L’art de gaudir i fer gaudir en la displicència és la gran especialitat de Bad Gyal. La veu i l’actitud escènica de l’artista maresmenca transmeten un hedonisme indolent, com un narcòtic que fa somriure entre bafarades d’ensopiment i nostàlgia sexual. Sembla algú que fa les coses sense esma i alhora amb un convenciment ben ferm. Perquè darrere de Bad Gyal, darrere de la creació d’Alba Farelo, hi ha una determinació que l’ha convertit en una estrella alternativa dins la lliga de les superdives. I sobretot hi ha una feinada ingent, anys i panys de dedicació a la construcció d’un projecte artístic que probablement arribarà al punt culminant en la gira que va començar divendres amb el primer dels tres concerts al Palau Sant Jordi, tots tres amb les entrades exhaurides (a 45, 50 o 80 euros), i amb una escenografia de suite d’hotel minimal chic per celebrar-hi festes de matinada. Hi arribarà justament després d’un disc, Más cara (2026), que no millora la fita de La joia (2024), però que proporciona bons moments, com la bombàstica guaracha Fuma i el reeixit reggaeton-batxata sexual de Da me, i dues cançons que s’enlairen mirant pel retrovisor: el reggaeton d’aroma vintage Te daré i el R&B també vintage d’Un coro y ya :), pur flow 2000.

Inabastable, pel nombre de persones implicades i per la magnitud de les emocions desplegades: solidaritat, generositat i dignitat, també indignació i ràbia. Així ha sigut el Concert Manifest per Palestina que ha aplegat 12.000 persones (tothom assegut) al Palau Sant Jordi aquest dijous, i en què han participat músics com Amaia, Bad Gyal, Lluís Llach, Lina Mankoul, Alguer Miquel, Morad, Fermin Muguruza, Mushkaa, Oques Grasses, Clara Peya, Rosalía, Xavi Sarrià, Ana Tijoux i Tinariwen, entre d’altres. "Moltes gràcies, Barcelona, Catalunya", va dir la vocalista del grup palestí Sol Band que va obrir l’acte a dos quarts de vuit. Era l’agraïment per la mobilització aconseguida per la campanya Act x Palestine, “una crida col·lectiva que, a través de la música, la paraula, l’art i la imatge, reivindica la cultura com a espai de resistència i de presa de consciència, vinculant la realitat de Palestina amb les grans lluites del nostre temps”, tal com recull el manifest fundacional. Per això tots els beneficis del concert es destinaran a donar suport a diferents espais culturals palestins. El concert, per cert, s’ha celebrat la mateixa setmana que l’exèrcit israelià ha reconegut que ha matat més de 71.000 persones a Gaza des de l’octubre del 2023.

Hi ha moltes raons per anar a un concert. Segurament, una de les que va moure més de 17.000 persones a omplir el Palau Sant Jordi divendres va ser poder explicar el que van experimentar amb la cançó Soldadito marinero. Va ser en el tram final del primer dels dos concerts de Fito & Fitipaldis a Barcelona. Fito Cabrales havia dit que sí, que entesos, que la cantarien plegats. I el públic va tirar pel dret i la va cantar de cap a peus, i amb una intensitat especial l'estrofa-tornada més trista de la història, aquella que constata que després d'un hivern dolent arribarà una primavera igualment dolenta. Soldadito marinero, crònica de la resignació d'un home que envelleix tot sol després de dos desenganys cruels –les dones no surten ben parades d'algunes cançons del músic basc–, es va publicar el 2003 i avui funciona més enllà de l'impacte generacional. Un dels aspectes més sorprenents del concert va ser la notable presència de públic molt jove, connectadíssim amb una proposta arrelada en un rock'n'roll d'execució neta i polida, amb el saxo de Javi Alzola alternant-se el protagonisme amb guitarra de Carlos Raya, devot alhora de les barricades del riff i de les cadències de JJ Cale i Dire Straits. Un públic, per cert, tant masculí com femení, amb molta parella jove i no tan jove vivint el concert intensament.

Catalunya tindrà el seu gran concert en solidaritat amb el poble palestí en el marc de la campanya internacional Act x Palestine, com Londres, París i Los Angeles. El 29 de gener, al Palau Sant Jordi actuaran alguns dels noms més populars de l'escena catalana, de l'Estat i de Palestina, com Oques Grasses, Morad, Guillem Gisbert, Bad Gyal, Mushkaa, Amaia, Fermin Muguruza, Xavi Sarrià, La Zowi, Yerai Cortés, Lluís Llach, Alguer Miquel i Gemma Humet. Els organitzadors avisen que encara queden alguns noms per revelar. Les entrades es posaran a la venda aquest divendres 19 de desembre a les 10 h, amb preus d’entre 25 i 45 euros. El concert es podrà veure per internet i el 3Cat. L'aforament previst és d'entre 12.000 i 15.000 persones.

És difícil imaginar un final de concert més apoteòsic que el de la cançó Firework, populisme endorfínic capaç d’aixecar la nit electoral més trista. Perquè, com cantava Katy Perry fa quinze anys, "després d’un huracà, surt l’arc de sant Martí". Val a dir que el que va passar abans de Firework en el concert de la cantant nord-americana al Palau Sant Jordi no va ser un huracà, sinó més aviat un xou escènicament extravagant i kitsch, un despropòsit dramatúrgic estructurat com un videojoc d'aventures galàctiques, una òpera disco en què l'estètica sovint no tenia res a veure amb ni amb la temàtica ni amb les emocions de les cançons, un deliri amb unes estones divertidíssimes i altres difícils d'explicar sense estimulants químics. D'altra banda, musicalment va ser molt irregular, perquè li va pesar la poca substància musical del disc 143 (2024). Tret de l’himne disco-house Lifetimes, aquest últim treball no té gaire combustible per enlairar-se. Potser perquè n’és conscient, Perry mira d’equilibrar el repertori dedicat a aquest àlbum donant molt de protagonisme a les cançons de Teenage dream (2010), sens dubte el millor de l'artista, i passant de puntetes per la resta de la discografia.

"Estàs en el millor moment", canta Leiva en el primer vers de Bajo presión, la cançó amb què dissabte va obrir el concert al Palau Sant Jordi, amb les 17.000 entrades exhaurides des de feia mesos. El músic madrileny també està en el seu millor moment i ha pogut fer un disc com Gigante (2025), una mena d’Honestidad brutal sense les catàstrofes tòxiques d’Andrés Calamaro però sí amb dubtes, pèrdues i inseguretats emocionals i professionals, que alimenten un bon grapat de cançons. Així i tot, i malgrat els anys de carretera, estava nerviós davant el primer Palau Sant Jordi. "Quin luxe poder ser aquí, quina bogeria. És al·lucinant. No he dormit, tinc diarrea pel que passarà avui i estic molt il·lusionat", va dir quan ja duia 25 minuts de concert.

Fa un any que Joan Dausà va completar la seva bogeria i va fer possible el somni. Va aconseguir omplir el Palau Sant Jordi amb més de 16.000 persones i el Palacio Vistalegre, a Madrid, amb més d'11.000 espectadors. Llegendes com Joan Manel Serrat o Lluís Llach són dels pocs solistes que han omplert el Sant Jordi cantant en català. Aquest 28 d’octubre s’estrena a Filmin un documental sobre el músic català nascut a Sant Feliu de Llobregat que repassa la seva història i explica com va ser la fita d'omplir aquests dos grans escenaris.

"És una meravella cantar amb vosaltres", va repetir diverses vegades Joaquín Sabina. Es tractava d’això, de cantar per última vegada acompanyant el cantautor d’Úbeda. "És una meravella", va insistir aclaparat per la resposta del públic que va omplir el Palau Sant Jordi en el primer dels dos últims concerts de Sabina a Barcelona (el segon és dissabte). Entrades exhaurides, tothom assegut i a lloc quan l’actuació va començar a les 21.20 h, vint minuts més tard de l’horari previst precisament per donar temps a arribar als que van patir el col·lapse circulatori a causa de la manifestació que protestava per l'assalt israelià contra la flotilla que volia arribar a Gaza.

Promeses de sexe anal clandestí. Records de desig volcànic. Heroïcitats amatòries diverses. Retrets des del pou del despit i alhora romanticisme juvenil. Enyorança de la vida abans de l'èxit. I metàfores, les justes, en unes lletres que, com diu a Qué asco de todo, li surten del pit i són més enunciatives que retòriques, tot i que de tant en tant proposen imatges prou potents, com quan a Vista al mar proclama "tengo hueca mi mente pa' que te mudes". Amb aquestes eines i un reggaeton melòdic d'efectes lubrificants va triomfar Quevedo aquest dilluns en el primer dels dos concerts programats al Palau Sant Jordi.

Dua Lipa sap muntar una bona festa i ho ha demostrat amb la celebració dels seus trenta. Tot i que l’aniversari és el 22 d'agost, fa deu dies que la cantant britànica d’origen albanokosovar és a Eivissa envoltada d’amics i família, en una estada que ha combinat sopars, música, ioga i escapades amb vaixell. "Descansant els meus ossos abans de continuar ballant fins als trenta", va escriure a Instagram, on té 88 milions de seguidors, pocs dies abans de la data. Des del 12 d’agost, l’artista ha anat compartint imatges de les seves activitats a l’illa, que ja considera un dels seus refugis.

[Aquesta crònica es publica sense cap fotografia del concert. L'ARA no està d'acord amb les condicions abusives que Santana planteja als fotoperiodistes: l'artista només els acredita si renuncien, gratuïtament, a tots els drets de les fotografies. A més a més, obliga els fotògrafs a lliurar-li còpies de les fotografies].

Conclusions sobre el concert de Miguel Bosé al Palau Sant Jordi d'aquest dijous. La primera: Miguel Bosé viu de les reminiscències, i el públic ho accepta i celebra la nostàlgia. Als 69 anys i sense cap novetat discogràfica des d'Amo (2014), compara la música amb el perfum perquè fixa "les emocions, els records, les sensacions". "Us sentireu més joves", va dir abans de fer Aire soy i confiant la nit únicament a la nostàlgia, a les cançons més que a la interpretació de les cançons des del present. La renúncia és absoluta, però fixa les condicions del contracte d'una manera tan explícita que no enganya ningú.

[Les fotografies que acompanyen aquesta crònica són del concert de Billie Eilish al Palau Sant Jordi del 14 de juny. Les ha facilitades la promotora Live Nation amb el vistiplau de l'artista nord-americana, que en aquesta gira no autoritza la presència de fotògrafs de premsa ni càmeres de televisió]

Fins ara habitual d'espais com l'Ateneu de Nou Barris o Razzmatazz, Fermin Muguruza va atrevir-se divendres a fer el seu primer Palau Sant Jordi en solitari, fins fa pocs anys coto privat d'artistes internacionals. Avui dia els concerts es viuen com a experiències i et diguis Morad, Milo J o Fermin Muguruza, els últims tres noms en trepitjar el gran escenari barceloní, la clau és presentar un esdeveniment únic i irrepetible. En el cas del basc tenia un motiu de pes: la gira de celebració dels 40 anys de carrera, des de la creació del grup Kortatu, que l'està portant a grans recintes de tot l'Estat.

Una llum tènue ha il·luminat cada una de les 110 taules que s'han desplegat al llarg de la pista del Sant Jordi Club dijous a la nit. La calidesa de l'esperit nadalenc i la solidaritat han sigut els protagonistes del tercer Sopar de Nadal organitzat per Ametller Origen, que ha aprofitat la gran afluència de comensals per recaptar fons per al projecte de La Casa de Sofia, liderat per l'Hospital Sant Joan de Déu.

De dubtes, cap ni un. Ha sigut un espectacle excepcional. Nick Cave deixa una allau de moments memorables al Palau Sant Jordi en un concert molt ben cantant i millor interpretat, i amb un so d'una qualitat prou notable atesos els inconvenients de l'espai. Tot plegat, una actuació impressionant, tant per part del músic australià com per part del públic que ocupava una mica més de la meitat de l'aforament del recinte, prop de 9.000 persones (amb entrades a uns 90 euros). La comunió va ser real, perquè el públic va respectar la veu de l'artista sense trepitjar-la i assumint el paper coral a From here to eternity, Red right hand i Into my arms, i perquè Cave, comunicatiu i agraït, va estar a l'altura de l'estima que va demostrar la gent. És una de les grans diferències entre un concert en un festival, on no tothom està en la mateixa sintonia, i un concert en un recinte on tothom té el focus posat al mateix lloc. I quin un...

Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) és home de paraula. El gener passat, durant el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, quan semblava que ja havia tocat el cel, el cantautor va aventurar-se a doblar l'aposta. "La putada de cantar en català és que a vegades ens quedem aquí. Però ens quedem aquí si volem... M'acompanyaríeu a un concert a Donosti, Madrid o París?", va preguntar Dausà als 16.400 fans que li havien fet confiança aquella nit. La destinació final és el Palacio Vistalegre de Madrid, on actuarà el dissabte 26 d'octubre davant unes 11.000 persones.

Contra tot pronòstic, les llàgrimes van escassejar ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona. René Pérez Joglar, àlies Residente, va obrir la gira mundial de Las letras ya no importan amb un concert inesperadament combatiu, allunyat del melodrama confessional que predomina en les cançons del nou disc. El raper de versos esmolats, compromès amb totes les causes possibles, va guanyar la partida al baladista entristit pel pas del temps i vençut per l'amargor de la indústria musical. Amb un muntatge visualment exquisit, molt ben escortat per una banda que lideraven la cantant Kianí Medina i la violoncel·lista Helen Newby, Residente va aixecar durant dues hores un espectacle de dimensions gairebé simfòniques, remant una mica a contracorrent en un món, el de la música urbana, que massa sovint basa els directes en interpretacions enllaunades.

El primer dels dos concerts de Luis Miguel al Palau Sant Jordi va ser arribar i moldre, i moldre i vinga moldre durant més d'una hora i mitja. Una cançó rere l'altra, pràcticament sense pausa, i el cantant mexicà sense dir ni ase ni bèstia, ni "Bona nit, Barcelona" ni "Quin públic més meravellós". Només un xou poderós, torrencial, a càrrec d'un artista dominador. Fa sis anys va omplir mig Sant Jordi i encara gràcies, eren temps de la decadència picant a la porta. Ara omple dos dies seguits el mateix recinte (14.000 persones cada nit) i, als 54 anys, està en un estat físic i artístic impecable. Mai com ara ha estat en condicions de ser imparable en tots els registres: el pop romàntic, el swing, el bolero, la balada, el funk i el mariachi.

El Palau Sant Jordi serà l'escenari del primer bany de masses dels setze concursants de la tercera edició d'Eufòria, que aquest diumenge oferiran dos concerts, un a les 12 del migdia i l'altre a les 7 de la tarda (per a tots dos concerts encara queden entrades a la venda, especialment per al de la tarda). Seguint la tònica dels concerts de la segona edició, els organitzadors han mantingut un dels espectacles en horari de migdia pensant en el públic familiar, que és el que majoritàriament segueix el talent show. De fet, l'última edició ha tingut un especial seguiment entre el públic infantil (a l'abril, per exemple, el programa va tenir una quota mitjana del 29,4% en el públic d'entre 4 i 12 anys).