Que el 61% dels alumnes catalans acabin l’ensenyament obligatori sense haver treballat l’evolució no és una dada anecdòtica. És un símptoma estructural. El currículum vigent no inclou l’evolució a primària i la situa a 4t d’ESO com a optativa. Això equival, en la pràctica, a convertir en prescindible el marc conceptual que dona sentit a tota la biologia. I això és, senzillament, una barbaritat intel·lectual.

“En biologia res no té sentit si no és a la llum de l’evolució”. Aquest és el títol d’un influent article que el biòleg evolucionista Theodosius Dobzhansky va publicar el 1973 a la revista American Biology Teacher. La frase va fer fortuna instantàniament, i encara avui és citada per molts autors, sobretot amb relació a l’ensenyament. I és que les estructures i processos biològics només s’expliquen com a fruit d’un procés evolutiu modulat per la selecció natural, tal com va establir el naturalista britànic Charles Darwin fa 166 anys. Per això l’ensenyament de l’evolució es considera un aspecte clau de l’aprenentatge escolar.

"Fins ara sabem que és l'insecte més pesant d'Austràlia". Científics australians han descobert en una selva tropical d'Austràlia una nova espècie d'insecte bastó gegant (Acrophylla alta) que pesa 44 grams, aproximadament el mateix que una pilota de golf, i fa 40 centímetres de llarg. El professor de la Universitat James Cook Angus Emmott ha apuntat que la grandària de l'insecte es podria deure a una resposta evolutiva a l'hàbitat "fred i humit" de l'altiplà d'Atherton, situat al nord d'Austràlia i a uns 50 quilòmetres al sud-oest de la ciutat de Cairns, on va ser trobat.

Catalunya ha guanyat 700.000 habitants en els últims 10 anys, entre el 2014 i el 2024. És com si tota la comarca del Baix Llobregat s'hagués duplicat i repartit per algunes zones –molt concretes– del territori. Es tracta, segons els experts consultats, del boom de població més gran des de la sortida de la crisi econòmica i la segona gran punta de creixement del segle XXI. El novembre passat es van superar els 8 milions de ciutadans, però, ¿com s'han repartit dins de Catalunya? I quins són els factors que generen aquests moviments d'habitants tant interns com externs? A l'ARA hem desgranat, municipi a municipi, l'evolució de la població dels últims 10 anys per veure com estan absorbint els pobles i les ciutats aquest augment, els canvis migratoris i quin impacte té això sobre els equipaments i serveis més bàsics, com ara les escoles, els centres sanitaris, les residències, la mobilitat i, per descomptat, l'habitatge.

El passat mes de novembre Catalunya va superar la barrera dels 8 milions d'habitants i les projeccions indiquen que anem a més. On s’han ubicat aquestes prop de 700.000 persones més que han arribat aquests últims deu anys? Com ha afectat els serveis públics, la mobilitat, els habitatges dels municipis no només l’arribada d’immigració sinó també la migració interna que hi ha hagut? Al llarg de més de dos mesos hem estat desgranant les dades demogràfiques municipi a municipi per interpretar-les i analitzar-les amb l’ajut d’experts. També han fet una selecció de trenta municipis significatius i han parlat amb els alcaldes o tècnics per entendre com ho han gestionat. El resultat és el dossier d’aquest diumenge, una aproximació valenta al que ha suposat el que ja s'ha qualificat de segon boom demogràfic del segle XXI.

Des de temps ancestrals els humans ens hem preguntat què ens fa humans. Diferents disciplines han buscat resposta a aquesta infinita pregunta, i segurament, una de les propostes més seductores prové de la biologia, particularment de la genètica. La biologia comparativa és, en aquest sentit, una eina molt poderosa que ens permet no només quantificar les diferències entre espècies, sinó entendre com aquestes diferències poden haver contribuït a trets específics del nostre llinatge. Mitjançant la comparació de genomes humans amb espècies properes amb les quals compartim un origen recent comú, com ara els grans simis,  podem identificar quins canvis moleculars són únics en els humans i quins compartim amb altres primats. Aquesta perspectiva evolutiva ens ajuda a destriar quins trets són veritablement humans i quins són part d’una herència comuna més profunda.

A la natura hi ha diversos exemples d'animals impostors que aconsegueixen enganyar els seus depredadors gràcies al seu aspecte físic. Com els seus noms indiquen, la mosca abella i l'aranya formiga aparenten ser el que no són per sobreviure: el primer es guanya el respecte amb els seus colors i la segona aparenta ser inofensiva. Una investigació, però, constata que una de les reines del mimetisme seria la mosca blava. Segons un estudi liderat per l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE), les larves d'aquest insecte són capaces de desenvolupar una "màscara" i una olor característica per conviure amb els tèrmits.

A mesura que arribava a la fi l'era glacial del plistocè tardà –conegut per les extincions massives i les migracions–, les persones i els llops van començar a relacionar-se. Però els detalls de com i quan va passar encara són objecte d’un intens debat. Un estudi ha obtingut una pista crucial en forma d’os de pota de 12.000 anys d'antiguitat procedent del jaciment arqueològic de Swan Point, a Alaska. L'ADN va revelar que la mare de l'animal havia estat un llop, però una anàlisi química va demostrar que el cadell tenia una dieta rica en peix que probablement li proporcionaven els humans, segons els investigadors.

Durant els primers anys de vida el desenvolupament cerebral és molt ràpid i s’assoleixen habilitats i competències per a l’autonomia de manera progressiva i alhora molt ràpida. De fet, la neuropediatra de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, Noelia Rivera, apunta que “es tracta del desenvolupament més gran que experimentem al llarg de tota la nostra vida”.

Ahir era a la muntanya, perdut pel Moianès, i al sortir al matí, al costat del cotxe, m'hi vaig trobar una pell de serp. En aquesta zona només hi ha colobres i escurçons. És fàcil distingir-les. La pell era de colobra. Són inofensives. L'assumpte era la mida. La vaig agafar amb precaució perquè no es trenqués, perquè estava molt seca, i la vaig mesurar. Un metre quaranta. No està malament.

Viatje d’un naturalista al rededor del mon, fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde 1831 á 1836 per Cárlos Darwin. Així titulava el Diari Catalá la primera edició catalana del llibre que va escriure Charles Darwin sobre el viatge durant el qual va fer moltes de les observacions en què es basaria la seva teoria de l’evolució.

Fa 66 milions d’anys, un asteroide va impactar brutalment contra el golf de Mèxic. La catàstrofe va provocar l’extinció de tres quartes parts de les espècies que habitaven la Terra —aviat és dit—, entre les quals hi havia dinosaures com ara el Tyrannosaurus rex. Però alguns dinosaures voladors dotats de plomes van sobreviure i van acabar esdevenint les 10.000 espècies d’aus existents avui dia, des dels colibrís, fins als còndors, passant pels lloros i els mussols.

Fa segles que els naturalistes miren de catalogar totes les espècies de la Terra, un objectiu que continua sent una de les grans tasques pendents de la ciència. Els investigadors n’han classificat fins ara uns 2.300 milions, però encara en queden milions per descobrir, potser fins i tot milers de milions.

Les idees no són patrimoni exclusiu del cervell humà. Ni tan sols del cervell animal. Els gens, sotmesos prou temps a un procés de replicació imperfecte, també en poden tenir. No són idees procedents d’una consciència, esclar. Tampoc entren en la nostra desmenjada classificació de racionals o irracionals, felices o treballades. Però si, tal com proposava Jorge Wagensberg, una idea és un principi de coneixement amb certa probabilitat d’acabar amb un problema, és clar que els gens en tenen. Una de les més interessants de la història dels 3.800 milions d’anys de vida a la Terra és la ploma.

Totes i cadascuna de les espècies s’haurien de considerar patrimoni de la humanitat. No només per l’estabilitat que aporten als ecosistemes dels quals depenem els humans per sobreviure, sinó perquè, ara que l’estem aprenent a llegir, al seu ADN hi poden haver claus per elaborar nous medicaments, nous materials, o, simplement, informació sobre la història de la vida i el planeta.

La prodigiosa intuïció de Charles Darwin va preveure que al llarg de la història de la vida les espècies van anar canviant i que, per tant, hi hauria d’haver una gradació contínua entre les espècies més antigues i les més modernes. La idea, que avui ens sembla perfectament natural, va topar amb la rigidesa de la mentalitat victoriana, en part perquè aleshores hi havia poques proves, pocs fòssils d’antics animals que fossin prou propers per il·lustrar-ho. Al llarg dels segles XIX, XX i XXI s’han anat trobant fòssils que han omplert els buits de la història de la vida i s’han visualitzat millor aquestes transicions, però n’hi havia una que a principis del segle XXI encara estava pendent: la de les formes de vida que van representar la transició dels animals aquàtics als terrestres.

Fins a 21 articles científics. Són el resultat d’un projecte dels National Institutes of Health dels Estats Units anomenat Brain Initiative Cell Census Network (BICCN), que el 2017 es va fixar com a objectiu principal fer un atles del cervell dels primats humans i no humans amb una resolució a escala cel·lular. És a dir, obtenir mapes del cervell que permetin veure quins tipus de cèl·lules i en quines proporcions hi ha a cada regió.

Una de les transformacions més importants en la història de la vida es va produir fa més de 600 milions d’anys, quan un organisme unicel·lular va originar els primers animals. L’evolució va portar els animals, amb els seus cossos pluricel·lulars, a adquirir un amplíssim ventall de formes, com ara les balenes, que pesen unes 200 tones; les aus, que s’eleven cel amunt fins a gairebé 10 quilòmetres d’altitud, o les serps de cascavell, que recorren sinuosament les dunes del desert.

Un dels grups zoològics més interessants pel que fa a la diversitat de comportaments socials és el dels primats. Aquesta diversitat té un interès especial quan analitzem l’espècie humana en tota la seva complexitat biològica i cultural. Un dels molts aspectes importants és com han anat evolucionant els diferents tipus de sistemes socials a partir dels ancestres comuns a tots els primats. Aquesta evolució ha d’incloure, d’una banda, canvis en el material genètic que d’alguna manera afectin el comportament i, de l’altra, els efectes de la selecció natural que afavoreix uns canvis o uns altres segons l’entorn en què s’hagin produït.

A principis del segle XX, George Edward Challenger, metge i científic escocès, va descobrir en una zona remota de l’Amazònia un altiplà ple d’animals prehistòrics que vivien aïllats de la resta del món. Naturalment, el professor Challenger és un personatge de ficció, nascut de la prolífica ploma de Sir Arthur Conan Doyle, i aquest és l’argument de la novel·la on se’l va donar a conèixer, El món perdut.