Hem de tirar enrere. 4 de novembre de 1926, que no havia de ser però va ser. Pati de la caserna de Perpinyà. Mireu-los: “Tots els presos són concentrats, en formació i amb la bandera. Quan, acompanyat de Bordas de la Cuesta, Macià apareix, es fa un impressionant silenci. Tots els ulls fits en ell, que avança a poc a poc. Després s’atura i comença a parlar. Són paraules d’afirmació, són paraules d’esperança, superadores de l’ingrat present. Inviten a esperar, reclamen de no defallir. L’ideal resta ardent i el principal de la tasca per fer. «Catalans! Hem lluitat per una gran, per una noble causa que ha fracassat… Però hi tornarem. Jurem sobre la bandera que lluitarem fins a la mort». I mentre la bandera voleia per sobre els caps dels homes, tots junts, com una sola veu, amb una sola voluntat, criden: «Fins a la mort! Fins a la mort!»”

Nascut a Òdena el 1990, Josep Vicenç Mestre és doctor cum laude i té un premi a la millor tesi doctoral en català per la Universitat Pompeu Fabra per l'estudi sobre l'anàlisi dels discursos dels presidents de Catalunya entre 1914 i 1933. D'aquesta tesi n'ha sorgit el llibre Paraules de president. Nació i Estat als discursos de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Macià (Editorial Afers, 2024). És professor associat a la UPF i exassessor del Govern de Junts i de la presidència del Parlament de Laura Borràs.

El caos que fa uns dies es va instal·lar a la plaça d'Espanya de Barcelona ara es reprodueix més amunt, a Francesc Macià. "Porto 30 minuts per recórrer un tram que normalment faig en 5 minuts màxim". Aquesta era la queixa, dilluns al matí, d'un conductor de Sant Feliu de Llobregat que treballa a Barcelona i entra normalment per la Diagonal. Conversa amb l'ARA parat en un semàfor, metre espera, resignat, que el coll d'ampolla es desfaci i la circulació flueixi. Però aquest dimarts la situació s'ha tornat a repetir.

"Em plau saludar-vos, honorables diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l'usurpador de les nostres llibertats". El president provisional de la Generalitat, Francesc Macià, iniciava així el seu discurs amb motiu de la inauguració del Parlament. La Ciutadella, símbol de la repressió de les llibertats catalanes, esdevenia, dos segles més tard, símbol de la seva recuperació. Era el 6 de desembre del 1932. Una data que la cambra catalana commemorarà l'any vinent com ha anunciat aquesta setmana el seu president, Josep Rull, després que el PP li reclamés que la cambra comencés a celebrar el dia de la Constitució. Sota la presidència de Laura Borràs, el Parlament ja va decidir comptar la legislatura del 1932 com la primera de la Generalitat moderna i no la del 1980 com s'havia considerat fins aquell moment.

Fa gairebé un segle que Francesc Macià va capitanejar un intent d'insurrecció armada per alliberar Catalunya, quan estava sota el jou de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Un intent que va sortir del seu particular quarter general, situat a Prats de Molló (Vallespir), en què va reclutar més d'un centenar d'homes armats fins a les dents per proclamar la república i en què esperava tenir l'acompanyament del poble català, amb un descens de les tropes des de la Catalunya Nord fins a Olot. Però no es va arribar a produir mai a causa de la traïció d'un dels reclutes forasters. Aquest episodi succeït el 1926 es va anar covant fins dos anys abans i ha tingut la seva commemoració particular per part de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE).

1. És una dèria que em persegueix. De petit, quan viatjàvem amb cotxe per Europa, comptava cementiris. De més gran, volia saber quines eren les darreres paraules que havia dit qualsevol familiar que canviava de barri. Després, he mirat d’esbrinar quina és l’última música que han escoltat en aquest món les persones que he estimat. A vegades, he entrat a casa del parent mort i he tret el CD que tenia a l’aparell d’alta fidelitat. Sempre m’ha fascinat mirar d’interpretar la data de la mort d’una persona. Busco patrons, faig càbales i acabo perdut en el no res de les casualitats. Però alguna cosa hi ha el 23 d’abril que Shakespeare, Cervantes i Pla morissin el mateix dia. I, més encara, no pot ser una broma de l’atzar que Francesc Macià, Pompeu Fabra i Joan Miró morissin el dia de Nadal. Mai no sabrem si Jesús va néixer el 25 de desembre, però sí que està certificat que Macià, Fabra i Miró van fer mutis tal dia com avui, igual que Charles Chaplin. Això pot ser un senyal, un missatge que no arribo a desxifrar o, senzillament, una charlotada. 

Ei, si sabeu d’alguna cosa m'ho dieu. És per a un amic. Busca pis. La casa li cau a sobre. Ja fot anys, però, ves, qui dia passa any empeny. Però ara pinten bastos. Ha rebut notificació. Col·lega, no. Ca teva no la farem bé cultural d'interès nacional (BCIN). L'hi diu la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I l'hi diu a Francesc Macià, que no és nom de carrer, que el paio va ser president de la Generalitat. La seva casa de Vallmanya (Segrià) té els dies comptats, però, és igual, només diuen que hi “estiuejava”. Ha, ha... 

Les eleccions del mes de maig i un possible canvi de color a l'Ajuntament de Barcelona no haurien de fer perillar la connexió del tramvia per la Diagonal. Aquest és el missatge que ha deixat clar aquest matí el conseller de Territori, Juli Fernàndez, que ha assegurat que el Govern està "del tot compromès" a acabar la unió prevista. Durant una visita d'obres a aquesta infraestructura, Fernández ha recordat que si ara mateix el tramvia "és una realitat" és perquè totes les administracions "hi són". "Aquesta obra continuarà els pròxims anys i passarem de 100.000 usuaris a 220.000, o el que és el mateix: arribarem als 65 milions de viatges anuals, fet que converteix aquesta infraestructura en un element transformador per a la mobilitat de Barcelona", ha dit Fernàndez.

“No veus com plou?”, diu el personatge de la dreta, el conseller Joan Fiveller. “Ah, sí! Doncs passem cap a dins”, diu el de l’esquerra, Jaume I. El meu avi matern deia que aquests dos personatges esculpits, situats a banda i banda de la porta principal de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, fan aquest diàleg. És plena de simbologies, aquesta àgora del cor de la ciutat. No hi falta sant Jordi matant el drac al balcó del Palau de la Generalitat. Des d’aquest balcó Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril del 1931. Unes hores abans, Lluís Companys també havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament.

La Generalitat ha commemorat aquest dijous –per primera vegada de manera oficial– la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril del 1931 per part del president Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat. El Palau és el mateix espai on s'ha celebrat l'acte, encara que el president, Pere Aragonès, ha triat aquest cop la Galeria Gòtica de l'edifici. La data –que també emmarca la instauració de la Segona República Espanyola– té una especial transcendència simbòlica per al cap de l'executiu, que ha reivindicat com a "imprescindible" seguir estirant "el fil roig republicà": "La República avui també és la millor proposta per fer avançar el país, ho era fa 91 anys i ho continua essent". Convertir aquesta data en assenyalada pel Govern, ha insistit Aragonès, ha de servir, doncs, "per refermar el compromís republicà de la societat".

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa va avortar l'intent d'alguns centenars d'independentistes catalans i d'antifeixistes italians d'envair Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca sota administració francesa del Vallespir. Al capdavant hi havia Francesc Macià, un militar amb una llarga carrera: havia estat tinent coronel de l'exèrcit espanyol i diputat catalanista al Congrés. L'historiador Giovanni C. Cattini ja havia abordat la revolta de Prats de Molló a El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana (Ara Llibres, 2009). La seva recerca l'ha dut ara a resseguir el control de l'exili per part de la policia espanyola i a constatar que era més ampli del que sovint s'ha relatat als llibres d'història. A L'aixecament de Prats de Molló. 4 de novembre de 1926, dins la col·lecció Dies que han fet història (Rosa dels Vents), reconstrueix com es van viure aquells dies, explica els motius de la revolta i el naixement del moviment independentista. "Em sembla fonamental contribuir a dissipar la boira al voltant de l'actuació de Macià i de la imatge perenne de Quixot que envolta el personatge", diu Cattini.

Més d’un centenar de persones van participar el diumenge 11 d’abril en un acte a Vallmanya, a Alcarràs, per exigir al consistori la compra i restauració urgent de la casa pairal on Francesc Macià estiuejava amb la seva família. L’acte, convocat per la iniciava popular Salvem Cal Macià amb motiu del 90è aniversari de la proclamació de la República Catalana, esdevé el penúltim capítol d’una sèrie que oscil·la entre els gèneres històric i polític des de bon començament.

De Francesc Macià (1859-1933) se’n coneix la biografia política, però no tant tot el que passava en l'espai més íntim, el familiar. Qui va ser president de la Catalunya republicana entre 1931 i 1933 va passar, en pocs anys, de ser un militar, monàrquic i amic d’Alfons XIII a proclamar la República, a ser independentista i a treballar per les classes més desfavorides. L’historiador Marc Macià creu que les 200 cartes inèdites que es van escriure la germana del president, Maria del Consol, i el seu germà Josep, poden ajudar a entendre el seu pensament polític: “Expliquen molt la intrahistòria, les tragèdies i els problemes econòmics i personals que va viure la família, i ajuden a entendre el pensament de Macià, la seva sensibilitat social envers els més desafavorits”, assegura l’historiador. Les cartes les tenia el besnet de Josep Macià, Bernat Padró, i les ha donat a l’Espai Macià de les Borges Blanques.

Noranta anys després, la proclamació de la República ressona encara amb força a Catalunya. Tal com els retrats en blanc i negre dels antics alumnes de l’Acadèmia Welton parlen als xicots d’El club dels poetes morts a través de la veu del professor Keating, les imatges de Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat dirigint-se a la gernació interpel·len els polítics del present.

Els moviments a El Corte Inglés no s’aturen. La notícia, aquesta vegada, és la venda de l’edifici que l’empresa té al costat de la plaça Francesc Macià, a Barcelona. L’import de l’operació seran 151,5 milions euros i el comprador és un particular “molt interessat en l’edifici” el nom del qual no ha transcendit. L’única dada que han avançat fonts de la companyia a l’ARA és que es tracta d’una family office : una eina d’inversió dedicada a gestionar el patrimoni d’una família.

Les fotografies amaguen moltes històries, les que hi ha a l’anvers i les que hi ha al revers. Les 30 imatges que van estar a la venda al portal TodoColección i que han estat retirades gràcies a la intervenció de l’historiador Joan Esculies -que no vol que es dispersin i acabin en mans de diferents particulars- tenen, a la cara de la imatge, part de la història de la presidència de Francesc Macià. A l’altra cara, la que van deixar escrita en bolígraf tres dels fotoperiodistes més importants dels anys 30 del segle passat: Josep Maria Sagarra, Pablo Lluís Torrents i Josep Gaspar. Se’ls coneixia amb el sobrenom dels Tres Reis Mags i treballaven conjuntament al número 54 de la Via Laietana, però la Guerra Civil va estroncar les seves carreres. Torrents i Gaspar van haver de marxar a l’exili i mai més van poder exercir com a fotògrafs a Barcelona. Gaspar va tornar a Catalunya els últims anys de la seva vida, on va morir sol i en la més absoluta misèria.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha respost aquest dimarts al discurs de Nadal que va fer ahir el rei Felip VI. Durant la tradicional ofrena floral a la tomba de l'expresident Francesc Macià, Torra ha subratllat que a Catalunya "no hi ha un problema de convivència, hi ha un problema de democràcia i de justícia". El president de la Generalitat ha destacat, en aquest sentit, els cinc grans consensos que, segons ell, hi ha a Catalunya: "Som republicans, i la institució monàrquica no la considerem pròpia; estem en contra de la repressió; considerem l'escola catalana part essencial; no tolerarem un altre 155 i volem una desjudicialització, i l'exercici del dret a autodeterminació.

Una setmana després de la signatura -l’11 de novembre del 1918- de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, a Catalunya es vivia la victòria dels aliats amb entusiasme foll. Ho experimentava el republicanisme i també l’incipient separatisme, que anhelava un estat propi per federar-lo o confederar-lo amb la resta d’Espanya o, fins i tot, amb Portugal. El president nord-americà Woodrow Wilson havia donat fonament, sense pretendre-ho, a les demandes dels qui s’hi enquadraven: joves pixatinters i saltataulells sortits del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria i de la vetusta Unió Catalanista, presidida pel doctor Joan Solé i Pla -ànima de la campanya propagandística dels voluntaris catalans a la Gran Guerra.