Durant decennis les classes dirigents espanyoles es van estimar més un estat incompetent i barat que no el contrari. Sobretot perquè l’eficiència equivalia a un sistema impositiu amb un impacte directe i proporcional sobre les rendes més altes. Escapolir-se dels impostos era ahir –i, per desgràcia, sembla que la cantarella insolidària retorna– justificat i, fins i tot, encoratjat per certs discursos. A més, el caràcter espantadís dels diners s’accentuava davant de qualsevol de les incerteses polítiques contemporànies. Ja fos per la proclamació de la Segona República, per l’inici de la Guerra Civil, per uns primers passos dubitatius de la Transició o per una possible declaració unilateral d’independència, les fortunes sempre són les primeres a prendre el camí del paradís fiscal més pròxim.

Vaim, la nova novel·la de Jon Fosse, premi Nobel de literatura 2023, submergeix el lector en una atmosfera d’introspecció i silenci, gràcies a l’habilitat de l'escriptor per construir un univers on el temps sembla aturar-se i cada moment es dissol en una espiral d’emocions sòrdides i delicades alhora. Amb aquesta essència contemplativa, la novel·la insisteix que la vida és un constant vaivé entre la presència i l’absència, entre amor i traïció, i que al capdavall tothom busca un espai on ser acceptat tal com és, sense màscares ni disfresses.

El poeta, assagista i traductor canari Andrés Sánchez Robaina ha mort als 72 anys a Tenerife, des d'on va aixecar una obra poètica i intel·lectual ingent i heterodoxa en connexió amb Barcelona i el món. Va ser catedràtic de la Universitat de la Laguna, professor, editor, assagista i director de revistes literàries com Literradura (Barcelona, 1976) i Syntaxis (Tenerife, 1983-1993).

En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

Jon Fosse és un autor noruec que escriu en nynorsk. El nynorsk (literalment “nou noruec”) és la llengua habitual del 12% de la població de Noruega, és a dir, de poc més de sis-centes mil persones. La resta de la població parla la llengua majoritària, el bokmål.

El setge de Leningrad per part de les tropes nazis va allargar-se durant gairebé 900 dies. Es calcula que les morts per accions militars, però sobretot per fred i inanició, superaren el milió dues-centes mil víctimes. La desesperació va dur la població al límit. I, tanmateix, enmig d’aquell abisme, una improvisada orquestra famèlica va estrenar la simfonia número 7 de Xostakóvitx o, quan ja no quedava res per menjar, la gent es va conjurar per preservar tant el valuós banc de més de 20.000 llavors com els darrers gats que protegien de les rates els tresors artístics de l’època dels tsars.

Quan Juan Eduardo Zúñiga va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2016, tenia 97 anys i una llarga i fructífera trajectòria al darrere, que acabava amb els contes Brillan monedas oxidadas (Galaxia Gutenberg, 2010). L'escriptor madrileny, mort aquest dilluns als 101 anys, encara ha completat i publicat un últim llibre, en aquest cas de memòries, Recuerdos de una vida (Galaxia Gutenberg, 2019). Hi explicava els anys de joventut, en què va viure la Segona República, la Guerra Civil i la llarga postguerra, durant la qual va començar a estudiar egipci, rus, búlgar i romanès.

“El Valle de los Caídos només podrà ser bonic quan estigui en ruïnes”, deia l’historiador gallec Santos Juliá, mort ahir a Madrid als 79 anys a conseqüència d’un càncer. Doctor en Sociologia i catedràtic emèrit d’història social i del pensament polític a la UNED, Juliá es va dedicar a estudiar a consciència en més d’una dotzena d’assajos l’Espanya del segle XX. Entre els seus títols més destacats hi ha Política en la Segunda República (1995), Un siglo de España: política y sociedad (1999) i Historias de las dos Españas (2004), amb el qual va rebre el Premio Nacional d’història. Posteriorment va dedicar un llibre a l’etapa franquista, coescrit amb Giuliana de Febo ( El franquismo, 2005) i un altre a les víctimes del conflicte que acabaria amb la llarga dictadura (Víctimas de la Guerra Civil, 2005). Juliá hi escrivia: “Cal insistir que la del 1936 no va ser una guerra com les altres sinó una guerra de vencedors i vençuts, d’aniquilació dels derrotats”. I afegia: “Quan va ser l’hora de la revolució, els rebels van saber què calia destruir i a qui calia aniquilar, però molt pocs sabien què s’havia de construir i quins recursos i amb quins objectius calia utilitzar la força desfermada per la Guerra Civil”.

“El perímetre del sector editorial fa vint anys que s’encongeix. Hi ha hagut una gran davallada per dos motius: la crisi econòmica i la crisi del model del llibre”. Aquestes paraules sintetitzen el punt de partida de Desencadenats, el primer assaig de Bernat Ruiz Domènech: professor, consultor editorial i, des de fa poc més d’un any, propietari de l’editorial independent Apostroph. El volum, publicat per Edicions Saldonar, és una aproximació de “vocació divulgativa” sobre el passat, present i futur pròxim del món del llibre, però sense estalviar ni un gram d’exigència ni de rigor als lectors.

“Compadir és fàcil quan el que pateix és una víctima: estem acostumats a identificar-nos millor amb ella que amb l’agressor, al qual necessitem, d’altra banda, igual que necessitem tota encarnació del mal per descarregar-hi la nostra ira, el nostre ressentiment”. Aquestes paraules contundents formen part de La compasión difícil, l’últim llibre que ha publicat Chantal Maillard, que arriba mesos després dels poemes de Cual menguando (Tusquets, 2018) i de l’assaig ¿Es posible un mundo sin violencia? (Vaso Roto, 2018). “Els llibres surten quan volen i no quan s’escriuen, poden passar poc o molt temps al calaix”, recorda l’autora a la sala de reunions de Galaxia Gutenberg, l’escenari ideal -luxós i acabat de pintar, no desentonaria en una pel·lícula de Michael Haneke- per parlar d’un volum híbrid, a mig camí de l’assaig i la poesia, que es pregunta per un dels grans temes que han preocupat l’ésser humà des de fa segles. Furgant en les arrels es pot observar el malestar actual amb la resignació de qui sap que molt probablement no hi ha cap sortida.

Maria-Mercè Marçal va entrar per la porta gran a la poesia catalana dels anys 70. Va ser el 1976, quan Cau de llunes va merèixer el premi Carles Riba. El seu primer poema, Divisa, és encara un dels fars del feminisme, l’esquerra i el sobiranisme català: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Aquest va ser el punt de partida d’una de les obres literàries en català més importants de la segona meitat del segleXX, que va donar poemaris com Bruixa de dol (Llibres del Mall, 1979), Sal oberta (1982), La germana, l’estrangera (1985) i Desglaç (Edicions 62, 1988), i la novel·la La passió segons Renée Vivien (Columna, 1994).

“El món literari té la tendència a convertir els escriptors en estaquirots i en icones melancòliques. En Palau era tot el contrari, un paio molt trempat, simpàtic, viu i divertit”, assegura Julià Guillamon, que comissaria dues de les exposicions més destacades de l’Any Palau i Fabre, que commemora el centenari del naixement de l’autor. També treballa en una biografia sobre l’escriptor. “Encara no he començat a redactar-la perquè l’esforç que vaig fer amb l’últim llibre sobre Joan Perucho em va deixar esgotat”, reconeix. Els vincles entre Perucho i Josep Palau i Fabre no són anecdòtics: “A la dècada dels 40 van ser dos excèntrics en el panorama de la poesia catalana. Més endavant van tornar a coincidir, perquè Perucho va editar Picasso a Catalunya [1966] quan s’encarregava de Polígrafa”.

Maria-Mercè Marçal -diu Lluïsa Julià, autora de la seva primera biografia, que acaba de publicar Galaxia Gutenberg- es diferencia per la seva radicalitat d’experiència de totes aquelles persones de la seva generació que si bé cultivaven idees polítiques molt audaces, a l’hora de realitzar-les es feien enrere. Ella, en canvi, ho duia tot fins a les últimes conseqüències, vivia tal com s’havia proposat viure.

Fa anys que Lluïsa Julià, doctora en Filologia Secundària i catedràtica de secundària, estudiava la vida i l'obra de l'escriptora Maria-Mercè Marçal (1952-1998). Després d'aproximar-se a figures com Maria Antònia Salvà, Felícia Fuster i Maria-Àngels Anglada, Julià publicarà a Galàxia Gutenberg el 22 de març una ambiciosa, extensa i apassionant biografia –la primera– de la poeta catalana.

Gràcies a Lila (Edicions de 1984 / Galaxia Gutenberg), Marilynne Robinson va ser finalista al National Book Award el 2014. Professora de la prestigiosa Iowa Writer’s Workshop, viu al marge del present, concentrada en el seu pròxim llibre. Fa alguna excepció de tant en tant, com aquest mes de setembre, quan va conversar amb Barack Obama en un auditori ple a vessar, a Des Moines. I l’escriptora va dir, al president dels Estats Units, que “si pogués treure una paraula del diccionari seria competició, perquè actualment “no es para de dir a la gent que si no adquireix innombrables coneixements tecnològics, no tindran feina” i “hauran d’abandonar el país”.

La vida de Baltasar Porcel es va acabar abans d’hora, poc després que l’escriptor fes 72 anys. Les seves dues últimes novel·les, Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008), oferien una mirada complexa i crítica amb el present: a la primera s’ocupava de la Mallorca turística i especulativa; a la segona es fixava en alguns dels punts calents de la Catalunya governada pel tripartit. Poc després, el tumor cerebral que li havien diagnosticat el 2006 -i del qual s’havia recuperat- va revifar amb virulència i va aconseguir derrotar l’autor. Va ser l’1 de juliol del 2009.

“Tenia una amplitud d’interessos impressionant: tan aviat et podia parlar de disseny gràfic com de Dau al Set, de literatura del segle XVIII o de gastronomia -diu Julià Guillamon de Joan Perucho, a qui acaba de dedicar una ambiciosa biografia, 'Joan Perucho, cendres i diamants' (Galaxia Gutenberg, 2015) en la qual ha estat treballant, amb intermitències, durant més d’una dècada-. Era algú que tenia ganes de viure i que volia que les coses li agradessin. Això contrastava amb el món cultural de l’època”. A principis de la dècada dels 80, Guillamon estudiava filologia catalana a la Universitat de Barcelona. D’aquells anys recorda que tant ell com els seus companys estaven “fascinats per la crítica teòrica d’autors com Genette i Todorov”. Va ser a partir d’un article sobre Museu d’ombres (1981) per al suplement literari de L’Eco de Sitges que va entrar en contacte amb Perucho. “Acabava de guanyar el premi Ramon Llull de l’editorial Planeta, amb la novel·la Les aventures del cavaller Kosmas -s’explica al pròleg del llibre Joan Perucho, cendres i diamants -. A començaments dels anys 80, era un gran moment per als escriptors professionals: les editorials es barallaven pels autors de renom i els diaris se’n disputaven la firma. Es pagaven bons avançaments i es feien contractes de col·laboració per evitar fugues a la competència”.

Té 67 anys però encara no se sent “vell”. Compagina la docència amb l’escriptura de novel·les i amb els muntatges teatrals: l’any que ve estrenarà 'Mots de ritual per a Electra', de Josep Palau i Fabre, al TNC, i 'El teatre i la pesta', d’Antonin Artaud, en el marc del festival Grec. En quatre dècades llargues de trajectòria, que arrenquen el 1971 amb 'Un d’aquells estius (els Lluïsos)', Jordi Coca ha guanyat bona part dels premis literaris del panorama català, entre els quals hi ha hagut el Documenta per 'Mal de lluna' (1987), el Sant Jordi per 'Sota la pols' (2000) i el Sant Joan per 'La nit de les papallones' (2009).

Mentre pensa en la pròxima novel·la, Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) s’ha decidit a recuperar les entrevistes -presentades en forma de monòleg- que va fer a autors catalans i espanyols entre l’any 1968 i el 1975 per a Destino. Paraules d’escriptors i Rostros escritos, tots dos publicats per Galaxia Gutenberg, aconsegueixen reconstruir una època en què era possible tenir converses interessants sobre literatura i l’ofici d’escriure amb noms com Pere Calders, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Baltasar Porcel i Joan Brossa -en el primer llibre- o Camilo José Cela, Ana María Matute, José Manuel Caballero Bonald i Álvaro Cunqueiro -en el segon.