Hi ha un lloc ideal per a la música? A Sala d'Assaig, Juan de la Rubia, músic, organista titular de la Basílica de la Sagrada Família, i Benedetta Tagliabue, arquitecta, autora d'auditoris i sales de concerts, entre altres, parlen de com les parets creen espais que ens permeten escoltar música. L'obra de Johann Sebastian Bach, Passacaglia i fuga en do menor 582, una obra catedralícia per a orgue, acompanya el debat del videpòdcast del Palau de la Música Catalana: Un lloc ideal per a la música.

"Intentar entendre la complexitat de la ciutat comença per observar-la". La frase clou el vídeo que tanca l'exposició Barcelona = (Diversitat + Intensitat) x Complexitat, però ben bé podria obrir-la. L'exhibició, que s'inaugurarà aquest dijous a l'antiga seu de l'editorial Gustavo Gili i es podrà visitar fins al 13 de desembre, és una invitació a contemplar la capital catalana amb una mirada renovada, i al mateix temps una oda a les grans ciutats com Barcelona malgrat els reptes que s'hi acumulen.

En la seva aproximació a la història verídica de la concepció i construcció de l’Arc de la Défense –una de les fites arquitectòniques del París del segle XX–, El arquitecto adopta una perspectiva singular, allunyada de les coordenades habituals del cinema que pretén estudiar les formes artístiques. En lloc de situar en primer pla el drama emocional i sentimental del protagonista –el danès Johan Otto von Spreckelsen, l’inesperat guanyador del concurs per dissenyar l’arc parisenc–, la pel·lícula posa el focus en la dimensió artesanal del faraònic projecte arquitectònic. Així, el director i guionista Stéphane Demoustier aconsegueix retratar, des d’una perspectiva gairebé microscòpica, les tasques de planificació, esbós i selecció de materials que assumeix Spreckelsen durant el procés per a la realització de la seva obra magna. Unes fonts de plaer que contrasten amb l’angoixa que provoquen en l’arquitecte els obstacles burocràtics i la permanent negociació amb els interessos polítics.

Pol Casellas (Barcelona, 1995) és arquitecte, però és conegut sobretot per la feina que fa a les xarxes socials en les quals explica històries desconegudes, curioses i sorprenents de Barcelona. La seva passió per l'urbanisme, l'arquitectura i la ciutat que el va veure néixer el va portar a engegar aquest projecte sense més pretensions que la de compartir coneixement, però que ha acabat tenint un èxit que encara el sorprèn a ell mateix i que l'ha portat a publicar el seu primer llibre, La Barcelona impossible (Rosa dels Vents).

El 26 de març de 1938 una bomba llançada per l’aviació franquista va caure al cor de Reus, a la plaça del Mercadal, i va afectar la Casa Navàs. El projectil va causar desperfectes a la part superior de l’edifici i va enderrocar la torratxa que coronava un dels edificis més emblemàtics de Reus, joia modernista construïda a inicis de segle per Lluís Domènech i Montaner. Afortunadament, la planta noble no va quedar afectada i durant els anys 40 es va reconstruir la part superior de l’edifici, però no la torratxa. Més de vuitanta anys després, l’actual propietari de la Casa Navàs, Maser Grup, ha decidit reconstruir aquest element tan característic. Des del juliol passat ja s’està treballant en l’edifici, però abans de posar la primera bastida hi ha hagut molta feina.

La Casa Navàs és, per la seva singularitat, un dels millors exemples del Modernisme a escala europea. Construïda entre el 1901 i el 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i el decorador Gaspar Homar, és l’única obra modernista del país que ha arribat fins als nostres dies tal com es va estrenar.

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849-1923) va ser un dels arquitectes més importants del Modernisme català. Llicenciat en arquitectura l’any 1873, és l’autor d’edificis tan imponents com el Palau de la Música i l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Com a docent, va formar deixebles tan destacats del Modernisme català com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Josep Maria Jujol.

En una parcel·la estreta del teixit històric de Girona, allà on les parets mitgeres s’allarguen com murs infinits i la llum a l’interior de les llars sembla sempre escassa, l’arquitecte Víctor Bouman –al capdavant de l’estudi Bouman Arquitectura, amb seu a Girona i Llançà– es va trobar amb una d’aquelles cases que per poder rehabilitar-se demanen ser molt escoltades. El que havia estat un habitatge entre mitgeres llarguíssim i estretíssim, de més de trenta metres de profunditat per només quatre i mig d’ample, era, quan hi van arribar, una autèntica ruïna: cobertes ensorrades, humitats persistents, forjats i revestiments malmesos i una sensació gens fictícia de tub fosc i interminable.

Influïda pels seus amplis estudis de l’arquitectura clàssica i medieval, així com per la seva passió per l’heràldica, l’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner destaca per l’ús de l’ornamentació, sovint molt exuberant, especialment en la seva època floral, on ceràmica, vidre, ferro o fusta es converteixen en obres d’art que complementen a la perfecció l’estructura arquitectònica. Una riquesa ornamental on destaquen elements del bestiari real o fantàstic que l’arquitecte va dotar d’una simbologia concreta en cadascun dels seus projectes i que, per tant, es poden interpretar de forma diferent en funció del context. Per conèixer a fons aquesta part de la seva obra, el Centre d'Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM) ha publicat recentment el llibre El bestiari de Domènech i Montaner. Figuració i simbolisme, de Gemma Martí, un ampli i detallat estudi on s’identifiquen les representacions zoomòrfiques en l’obra de l’arquitecte i on s’hi fa una aproximació simbòlica.

Des del carrer, Vil·la Emma es veu molt petita, silenciosa i tranquil·la, com si gairebé no existís. A Binibèquer Vell, en una parcel·la més oberta que no tancada amb barreres menorquines de fusta, parets de pedra seca i vegetació baixa, la façana que dona a la rotonda de cul-de-sac es limita a poc més que una porta discreta i a un mur blanc que no busca cap protagonisme. No hi ha cap gest en aquesta imatge exterior que delati el que passa a l’altra banda. És una casa aparentment senzilla i molt arrelada a Menorca, que ha decidit no cridar l’atenció, no esgotar, no imposar-se. I precisament per això, des d’altres angles i sobretot quan s’hi entra, Vil·la Emma sorprèn.

Quan l’agència immobiliària li va parlar d’una casa a Montuïri que ni tan sols oferien perquè era “un desastre” que tanmateix no li agradaria, l’arquitecte Luis Arredondo va tenir clar que, just per això, la volia veure. Qui dirigeix l’estudi Arrel cercava un lloc on viure i treballar, i aquella planta baixa, pis i terrassa a la coberta, tota fosca, humida i sense cap vista, aquella caseta entre mitgeres que ningú volia, encaixava més amb una intuïció que amb un programa de vida i feina. Estava enclotada, encaixonada entre aquelles mitgeres que la superaven de molt –tenia cinc metres de façana al nord, amb murs de pedra existents, i quedava comprimida entre una mitgera sud de dotze metres d’alçada i una façana nord de deu–, no ventilava, i el pis superior, de poc més de cinquanta metres quadrats, estava compartimentat fins a l’extrem, amb set habitacions. A més, el fet que el poble de Montuïri s’aixequi damunt un turó generava un desnivell de fins a quatre metres entre el carrer i la part posterior de la casa. Tot eren reptes a superar.

Al llibre Arquitectura moderna y patrimonio histórico, publicat per Ediciones Asimétricas, l'arquitecte Cristóbal Vallhonrat fa un repàs de les intervencions arquitectòniques en llocs històrics. La cronologia arrenca al Renaixement, però els casos recollits són, sobretot, dels segles XIX i XX. I aquestes són 10 obres destacades dels últims 100 anys.

Hi ha cases que, per molt contemporànies que es mostrin, saben fer com si sempre haguessin estat al lloc. La casa que l’estudi Twobo –liderat pels arquitectes Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose– ha construït a Matadepera pertany a aquesta categoria: una arquitectura molt contemporània però que no s’imposa, que s’enterra en el terreny i que es mimetitza fins a confondre’s amb el paisatge. És una casa feta, literalment, del color de la pròpia terra.

Pluja d'estrelles de l'arquitectura a Barcelona: el concurs per a la construcció del Liceu Mar ha atret molts arquitectes de renom d'arreu del món. Segons ha comunicat el Liceu, en la primera fase del concurs hi han concorregut 55 estudis, entre els quals Herzog & De Meuron, Zaha Hadid Architects, Toyo Ito, Kengo Kuma, David Chipperfield, Shigeru Ban, Bjarke Ingels Group, Bofill Arquitectura, SOM, Christian de Portzamparc, Sanaa, Jean Nouvel i Dominique Perrault. Molts d'aquests estudis participen associats amb altres estudis, com és el cas de Diller Scofidio + Renfro, que participen en el concurs amb Benedetta Tagliabue. A la llista hi ha destacats estudis catalans de diferents generacions com els de Carme Pinós, Fermín Vázquez, Garcés, De Seta, Bonet Arquitectes, Bach Arquitectes, Enric Ruiz-Geli, Alonso Balaguer, Pich Aguilera, Josep Llinàs, Batlle i Roig, Flexo, Jordi Badia i el trio d'estudis format per Mestres Wage Arquitectes, Mendoza Partida i BAX studio. "La rellevància d’aquest projecte és única, ja que combina la construcció d’un nou edifici cultural amb la transformació urbana del seu entorn al Port Vell, creant un espai de centralitat i harmonia emblemàtic a Barcelona", afirmem des del Liceu.

Entrar en aquesta casa que és obra de l’estudi 05 AM Arquitectura és com obrir una finestra cap a una nova dimensió. És així perquè els arquitectes que dirigeixen aquest estudi gironí, Joan Arnau i Carme Muñoz, hi van idear un accés discret i recollit al nord que, tot i així, poc després de travessar la porta d’entrada a l’habitatge, descobreix un interior que s’expandeix sobtadament i de manera molt generosa cap al sud, inundat de llum i obert a un jardí presidit per la piscina.

Des de fa unes dècades, moltes de les places més reconegudes del món occidental s’han convertit en grans rotondes concebudes per al trànsit rodat, relegant el ciutadà a la perifèria –quan no a simples voreres– d’aquests espais. Aquesta metamorfosi ha alterat profundament la manera com entenem la plaça: ja no és aquell escenari de trobada i convivència que coneixien els nostres avis, sinó un espai de pas, sotmès a la lògica del vehicle.

Rembrandt, Vermeer, Van Gogh. Els Països Baixos tenen un important llegat pictòric, però també arquitectònic. De fet, les cases i edificis icònics repartits per tot el territori són una gran excusa per crear un itinerari turístic que, molt sovint, uneix art i natura. Proposem quatre edificis singulars que serveixen per conèixer de prop la història arquitectònica del país.

A Matadepera, al peu del massís de Sant Llorenç del Munt, una parella jove ha aixecat la seva primera casa en una parcel·la de 600 metres quadrats que formava part d’una propietat familiar. El lloc, pla i orientat al sud, estava envoltat de dues altres cases i esquitxat per alguns arbres. Els propietaris volien un habitatge senzill però modelable, capaç d’oferir intimitat sense renunciar a l’obertura i a la llum, i prou flexible per adaptar-se als canvis que pugui portar la vida.

Abans que fos casa va ser taller, sí, una fusteria. Durant dècades, entre les parets que ara habita una família s’hi van treballar taulons. Hi feia olor de fusta i ressonaven les eines que li són pròpies. Avui, aquell passat no només es recorda, s’hi respira. L’arquitecta Clara Crous, que descriu el seu com un despatx d’“arquitectura i interiorisme conscient, de proximitat”, ha transformat l’antiga fusteria d’un poble de l’Alt Empordà en un habitatge que mira al present sense renunciar a l’essència original. La seva intervenció no esborra el rastre del que hi havia, sinó que el fa visible i el converteix en estructura vital del projecte.

L’arquitectura és molt més que plànols. És una manera de dissenyar vida. Quan ens endinsem a la casa d’algú, entrem també dins de la seva intimitat. No és d’estranyar l’interès que suscita conèixer les interioritats d’edificis famosos –però també curiosos– que ens envolten. Conscient d’aquest interès entre la ciutadania, la delegació a Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) amplia aquesta tardor les rutes i visites públiques –no només a professionals– a edificis i cases de premi. En total, ha impulsat més de 40 activitats al conjunt de la demarcació en què en moltes d’elles es tracta de recorreguts guiats pels arquitectes que han construït cases premiades. Repassem cinc excuses per conèixer-ne les interioritats.