Una excompanya de feina em va dir no fa gaire que s'havia estranyat quan li havien dit que havia tingut una filla perquè no m'havia vist mai com "un home reproductor". Vaig riure. No semblava un insult, sinó alguna mena de descripció. I, de fet, aquesta possibilitat sempre hi havia estat. La idea de tenir fills em feia gràcia, però fins fa poc era un concepte abstracte i llunyà.

Explicar un conte abans d’anar a dormir, inventar-se una història si el nen fa rebequeries a l’hora de menjar o entretenir-lo explicant-li tota mena de curiositats quan us trobeu en una sala d’espera, en un restaurant o a la parada del bus. Hi ha pares i mares que encara ho fan, però n’hi ha d’altres que prefereixen donar-los el telèfon mòbil o una tauleta perquè s’entretinguin sols. Quan les pantalles es converteixen en protagonistes, es perden determinats hàbits que fan que els membres de la família connectin i passin temps de qualitat de manera conjunta, com es pot fer, per exemple, a través de la lectura.

Si fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

“Es passen el dia a l’habitació i no els interessa gens fer coses amb nosaltres”, lamenta el Pere, pare de dos nois adolescents de 13 i 15 anys. Tant ell com la seva companya, la Marta, s’estan acostumant a aquesta nova etapa. “Té tan mala fama l’adolescència, que hi arribes una mica espantada, però no n’hi ha per tant”, admet la mare, malgrat reconèixer que encara ara s’estan adaptant.

Llegim a l'ARA un article, del tot sorprenent, de The Economist que porta per títol “Per què cada cop més les famílies prefereixen tenir nenes que nens?”. Caram, tu. I explica casos de parelles que ploren quan els diuen que és “un nen” i que les xarxes van plenes d’una patologia (no és nova, però se li ha posat nom) que es diu “decepció pel gènere” i mostren "la tristesa de no tenir una nena petita”. Anava a dir que mereixem l’extinció però no cal. La tenim a tocar.

En l'adolescència hi ha tres etapes: la primerenca, entorn dels 11 anys, la mitjana entre els 13 i els 16, i la tardana, entre els 16 i els 18. Aquests intervals són aproximats.

"I això és notícia?" és la pregunta que sovint veiem als comentaris de les notícies sobre premsa rosa i cultura pop. I, evidentment, no són notícies que ocupin les portades de diaris, però sí que són qüestions que sovint comentem amb els amics o la família al voltant d'una taula o a la barra d'un bar. I això és el que fem en aquest pòdcast: traslladar-nos a un local per repassar algunes notícies de la crònica social que serveixen no només per mantenir-se al dia de les xafarderies més destacades, sinó també per parlar de l'amor, l'amistat o les ruptures.

Alguns infants es refereixen als seus pares pel seu nom de pila, i s'allunyen del tradicional mama o papa. Tot i que pot resultar estrany, sovint té una explicació senzilla: l’infant ho ha sentit a dir. “Quan això passa és perquè els pares es diuen pel nom, no es refereixen a la persona pel rol que fa, sinó pel nom, i així el nen o la nena aprèn que s’hi ha d'adreçar d'aquella manera”, explica Sylvie Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. Generalment, dins de les famílies, els pares s’identifiquen pel rol que desenvolupen davant dels nens i s’autoanomenen així: “Anem a veure el papa” o “demana-li a la mama”.

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Els fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

Somric encara avui dia quan recordo la primera vegada que el meu fill va dir-me: “Saps, mama? Tinc una enamorada. Es diu Julieta i és més gran que jo”. Llavors en tenia quatre i, certament, la Julieta tenia un any més i tots dos anaven a la mateixa classe. Tenir guardats els records de les primeres experiències i descobertes serveix per emmarcar els rituals iniciàtics dels fills com emblemes que et garanteixen un somriure immediat. Vindrien a ser llaminadures de tendresa que mai més es tastaran, però sí que es podran assaborir a través del record més nostàlgic.

L’encert de Jack Thorne i Stephen Graham, creadors d’Adolescència –la sèrie del moment–, ha estat rebentar les bombolles del filtre generacional i de gènere traslladant la cultura incel de les pantalles del mòbil adolescent tancat a l’habitació a un lloc comú i sovintejat per adults com Netflix. La sèrie relata com la influència sinistra de la masculinitat tòxica inunda els entorns digitals i s’hi expandeix. Arriba en el moment oportú, ara que no falten arguments de pànic moral sobre les xarxes socials. La virtut que té Adolescència és que ens sacseja, però el repte després de veure-la és no caure en el mode reactiu, prohibicionista i de mirada curta. Com podem aprofitar el soroll que ha generat la sèrie per acompanyar millor els nostres adolescents? 

“El meu fill estava enfadat perquè no li volia comprar una joguina i, de sobte, em diu “ets tonta”. Em vaig quedar glaçada i vaig acabar perdent els nervis”, explica la Sílvia, mare d’un nen de vuit anys. Situacions com la que ha viscut fa pocs dies aquesta mare són “cada cop més habituals”, apunta la professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, Sylvie Pérez. “És normal que els infants s'enfadin, mostrin ràbia o frustració, però mai haurien d’arribar a l’insult”, diu. El motiu que cada cop es produeixi més aquest comportament, segons l’experta, és que “hem deixat de tractar-nos bé”. Hi ha una manca de respecte general –concreta– que porta a atacar les persones en lloc dels fets o situacions que no ens agraden.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat en diverses ocasions que es proposa signar una ordre executiva per iniciar el procés d'eliminació del departament d'Educació. Aquesta acció forma part de l'estratègia liderada per Elon Musk per reduir la burocràcia i l'administració pública federal, i que considera els servidors públics “paràsits” de l’estat. Aquesta situació ha creat un sentiment d’incertesa, por i inestabilitat enorme entre els treballadors. Molts d’ells ja han estat acomiadats amb un simple correu electrònic que els notifica d’un dia per l’altre que no cal que tornin a la feina.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

El fill d’Anna Gual tenia quatre anys quan van haver d’operar-lo de carnots i amígdales a l’Hospital Universitari de Terrassa. Era el 3 de novembre del 2023. Gual va entrar amb el petit a coll al vestíbul del quiròfan. Allí, tots dos van presenciar la sedació –per via intranasal– d’una nena que plorava i, tot seguit, se l’enduien cap a dins. Un, dos, tres, quatre, cinc minuts. Era el seu torn. La medicació prèvia a l’anestèsia se subministra amb l’objectiu de rebaixar l’angoixa als pacients en intervencions pediàtriques. Malauradament, i a diferència d’aquella nena, al fill de Gual la sedació no li va fer l’efecte desitjat: “Estava tan nerviós que va seguir plorant”. A continuació, dues infermeres se’l van emportar: “Van haver d’arrencar-me’l dels braços per dur-lo al quiròfan; va ser traumàtic”, lamenta. 

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

Aquest diari explica que el Barça pretén blindar Lamine Yamal. Després del nou Camp Nou, és l’operació més transcendent en una dècada. Si el Barça vol aspirar a tornar a regnar a Europa, necessita un futbolista franquícia al voltant del qual pivoti tot. No només a nivell esportiu, sinó també comercial. Lamine és negoci, com ho era Leo Messi. L’argentí continuava sent extremadament rendible malgrat arribar a cobrar més de 100 milions. Espònsors, gires, aficionats... Messi era l’imant per portar el Barça a una altra dimensió. I, com Lamine, també era la peça fonamental per construir el relat.

El nen no en té cap culpa. És del 2016. Per tant, té entre 7 i 8 anys. He dubtat molt si havia de parlar-ne, però és un exemple més del problema que podem representar els pares al futbol. I parlo en primera persona perquè soc pare de nens federats, i a vegades m'he equivocat en el missatge que he llançat als meus fills durant i després d'un partit. La setmana passada va córrer un vídeo d’Instagram en el qual un nen vestit amb la samarreta de l’Europa parlava de les dificultats que havia tingut aquesta temporada, i que per això havia decidit canviar d’equip per anar-se’n a un club "més gran". I, a més, remarcava que se n'anava a la màxima categoria. El nen llençava amb menyspreu la samarreta escapulada i a sota lluïa la de l'etern rival, el Sant Andreu. Les xarxes es van omplir de comentaris aplaudint el vídeo, ràpidament el van reproduir desenes de milers de persones, fins que al cap d'unes hores va desaparèixer.