En la guerra pel relat digital, el pols entre el govern espanyol i el PP s'ha traslladat al format vertical. Els dos principals polítics espanyols es van obrir compte a TikTok pràcticament alhora, tot i que l'impacte que tenen és ben diferent. Alberto Núñez Feijóo va ser el primer a desembarcar-hi el setembre del 2025, tot just dos dies abans que ho fes el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. És el líder socialista, però, qui n'ha tret més rendiment: Sánchez ja acumula 764.400 seguidors i més de nou milions de "m'agrada", mentre que Feijóo es queda estancat en els 25.100 seguidors i poc més de 243.000 likes. La dada més contundent de la comparació és que el nombre total de seguidors del líder popular equival, aproximadament, al volum de nous usuaris que el president del govern espanyol capta en només una setmana. Una bretxa que es fa encara més evident en l'impacte dels continguts: els últims deu vídeos de Sánchez tenen una mitjana d'1,1 milions de visualitzacions, trenta-sis vegades més que les 31.200 de Feijóo.

Finalment ha passat: s'ha considerat que les companyies de xarxes socials són responsables de la toxicitat dels seus algoritmes. Dimecres passat, en la primera sentència d’aquest tipus, un jurat del Tribunal Superior de Califòrnia va concloure que Meta i YouTube havien perjudicat una usuària a causa de les decisions que havien pres al crear un disseny addictiu per a les seves aplicacions.

¿Com ha de ser la relació entre els progenitors i els seus fills quan aquests últims comencen a endinsar-se al món de les xarxes socials?, ¿com funcionen els algoritmes?, ¿quines mesures de seguretat han de prendre famílies i infants? o ¿quines línies vermelles no es poden passar per garantir-ne una bona gestió? Una finestra a la butxaca (Editorial Mediterrània) és un conte familiar, finançat pel ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, que dona resposta a tots aquests dubtes. El conte neix de tres anys d'investigació per part de les doctores en comunicació Mireia Montaña Blasco, de la UOC, i de Mònika Jiménez-Morales, de la UPF, sobre quin ús fan de les xarxes socials els joves. En la investigació hi han participat més de 1.000 adolescents d'entre 12 i 18 anys que han explicat com utilitzen xarxes com TikTok i quines són les seves conseqüències.

L'actor Barry Keoghan, conegut per pel·lícules com Saltburn o la més recent Peaky Blinders: l'home immortal, ha denunciat l'assetjament que ha patit a les xarxes socials i que s'ha centrat principalment a criticar la seva aparença física. En una entrevista concedida a la revista nord-americana Entertainment Weekly, ha detallat que aquesta campanya d'odi ha alterat la seva vida i la seva manera de comportar-se. "Ha fet que em tanqui en mi mateix, que no vulgui anar enlloc, que no vulgui sortir", diu.

Si beus aigua calenta, portes sabatilles dins de casa o compres en supermercats asiàtics, podries ser xinès, segons internet. Potser penses "jo no soc xinès", però la teva ètnia no és el més important. Pensa en "ser xinès" més aviat com si fos una broma absurda, o com un objectiu de benestar o una expressió subtil i irònica de protesta. O tot l'anterior.

"M'angoixa molt perdre els amics. M'agraden les converses profundes amb la mare. Em preocupa no aconseguir el que tothom espera de mi. Necessito una abraçada. Necessito estar més a prop de la meva família. Et fas gran quan sents nostàlgia. Et fas gran quan mires els preus dels supermercats". Aquestes són tan sols algunes de les reflexions que es poden escoltar una instal·lació sonora de l'exposició Tenim disset anys, un retrat col·lectiu, que es pot veure fins al 17 de maig al CCCB. La seva singularitat és que qui pren la paraula són joves de 17 anys i el que mostren és molt íntim: allò que pensen, el que els importa i el que els preocupa sense la pressió de les xarxes ni els prejudicis de la mirada adulta.

Fa anys que la sociòloga Elisa García-Mingo se submergeix en l'estudi de la masclosfera, comunitats online que difonen contingut misogin, sigui en comentaris i missatges ridiculitzants o demanant a la intel·ligència artificial que reinventi fotografies de dones per despullar-les.

Tim Berners-Lee, un dels creadors d’internet, s’ha queixat de l'ús massiu d'algoritmes addictius a les xarxes socials: ell prohibiria les xarxes o els telèfons als menors de 16 anys.

Llegeixo a l’ARA les conclusions de l’últim Baròmetre Joventut i Gènere. Es pregunta pel control de la parella, i aquí, esclar, entra en joc l’aparell anomenat mòbil, que és el centre de les relacions actuals. Ens coneixem perquè ens comencem a seguir per Instagram i ens deixem per WhatsApp. Si mirem les xifres, el 32% de les dones joves diuen que la seva parella s'ha enfadat perquè no havien contestat immediatament missatges o trucades, pel 17,5% dels nois. Em fa riure que es remarqui que són les dones joves. Les velles poden no contestar durant mig any, que la seva parella no se n’adonarà. Però vet aquí que el 27% de les noies diuen que han revisat el mòbil de la parella, davant del 17% dels nois. El 26,6% de noies han dit a la seva parella amb qui pot o no pot parlar, davant del 17% de nois.

Era el que esperava escoltar. La professora d'alemany, a l'Escola Oficial d'Idiomes, ens va demanar que opinéssim sobre la voluntat de Sánchez de restringir l'accés a les xarxes als menors de setze anys. Els debats que es proposen a les classes d'idiomes són sempre igual d'avorrits: canvi climàtic, intel·ligència artificial, noves tecnologies... Exhalo. Aleshores algú va dir que era fortíssim que els nens creixessin amb accés directe a pornografia, gravant-se executant balls lascius a TikTok, enganxats a la pantalla i fent-se bullying telemàtic. I algú altre va respondre que a la seva època ("a la meva època!") tot això ja passava en altres formes. Era el que esperava escoltar, sí, però expressat en l'alemany que sabem parlar en aquella aula.

Que si estic d’acord amb no donar mòbils a la canalla fins als 16 anys? En termes generals, sí, tot i que l’edat biològica no és necessàriament el factor més important per valorar l’impacte negatiu de l’ús d’aquests aparells. A més, les xarxes socials tenen molts altres punts d’entrada. La política de proporcionar ordinadors a tots els alumnes fa que l’accés a continguts inadequats sigui general. I, sobretot, les pràctiques addictives s’estenen a les altres pantalles de què es disposa a casa, com les tauletes.

Els joves d’avui no tenen espais propis i comuns on puguin relacionar-se amb llibertat i autonomia sense la intervenció dels adults. Hi ha l’espai dedicat a l’educació reglada i els de les activitats extraescolars, però fora d’aquest ampli ventall de temps organitzat, què els queda? En el món físic i analògic, només el consum: carrers plens de botigues i centres comercials. Els parcs disponibles estan pensats per a nens molt petits. En algunes places, escasses, encara hi ha alguna taula de ping-pong. Sigui com sigui, hi ha un moment en què els nens i nenes desapareixen de la ciutat. Si fem un cop d’ull a la mena de gent que trobem al carrer, fora de les hores d’entrada i sortida dels centres educatius, veiem gent gran o nens molt petits, però es diria que els adolescents no existeixen. On són? Tancats a casa seva, esclar, i, en molts casos, a les seves habitacions, on s’ha desplaçat tota la vida social que abans tenien de manera presencial, real, essent un cos de debò i no pas un avatar digital. La virtualització de la infantesa i l’adolescència és un fenomen inèdit del qual no coneixem les conseqüències a llarg termini. De moment, les dades sobre els problemes de salut mental en aquesta franja d’edat són tan alarmants que ens haurien de portar a revisar aquest canvi social que ni hem decidit ni hem avaluat detingudament. Als pares que vam tenir fills al caire del mil·lenni després ens van dir que no hi podíem fer res, que no ens podíem oposar a la digitalització i virtualització dels nostres propis plançons. Estar-hi en contra és ser rancis, tecnòfobs i, pràcticament, uns amish d’internet.

L’estiu del 2023 publicava l’article "Pantalles: a totes les edats i sense límits?", en què plantejava una pregunta incòmoda però imprescindible: com és possible que hàgim normalitzat l’accés il·limitat a les pantalles, especialment durant la infància i l’adolescència, sense un debat col·lectiu profund sobre les conseqüències que comporta?

Tots ho hem viscut: una persona estimada ens comunica que està passant un tràngol i ens veiem empesos a reaccionar-hi. Posem un cas desgraciadament molt habitual: l’amic en qüestió ens diu que ell o alguna persona de la seva família està greument malalt. Molts, moltíssims de nosaltres, tot i sentir-nos realment afectats per la notícia, ens limitem a escriure un whatsapp. Per més sentida que sigui la frase, un cop ha quedat escrita, queda reduïda a un tòpic: "Em sap molt de greu", "Ànims!", "Si necessites res ja saps on soc", "Tot anirà bé".

El caos de Renfe i Adif afecta Rodalies, la mitjana distància i cada vegada més l'alta velocitat. És el resultat d’una decisió política en la qual han participat entusiàsticament tant el PP com el PSOE: tot a l’AVE i que tot l’AVE sigui per anar i venir de Madrid. Trenta-quatre anys després de la primera línia, Madrid-Sevilla, encara no han estat capaços d’unir Barcelona i València.

Un vell adagi recomana unir-te a l’enemic si no el pots batre. En termes de compol: si els valors de l’enemic són millors que els teus, apropia-te'n. I si els teus et fan nosa, aplica’ls a l’enemic. Així, la dreta clàssica ha arraconat els seus conceptes clau –ordre, propietat, família, etcètera– per apropiar-se del terme llibertat, tot i que durant dos segles aquesta paraula màgica ha guiat totes les revolucions contra l’antic règim. Primer se la van apropiar els liberals, en nom del laissez faire econòmic. I ara ho fan els libertarians, seguidors de Trump, que òbviament no tenen res a veure amb el vell anarquisme llibertari, sinó amb l’odi a l’estat enfront del mercat, erigit en garant dels drets dels individus.

L’any passat les xarxes socials van guanyar, només als EUA, més d'11.000 milions amb publicitat dirigida als menors. És terrible, sí. Però ¿això ens ha de portar a prohibir l'adolescència o a prohibir els negocis tòxics d’uns senyors tòxics? No es pot banalitzar el fet d'erradicar els menors de l’espai públic virtual, de la comunicació i la informació del nostre temps. Els afectats per la mesura que prenguem han de ser ells?

La prohibició de les aplicacions als menors de 16 anys posa el perill de les xarxes social a un nivell semblant al del tabac o l’alcohol. Aquest és l’efecte més important de l’anunci de Pedro Sánchez: representa un canvi cultural. I, com a Austràlia i França, ja era hora.

Aquesta setmana Pedro Sánchez ha anunciat que prohibirà "l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys" en una cimera internacional a Dubai. L’anunci ha aixecat reaccions, de fet tantes que fins i tot Elon Musk, a X, ha titllat Sánchez d’autèntic "totalitari". La reacció de Musk és significativa perquè vol dir que el missatge de fons ha arribat: plataformes tecnològiques, no us permetrem fer més diners a costa de la salut i el benestar dels nostres fills. Per a mi, aquest és el primer missatge que hauria d’arribar arreu. El segon missatge clar és que ens hem equivocat facilitant l’accés indiscriminat a les xarxes socials tan d’hora i cal revertir una situació que fa massa que dura i que té més perjudicis que beneficis. Necessitem un canvi de cultura en la nostra relació amb la tecnologia digital. Les dades de temps d’ús (més de 5 hores diàries) i el seu impacte directe en el desenvolupament dels menors, d’edat d’arribada (mitjana d’11 anys), d’amplificació de conductes com el cyberbulling (25% en nenes i adolescents) o d’accés a continguts inadequats (pornografia i violència extrema a partir dels 10 anys) ens ho demanen a crits.

L'anunci, per part de Pedro Sánchez, que el govern d'Espanya prohibirà l'accés a les xarxes socials als menors de setze anys ha produït allò que el president espanyol volia: un debat públic encès, amb opinions enfrontades, envoltat d'una gran polseguera. Després de més de set anys de fer-ho cada dia, Sánchez s'ha convertit en un mestre consumat a l'hora de centrar l'atenció sobre ell mateix i sobre la seva acció de govern, i a prendre, per tant —o, com a mínim, disputar—, el protagonisme als seus adversaris, que, de fet, prefereixen presentar-se com a enemics acarnissats.