Les presons, els horaris dels trens, l'ingrés mínim vital o els permisos de treball per a estrangers són algunes de les carpetes que Pedro Sánchez ha traspassat en els últims anys al País Basc. Ha sigut un avenç lent i persistent en el camí per complir amb l'Estatut de Gernika (1979) fruit de les demandes del PNB i com a palanca per mantenir la complicitat dels jeltzales.

El País Basc "rural i poligoner" de la dècada dels 90 ressuscita a Pleibac, segona novel·la de Miren Amuriza (Berriz, 1990) que ha traduït al català, per a Club Editor, Pau Joan Hernàndez amb gràcia i ofici, als quals ha sumat la vocació lingüística transgressora de l'original. El llibre explica la història d'amistat i traïció entre dues adolescents, la Jone i la Polly, que creixen al mateix municipi biscaí en què l'autora va seguir la tradició familiar de cantar versos improvisats en basc. Anys després de consagrar-se com a bertsolari i de publicar diversos poemaris, Amuriza va provar sort amb la prosa a Basa (Elkar, 2019; en castellà a Consonni), i ara repeteix l'experiència amb una novel·la que passa avall com una cervesa ben fresca sortint de festa amb els col·legues.

L'escriptora Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) va irrompre a les llibreries catalanes el 2019 amb Un cor massa gran (Periscopi / Random House), un recull de relats que van ser la porta d'entrada, per a molts lectors del nostre país, d'una de les veus literàries actuals més importants del País Basc. Set anys després i una novel·la d'autoficció entremig — Materials de construcció (Periscopi / Random House, 2023)—, Rodríguez torna als contes amb Tot era el mateix forat (Periscopi / Random House), sis històries aparentment quotidianes però que avancen cap a situacions cada vegada més incòmodes i que reflecteixen el malestar col·lectiu del present. Els tres llibres han estat traduïts de l'euskera al català per Pau Joan Hernàndez.

El País Basc s'ha convertit aquest divendres en la primera comunitat que assumirà les prestacions d'atur. És el resultat de l'acord al qual van arribar in extremis aquest dijous els governs basc i espanyol i pel qual Euskadi aconsegueix, a través dels recursos del concert econòmic, cinc noves competències que fins ara estaven en mans de l'Estat. Més enllà de les prestacions per desocupació, també passarà a gestionar les prestacions no contributives familiars de la Seguretat Social, Salvament Marítim, l'Assegurança Escolar i el Centre de Verificació de Maquinària de Barakaldo.

D'aquí poc la pastisseria tradicional Casa Otaegui farà 140 anys. És un dels llocs tradicionals de Sant Sebastià on segur que cal fer parada si trepitgeu la capital guipuscoana i tastar el pastís que es va inventar aquí Emiliana Malcorra arran de la manca d'ingredients a causa de la Guerra Civil: la pantxineta. De fet, la pantxineta és el pastís més estimat pels donostiarres i l'han reproduït tots els grans cuiners bascos, des de Juan Mari Arzak fins a Pedro Subijana, passant per Karlos Arguiñano. El cas és que malgrat que aquest pastís fet de pasta de full, ametlla i crema pastissera sigui l'emblema de la ciutat, tots els turistes –a Sant Sebastià en són munió– arriben a la ciutat amb la idea fixa de tastar el que creuen que és el més tradicional: el pastís de formatge de La Viña.

A finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, la basquitis estava força estesa a Catalunya. La base social convergent envejava el grau d’autogovern assolit pels bascos en els pactes de la Transició, especialment el concert econòmic, i ja aleshores començava a tenir la sensació que als catalans se’ns havia pres el pèl. El sentiment era tan estès que Jordi Pujol –sempre atent a aquestes coses– es va preocupar de crear una narrativa per defugir la comparació i reforçar l’autoestima: el projecte i la personalitat de Catalunya no es basaven en el control dels impostos sinó en la llengua i les competències en educació. “Ells potser tenen el concert, però el país està trencat per la violència i han perdut la llengua”. La cohesió social i el progrés del català, deia el mantra, eren la prova que s’havia fet l’aposta correcta. 

L'exministre socialista Juan Manuel Eguiagaray ha mort aquest dijous als 79 anys. Nascut a Bilbao l'any 1945, va desenvolupar una llarga carrera en la política espanyola després d'haver estat un dels negociadors del govern de Felipe González en les converses amb ETA a Alger a finals dels anys vuitanta. A principis dels noranta, Eguiagaray va ser delegat del govern espanyol al País Basc i després va ser ministre d'Indústria i Energia, i també d'Administracions Públiques.

El primer baròmetre de l’any del CEO constatava que els indicadors relacionats amb el debat territorial a Catalunya tornen a registres anteriors al 2012. El suport a la independència de Catalunya baixa per primera vegada del 40% en un sondeig i obté la seva pitjor dada des del 2011, l’any anterior a l'inici del Procés. Així, el 54% dels catalans votarien avui en contra de la ruptura amb Espanya, el mateix percentatge que en el baròmetre del novembre, mentre que el 38% hi votaria a favor, dos punts menys que fa quatre mesos.

Aquest dissabte l'actriu Carolina Yuste s'emportava el Goya a millor actriu per La infiltrada, on interpreta una agent de la Policia Nacional que es va infiltrar en els cercles de l'esquerra abertzale durant els anys 90. El nom real de la jove que inspira la pel·lícula és Elena Tejada i el film, que també es va endur el guardó 'ex aequo' a Millor Pel·lícula amb un empat inèdit amb El 47, narra com Tejada va conviure amb ETA i va desarticular el comando Donosti, un dels més simbòlics del grup armat. El premi no ha estat exempt de controvèrsia pel tractament que fa el film del conflicte basc.

Ahir dilluns, la policia basca es va desplegar als ports de Bilbao i de Pasaia, els dos més importants, que tenen consideració de ports de l’Estat. Al desplegament s’hi va anar a fer la foto el lehendakari Imanol Pradales, en un senyal d’augment de l'autogovern. Això arribarà també aviat a Catalunya, perquè el fet que l'Ertzaintza o els Mossos patrullin els ports està perfectament cobert per la seva condició de policia integral que s’encarrega de l’ordre públic. O sigui, ara la policia basca controlarà qui entra i qui surt dels ports i investigarà els delictes que s’hi produeixin, però la Policia Nacional i la Guàrdia Civil continuaran ocupant-se del contraban, el frau fiscal, estrangeria i control de fronteres. Doncs part, algunes d’aquestes competències són les que Junts està intentant que tingui la Generalitat. Com? En part, igual com es va retirar la Guàrdia Civil de les carreteres a Catalunya, amb una delegació de les competències. És a dir, la titularitat continua sent de l’Estat, però transfereix la capacitat de fer-ho a la Generalitat. On hi ha el problema és en posar els Mossos a revisar passaports o a donar el NIE, el Número d’Identitat d’Estrangers. Si tornem al trànsit, els Mossos patrullen les carreteres, però el carnet de conduir el dona l’Estat. Ara, en immigració, i aquí hi ha l’escull de Marlaska (com a representant de la resistència dels cossos i forces de seguretat de l’Estat) es tractaria que Catalunya donés el carnet. I en això estem encallats.

Bittor Arginzoniz (Atxondo, Vizcaya, 1960) apareix davant del públic al San Sebastian Gastronomika i aixeca tímidament una mà per saludar. Encara que sigui el gran esdeveniment de gastronomia del País Basc, ningú diria que juga a casa. Benjamín Lana, director de Vocento Gastronomia, diu que l’ha hagut d’arrossegar perquè vingués. Participa en una xerrada sobre l’èxit de la brasa basca amb Aitor Arregi, del restaurant Elkano. Quan s’acaba el temps de la conversa, i Lana anuncia que el marcador s’ha posat a zero, Arginzoniz exclama “fantàstic!”. Ja pot tornar al seu caserío, que és també un dels restaurants més difícils del món per reservar-hi taula: l’Asador Etxebarri.

L’ocasió de la presentació, aquest dimecres, del llibre de Josep Reyner sobre el dèficit fiscal (Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, Fundació Vincle) m’ha empès a reflexionar sobre els resultats del model foral de finançament del País Basc i Navarra. Per descomptat, d’aquí se salta a la proposta del govern de la Generalitat de finançament singular i a la de disposar d’un model de finançament inspirat en el concert econòmic basc. Des de Madrid se sol descartar de soca-rel la hipòtesi d’un concert econòmic per a Catalunya amb un argument que podem sospitar que no deu ser el principal, però sí que és el que més els agrada perquè el deuen veure menys conflictiu i menys complicat: el País Basc és molt petit i la seva excepció no es podria generalitzar.  

1. Nova etapa. Bipartidisme imperfecte nacionalista, amb el PSOE com a factor de correcció que decanta la balança cap al costat d'un marc institucional que ara mateix ningú qüestiona. Així arrenca la nova etapa basca, amb una significativa reducció del nombre d’actors rellevants. El benestar prima sobre els drets nacionals, en un moment en què el sobiranisme suma el 67,7% dels vots, una xifra sense precedents. El resultat és que s’ha instal·lat un bipartidisme amb dos partits de dimensions equivalents. A la dreta, PNB, i a l’esquerra, Bildu, de manera que els partits d'obediència espanyola, excepte el PSOE, tenen un paper marginal, amb el PP fora de joc i amb Sumar al límit, amb un sol escó. Els socialistes són determinants per decidir si governa el PNB o Bildu. I no hi ha misteri: la decisió estava escrita abans d’anar a votar. De manera que podríem parlar d’un bipartidisme sense alternança. Mentre la fórmula sumi, el PNB seguirà governant. Els socialistes es garanteixen així una quota de poder a Euskadi i un soci per contribuir a la seva majoria al Parlament espanyol. Aquest és el balanç d’una campanya sense sortides de to. Que apunta a una fase d'estabilitat sobre la base de l'equilibri de forces nacionalista.

La novetat en la campanya de les eleccions basques no haurà estat que s'hi aparegués el fantasma del terrorisme etarra, sinó que ho hagi fet invocat pels socialistes, i no pel PP (Vox no hi pinta res: un al·licient més de la política basca). El candidat socialista a la Lehendakaritza, Eneko Andueza, es va recordar sobtadament de Santiago Oleaga, el director financer d'El Diario Vasco que va ser assassinat per ETA, de set trets per l'esquena, l'any 2001. Ho va fer en un acte organitzat per aquest mitjà, i en fer-ho va interpel·lar el seu rival d'EH Bildu, Pello Otxandiano, recriminant-li que no es referís a ETA com a banda terrorista. En efecte, EH Bildu no sol parlar del terrorisme d'ETA perquè exigeix que abans es reconegui l'existència del terrorisme d'estat (de l'estat espanyol) que durant molts d'anys va actuar també al País Basc. Andueza va qualificar Otxandiano de “covard”, i Otxandiano se'n va anar per les bardisses plantejant si hem de considerar terrorisme el que fa avui Israel a Palestina (de fet, ens permetem afegir, moltes veus dins la comunitat internacional ho qualifiquen de genocidi), i va intentar d'aquesta manera defugir la qüestió que se li plantejava. Naturalment, la confrontació que han cercat els socialistes amb EH Bildu, que juntament amb el PNB deuen ser els socis més sòlids amb què compta Pedro Sánchez de fa cinc anys, s'ha d'entendre en el context d'una recta final de campanya en què tots els vaticinis apunten a uns excel·lents resultats de l'esquerra abertzale, mentre que se n'esperen uns de prou dolents per al PSE, que vindrien a afegir-se al fracàs obtingut a les eleccions gallegues. I naturalment, també, la cerca del cos a cos del candidat socialista amb el d'EH Bildu va actuar com un reclam per al PP: Feijóo va sortir tot d'una amb la indecent matraca que la dreta espanyola remena des dels temps d'Aznar, l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, la creació de ¡Basta Ya! i altres moments estel·lars de la infàmia.

Hem d’entendre que el benestar apaga l’horror? Les eleccions basques són notícia perquè no passa res, perquè els debats són d'una contenció i respecte insòlits en un país que ha estat territori d’alta confrontació sota el pes de l’activitat criminal d’ETA. De cop, els hereus de l’organització terrorista, que no s'han amagat mai de ser-ho, sembla com si haguessin quedat capturats pels modes i maneres del PNB, representant genuí d’un solvent poder econòmic.

Com evolucionen les formacions sobiranistes arreu de l'Estat? A Galícia no hi va haver terratrèmol polític, però sí que es va disparar el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) fins al 31,5% dels vots. Al País Basc, EH Bildu creix mentre que el PNB s'estanca. A Catalunya, ERC i Junts han evidenciat un desgast en les darreres eleccions, amb una caiguda de gairebé deu punts percentuals respecte als comicis de fa quatre anys (amb l'última referència de les eleccions espanyoles, afectades pel vot útil de PSOE i Sumar) i caldrà veure què passa el 12-M.

La nova proposta de "finançament singular" de la Generalitat ha topat amb crítiques d'alguns governs autonòmics que critiquen que reclami un tracte diferenciat. Ara bé, tant en el passat com actualment diverses comunitats han gaudit de règims propis o d'excepcions que les afavorien. Ho recordem aquí:

Fa unes setmanes l’exjugador de la Reial Societat Zuhaitz Gurrutxaga va presentar el seu llibre Subcampeón (Libros del K.O.) a Barcelona. En un moment de la presentació va preguntar al públic si sabia què era anar de sidreries. La gent majoritàriament va respondre que sí. Però no estic tan segura que tota la gent que era a l’acte sabés realment el que implica "anar de sidreries", ja que fins fa poc era una activitat que feien sobretot els bascos, en colla –quadrilla, que diuen ells–, i que no s’havia promocionat gaire.

El govern espanyol també traspassa el servei de Rodalies al País Basc. La consellera de Governança Pública i Autogovern, Olatz Garamendi, ho ha anunciat en roda de premsa l'endemà que el lehendakari basc, Íñigo Urkullu, convoqués eleccions autonòmiques. Aquest és un acord "esperat" després de "llargues negociacions" en què es concreta que el País Basc assumirà la gestió dels horaris, freqüències, tarifes, inspecció o sancions, entre altres funcions. Aquest traspàs s'haurà de ratificar en la Comissió Mixta de Transferències. Així, el govern basc assumeix la titularitat dels serveis de trens de Rodalies que presta Renfe, com, per exemple, ja fa la Generalitat en desplegament de l'Estatut.

L’1 de febrer del 2005, el Congrés dels Diputats va posar punt final a l’intent de reforma de l’Estatut basc, en què el lehendakari Juan José Ibarretxe havia projectat l’Espanya confederal amb Euskadi com a estat lliure associat. Per a la història queda aquell pla Ibarretxe, que no s’ha reprès tot i que el PNB i EH Bildu van flirtejar-hi ara fa pocs anys. Aquell 2005 la independència va marcar el seu màxim al País Basc: un 35% de la ciutadania apostava per l'estat independent, segons va recollir l’Euskobaròmetre de la Universitat del País Basc. Un any després, i tot i retrocedir lleugerament fins al 32%, la independència va ser la forma d’estat preferida pels bascos, i superava per primera vegada l’estat autonòmic (31,5%).