L’últim llibre del lingüista Steven Pinker, Cuando todos saben que todos lo saben..., publicat en castellà per Paidós, tracta sobre el coneixement comú, el sistema cognitiu que ens permet ser conscients del que els altres saben. És a dir, el que sabem que tots saben. Són la mena de facultats de la ment que ens permeten situar-nos en la vida de parella, familiar, social i ciutadana. Sense una consciència del que pensem i el que sabem que pensen els altres és impossible compartir un espai comú, és impossible viure amb els altres. Cal establir consensos tàcits, normes que seguim abans i tot que siguin articulades per llei. És per això que el coneixement comú es converteix en un vector essencial de la llibertat d’expressió, de càtedra i de pensament.

Una vinyeta apareguda a la premsa russa mostra una tanca publicitària amb la caricatura de Vladímir Putin i el text “Ell ens va treure dels anys 90”. Als seus peus, un home pregunta a un altre: “D’on l’has tret, el buscapersones?”. I el seu interlocutor respon: “Ara t’ho ensenyo al mapa”, i desplega un plànol enorme de Moscou. Passejar aquests dies per la capital russa és tornar al passat i, alhora, contemplar un decorat de ciència-ficció. El 5 de març, les autoritats van bloquejar l'internet mòbil als districtes cèntrics de la ciutat i, més d'una setmana després, la xarxa continua fallant. El Kremlin justifica que ho ha fet per “motius de seguretat”, però els activistes alerten que aquest és tot just un pas més cap a la desconnexió inevitable de Rússia de l'internet global.

Dilluns, a l’edició del vespre del Telediario de La 1, el corresponsal a Jerusalem, Marc Campdelacreu, explicava com el conflicte bèl·lic estava afectant la manera d’informar dels periodistes: “Israel i l’Iran estan vigilant des del primer dia el que gravem i el que expliquem. I no només per l’impacte sobre l'opinió pública o sobre les seves poblacions, sinó per no mostrar les seves debilitats davant els rivals”. En una crònica posterior, explicava com aquesta batalla pel relat afectava la premsa: va revelar que el 28 de febrer els periodistes internacionals a la zona van rebre missatges de mòbil del departament militar de censura d’Israel, que detallaven els límits del que podien informar. Campdelacreu explicava com aquells condicionants afectaven, per exemple, el que podia mostrar la càmera en aquell mateix moment. A continuació va concretar algunes d’aquestes limitacions, que tenien a veure amb les afectacions dels míssils, els edificis que es podien ensenyar i la identificació de bateries antiaèries. El corresponsal explicava que, fins i tot, existeix un departament oficial que podia revisar les seves imatges, i assenyalava les conseqüències de no respectar les normes: l’exèrcit els podia retirar l’acreditació per treballar, cancel·lar-los el visat i fins i tot expulsar-los del país. A més, explicava que a l'Iran havien de treballar sempre acompanyats d’un professional, un fixer, autoritzat pel règim iranià. I això implicava la pèrdua de llibertat a l’hora de moure’s, la impossibilitat de retransmetre en directe des del carrer i l'exigència de mostrar només les manifestacions afins al règim.

Gabriel Janer Manila ha arribat als 85 anys amb un nou llibre acabat de sortir del forn, Galeria de solituds (Nova Editorial Moll, 2025), i diversos projectes al cap. La trajectòria de l'escriptor mallorquí, nascut a Algaida l'1 de novembre del 1940, ha estat una de les més prolífiques i reconegudes de la seva generació, i ha rebut premis com el Josep Pla (el 1971 amb Els alicorns), el Sant Joan (Els rius de Babilònia, 1984), el Carlemany (Els jardins incendiats, 1997) i el Ramon Llull (Tigres, 2007).

"A aquelles corporacions, anunciants, universitats i bufets d'advocats que encara penseu que agenollar-vos davant de Trump us salvarà, tinc una cosa a dir-vos: aneu-vos-en a la merda!". D'aquesta manera engegava Jon Stewart fa pocs dies la seva arenga contra Paramount per haver cancel·lat The late show amb Stephen Colbert, una decisió anunciada fa una setmana. Per si la seva posició no havia quedat prou clara, un cor de gòspel repetia insistentment "Aneu-vos-en a la merda!" Els còmics i presentadors de late shows fa temps que estan en peu de guerra contra Trump, però el plegament de Paramount a les pressions judicials del president dels Estats Units ha fet pujar la temperatura. The Daily Show, programa que presenta Stewart, s'emet a través de Comedy Central, que és propietat, precisament, del grup de comunicació que ara està a l'ull de l'huracà. "No és el moment de cedir. Jo no cedeixo. No me'n vaig enlloc... crec!", va rematar el còmic, fent planar el dubte de si el programa de Colbert és només el primer de molts a sucumbir a l'assetjament trumpista.

Em vaig educar, successivament, en un col·legi de monges, en un de capellans i en un de l’Opus Dei. És a dir, em van educar en els principis de la religió catòlica. El resultat de tants anys d’educació catòlica va ser un ateisme desimbolt que es va revelar en mi quan encara compartia pupitre al col·legi de l’“obra de Déu”. I així segueixo més de 50 anys després.

Al poder no li acostumen a agradar ni les preguntes incòmodes ni que se'l qüestioni. Des del moment que va néixer l'escriptura, hi ha hagut obres que han patit la censura, s'han prohibit o se les ha condemnat a la foguera. No és res que sigui només patrimoni del passat. El 2024 més de 10.000 llibres van ser prohibits en biblioteques públiques i acadèmies dels Estats Units. Hem fet una tria de llibres damnificats, amb un recorregut que s'inicia a l'Antiga Grècia i arriba fins al segle XXI. Naturalment, és tan sols una molt petita mostra dels llibres que s'han volgut enviar a l'ostracisme per motius polítics, ideològics o morals.

Dimarts passat, Rumeysa Otzurk, una estudiant turca, va ser detinguda al carrer per agents federals dels Estats Units, vestits de paisà, que la van emmanillar allà mateix i la van ficar dins un cotxe sense marques policials. El seu “delicte” havia estat ser la coautora d’un article crític amb Israel al diari de la universitat.

Amb molt poc temps de diferència hem presenciat les polèmiques generades a les xarxes socials per l'actriu transsexual Karla García Gascón i per l'escriptora J.K. Rowling (fent referència, precisament, a qüestions polítiques relacionades amb la transsexualitat). Aquest no és el tema d'aquest article, però. Arran d'aquests dos casos m'agradaria explorar un punt problemàtic, i fins i tot incòmode, com és el de la possibilitat d'un control de la informació en un context tecnològic com l'actual i en el marc d'una societat democràtica. L'estandardització social de les noves tecnologies no està servint, en termes generals, per refermar el projecte democràtic, sinó tot el contrari. Les idees pseudocientífiques o les propostes polítiques obertament hostils als principis democràtics tenen una salut pletòrica. Amb un simple mòbil a la mà, qualsevol pot expandir disbarats de grans dimensions que arribaran a milions de persones a l'instant. Quin és el problema de fons? El sistema democràtic és inviable a llarg termini amb l'expansió creixent d'idees i actituds com les descrites, però també és inviable amb la fiscalització sostinguda de l'opinió, és a dir, amb allò que tota la vida s'ha dit censura. Alguns opinen que l'única manera de neutralitzar aquest risc és actualitzar la censura, és a dir, reajustar els mecanismes repressius de l'estat al nou escenari tecnològic. Al meu entendre, això és tornar molt enrere i, a més a més, és contradictori: restringir la democràcia en nom de la democràcia no sembla una bona idea. 

La frase d’Elon Musk que dona títol a aquest article pot ser certa, però precisament per això pot ser terrorífica. És cert que els mitjans de comunicació han fet sovint una tasca d’intermediació nefasta, que els filtres estan viciats, que les línies editorials són sospitoses de parcialitat subvencionada, i que massa sovint ha semblat que les institucions democràtiques pretenien controlar el pensament a través dels mitjans tradicionals. En aquest sentit, que les xarxes socials hagin “pres el poder” i puguin ser el vehicle dels grans canvis, fins i tot de revolucions, discutint la versió oficial dels fets i fent que la “veritat” necessiti lluitar-se cada dia a l’arena, pot ser una cosa positiva. Molt positiva, de fet: “sense filtres” desapareix el mur de la direcció política i de la manipulació institucional de la informació (malgrat l’evident submissió als capriciosos algoritmes). Això, en si, és una bona cosa. El Procés català, d’entrada, no hauria pogut fer ni una sola passa sense les xarxes socials: recordem el suport que hi van prestar personatges com Assange, o com van fer la volta al món els vídeos del referèndum de l’1-O, o fins i tot l’ordre imperativa de la cantant Björk el mateix dia del referèndum, dient als catalans “Declare independence”. Vam ser els mitjans, “we are the media”. I el problema, però i paradoxalment, també és que “we are the media”.

"La democràcia no pot funcionar sense una premsa lliure": així de contundent s'ha mostrat la dibuixant Ann Telnaes després d'abandonar el Washington Post, on treballava com a humorista gràfica des del 2008, perquè li van censurar una vinyeta on es pot veure un grup de magnats de les tecnològiques i dels mitjans agenollats davant una estàtua de Donald Trump. Entre ells hi ha Jeff Bezos, el propietari d'Amazon i del mateix Washington Post, i també el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg.

Els censors franquistes que van prohibir i fer la vida impossible a músics, discogràfiques i productors de la Nova Cançó no tenen gaire a veure amb la imatge arquetípica d'homes grisos treballant en una cambra fosca. Tenien un molt bon horari, treballaven quatre hores en un lloc agradable, cobraven un molt bon sou, la majoria tenien formació universitària i coneixements d'altres idiomes. A més, hi havia dones, algunes molt joves. Saber qui eren no és fàcil, perquè molts dels informes de la censura estan firmats amb un número o amb un nom fals. A la musicòloga i historiadora Maria Salicrú-Maltas li ha costat vint anys d'investigació i moltes hores als arxius policials, administratius, militars i eclesiàstics, posar-los nom i cognom i parlar-hi cara a cara. El llibre Aquesta cançó, no! (Comanegra) és la crònica de la seva investigació.

La mare de totes les llibertats és la llibertat d’expressió. Sense la paraula lliure no hi hauria vies per canalitzar la llibertat de pensament, de consciència o de càtedra. Sense poder-los anomenar, no es poden reivindicar cap dels altres drets. Les injustícies i les discriminacions, els greuges i els abusos de poder queden relegats a la part silenciada de la vida si el que impera és la llei del silenci. Per això és tan preocupant que en l’única part del món on s’havia consolidat la llibertat d’expressió comencem a veure creixents mostres d’intolerància als discrepants. El virus de la censura es va infiltrant a poc a poc en les nostres actituds cap als altres i ja no necessita lleis ni professionals com abans per ser imposada.

"A l'escola, perquè no em castiguessin, sempre havia de demanar perdó per coses que a parer meu no estaven malament o per coses que directament no havia fet, i això em feia molta ràbia", diu la directora de teatre iraniana Parnia Shams (Nahavend, 1996). D'aquestes vivències juvenils n'ha sortit l'espectacle És, que explica la història d'una noia de setze anys que arriba a un institut nou i, al forjar una complicitat especial amb una altra alumna de la classe, s'ha d'enfrontar a un sistema educatiu extremament rígid. "Fins i tot abans que elles mateixes es plantegin quina relació tenen, ja se'ls dicta des de fora com s'han de comportar, no se'ls dona espai per pensar per si mateixes", diu la directora. Després de representar-se a Bèlgica i Alemanya, l'espectacle aterra del 5 al 7 d'abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, que per primera vegada acull una companyia iraniana.

No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos, però sí que ens podem fer sexe tots sols. Per a les pessigolles necessitem els altres, no permeten el soliloqui. La naturalesa és sàvia: com que el sexe és una necessitat fisiològica, si cal un se’l pot fer solet. Sense pessigolles, en canvi, podem viure. O malviure.

A la novel·la d’Adania Shibli Thafsir Thanawi (Un detalle menor en la traducció al castellà de Salvador Peña a Hoja de Lata) hi ha dues narracions: una està situada l'any 1949, quan una unitat militar israeliana viola en grup una beduïna en el seu campament al mig del desert; l’altra és la investigació que porta a terme una dona palestina en el present sobre els fets relatats en la primera història. És un llibre que mostra la impossibilitat de reconstruir el passat quan el passat ha estat arrasat pels conqueridors que han ocupat un territori. Que la protagonista del present se centri en una violació és pertinent i important. En les guerres hi ha moltes maneres d’aniquilar l’enemic i, encara que les dones no solen formar part del combat, s’exerceix sobre elles una violència específica, la sexual, que té efectes devastadors. Van ser les supervivents de la guerra de l’antiga Iugoslàvia les que van aconseguir que la violació fos reconeguda com a arma de guerra pel dret internacional. 

L'últim projecte de Nicole Kidman, la minisèrie Expatriadas, s'ha vist immers en una polèmica després que hagi transcendit que Hong Kong, on es va rodar, no permet visionar-la als seus ciutadans. Els primers dos capítols es van estrenar el passat 26 de gener a la plataforma Amazon Prime, però quan els hongkonguesos intenten accedir a la sèrie es troben amb el següent missatge: “Aquest contingut no està disponible a la seva localització”.

Rússia és una farsa democràtica. És un estat policial, repressor, censor, on els contrapesos judicial i legislatiu no existeixen davant un executiu piramidal, autoritari i omnipresent, amb el Kremlin com a epicentre de tota la vida política i també econòmica. Rússia viu en un capitalisme d'estat sense llibertat de premsa ni de creació ni de càtedra. Sense oposició interna: acorralada, empresonada, silenciada. Sense respecte pels drets humans. En aquest context, parlar de les eleccions d'aquest any sona a eufemisme. Eleccions? Algú dubta de qui guanyarà?

El 2007 les autoritats russes van portar a judici els artistes i comissaris d'art Andrei Erofeev i Yuri Samodurov per l'exposició "Art Prohibit", al museu Andrey Sàkharov a Moscou. Una de les imatges de l'exposició mostrava el famós ratolí Mickey Mouse en el rol de Jesús i envoltat dels apòstols. El tribunal va titllar les obres de "continguts artístics ofensius i antireligiosos". Precisament, i segons va declarar Samodurov, l'objectiu de l'exposició era protestar en contra de la censura en l'art que va començar l'any 2000 quan el president Vladímir Putin va assumir el càrrec.

Vaig escriure la meva primera novel·la amb una passió inconscient, que és potser com s’han d’escriure les novel·les. Tot i que soc una mecanògrafa ràpida, els dits no em seguien i les paraules i les frases feien cua per aparèixer a la pantalla. Stephen King explicava a Escriure, memòries d’un ofici, que l’escriptura sovint s’assembla molt a descobrir un objecte enterrat. Només havia d’anar apartant la sorra per tal de fer emergir una història, uns personatges, unes situacions i un estil que ja estaven fets. Em vaig divertir molt perquè vaig jugar, vaig exorcitzar fantasmes, vaig unir en una sola cosa peces del meu bagatge personal que semblaven del tot irreconciliables. Només l’enamorament real i profund s’assembla a la confiança cega, l’impuls imparable que dona la llibertat de crear.