Fa vint anys vaig participar en l'obra col·lectiva Què ens mou? Sis valors a debat (Mina), que va coordinar l'enyorat Josep Maria Terricabras. A mi em va tocar la part dels valors democràtics. En una conversa va sortir un assaig de Kenichi Ohmae publicat feia llavors una dècada, el 1995, on s'analitzava el declivi de l'estat nació. Terricabras em va dir: "És molt interessant, però a nosaltres [als catalans] no ens aporta res". Crec que tenia raó. The end of the nation state va generar un considerable debat que, avui dia, no sé si encara continua sent pertinent. Posava sobre la taula una qüestió important: la perdurabilitat i rellevància, o no, de l'estat nació en un món globalitzat. L'estat nació s'ha percebut sovint com una entitat immutable, tot oblidant que la seva formació és històricament molt recent. Tot i haver estat un pilar per superar el feudalisme i impulsar els ideals il·lustrats, la idea podia ser problemàtica. Adherir-se cegament al concepte conduïa a idees jacobines o a coses encara pitjors. Segons Ohmae, però, la qüestió no era ben bé si l'estat nació és bo o dolent en si mateix, sinó si encara continua sent una estructura funcional i raonable. 

Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

Els informes sobre cohesió i vincle social solen posar l’accent en l’estudi de la desigualtat social. Pressuposen que a més igualtat, més cohesió. Però si bé uns alts índexs de pobresa, uns baixos nivells educatius o de salut o certes formes de segregació ètnica són efectivament un obstacle per a la cohesió, el que també és cert és que la igualtat no garanteix la lleialtat i el sentiment de pertinença a la comunitat. Hi ha societats tradicionals molt cohesionades malgrat les desigualtats, i les més igualitàries i socialment avançades cada dia veuen més amenaçada la seva cohesió.

Han hagut de passar onze anys perquè el poble, transformat avui en una entitat més realista, la ciutadania, s’hagi adonat que, per molt que estimem la paraula nació, allò que convé tenir és el poder que confereixen les lleis i una carta magna sota l’empara de la solidesa política i administrativa d’un estat.

Bona part de les discussions sobre l'Estatut de Catalunya (EAC) van girar al voltant del reconeixement de Catalunya com a nació. Ara, aquest concepte s'ha tornat a colar en les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no com a element principal de les converses. En el projecte d'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005 amb 120 vots a favor de 135 afirmava de manera solemne en el seu article primer que "Catalunya és una nació". Al final, després d'una àrdua negociació amb el PSOE, es va optar per una solució descafeïnada, però que semblava òptima per passar el filtre del TC. La menció de Catalunya com a "nació" es va treure de l'articulat (única part amb valor normatiu) i es va traslladar al preàmbul amb una fórmula que més que afirmativa era una mera descripció: "El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària." Problema resolt? Doncs no.

El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?

Hi ha negocis de futur. No els veieu? Estic segur que alguna criatura de neurona embotifarrada està pensant en crear clíniques per a abstencionistes. Entres, et desintoxiquen, surts i votes. A qui sigui, però votes. L’abstenció, l’abstencionisme, els abstencionistes. Aquest mal, aquesta malaltia, pandèmia, plaga que es veu que només afecta Catalunya. Pàtria Terrenal i Espiritual i Eterna de la salvació del tot i tothom.

L’afer Pegasus ha mostrat un cop més (com l’A por ellos) que a Espanya hi ha un enemic interior. És a dir, ciutadans que es considera que atempten contra l’Estat, no contra persones particulars, i que poden ser combatuts, si és necessari, saltant-se o estirant la legalitat. És el “dret penal de l’enemic”.

Pocs anys després de la mort del dictador, i després de molt fer-se pregar, la nació catalana sota dominació espanyola va aconseguir que uns sastres molt famosos de la cort li confeccionessin uns vestits d’un teixit constitucional de molta anomenada. En van dir autonomies. I, durant prop de trenta anys, els qui deien que els havien vist i en publicaven les cròniques n’elogiaven la bellesa. Fins que un dia el poble va descobrir l’entabanada i va començar a cridar pels carrers: “La nació va despullada!” En veure que se sabia l’engany, els sastres van manar tancar a la presó els qui anaven davant del poble. Però ja no va ser possible amagar més que la nació havia anat despullada tots aquells anys.

Per tenir les idees clares sobre qualsevol cosa, no hi ha res millor que estar informat. I per estar informat, no hi ha res millor que llegir llibres bons sobre la qüestió que ens preocupi, aquella sobre la qual no tenim les idees del tot clares o les tenim sotmeses als sentiments.

Tenir bon demble, a la vida, només reporta avantatges. No serveix de gaire fer-se mala sang, ni entre persones ni entre nacions. Però és molt habitual que cada nació parli malament de la seva veïna, sovint amb expressions exagerades i impròpies.

Tant els partits que conformen el Govern com els que integren l'executiu espanyol han assumit que la negociació a la taula de diàleg serà llarga i que a curt termini no hi haurà acords per resoldre el conflicte entre Catalunya i l'Estat. La part catalana, però, demana resultats tangibles de les converses, i és en aquest context que l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha fet una petició més enllà de l'autodeterminació i l'amnistia per a la pròxima reunió que se celebrarà a Barcelona en les pròximes setmanes: que es reconegui Catalunya com a nació. "El primer pas de la pròxima taula de diàleg és que el govern espanyol reconegui Catalunya com a nació", ha dit en una entrevista a l'agència AFP que ell mateix ha tuitejat, i ha afegit que això "obriria les portes a continuar avançant" en el diàleg.

La plurinacionalitat de l'Estat va importunar el líder del PSOE, Pedro Sánchez, durant la campanya del 10-N, quan va evitar una vegada rere una altra respondre a la pregunta directa que li feien els seus rivals: "Quantes nacions hi ha a l'estat espanyol?" Ara, enmig de les negociacions amb els independentistes per a la investidura, el PSC insisteix en la bandera del federalisme i torna a proposar el reconeixement de "Catalunya com una nació i Espanya com un estat plurinacional".