Són molts els fills de famílies més o menys benestants que abracen els ideals i la retòrica de la revolució socialcomunista però que, després, es dediquen a viure, amb perfecta pau d’esperit, una vida de privilegis que desentona amb el seu presumpte programa ideològic. És un retret que no se li pot fer a Giangiacomo Feltrinelli (Milà, 1926-Segrate, 1972), que va ser sempre conscient dels seus privilegis i sempre va mostrar un compromís coherent amb la causa de l’esquerra radical. Queda clar llegint la biografia, amorosa i comprensiva (però no hagiogràfica), que en va escriure el seu fill Carlo: Senior Service. Biografia d’un editor.

Tretze biografies imperfectes, que Comanegra té l’encert de recuperar, va merèixer el premi Josep Pla 1985. I, així d’entrada, diria que, més que no centrar la nostra atenció sobre l’adjectiu imperfectes, fora bo de fer-ho sobre el substantiu biografies (no em sembla gens que ho siguin). M’explico: Gerard Vergés, escriptor lúcid i culte, molt ben dotat per a la ironia, parteix de personatges tan diversos com Gustave Moreau, Fernando Niño de Guevara, Giorgio de Chirico, William Shakespeare, Victorine Meurent o Circe (sí, la deessa), entre altres, per recrear el seu món propi, fet de cultura llegida i apresa, d’observació atenta de la vida, de records a balquena.

Mentre llegia com va anar que, fa mig segle, neguéssim el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Pla, va venir-me al cap la llista que aquest passat Sant Jordi va sortir en un diari, on personalitats de la cultura havien votat quins eren els 50 millors llibres dels últims 50 anys, i no n’hi sortia cap de Pla.

Ja el tenim entre nosaltres. És l’esdeveniment literari de l’any. Em refereixo a la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla. Un monument planià. Una dècada de feina. El resultat són 1.500 pàgines. El personatge és inesgotable. Ara que estem en temps de dones fantàstiques, Pla és l’últim home d’abans. Un seductor homenot d’un temps mascle. Algú d’una altra època, un monstre creador d’una potència fenomenal, un escriptor que es va ocultar rere mil cares. D’aquí la dificultat de fixar-ne el retrat, d’explicar com era, què pensava, què desitjava. I d’aquí el seu atractiu immens. Pla sempre s’esmuny. Com expressa el biògraf, exhibint-se s’oculta; mostrant-se impúdicament, s’amaga fent servir l'estratègia del calamar: escampant tinta a cor què vols. Més que despullar-lo, Xavier Pla ha volgut vestir-se amb les seves robes, amb la seva tinta, acompanyar-lo en el seu laberint. El viatge que ens proposa és fascinant.

Una de les estrenes que ha culminat la llarga col·lecció de documentals sobre famosos que hem vist aquest 2023 és la sèrie sobre Robbie Williams. Quatre episodis on el cantant, a punt de fer cinquanta anys, repassa tota la seva trajectòria i explica la part més íntima i emocional d’algunes de les seves etapes més crítiques. Fracassos, addiccions, descontrol, conflictes amb els fans o amb els mitjans, mala gestió de la fama... Una vegada més, ens trobem davant d’un producte per netejar la imatge utilitzant el gènere documental com a excusa per a l’autopromoció. 

La imatge somrient de Peng Liyuan saludant des de l'escala de l'avió a l'arribar a la cimera del G-20 a Bali al costat del seu marit, el president Xi Jinping, és una ruptura amb les tradicions xineses formals, en què les dones dels mandataris passaven desapercebudes. Peng Liyuan, de 60 anys, tenia una carrera pròpia abans de convertir-se en primera dama. Era una coneguda cantant amb veu de soprano que interpretava cançons tradicionals i melòdiques, una de les cares més conegudes i assídues a les gales de la televisió de l'Any Nou Xinès.

El desig de validació no és mai un bon conseller, però si a sobre l’has d’anar a buscar a fora, tot anirà malament. A Catalunya ho podem entendre molt bé aquests dies en què els intel·lectuals més destacats a qui l’independentisme es va afanyar a regalar tertúlies i columnes pel fet de ser espanyols que donaven suport a la causa catalana, ara van a ritme de quatre tuits pro Putin per hora. O sigui que no podem culpar la bona gent del Círculo Ecuestre d’haver convidat l’escriptora, guionista i directora francesa Laurence Debray a presentar Mi rey caído, el tipus de biografia de Joan Carles I que cal esperar d’algú que s’autodefineix com a “admiradora del rei”. Són dues variants del conegut efecte excusatio non petita, accusatio manifesta, que ens recorda que com més lloances es demanen, més vacil·lació es vol amagar. A jutjar pel nivell d’idolatria exhibida al carrer Tusset, la inseguretat dels defensors de la Corona espanyola deu ser monumental.

Vladímir Putin ha estat descrit com un home críptic, de qui només sabem allò que ell vol que se sàpiga. Al llarg d’aquesta cronologia, ens acostem als moments clau de la seva trajectòria.

A Manhattan no passava res que no tingués la seva aprovació, però pocs intuïen, rere la màscara intimidatòria, la fragilitat que amagava. No és fàcil fer-se una idea, des de la Catalunya d’avui, de la centralitat imponent de Susan Sontag en la vida artística, política i social dels darrers 50 anys als EUA, de com encarnava el prestigi cultural de Nova York. De fet, quan el 1983 Woody Allen va descobrir un home camaleó i en va fer un divertit mockumentary, Zelig, va intuir que necessitava el prestigi de Sontag, juntament amb el de Saul Bellow i Bruno Bettelheim, perquè funcionessin les primeres escenes del fake. I allí els veiem, xerrant a càmera, Sontag des de Venècia, pocs dies abans que l’escollissin presidenta del PEN americà, mentint sobre les fabuloses aventures d’un home camaleó.

Anna Caballé ha sigut guardonada amb el Premio Nacional d'història d'Espanya per la seva obra Concepción Arenal, la caminante y su sombra (Taurus, 2018), un llibre que, segons el jurat, reuneix "tots els requisits d'excel·lència en una obra d'història: novetat historiogràfica i metodològica, pluralitat de fonts i un plantejament científic i rigorós de l'estudi biogràfic sobre un personatge encara no prou conegut però important en la història de Espanya".

Cayetano Martínez de Irujo va ser intervingut d'urgència ahir per una obstrucció intestinal, una malaltia de la qual ja ha estat operat anteriorment, segons ha informat l'editorial La Esfera de los libros recull Efe. Martínez de Urujo, de 56 anys, va ser operat ahir a Madrid a la Clínica de la Luz, per la qual cosa s'ha cancel·lat la presentació del seu llibre 'De Cayetana a Cayetano', prevista per al pròxim dilluns 23 de setembre en un hotel de la capital madrilenya.

A Alexandre Deulofeu i Torres (l’Armentera, 1903 - Figueres, 1978) el perseguia una obsessió: evitar els grans desastres. Testimoni de les atrocitats de la guerra, va elaborar un procediment científic per preveure les grans crisis de la història. Farmacèutic de professió, va desenvolupar la teoria de la matemàtica de la història en vuit volums. “La seva obsessió era poder millorar la vida de la humanitat, volia la pau, evitar que les diferències portessin la gent a matar-se els uns als altres”, assegura David Montserrat, que ha escrit juntament amb Juli Guitérrez Deulofeu, net d’Alexandre Deulofeu, L’home que no llegia els diaris. La biografia d’Alexandre Deulofeu, l’home que va predir que l’Estat espanyol desapareixerà el 2029 (Columna).

Assegura l’hispanista canadenc Adrian Shubert que el culte públic i la devoció popular al general Baldomero Espartero (1793-1879) a l’Espanya del XIX només pot comparar-se a l’atorgada per francesos i italians a Napoleó i Garibaldi, respectivament. Veterà de la guerra colonial i heroi de la primera Carlinada, el espadón espanyol va merèixer el sobrenom d’ El Pacificador i els títols de príncep de Bergara, duc de la Victòria i de Morella, comte de Luchana i vescomte de Banderas, va ser regent i primer ministre. Cap al final de la vida va sonar amb força com a possible rei o president republicà.

Diu Joan Francesc Mira a les “explicacions” que clouen Borja Papa que el seu propòsit no era escriure una novel·la sinó posar-se en la pell de Roderic Borja, el papa Alexandre VI, i fer-ne l’autobiografia, és a dir, escriure “la història de la pròpia vida que ell podia haver escrit”. Per això, explica Mira, el llibre no té un argument i les escenes no estan presentades amb la tensió narrativa que s’espera del gènere novel·lístic. I per això, també, “en aquestes memòries un 90% és història i fets documentats” -la crònica de la vida d’un home i dels successos d’una època- i tan sols un 10% -“els sentiments i les reflexions del papa, i la major part de les poques converses”- és atribuïble a la imaginació de l’autor.

Noi de casa bona amb pedigrí polític; jove advocat ambiciós i carismàtic; sempre envoltat d’un nucli de fidels amics; fundador i arquitecte d’ERC; líder en potència amb un programa polític catalanista, republicà i d’esquerres de caràcter laborista; personatge influent a Barcelona i a Madrid i amb les màximes responsabilitats polítiques -regidor de Barcelona, conseller de la Generalitat, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya, conseller primer del govern català, fins i tot ministre de la República-, Joan Lluhí i Vallescà (1897-1944) tenia tots els ingredients per esdevenir un dels noms més populars del santoral laic republicà. Però, des de la turmentosa relació pare-fill -tant de l’ombra de Joaquim Lluhí i Rissech, patriarca del republicanisme catalanista que també mereix una biografia, com de l’úlcera d’estómac que patia, no se’n desempallegarà mai-, fins a les diferències, polítiques però també generacionals, amb els presidents Francesc Macià -de qui va assenyalar els tics autoritaris i de cabdill- i Lluís Companys, amb els quals, no obstant això, va col·laborar activament, tot va acabar dibuixant una imatge negativa per a la posteritat del líder del grup de L’Opinió.

Al’últim pis de la casa del número 17 de Gough Square, a Londres, on l’escriptor Samuel Johnson va viure entre el 1748 i el 1759, hi ha una edició facsímil del seu impressionant Dictionary of the English Language, que va veure la llum per primera vegada el 1755 i conté 42.773 entrades, il·lustrades amb més de 110.000 citacions.

Aquest llibre de Pietro Citati (Florència, 1930) sobre Zelda i Francis Scott Fitzgerald que acaba de publicar l’elegant i discreta Gatopardo Ediciones amb el títol, tan exacte com poètic, de La muerte de la mariposa, no és una biografia de la parella, com el de Kyra Stromberg que va editar el 2001 Muchnik Editores, ni tampoc una recreació novel·lada com la de Budd Schulberg El desencantado -publicada a Acantilado el 2004-, ni tampoc un estudi clàssic com el de Robert Sklar, que encara es pot trobar traduït en l’edició de Barral. És quelcom més agraït per al lector, un tipus de llibre només a l’abast d’algú del talent de Citati: un acostament literari a la mateixa literatura de Fitzgerald, una interrogació dels vincles més profunds que uneixen la seva obra amb la seva biografia, de com algú que va escriure algunes de les millors i més líriques pàgines de la literatura nord-americana es va veure abocat a una vida breu, desgraciada, plena de pors i d’alcohol. Citati, un dels assagistes més prestigiosos d’Itàlia, autor d’un llibre imprescindible sobre Kafka, i de qui Gatopardo ha publicat una biografia d’Alexandre el Gran i una altra de Katherine Mansfield, no ens aporta en aquest llibre dades noves sobre la parella, ni descobriments inesperats ni cap interpretació pretesament original ni abstrusa. Jo diria que el que aporta sobretot és ordre i comprensió, un punt de vista lúcid i intel·ligent, un fil que emmarca els episodis més importants de la seva vida, i, sobretot, com la seva unió i la seva fascinació/obsessió per Zelda van ser el motor de la seva obra i de la seva ànsia de triomf des que es van conèixer, el 1918. Perquè, com diu Citati: “El veritable misteri és com va néixer el seu art”.

La biografia que Jordi Amat ha escrit sobre Josep Benet, Com una pàtria (Ed. 62), m’ha emocionat. És un gran llibre per a un gran personatge. Com tanta gent, en la figura de Benet jo hi vaig veure un mestre. I llegint aquestes pàgines, hi he reconegut i m’ha fet entendre millor l’enigmàtica feblesa indestructible de la més decisiva figura de l’antifranquisme, l’home que, format espiritualment i nacionalment a redós de Montserrat i partint de la democràcia cristiana del període republicà, en els anys foscos de la dictadura va forjar i treballar incansablement per la idea d’un sol poble i va acabar el seu protagonisme polític en la primera Transició de la mà dels hereus del comunisme, els que havien empaitat els seus amics capellans durant la guerra.

Maria-Mercè Marçal -diu Lluïsa Julià, autora de la seva primera biografia, que acaba de publicar Galaxia Gutenberg- es diferencia per la seva radicalitat d’experiència de totes aquelles persones de la seva generació que si bé cultivaven idees polítiques molt audaces, a l’hora de realitzar-les es feien enrere. Ella, en canvi, ho duia tot fins a les últimes conseqüències, vivia tal com s’havia proposat viure.