessin un missatge a la nena “por si nos está viendo”. Cristina Pardo va demanar disculpes als pares per haver rebut la informació a través d’ells i no de la policia.

Amb l'arribada de les festes de Nadal, les programacions habituals de les cadenes de televisió també s'agafen vacances i són reemplaçades per propostes pensades expressament per a aquestes dates. N'hi ha algunes de més innovadores que d'altres, però fem un repàs de què ens trobarem aquest Nadal quan engeguem la televisió.

Dijous al vespre, Antonio García Ferreras va entrevistar Pedro Sánchez a La Sexta. La conversa es va produir al Saló Tàpies de la Moncloa, sota la imponent i acolorida presència de les obres de l’artista Esteban Vicente Pérez dominant l’escena. Els finestrals oberts de bat a bat permetien ventilar l’espai i mostrar un paisatge nocturn del jardí que també semblava un quadre. Ferreras, calçat amb vambes New Balance, va fer honor al nom de la marca amb un joc d’equilibris televisiu tan descarat com absurd. Per compensar la presència del president del govern en prime time, aquell mateix migdia, només nou hores abans, va convidar Isabel Díaz Ayuso a Al rojo vivo, on va ser entrevistada durant una hora. A la nit, una de les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid va ser convenientment inserida en imatge durant la conversa amb Pedro Sánchez. Són els malabars d’Atresmedia. 

Es parla aquests dies de En los márgenes, la primera pel·lícula de Juan Diego Botto. El film és un homenatge a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i s'atreveix a tocar un tema perillós per als professionals del cinema: la violència social de les polítiques neoliberals. A tots els que l'han vist, la pel·lícula els emociona. Évole l'ha elogiat a Twitter i els ministres del PSOE que van ser convidats a la preestrena (Iceta i Rodríguez) en van sortir molt commoguts.

Després d'un estiu en què no hi ha hagut grans fenòmens televisius, les principals cadenes espanyoles arrenquen la temporada buscant causar sensació amb alguna de les seves noves propostes. Amb Antena 3 coronada com a cadena més vista a Espanya –ja suma deu mesos consecutius liderant–, Telecinco haurà de fer mans i mànigues per recuperar una audiència que sembla haver-se cansat d'una programació basada en el reaprofitament de personatges de reality shows. Repassem què es podrà veure a les diferents cadenes espanyoles durant els pròxims mesos.

Les gravacions de l'excomissari José Manuel Villarejo al periodista de La Sexta Antonio García Ferreras, fetes públiques aquest cap de setmana, han posat en alerta les associacions de professionals dels mitjans de comunicació, que han denunciat la col·laboració d'alguns informadors amb les clavegueres de l'Estat. Després de les crítiques de Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Consell de la Informació, ara és el Grup Barnils qui denuncia la vulneració del codi deontològic que suposa la connivència amb les clavegueres de l'Estat.