Gabriel Gledhill, un esquiador britànic de vint-i-tres anys, s'ha convertit en el sorprenent protagonista de la Copa del Món d'esquí de fons per un motiu sorprenent. L'anglès va completar fa pocs dies els 50 km de la cursa completament ebri. Durant el transcurs del recorregut va anar agafant cerveses que li oferien els aficionats, fet que va ajudar que acabés en 67a posició.

Reykjavík, 5 de juny del 2024. Andorra es prepara per al que ha de ser un dia històric. El país, de la mà de l'estació de Grandvalira, està a punt de collir els fruits d'un trajecte de molts anys que ha de culminar amb la designació per organitzar el Mundial d'esquí del 2029. És la candidatura més sòlida, més moderna i més ben estructurada. O això els havien dit. Tothom ho donava per fet. "Ja teniu el cava a la nevera?", van dir alguns equips abans que comencés la reunió de la Federació Internacional d'Esquí (FIS). Res feia preveure un gir de guió. Un moviment de despatxos, un pacte a l'esquena del president i una decisió més política que esportiva que tirava per terra tota la feina feta. Una ferida que encara no ha cicatritzat.

Polèmica als Jocs Olímpics d'Hivern de Milà-Cortina per les possibles trampes d'alguns esportistes. Aquest gener el diari alemany Bild informava que els saltadors d'esquí noruecs s'injectaven àcid hialurònic al penis abans que els prenguessin les mides per als vestits de competició. La substància, que no està prohibida a l'esport, es pot fer servir per augmentar la circumferència del penis en un o dos centímetres. Com a resultat d'aquesta pràctica, la superfície dels vestits dels competidors seria més ampla i, segons la Federació Internacional d'Esquí i Snowboard, això podria augmentar la llargada dels salts. Aquesta investigació ha generat un gran escàndol, anomenat ja penisgate, que ha causat rebombori arreu del món.

El Pirineu i el sector de l’esquí es freguen les mans de cara a un cap de setmana llarg de la Puríssima que promet ser el millor dels últims anys. Les nevades que han anat caient darrerament a tota la serralada i l’arribada abans d’hora del fred d’hivern han deixat un mantell de neu que permetrà obrir totes les estacions aquests dies, amb més o menys pistes disponibles. Una situació ben diferent de la que s'havia viscut els últims anys, marcats per la sequera i tardors càlides. De fet, l’any passat moltes estacions no van poder obrir fins a mitjan desembre per falta de neu.

Ulldeter és una de les portes d'entrada a l'alta muntanya més accessibles i transitades del Pirineu gironí. Situat a la punta de la vall de Camprodon, forma un circ glacial a més de 2.000 m rodejat de pics mítics com Bastiments o el Gra de Fajol, que franquegen el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Al peu de les muntanyes, s'hi troba l'estació d'esquí de Vallter 2000, la més oriental de la serralada catalana, amb una desena de pistes i remuntadors. Molt a prop, s'emplaça el refugi d'Ulldeter, el més antic de la Península, molt freqüentat pels excursionistes. Per arribar-hi, cal seguir dotze quilòmetres de carretera amb revolts i pujada des de Setcases, amb diverses esplanades d'aparcaments que els caps de setmana s’omplen a vessar. Aquest recorregut, però, canviarà per complet els pròxims anys, ja que la Generalitat planteja prohibir el pas als cotxes i instal·lar un nou telecabina des del poble, que es convertiria en l'únic accés a la zona.

Aquest dilluns al matí Felip VI ha estat l'encarregat d'inaugurar la V edició del Foro Económico Español Wake up, Spain!, però abans que comencés el discurs oficial, el monarca ha hagut de disculpar-se pel seu aspecte, que ha captat les mirades dels assistents. Amb la meitat inferior de la cara completament vermella, el rei d'Espanya no ha fet veure que no li havia passat res: "Això és el que passa quan un no es protegeix adequadament del sol", ha afirmat amb un somriure.

Gairebé a quatre hores de viatge en cotxe des de Barcelona i a més de dues, des de Lleida ciutat. L’estació d’esquí de Boí Taüll, a l’Alta Ribagorça, està sempre lluny de tot arreu. Els seus promotors l’anomenen estació de pernoctació perquè poques persones s’atreveixen a anar-hi per un sol dia. “Avui tinc festa i he decidit atansar-m’hi unes hores –assegura un veí de Barcelona, policia de professió, que es passarà més hores al volant del cotxe que amb els esquís posats–. Però em compensa, perquè en dies com avui no hi ha aglomeracions a les pistes i podem esquiar millor que mai”, assegura.

Aymar Navarro ha fet història complint una fita gairebé impossible. El freerider aranès ha aconseguit baixar esquiant el canal del Tuc des Hemnes, un impressionant vessant que s'ha convertit en una de les muntanyes més complicades de la Vall d'Aran, tant per la seva altitud (2.359 metres) com pel pendent i les condicions meteorològiques, que la fan una de les més difícils del món.

El silenci només es trenca pel frec a frec dels esquís lliscant sobre la neu. Et trobes enmig d’un paisatge hivernal que convida a perdre la noció del temps. L’aire fred t’omple els pulmons i, davant teu, un mar d’avets nevats et convida a fer una passejada. En un món cada cop més accelerat, l’esquí nòrdic és resistència, és calma, és tornar a l’essència.

Un accident en un telecadira a l'estació d'esquí d'Astún, a l'Aragó, ha deixat múltiples afectats. El balanç definitiu del govern aragonès és de dos ferits greus, que han sigut traslladats a l'hospital. La persona que es troba en una situació més crítica és una dona a qui ara estan traslladant en helicòpter a l'Hospital Miguel Servet, a Saragossa. Segons les primeres informacions, el telecadira ha caigut i en l'accident s'hi han vist involucrades una trentena de persones. El primer balanç del govern aragonès era de nou ferits molt greus i vuit de greus. Tot i això, poc després l'executiu ha rectificat i ha tancat el balanç amb dos ferits greus. Fonts de l'executiu asseguren que s'han precipitat amb el primer balanç

Quan comencen a caure els primers flocs de neu, els aficionats a l’esquí celebren poder tornar a lliscar muntanya avall sobre el mantell blanc hivernal i esperen a omplir les pistes ben equipats per practicar el seu esport preferit. L’esquí és una d’aquelles aficions que combinen natura i exercici físic, motiu pel qual cal estar en bones condicions per assegurar-se una pràctica segura.

Les estacions d’esquí catalanes no han arribat preparades al pont de la Puríssima per poder obrir les pistes. La falta de neu i les elevades temperatures de l’últim mes han impedit l’arribada de grans nevades a la serralada. De fet, aquest novembre ha estat un dels més càlids registrats mai a Catalunya des que hi ha dades. Ha nevat una mica més a la cara nord que a la cara sud, i s’ha produït neu quan les condicions meteorològiques ho han permès. Però la poca neu que hi havia a les portes del pont era insuficient.

La germana petita de la família d'esquiadors Fernández-Ochoa porta tota una vida lligada a l'esport professional. Lola, atleta olímpica a Sarajevo-84 repassa amb l'ARA la seva trajectòria i una vida dedicada a la seva família i a l'esquí, un esport molt sacrificat: “L'esquí és molt dur, estàs fora de casa 300 dies a l'any i vas d'hivern a hivern. Quan acaba aquí te'n vas a Sud-amèrica a continuar entrenant-te”. Ella va haver de retirar-se de l'esquí professional amb 22 anys a causa de reiterades lesions: "Vaig tenir la desgràcia o la sort d’haver de deixar-ho i em vaig poder reinventar. La meva germana [Blanca] ho va fer amb 31, i esclar, és molt diferent perquè als 30 no et poses a estudiar". A la seva germana, bronze als Jocs Olímpics d'Hivern a Albertville-92, li va costar adaptar-se a la seva nova vida postretirada, patia un trastorn bipolar i finalment es va acabar llevant la vida amb 56 anys el mes d'agost del 2019.

Una calor sufocant que aquesta setmana ha fregat els quaranta graus de temperatura al pla de Lleida, cel clar, un sol radiant i pluges inexistents. Aquest és el panorama amb què sorprenentment s’entrena des de dimarts l’equip català d’esquí de fons. Un grup d’una desena d’esquiadors i tres preparadors tècnics han triat aquest estiu el poble de Tarrés, a les Garrigues, per organitzar una de les quatre concentracions de la seva pretemporada.

Encara que sembli una paradoxa, hi ha vegades en què la neu fa més nosa que servei en una estació d'esquí. La competició és molt capriciosa i les pistes han d'estar sempre en perfecte estat perquè tothom pugui participar amb les mateixes condicions. Una nevada uns dies abans ajuda a fer-ho tot més bonic. S'enfarinen els avets i les teulades, deixant un paisatge de postal. Però si és durant la prova, el traçat s'estova i comencen els problemes per a qui esquia contrarellotge per pendents que arriben al 65% de desnivell. Ho saben bé les esquiadores que aquest cap de setmana han disputat les dues proves d'eslàlom a l'Avet, una de les pistes estrella de l'estació andorrana de Grandvalira.

El paisatge dels Pirineus a gairebé 3.000 metres d'alçada és espectacular. En plena temporada d'hivern, el silenci regna a les pistes d'esquí de Puigmal 2900, situades al Pirineu francès, a 19 quilòmetres de Puigcerdà. Els remuntadors de l'estació estan aturats i no hi ha esquiadors. Puigmal 2900, on milers de catalans han esquiat durant dècades, ha tancat definitivament aquesta temporada. L'estació, després de vuit anys sense funcionar, havia pogut reobrir el 2021, però no ha aconseguit sobreviure. La falta de neu i l'alça del preu de l'electricitat, que va afectar especialment les estacions franceses la temporada passada, van provocar la seva fallida fa tres mesos.

"¿L'esquí és un esport conservador? Sí, sempre ho ha estat, però està canviant. Ara, jo no puc perdre el temps responent als que em critiquen. Tinc moltes coses per fer", explica Lucas Pinheiro Braathen (Oslo, 2000). Els darrers anys aquest jove de Noruega ha revolucionat les pistes tant per la seva manera de baixar esquiant com per la seva manera de viure, pintant-se les ungles amb els colors de la bandera LGTBI o portant faldilla quan surt al carrer. Per als joves que somien en ser lliures, ell obre un camí.

Ara fa uns mesos, una notícia va canviar la manera de veure el futur d'uns quants esportistes. El Comitè Olímpic Internacional va decidir que l'esquí de muntanya passaria a ser esport olímpic a partir de la cita del 2026 a Itàlia, amb els Jocs Olímpics de Milà i Cortina d'Ampezzo. Esportistes de primer nivell que no veien possible guanyar una medalla olímpica, de sobte, veien com s'obria un nou horitzó. I els Mundials de l'especialitat que es posen en marxa aquesta setmana a Catalunya poden ser una oportunitat per veure qui serà favorita d'aquí tres anys en terres italianes.

No es tractava només d'intentar guanyar. Als Mundials de paraesquí alpí organitzats per la Federació Internacional d’Esquí (FIS) aquesta darrera setmana a Espot han competit un munt d'esportistes que han decidit que no tenen límits malgrat haver patit ensopegades a la vida. Esportistes a qui els van dir que no podrien competir, que de vegades semblava que tirarien la tovallola però van sobreposar-se a les dificultats. En total, representants de 26 països han participat en les disciplines d'eslàlom, eslàlom gegant, alpí combinat, supergegant, descens i eslàlom paral·lel. Es tracta d'una competició adaptada a atletes amb discapacitat física, com ara lesions medul·lars, deteriorament de la coordinació o amputacions i problemes de visió, dividits en les categories masculina i femenina.

Quan baixes per una pista esquiant, pots arribar a superar els 100 km/h. Si ja fa vertigen per a qualsevol esquiador, encara impressiona més quan ets cec. Però des de fa dècades, molts esquiadors amb problemes de visió competeixen a la neu, on són feliços, amb l'ajuda dels guies que baixen just davant seu ajudant-los amb la veu. Una connexió especial, una feina en equip. Ara dos italians han dut l'experiència una mica més enllà introduint-hi música. No és un joc, no. Ho fan per competir millor. De fet, així han guanyat.