La “felicitat” és un estat intens i immediat d’alegria, plaer o eufòria, que fa que ens “sentim bé”. Per això, quan parlem de manera col·loquial, sovint utilitzem els termes felicitat i benestar com si fossin sinònims. Però cerebralment, aquests conceptes són diferents i tenen implicacions diverses sobre la nostra salut i qualitat de vida. Comprendre la distinció entre felicitat i benestar no només és interessant des d’un punt de vista acadèmic, sinó que també és essencial per promoure un equilibri emocional sostenible i una salut mental duradora.

Imagineu que un amic us relata què va fer durant el cap de setmana, o que sou vosaltres qui ho expliqueu a alguna persona o que ho rememoreu per a vosaltres mateixos. Podríem fer-ho descrivint sobretot els detalls sensorials que vam experimentar, com per exemple el vent fresc, els colors del capvespre o l’aroma del cafè; o centrar-nos més aviat en els pensaments i emocions que ens va evocar l’experiència, com ara que ens vam sentir lliures, que vam rememorar somnis antics que teníem mig oblidats o que vam notar que alguna cosa havia canviat dins nostre. Tot i que les dues històries estarien narrant uns mateixos fets objectius, la manera com les presentem afecta completament com les recordarem després.

L'any passat, Ardem Patapoutian es va fer un tatuatge. Un artista li va dibuixar una cinta enredada al braç dret: el diagrama d'una proteïna anomenada Piezo. Patapoutian, un neurocientífic de Scripps Research a San Diego, va descobrir aquesta proteïna l'any 2010, i el 2021 va guanyar un premi Nobel per la seva feina. Tres anys més tard, va decidir commemorar la seva troballa gravant-se-la amb tinta a la pell. La Piezo, segons havia descobert Patapoutian, permet que les terminacions nervioses de la pell percebin la pressió, cosa que ajuda a crear el sentit del tacte. "Va ser surrealista sentir l'agulla mentre gravava la proteïna Piezo, que el meu cos estava utilitzant per sentir-la", apunta.

“L’etapa tranquil·la per definició”. Així és com detallen alguns manuals i guies l’etapa dels infants que va dels 6 als 12 anys, i que coincideix amb la de l’educació primària. Tot i que potser no ho és tant com sembla. “És una etapa més difuminada que les altres. De fet, la majoria d’estudis i programes d’intervenció es concentren en la primera infància o en l’adolescència, deixant aquest període en un segon pla. Però és una etapa crucial per al desenvolupament cognitiu, social, emocional i físic, i representa una finestra d’oportunitat per a la promoció de la salut i la prevenció de problemes futurs. Fer-la visible és essencial”, assenyala Anna Estapé, pediatra especialitzada en educació emocional, dermatologia i criança respectuosa.

Deia Pablo Picasso que “la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”. Quan tenim un moment d’inspiració, notem un impuls creatiu que creix dins nostre. Ens permet imaginar les coses més espectaculars i, sovint, ens fa sentir plaer. Però, què és exactament la inspiració en termes neurobiològics? Per què de vegades una idea ens arriba de sobte, com una guspira, i altres vegades sembla impossible fer-la aparèixer?

Alex Tsompanidis (Atenes, 1991) és investigador del Centre de Recerca de l'Autisme de la Universitat de Cambridge i una de les veus més prometedores en el camp del neurodesenvolupament. Després d'estudiar medicina a Grècia, Tsompanidis va començar un doctorat a la prestigiosa universitat anglesa amb l'objectiu d'intentar comprendre millor el trastorn de l'espectre autista (TEA). La seva tesi va rebre el reconeixement de la Societat Internacional per a la Recerca de l'Autisme i la revista Spectrum l'ha destacat com un dels 40 millors investigadors d'autisme menors de quaranta anys. Ara segueix investigant per millorar la vida de les persones amb TEA, que estudia amb una mirada global i posa el focus en la placenta, que creu que és al centre del neurodesenvolupament i l'evolució dels humans.

L'estrès, l'aïllament, la interrupció d'hàbits i la incertesa que va provocar la covid-19 fa cinc anys poden haver deixat empremta en el cervell, segons planteja un nou estudi publicat aquest dimarts a la revista Nature Communications. Investigadors britànics suggereixen que el context generat pel SARS-CoV-2 "pot haver accelerat l'envelliment cerebral" de la població, fins i tot entre aquells que no van contagiar-se mai. Un efecte que no és irreversible, avancen els científics.

L'estrès que causen esdeveniments traumàtics, com la pèrdua d'una parella, o els problemes econòmics provoca canvis al cervell que es relacionen amb l'Alzheimer, segons un estudi de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació La Caixa, i el Barcelona Beta Brain Research Center (BBRC), vinculat a la Fundació Pasqual Maragall. Els resultats, publicats a la revista Neurology, plantegen que el dol per perdre la parella, tenir un nivell educatiu baix i estar a l'atur són factors que incrementen el risc de patir alteracions que s'associen a aquesta malaltia. Els investigadors, però, destaquen que hi ha diferències en la resposta cerebral als esdeveniments vitals estressants segons si l'afectat és home o dona.

Segur que algun amic us deu haver explicat que recorda coses que li van passar quan tot just tenia un any de vida. Altres potser van més lluny i parlen d’experiències anteriors, fins i tot dels primers dies després del part. La ciència fa temps que diu que tot això és fals: el consens és que la ment humana no forma records fins als dos o tres anys (en alguns casos excepcionals podria ser una mica abans). Qualsevol imatge anterior a aquesta data, segurament l’hem construïda a partir del que altres persones ens han explicat, però no pot venir d’experiències pròpies. O sí? Un nou estudi, publicat recentment a la revista Science, qüestiona aquest dogma i proposa que el cervell està preparat per memoritzar des d’abans del que crèiem.

Diu la llegenda que el primer que va córrer una marató, el grec Filípides, va morir esgotat pocs minuts després de completar la fita. Cal tenir en compte que el pobre soldat no s’esperava que aquell històric dia del segle V aC, en lloc d’acabar travessat per una llança persa a la platja de Marató, hauria de córrer sense parar els 42,195 quilòmetres que separaven el camp de batalla d’Atenes per anunciar la victòria sobre les tropes invasores.

Quan tenia 30 anys i gaudia de bona salut, una dona va patir un ictus que la va deixar amb tetraplegia i anàrtria, que és la incapacitat per parlar. Des d'aleshores, només es comunicava amb sons guturals perquè no podia articular paraules clares. Ara, 18 anys després, ha recuperat la parla gràcies a un dispositiu que és capaç de traduir l'activitat cerebral a través d'un ordinador que pronuncia allò que la pacient pensa. Es tracta d'un neurotransmissor que han elaborat investigadors de la Universitat de Califòrnia i que recull un estudi que publica aquest dilluns la revista Nature Neuroscience.

Un nou amor pot consumir els nostres pensaments, sobrecarregar les nostres emocions i, a vegades, fer que actuem de manera estranya. “La gent sospira per amor, viu per amor, mata per amor i mor per amor –assegura Helen Fisher, investigadora de l'Institut Kinsey de la Universitat d'Indiana–. És un dels sistemes cerebrals més potents que ha desenvolupat l'animal humà”. Els científics han estudiat què passa en els nostres cervells quan estem en aquests primers i embriagadors dies d'enamorament, i si realment pot alterar la nostra manera de pensar i actuar. Els resultats demostren que les lletres de les cançons i les històries dramàtiques no són producte d'una exageració: un amor nou pot trastornar-nos.

La memòria humana és un dels processos cognitius més complexos del nostre cervell. Emmagatzemem records que ajuden a configurar la nostra identitat, i també som capaços de distingir objectes i persones independentment del seu context. Ara, i per primer cop, un grup d'investigadors catalans de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar ha observat en un estudi com les neurones del nostre cervell recopilen aquests records, cosa que ens "permet establir relacions superiors i abstractes, fet que constitueix la base de la intel·ligència humana", segons els autors d'aquesta investigació que publica aquest dijous la revista Cell Reports.

És fàcil deduir que respirar aire contaminat no deu ser bo per a la salut. Fins i tot Donald Trump i els altres fanàtics dels combustibles fòssils ho poden entendre, això. Però per si algú necessita dades sòlides que ho demostrin, l'Institut d'Efectes sobre la Salut, dels EUA, i l'Unicef van publicar un estudi l’estiu passat que calculava que la pol·lució era responsable de més de vuit milions de morts l’any a tot el món i, concretament, seria la segona causa de mortalitat en menors de cinc anys.

Cada vegada hi ha més evidències científiques de com les nanopartícules de plàstic que ens envolten acaben dins dels nostres cossos. L’última l’han publicat aquest dilluns investigadors d’Alburquerque a la revista Nature Medicine. Segons una recerca feta amb mostres de cadàvers humans del 2016 i del 2024, els microplàstics s’acumulen al cervell, al ronyó i al fetge, si bé es detecten a uns nivells més alts al teixit encefàlic. A més, s’han trobat concentracions més elevades de fragments o escates de polietilè en persones que han mort els últims anys que en altres mortes fa gairebé una dècada.

Vivim exposats als microplàstics, uns contaminants tan diminuts que són fàcils d'ingerir o inhalar. Fa uns anys que la comunitat científica posa el focus en els possibles efectes nocius que poden tenir aquestes partícules en la salut i diferents estudis internacionals ja n'han identificat acumulacions a la llet materna i la placenta, els pulmons i la sang. Ara, investigadors de l'Acadèmia Xinesa de Recerca de Ciències Ambientals han descobert un nou reducte: en models animals han trobat que les cèl·lules immunitàries del cervell “engoleixen” els microplàstics i que aquesta ingesta podria convertir-se en un factor de risc per a malalties neurodegeneratives.

Cada dia, quan ens llevem al matí, el nostre cervell és lleugerament diferent de com era el dia anterior. Els esdeveniments que hàgim experimentat, les coses que hàgim après, els pensaments que hàgim tingut, els records que hàgim acumulat i els estats emocionals amb què ho hàgim viscut han anat quedant gravats al cervell en connexions entre les neurones, a través de processos de plasticitat neuronal. Aquestes mateixes connexions també gestionen els nostres comportaments, la manera com ens percebem a nosaltres mateixos i l’entorn, com ens hi relacionem i les idees noves que anem tenint. Per això, cada dia som una persona lleugerament diferent.

Un dels problemes de salut més freqüents és el mal de cap, també anomenat cefalea o cefalàlgia. Pràcticament tothom en tindrà en algun moment de la vida, fins al punt que algunes estadístiques diuen que, al llarg d’un any, la meitat de la població del planeta en patirà un episodi. Però el mal de cap no és, en si mateix, una malaltia, sinó un símptoma que pot ser causat per coses tan greus com una infecció, un tumor o un traumatisme. Ara bé, els més freqüents d’entre els més de dos-cents tipus de mal de cap que s’han descrit són els anomenats primaris, que són benignes i no són conseqüència de cap patologia subjacent. En aquest darrer grup s’inclouen les migranyes.

Diego Redolar (Terol, 1974) professor de neurociències i director del grau de psicologia de la UOC. Acaba de publicar La mujer ciega que podía ver con la lengua (Grijalbo, 2024).

Un equip de científics va aconseguir crear una imatge en el cervell d’un ratolí de laboratori, una imatge que no existia al món real. Aquella nit, Rafael Yuste, un dels impulsors de l’experiment, no va poder dormir. Si havien manipulat el cervell d’un ratolí… podrien manipular igualment el d’un ésser humà? Aquest dubte ètic és constant al món de la ciència. El físic J.R. Oppenheimer dubtava si la bomba de fissió podria provocar una fusió termonuclear, però, sobretot, sentia inquietud perquè estava dotant la humanitat d’una arma per poder destruir-se a si mateixa. Precisament per intentar controlar la nostra pròpia tendència autodestructiva, la pulsió de mort, citant Freud, apareixen els neurodrets.