Fa unes setmanes vaig escoltar una conversa de Jordi Puntí, on parlava de la seva novel·la Confeti, sobre la vida de Xavier Cugat (Proa). En un moment donat, Puntí diu que "un escriptor és un mentider per antonomàsia", perquè la ficció crea mons versemblants que no són reals.

No sabem si Jordi Amat volia fer un assaig cultural i sense voler li ha sortit un llibre polític, o si volia fer un llibre polític i va decidir camuflar-lo d’assaig cultural. Sigui una cosa o l’altra, Les batalles de Barcelona (Edicions 62) mereix la conversa que està generant. Més enllà de construir un recorregut històric deliciós sobre com la cultura ha imaginat i narrat la ciutat els darrers cinquanta anys, Amat té la lucidesa de travessar el llibre amb la pregunta més incòmoda possible: ¿podem dir que Barcelona és, avui, una ciutat democràtica? ¿És democràtica una ciutat en què els seus habitants no es poden permetre viure-hi? L’autor no ho pregunta des d’una posició antisistema, ni des de la perifèria social: fill de bona família –ell mateix ho explica al llibre–, Amat és membre de la junta del Cercle d’Economia i dirigeix el suplement cultural més influent d’Espanya, Babelia.

“Només vull veure bitllets de cent”, cantusseja Jordi Amat en alguna estrofa del seu assaig Les batalles de Barcelona. Perquè el llibre és un collage d’autors, música, llibres, cròniques, congressos, projectes, pel·lícules i conflictes familiars que el fan molt pròxim: és entre una bibliografia i una llista de reproducció de tot el que cal llegir, veure i escoltar sobre Barcelona per poder entendre els èxits i fracassos de la ciutat. La tesi del llibre és coneguda i compartida per molts: “La paradoxa de l’èxit global de Barcelona és que desposseeix la ciutat”. Però Amat ho argumenta amb dades i ressenyes que fan possible contrastar les intencions inicials dels projectes emblemàtics amb el seu impacte real al llarg dels anys.

Des del pacificat carrer Consell de Cent, Jordi Amat explica en el seu nou llibre Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa que hi ha una relació difícil de resoldre entre la nació catalana i la seva capital. En aquests debats, molts opinadors independentistes hi hem intervingut, i amb constància, malgrat que Amat sembla no haver-nos vist (o així ho fa veure). Jo diria que, d'entre totes les afirmacions encertades d’Amat (Barcelona és avui, en efecte, un "cos polític sense cap"), el desencert més desafortunat és l’obsessió per perdonar la vida a l’independentisme. Una constant en l'amable i somrient "socialdemocràcia" barcelonina davant l’evidència que el Procés va ser l’esdeveniment més popular, agosarat, progressista, participatiu, elèctric, creatiu i internacionalitzador (i fins i tot de major consens social) que hi ha hagut a Barcelona després dels Jocs Olímpics. La diferència és que cap independentista decent mensyprearia mai la importància dels Jocs Olímpics. Pot criticar-ne aspectes, i seqüeles, però mai tractar-lo amb condescendència. Ja se sap: entre el pensament d’ordre també encara hi ha classes.

Un periodista del New York Times trepitja Barcelona. És l'any 1975. A la crònica que publicarà al rotatiu americà es descriu una ciutat en construcció on hi havia un problema fonamental: faltaven hotels. I sobretot, hotels de qualitat. L'any 2024 el mateix mitjà parlava de Barcelona i ho feia a través d'una imatge: la dels barcelonins disparant amb pistoles d'aigua contra un grup de turistes. Què ha passat entre una cosa i l'altra? És el que intenta esbrinar el filòleg i escriptor Jordi Amat en el seu últim assaig, Les batalles de Barcelona. Imaginaris d'una ciutat en disputa (Edicions 62), un retrat dels últims 50 anys de la ciutat a través dels seus referents culturals. De la flama olímpica a les pistoles d'aigua, de Pedro Almodóvar a Woody Allen i de Manolo Vital a la Casa Orsola, Amat intenta esbrinar en quin moment la ciutat va deixar de ser dels barcelonins, i fins a quin punt pot continuar sent democràtica una ciutat on ja no s'hi poden quedar a viure els seus ciutadans.

Doctor, què li passa a Barcelona? Jordi Amat, que no és doctor però fa bons diagnòstics, busca respostes al sentiment de pèrdua que fa anys que s'ha instal·lat a la ciutat i que va agafant dimensions de revolta. Pèrdua del dret a l'habitatge, pèrdua d'identitat i vitalitat cívica, pèrdua de projecte col·lectiu, en definitiva, pèrdua democràtica. Ho fa a l'assaig Les batalles de Barcelona (Edicions 62), un recorregut personal a través dels imaginaris culturals –literatura, cinema, música...– pels últims cinquanta anys. En la presentació del llibre en societat a l'Acadèmia de Bones Lletres, institució que li ha concedit el seu premi d'assaig humanístic, l'han apadrinat aquest dijous l'historiador Borja de Riquer i el filòsof Josep Ramoneda.

La vida dels poetes no sempre té un gran interès, com passa amb la vida de tothom i totadon. De vegades hi ha gent anònima que ha tingut una vida extraordinària –és la tesi de Walter Benjamin, com es llegeix en el monument dedicat a l’alemany, a Portbou–, i gent d’una obra prodigiosa, en el camp que sigui, que ha tingut vides quasi adotzenades.

Quan li van demanar què era la poesia, el filòsof Jacques Derrida la va assimilar amb un eriçó fet una bola enmig d'una carretera. "Voldries agafar-lo, emportar-te'l per aprendre'n coses i entendre'l. Te'l quedaries i el voldries tenir sempre a prop", escrivia.

"Fins que va fer 30 anys, Gabriel Ferrater es va dedicar només a llegir: no havia de treballar ni preocupar-se de fer-ho", recordava Jordi Amat aquest dimarts al vespre a la Casa del Llibre amb motiu de la presentació de Vèncer la por, "única biografia completa del poeta", segons va descriure l'obra Pilar Beltran, d'Edicions 62. El seu primer llibre de poesia, Da nuces pueris, no va aparèixer fins al 1961, quan ja s'acostava als 40 anys.

Després de convertir la vida i mort del periodista Alfons Quintà en un bestseller –d'El fill del xofer se n'han venut més de 70.000 exemplars–, Jordi Amat publica Vèncer la por (Edicions 62/Tusquets), biografia de Gabriel Ferrater i l'època en què va aixecar una obra influent, decisiva i insòlita.

“Tinc una certa mala consciència perquè no hauria investigat Alfons Quintà si no hagués sigut un assassí –confessa Jordi Amat, autor d'El fill del xofer (Grup 62 / Tusquets)–. Però quan mires el bassal de sang, veus que aquella sang es filtra al terra, i arriba a la claveguera”. I per això, per enfangar-se dins "la nostra” claveguera va decidir explicar com un personatge corrupte i repulsiu va assolir les màximes cotes de poder, en el que és una radiografia del passat recent de la nostra societat, com ho és la Sicília sense morts (Club Editor) de Guillem Frontera, en què retrata la corrupció d’alta volada a Mallorca però des de la ficció. Tots dos han compartit conversa aquest dissabte guiats pel periodista Jordi Évole dins el festival BCNegra. Tots dos van seguir les rates fins al seu cau i van descobrir que aquell paradís que semblava convencional amagava delinqüents amb aparença de mites. “Quan la literatura de successos aconsegueix anar més enllà del que ens commou, et permet veure el que era invisible”, afirma Amat. 

Després de llegir El fill del xofer (Edicions, 62), de Jordi Amat, et queda una gran sensació de desassossec. ¿Érem realment així? ¿Tan malalta estava la societat catalana postfranquista? ¿El règim del 78 va ser només una farsa lampedusiana, encarnada a Catalunya pel pujolisme corrupte? ¿I el maragallisme què, per exemple? ¿La monstruosa història del periodista tòxic Alfons Quintà és la metàfora de les misèries que hem amagat o és un mirall deformat? Segurament les dues coses. La Transició va ser desmemoriada i va perpetuar caciquismes lamentables, però seria absurd negar l’impuls democratitzador i renovador. El fill del xofer mostra la part fosca, per no dir sòrdida, d’aquells anys.

Jordi Amat ha remuntat el riu Congo de la història del país a la recerca de la figura d'un Kurtz de torn: no pas un comerciant d'ivori com a la novel·la de Joseph Conrad sinó, en aquest cas, d'un traficant d'informació.

No soc capaç de recordar amb precisió la primera vegada que vaig parlar amb Alfons Quintà. Sabia d’ell des del tombant dels anys 1979-80 pels seus scoops com a corresponsal d’El País a Barcelona, i sobretot des del 1981-82, perquè vaig tenir bons amics implicats en la gestació periodística de TV3 que em parlaven llargament de Quintà: de la seva cara (de l’ambició internacional que va saber injectar al projecte) i, menys, de la seva creu (les rareses de caràcter, la irascibilitat, l’autoritarisme...). Òbviament, no dels aspectes més escabrosos del personatge, que ara han sortit a la llum.

El fill del xofer, de Jordi Amat, encapçala el rànquing dels més venuts a la no-ficció. Amat repassa la vida d'Alfons Quintà, primer director de TV3 fins als últims dies. Isabel Allende entra a la llista de no-ficció amb Mujeres del alma mía, segons dades de LibriData.

“Josep Pla és un escriptor pacient. Per a ell, la lentitud és un valor, igual que ho és per als pescadors. Pla s’identifica amb aquests homes tímids, silenciosos i resignats a creure que els peixos no picaran. En cas que ho facin els semblarà una agradable propina”. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, de la Universitat de Girona, dedica un dels dotze textos d’ El escritor y su territorio (Sílex) -codirigit amb Francisco Fuster- a analitzar la dicotomia entre escriptors pescadors i escriptors caçadors a partir d’un conte de Jordi Puntí inclòs a Això no és Amèrica (Empúries, 2017). “Delibes es definia com un caçador que escrivia -afegeix Marisa Sotelo, professora de la Universitat de Barcelona i experta en l’autor d’ El camino -. Així i tot, no quadra gaire amb els atributs que Pla dona als caçadors, que troba milhomes i creguts. Era un home molt poc donat a la hipèrbole i als elogis. Avui dia costa fer entendre que es pot ser caçador i alhora defensar la natura”.

Edicions 62 ha fet públic aquest dilluns que Jordi Amat ja ha començat a treballar en la biografia del poeta, crític literari i traductor Gabriel Ferrater (1922-1972). "La meva intenció és mostrar Ferrater com una figura literària internacional del seu temps i mostrar-ne també la dimensió pública –explica Amat–. Josep Maria Castellet va escriure un retrat d'ell on el defineix com «una anguila que s'esllangueix». Ferrater era massa complicat per poder-lo atrapar, i és el que jo voldria aconseguir amb el llibre, que està previst que surti la tardor del 2021".

Si abans del setembre de l’any passat hi havia algú a Catalunya que havia pogut viure completament al marge del procés d’independència, a partir de les sessions al Parlament del 6 i 7 de setembre el motor -vell i rovellat- de la història es va posar en marxa i va situar l’actualitat política al centre del debat social. Estaven a punt de començar unes setmanes i mesos crucials, amb un grapat de dies inoblidables en molts sentits. L’epicentre -la jornada de màxima tensió i eufòria- va ser el dia 1 d’octubre, en què es va celebrar un referèndum. “Simplement no ha existit”, va afirmar el president espanyol, Mariano Rajoy.

Després d’una hora llarga d’entrevista, Jordi Amat (Barcelona, 1978) ens mostra primeres edicions de ‘L’home que es va perdre’, de Francesc Trabal, i de ‘Vida de Manolo’, de Josep Pla, dos dels llibres de la dècada dels 20 del segle passat que el seu avi, el periodista Manuel Amat (1909-1985), havia llegit amb molt d’interès. Llicenciat en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, Amat s'ha interessat per connectar passat i present -tenint sempre al cap l'afició per la lectura i el periodisme del seu avi- a través de biografies i llibres d’assaig entre els quals hi ha ‘Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (La Magrana, 2009), ‘El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània’ (Tusquets, 2015) i ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet' (Edicions 62, 2017). Compagina l'escriptura d'assajos amb la crítica literària i el periodisme d'opinió a 'La Vanguardia'.

Una escena en el llibre: un petit grup de resistents catalanistes, cap als anys 60, juguen a votar qui creuen que serà president en el futur, quan es giri la truita. Tots els presents voten que ho serà Josep Benet. Ell també, ni tan sols ha cregut elegant dissimular-ho. Està convençut de ser l’home destinat a regir el destí de la nació. Jordi Amat, en aquesta portentosa biografia, en fa un dels eixos principals de la construcció de Benet com a personatge. I a través d’aquesta ambició, revestida d’ideal nacional, explica moltes coses.