Encara no està del tot clar per què a mesura que acumulem canes, perdem capacitats cognitives i la memòria comença a deixar-nos a l’estacada. Des de la neurociència s’apunta a la disminució del flux sanguini al cervell; al fet que, de manera natural, en l’envelliment perdem volum de substància grisa; o que els mecanismes de reparació neuronals, una mica com tot, ja no són tan eficients i comencen a fallar. A totes aquestes potencials raons, ara els científics n'hi sumen una altra: la microbiota intestinal.

Imagineu que un amic us relata què va fer durant el cap de setmana, o que sou vosaltres qui ho expliqueu a alguna persona o que ho rememoreu per a vosaltres mateixos. Podríem fer-ho descrivint sobretot els detalls sensorials que vam experimentar, com per exemple el vent fresc, els colors del capvespre o l’aroma del cafè; o centrar-nos més aviat en els pensaments i emocions que ens va evocar l’experiència, com ara que ens vam sentir lliures, que vam rememorar somnis antics que teníem mig oblidats o que vam notar que alguna cosa havia canviat dins nostre. Tot i que les dues històries estarien narrant uns mateixos fets objectius, la manera com les presentem afecta completament com les recordarem després.

Ara que es parla tant de la memòria –de memòria històrica, de rememorització d’antigues agressions, d’entrenament de la memòria, de malalties vinculades a pèrdua de memòria...– proposo que distingim entre tenir memòria i fer memòria. Tenir memòria seria la qualitat mental que ens permet recordar fets força aproximats a allò que ocorregué en el passat. Diem: “Recordes aquell sopar de Cap d'Any en què vam fer una fondue de formatge?”. I responem: “Ara que ho dius, sí. Fa ben bé deu o quinze anys. Quina memòria que tens!” I tenir mala memòria seria oblidar fets i noms.

La plaça Major de Tona. Sol i ombra. Les terrasses d’El Racó i de L’Orient. El “raro” de Vic i els Autos Roqueta que porten les famílies d’estiuejants des de l’estació del tren de Balenyà. Els baguls i maletes per passar l’estiu els han facturat directament amb el camió del Codinachs.

Tenia 53 anys quan es va adonar que li costava parlar. Les paraules llargues se li resistien i barrejava les síl·labes. També tenia problemes d'equilibri i no escrivia del tot bé. Els metges van fer moltes proves al Pau [nom fictici] per determinar què li passava, primer al centre d'atenció primària i després a l'Hospital Clínic. Era Alzheimer. "Em van dir que era estrany, que només representem el 10% de tots els casos", recorda dos anys després del diagnòstic en una conversa amb l'ARA amb motiu del Dia Mundial de l'Alzheimer, que se celebra aquest dissabte.

A Maria Dolors Rius no li ha passat mai que no sàpiga on ha deixat les claus o on ha aparcat el cotxe. Tampoc no necessita apuntar-se res a l'agenda. Ho recorda tot de memòria. I això que assegura que ara ha perdut capacitats per la medicació que pren per diverses patologies. "Abans podia enumerar per ordre i a la perfecció tots els productes de les prestatgeries del Lidl, des de l'entrada del supermercat, fins al final, on hi ha els iogurts", afirma. També diu que recorda el número de DNI de totes les seves parelles. N'ha tingut quatre. I de les característiques i la matrícula del cotxe amb què el seu pare va morir d'accident quan ella només tenia 16 anys: “Un Simca 1200, blau metal·litzat amb sostre negre, fars rodons i matrícula B-3184CG”. La Maria Dolors, de 60 anys, té memòria fotogràfica. Això, sens dubte, l'ha beneficiat en la seva vida personal i professional, però assegura que també li ha suposat molts maldecaps. Per això prefereix mantenir un cert anonimat.

Mercè Anguera, de 26 anys, ha de recórrer sempre a algun truc per recordar què va fer el dia anterior: per exemple, mirar una fotografia que immortalitzés la jornada o llegir alguna nota al mòbil que li refresqui la memòria. El 15 d'agost del 2021, ara ha fet tres anys, un camió va envestir el seu cotxe i es pot dir que va salvar la vida de miracle. De fet, els metges la donaven per morta o auguraven que quedaria tetraplègica o en estat vegetatiu. En canvi, ara la Mercè sembla que estigui del tot bé. A primera vista, no té seqüeles de l'accident. Però pateix amnèsia i està aprenent a viure sense memòria. Ha decidit explicar la seva experiència per demostrar que, fins i tot en les circumstàncies més difícils, és possible continuar endavant. Ella n'és una prova.

Josep Call (Barcelona, 1966) és psicòleg de formació, i a la seva càtedra de la universitat escocesa de Saint Andrews estudia el comportament, la comunicació i la percepció de micos i grans simis per intentar entendre’n la intel·ligència i esbrinar, així, com s’ha desenvolupat la cognició humana. 

«Dins la ment viatgera / que mai s'atura, / una humitat enganxosa / xopa amb gotes de cristall / l'esborronada pell de la memòria». Les coves de la memòria, de l’escriptora i poetessa lleidatana Rosa Saureu. A l’espai Relats en Català.

La primera vegada que vas veure la neu, una nit de reis màgica o el dia que va néixer el teu germà petit. Malgrat que passi el temps, hi ha records que conservem tota la vida. Però quin és el mecanisme que ho fa possible? Una investigació pionera realitzada per un equip d’investigadors nord-americans, publicada a Science Advances, ha proporcionat una explicació biològica als records a llarg termini. La clau de la recerca és entendre el rol d’una molècula, anomenada KIBRA, que actua com a pega amb altres molècules i permet que la memòria s’estabilitzi i se solidifiqui a llarg termini.

Dimarts fa quaranta anys, a les vuit del vespre, el rètol “Any 1, 16.1.84, Programa N. 01” va aparèixer sobreimpressionat al vídeo de capçalera de TV3, la presentadora Cristina Fabregat va anunciar que començaven les emissions regulars de la cadena i pocs minuts més tard es va emetre el primer Telenotícies, conduït per Maria Gorgues i Enric Calpena. Tot tenia una aparença senzilla i precària vist amb ulls d’avui, però moderna i desencarcarada per a l’època. Vint anys després dels pioners de TVE a Catalunya, el nostre país i el món sencer van ser explicats en català als catalans, i des de llavors s’han mantingut sense interrupcions a les nostres pantalles. 

Vet aquí que fa cosa d’un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell. Va néixer el 1906, l’any que Carner va publicar Els fruits saborosos, que Xènius va començar a publicar el Glosari, que tothom ha convingut que va començar el Noucentisme. No crec que ell sabés què era aquest moviment, tot i que a Girona, la seva ciutat i la meva, va tenir un pes evident. Ell era massa jove per saber-ho. Ell llegia Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Era d’una altra generació. El senyor Pla, com ell li deia, tenia deu anys més que ell. I havia estudiat als Maristes de Girona, intern, com ho va fer el meu pare i com ho vaig fer jo mateix, externs. Ell parlava de l’hermano Pancracio, que jo encara vaig tenir, molt vellet, a sisè de batxillerat. 

El general Millán Astray torna a tenir un carrer a Madrid des d'avui. Els operaris han col·locat la seva placa i han tret la de Justa Freire, una innovadora pedagoga de la Segona República que va desaparèixer a Madrid el 15 de juliol del 1965. El consistori madrileny ha col·locat la placa del fundador de la Legió Espanyola en compliment de la sentència del maig del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) que va donar la raó a la Plataforma Patriòtica Millán Astray i va considerar que l'anterior alcaldessa, Manuela Carmena, havia aplicat erròniament la llei de memòria històrica.

Potser les ferides de la memòria només les cura l’oblit. Potser l’oblit és verí i antídot alhora, potser recordar no sempre és la millor de les opcions. O potser, com sovint sembla demanar la vida, cal trobar el camí del mig, l’equilibri. “Cal trobar el punt mitjà entre oblidar i recordar, aquestes arts idèntiques”, va dir Kierkegaard.

Una de les funcions principals del cervell és adaptar el comportament a qualsevol situació per afavorir la supervivència. Això implica anticipar possibles escenaris futurs per evitar les amenaces i també per aprofitar les oportunitats, cosa que inclou la necessitat de fer servir els records de les experiències passades i valorar al mateix temps les intencions que tenim de cara al futur. És a dir, que per adaptar el comportament a un entorn canviant i incert ens cal combinar de manera dinàmica els records amb la imaginació. O, dit amb paraules més tècniques, ens cal analitzar les experiències tant de manera retrospectiva com també prospectiva. Com ho fa, això, el cervell?

El Consell Comarcal de Cerdanya posarà en marxa aquesta tardor un banc de memòria per posar en valor el paper de la dona rural. Ho ha donat a conèixer aquest dijous 15 d'octubre, amb motiu justament de la celebració del Dia de la Dona del Món Rural. El projecte preveu entrevistar, registrar i difondre el testimoni de 17 dones de la comarca, una de cada municipi. Des de l'ens comarcal han remarcat que "és un projecte transversal perquè donem rellevància a l'experiència de vida de les dones i recuperem un patrimoni immaterial que està desapareixent, preservant-lo per a generacions futures a l'Arxiu Històric Comarcal de Cerdanya". En aquest sentit, han indicat que "volem que la seva experiència esdevingui exemple per a les nenes i joves cerdanes i que la seva veu sigui la que expliqui, als locals i visitants, l'essència de viure a Cerdanya.

Les víctimes de la cacera de bruixes, majoritàriament dones, que entre els segles XV i XVIII van ser sotmeses a tot tipus de tortures i penjades a la forca després de judicis sense cap garantia, poc tenen a veure amb la imatge dels contes i el folklore popular. Les bruixes, com a símbol, també han sigut utilitzades per diferents moviments feministes, sobretot des dels anys setanta, però ¿qui van ser realment aquestes dones? ¿Algú les recorda? ¿En algun lloc es ret homenatge als milers d'acusats i executats per culpa d’una persecució despietada que va assotar moltes zones d’Europa?

La memòria és personal, però bé pot trobar algú altre a qui digui alguna cosa, li expliqui fets que ja ha viscut i els hi corrobori. I si no hi ha cap ressò de la memòria d’un escriptor en la memòria d’un lector, sempre l’hi pot servir de descoberta.

Amb expressions de dolor i, sobretot, amb crides a la reconciliació. Així ha homenatjat aquest dissabte Bòsnia i Hercegovina les víctimes del genocidi de Srebrenica, amb motiu dels 25 anys d'una de les matances més crues de la història moderna. Cada 11 de juliol el Centre Commemoratiu de Potocari –on reposen les tombes de 6.652 víctimes– és escenari d'una cerimònia multitudinària en record dels difunts i també dels seus familiars. Aquest any, però, la pandèmia ha obligat a celebrar un acte amb menys assistents, més íntim, on les connexions telemàtiques hi han jugat un paper important.