En una entrevista d’ahir a La Vanguardia, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo va afirmar que Pedro Sánchez està endarrerint l’aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont. No és nou. Ja abans Feijóo havia dit que Sánchez ha enganyat Carles Puigdemont amb la llei d’amnistia.

Sempre que intentem entendre situacions complexes, mirem de cercar una raó que justifiqui com actua algú, o per què quelcom succeeix de certa manera. En els darrers temps, inclús les persones que són expertes en política, particularment en política internacional, estan completament despistades sobre les raons del personatge: qualsevol pronòstic raonable basat en les regles que fins ara coneixíem s’ha trencat. Hi ha qui, fins i tot amb un esforç immens, ha posat en fila tots els fets, a manera d’Excel, i ha intentat trobar un fil conductor. En el cas de Trump, a hores d'ara cal assumir que tots els que ho han intentat han fracassat.

Rodalies, ensenyament, sanitat, pagesia, pescadors, autònoms… Qualsevol podria pensar que estic enumerant sectors sense cap relació entre ells, però la realitat és ben diferent. O bé no funcionen com haurien de funcionar, o bé estan en vaga i mobilitzant-se perquè ja estan farts de la situació que viuen.

Per què cal tornar avui sobre la qüestió de la independència de Catalunya? Perquè el debat sobre el finançament autonòmic ha reaparegut, una vegada més, embolcallat d’un llenguatge de greuge cap a Catalunya que fa explícit el paper de societat supeditada i no plenament partícip de la definició d’estratègies a Espanya. I perquè la crisi recurrent en infraestructures –Rodalies, Corredor Mediterrani, dèficits d’inversió acumulats durant dècades, escanyament de tots els serveis públics– ja no pot ser presentada com una successió d’incidències tècniques. Quan els dèficits es repeteixen sistemàticament en un mateix territori, la qüestió deixa de ser administrativa i esdevé política.

1. Intuïa que el fenomen era greu. I se m’ha acudit certificar-ho. M’he preguntat des de quan Espanya, Catalunya i Barcelona viuen amb els pressupostos prorrogats. L’estat espanyol va tirant amb els pressupostos de 2023. Catalunya també malviu amb els pressupostos de 2023. Barcelona, per la seva banda, fa la viu-viu amb els pressupostos aprovats el maig de 2024 gràcies a un procediment especial com és una qüestió de confiança. La paràlisi, doncs, és triple i en tots els àmbits. Fa tres anys, com aquell qui diu, que es conserven les despeses estructurals previstes, de sanitat, educació, serveis socials o els sous dels funcionaris, però no es poden posar en marxa nous programes ni inversions estructurals. Prorrogar els pressupostos vol dir assegurar que, administrativament, el país no s’atura, però que tampoc no millora en res. És una condemna. Se’n ressenten els projectes, les infraestructures i, per tant, els ciutadans. I així ens va, per exemple, amb metges protestant per un nou conveni, amb mestres al carrer i les Rodalies aturades. Però anem a pams.

Hem llegit versions molt diverses sobre el sentit últim de les maniobres de Gabriel Rufián, la veu d’ERC a Madrid, que ha aconseguit per mèrits propis situar-se al bell mig dels focus mediàtics espanyols. Ell mateix defensa que la seva és una aposta honesta per frenar el previsible ascens al poder de Vox i el PP amb una aliança de Sumar, Podem i les esquerres plurinacionals. Punt. Hi ha qui creu que Rufián va per lliure, sense el suport del seu partit, i que el seu objectiu real és assegurar-se tornar a ser cap de llista, enfront dels sectors que el consideren un independentista “tou”, que té la missió –o l’encàrrec– de diluir el discurs maximalista del partit. També hi ha qui assegura que Oriol Junqueras està encantat que Rufián “complementi” el discurs oficial d’ERC amb un relat més agradós per als sectors no independentistes que fins ara votaven el PSC o Comuns. I finalment hi ha els suspicaços que creuen que Rufián està preparant el seu futur polític fora de les sigles d’ERC per convertir-se en un dels líders de la nova esquerra espanyola, que es troba en l’enèsim procés de reconfiguració.

No estem farts de la política. Estem farts dels polítics i d’aquesta manera de fer que està generalitzant les mentides, els retrets i la pèrdua de rumb. Estem farts de la seva degradació. Estem cansats del discurs públic dels governants, d’aquí i d’arreu, de dretes i d’esquerres. Aquesta fatiga no expressa un rebuig a la vida col·lectiva ni a la deliberació democràtica, sinó una intuïció lúcida. La política ha estat substituïda per la gestió del poder, per la lògica del partit i per una administració tècnica del present que ha renunciat a pensar el futur com a projecte compartit que té com a finalitat el benestar de les societats.

L’alcalde de Cunit, Jaume Casañas, vol que el municipi deixi la comarca del Baix Penedès i s’integri al Garraf i, per tant, també passi a formar part de la província de Barcelona. Casañas, que lidera la formació Impulsem Cunit, lligada a Junts per Catalunya, planteja una consulta ciutadana a partir del 2027. En cas que el vot popular validés la proposta, caldria l’aprovació del Parlament en el cas del canvi de comarca i del Congrés en el cas del canvi de província.

Estem vivint un començament d’any paradoxal. La política –especialment la internacional– és cada cop més inestable: conflictes oberts, aliances difuses i decisions que tensionen l’ordre global. També en l’àmbit nacional, la fragilitat parlamentària i l’absència de pressupostos dificulten qualsevol reforma rellevant. I, tanmateix, l’economia sembla avançar amb una calma sorprenent. Els mercats es mantenen estables i el creixement, tant als Estats Units com a Catalunya i Espanya, ha superat moltes previsions.

Fa poc més d’un any que Núria Gil (Soses, 1981) va marxar de la Diputació de Lleida per assumir el càrrec de delegada de la Generalitat a la vegueria de Lleida. A l'ens provincial, ella era la coordinadora del grup del PSC, i va saltar a l’administració autonòmica sense gaire més experiència que la de l’ajuntament del seu poble.

Aquests darrers deu anys han estat diversos els polítics tarragonins de llarg recorregut que s’han retirat. El 2019 va posar fi a una llarga trajectòria en la política activa Josep Poblet, alcalde de Vila-seca durant 26 anys (1993-2019), tot i que des del 1987 era regidor. Va succeir un altre alcalde històric però menys longeu, Joan Maria Pujals, i va col·leccionar majories absolutes una rere altra. Va compaginar els darrers dotze anys d’alcaldia amb la presidència de la Diputació de Tarragona (2007-2019). A més de diputat al Parlament de Catalunya en dos curts períodes de temps.

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha confirmat una sensació estesa a la Catalunya interior: l'auge d'Aliança Catalana (AC) al tauler polític català, que la situa com la tercera força en unes virtuals eleccions autonòmiques. Però no sols això. A les demarcacions de Lleida i Girona –d'on provenen precisament les dues actuals (i úniques) representants del partit al Parlament, Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll, i Rosa Maria Soberana, filla de Vinaixa (les Garrigues)– es convertiria en la primera formació escollida. Quines són, però, les raons que expliquen aquest presumible creixement exponencial d'Aliança a terres gironines i lleidatanes?

Una inversió global de més de seixanta milions d’euros i un centenar d’actuacions repartides en els pròxims set anys al centre històric de Lleida ciutat. Aquest és el gran titular que l’alcalde Fèlix Larrosa (PSC) va emetre el passat 13 d’octubre durant la presentació del nou pla integral per al barri. “La transformació del centre històric serà la més gran feta de cop per la ciutat en l’etapa democràtica”, va sentenciar Larrosa, citant "la recuperació de l’habitabilitat, l’augment dels espais verds, la dignificació de l’espai públic i el patrimoni i la dinamització econòmica i social del barri", com a eixos centrals d’aquesta iniciativa, que vol comptar amb l’ajuda del Pla de Barris de la Generalitat.

«Junts és un moviment creat sota el lideratge de Carles Puigdemont, en el qual, a grans trets, hi ha dos grans col·lectius: els que provenen de l’antiga CiU i la gent de l’1-O, per entendre’ns. Per recuperar l’espai central polític de Catalunya haurà de prendre unes quantes decisions, com ara si pacta o no amb Aliança Catalana en cas que sigui necessària per governar a les institucions i, quan retorni Puigdemont, si té amplis suports per continuar sent un líder amb gran influència a la societat», reflexionava David Miró, subdirector de l’ARA, en una trobada online amb subscriptors de l’ARA, per valorar la decisió de Junts de trencar amb el govern espanyol.

L’arribada de Reagrupament Nacional (RN) al poder a l’Ajuntament de Perpinyà l’any 2020 va despertar expectació per veure com el partit d’extrema dreta governaria una ciutat de més de 100.000 habitants i, a més, capital de departament, dues característiques que fan que Perpinyà sigui única a l’Estat francès. Una ciutat test, com la va definir algun mitjà francès, tot i que ja hi havia l’exemple de Besiers –d’uns 80.000 habitants–, on RN va arribar al govern de la ciutat el 2014 i hi segueix després d'imposar-se també a les eleccions municipals del 2020.

El periodista de llarga experiència i més solvència David Cantero ha dit aquesta frase al programa de ràdio que presenta i dirigeix des d’aquest setembre, Las tardes de RNE: “Si els gossos governessin la Terra, el nostre planeta seria un lloc infinitament millor”. I com que soc una amant dels animals, i els tinc a prop i els cuido, perquè cada dia em fan riure, em sumo al nou ordre mundial que proposa. Que governin els gossos, amb la seva manera de veure el món.

En moments com els actuals, ¿és possible imaginar maneres de fer política i estils de lideratge que no busquin només la confrontació, posar el dit a l’ull a l’adversari o buscar audiències sobre la base de qui la diu més grossa? Som en una conjuntura en la qual la complexitat i gravetat dels problemes que tenim semblaria exigir lideratges i idees a l’altura dels reptes, però, en canvi, sembla que es premia la simplificació i el matonisme. I en tenim exemples tant lluny com ben a la vora. Tot plegat m’ha vingut al cap veient el film d’Andrea Segre La gran ambició, que després d’un gran èxit a Itàlia, Filmin ha portat aquí. En la pel·lícula hi trobem els grans embolics de la política italiana dels anys 70, amb el protagonisme d’Enrico Berlinguer, aleshores secretari general del Partit Comunista italià, però on també destaca la presència d’Aldo Moro, el dirigent democristià que va acabar finalment assassinat per les Brigades Roges l’any 1978. 

Sabies que tornaries d’una passejada i t’estaria esperant una altra desgràcia al mòbil en forma d’incendi o de massacre. A la sobretaula, una jove et deia que tenia la sensació d'estar jugant als jocs de la fam. Una persona molt gran comentava que els joves potser podrien canviar les coses en el futur, però que l’entristia veure que les aspiracions de la seva joventut, els drets humans, la democràcia o la justícia social, semblava que ara ja no tinguessin cap valor.

Santos Cerdán segueix defensant la seva innocència, i ara ho ha fet des de la presó, on ja porta 35 dies com a investigat per presumpta corrupció, en una entrevista a La Vanguardia. Després d'aquest temps a la cel·la que qualifica de "monòton", assegura que no té res a amagar i, per tant, tampoc res a revelar. "Soc innocent, i no he fet res del que diu la Guàrdia Civil", afirma.