Antoni Gorgues vivia encara a casa dels seus pares quan va decidir fer un canvi radical en la seva vida. Tenia 24 anys i feia un temps que treballava de comptable per a una empresa lleidatana quan el 1996 va decidir deixar-ho tot per abocar-se a la seva gran passió: la música. Ara fa exactament trenta anys, des de la seva habitació d’adolescent, va fundar Guerssen, un segell exclusiu que ara és conegut per reeditar rareses psicodèliques. “Tot va començar amb pocs recursos, simplement amb molta il·lusió i poc coneixement”, recorda el mateix Gorgues, que ara està immers en els actes commemoratius, que han arrencat amb l’edició d’una col·lecció de quinze singles en edicions limitades i numerades, de sons i grups de garatge, psicodèlia, freakbeat i hard-rock, principalment dels anys seixanta, amb algunes sorpreses dels vuitanta com els dos singles amb les primeres maquetes de Los Negativos mai editades en vinil. El pròxim 28 de març, el Museu Morera de Lleida acollirà una xerrada sobre la història de Guerssen en la qual intervindran el mateix Antoni Gorgues amb alguns dels seus companys de viatge, l’Álex Carretero, el Marc Argenter (dissenyador del segell) i el periodista Àlex Oró. Després de la xerrada, es projectarà el documental Los Negativos: Graduados en Underground (Víctor Carrey, 2024) sobre la història del grup. També al Museu Morera es podrà visitar una petita exposició sobre la història de Guerssen amb discos i memorabilia i, per acabar, el Cafè del Teatre acollirà una actuació de Los Negativos amb una formació que inclourà dos membres fundadors de la banda, Carles Estrada i Robert Grima, juntament amb una secció de corda, interpretant d'inici a fi el Piknik Caleidoscópico com mai.

Res indicava que, el 13 de febrer del 1962, la vida de George Martin hagués de canviar per sempre. El productor musical feia anys que batallava per guanyar-se un lloc important dins EMI, un dels grups discogràfics de més renom al Regne Unit. Se n’havia sortit a mitges. El 1950 havia plantat el departament de música clàssica de la BBC per anar a fer d’ajudant d’Oscar Preuss, el director de Parlophone Records, un dels segells menys prestigiosos de la família del grup, dedicat a la música clàssica i a les sàtires musicals. El 1955 Preuss li havia cedit les regnes (i els maldecaps) del segell, que passava un mal moment: havia apostat fortament per editar spoken words -un tipus de performance poètica que utilitza recursos teatrals i musicals- i s’hi havia picat els dits. Martin havia intentat reconduir-ho comprant la llicència de distribució de cantants com James Brown, però tampoc havia funcionat. El resultat? A principis dels 60 EMI començava a plantejar-se desmantellar el negoci. Però aquell 13 de febrer del 1962 Martin tenia una reunió.

Perduts els copiosos beneficis dels directes, una de les principals fonts d'ingressos d'artistes i de promotors de la indústria musical, a aquesta només li queda esperar que s'acabin les restriccions i aferrar-se a les novetats discogràfiques. Les cancel·lacions de gires són tan ruïnoses com doloroses; només a Barcelona cal lamentar la suspensió dels concerts de Dua Lipa, que passa al 2021; Nick Cave and The Bad Seeds, amb concert previst per al 26 d'abril, i James Blake, que havia de ser a L'Auditori un dia més tard. Encara sense la certesa de si se celebraran els espectacles estiuencs de Cat Stevens, Diana Ross i Paul McCartney, el xou continua i la roda no s'atura. El març és un mes tradicionalment prolífic per llançar nous discos, i això no ho ha aturat ni la pandèmia, tot i que sí que hi ha hagut alguns artistes que han decidit ajornar-ne el llançament, com Lady Gaga.

La Martulina Divina, emblemàtica botiga de discos de Vic, abaixa la persiana. Amb el seu tancament, el 31 de juliol, Osona perd l’únic establiment especialitzat en la venda de discos. Els inicis de la Martulina es remunten a l’any 1992. “El 5 de novembre, concretament”, puntualitza el seu propietari, Miquel Noguera. La botiga naixia en un petit local de la plaça Sant Felip, a pocs metres de l’Ajuntament de Vic. L’arrencada va costar. Anys, de fet. Les millors èpoques les situa després de l’entrada al nou mil·lenni coincidint amb el primer trasllat de la botiga al carrer Sant Antoni, a pocs metres del local actual. “Era un moment de molta creativitat. La gent consumia molta música i, evidentment, internet”, explica Noguera.

Una menys. La històrica botiga de discos Arsis de Tarragona plega. Mig segle de vida dona molts records però no t’alimenta, i el propietari, Paco Soler, abaixa la persiana. Aquests últims dies entra molta gent a comprar, però dilluns aquest local del carrer Fortuny ja no obrirà més al públic.

Era l’any 1974 quan Carlos García (1950), un amant dels Beatles i de la música, va fugir del seu Madrid natal, que aleshores era una ciutat “molt provinciana” i “amb la dictadura molt arrelada”, i es va instal·lar amb la seva dona a Barcelona, una ciutat que considerava molt més alliberada per a l’època. Al barri de Gràcia va obrir Surco, una botiga de discos que encara avui conserva tota la seva essència.

'incerta glòria', per fi al cinema

Incerta glòria, la gran novel·la de Joan Sales, ja té la seva esperada versió cinematogràfica. El film, dirigit per Agustí Villaronga (Pa negre) i protagonitzat per Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí, s'estrena avui divendres.

]]> Fa uns dies em vaig desfer de mil discos. Va ser una purga estalinista de llibre d’estil. Només em va faltar trucar de matinada, reunir els líders subversius i fer-los cavar les seves pròpies tombes en una fageda dels voltants.

]]>

D’ençà de que vam abandonar A Viva Veu que no feia cap llista del millor de l’any. Aleshores eren llistes que fèiem en conjunt, i eren força coherents. Ho separàvem per estils, format, procedència i ho posàvem per ordre. Ara que la llista l'he fet jo sol, he decidit barrejar-ho tot. A continuació veureu un llistat de discos editats o re-editats enguany i sense cap ordre concret. Els meus gustos musicals veureu que, tanmateix, són força heterogenis. A la llista hi ha House, Jazz, Psicodèlia, Disco, Funk R&B, electrònica experimental, Folk, Pop i ritmes globals. No val la pena fer distinció de gèneres, si els discos són bons. Hi ha molta música per descobrir. Ens trobem en un moment molt interessant, en el que hi ha fusió de gèneres i que es rescaten moltes perles del passat. Crec que la llista és força representativa de precisament això.

]]>

Parquet Courts són uns The Strokes sense personal shopper Els primers han publicat enguany el seu tercer i millor treball, Human Performance, i els segons acaben de debutar amb Teens of Denial després d’uns quants anys a la trinxera del Bandcamp. Dos àlbums vibrants, plens a vessar de joventut, excitació i furor creatiu, que s’hauran de recordar a finals d’any quan fem llistes i que, a més, han encès una feliç alarma: torna l'indie rock!

]]>

A primera vista, Blues and ballads pot semblar un d'aquells discos que tard o d'hora han de formar part de la discografia de qualsevol músic de jazz, però a mans de Brad Mehdau es converteix en un treball que dista molt de ser accessori. A banda de ser l'excusa perfecta per recuperar el seu trio amb Larry Grenadier (contrabaix) i Jeff Ballard (bateria), amb els quals no publicava un disc des del 2012, i tornar al format cent per cent acústic després de l'aventura de jazz fusió amb Mark Guiliana, aquest treball permet sentir Mehldau navegant per territoris musicals poc habituals en ell. A Since I fell for you, una balada clàssica del blues, fa servir alguns licks típics del gènere, això sí, amb la seva lírica optimitzada habitual. També ho clava quan passa pel seu sedàs alguns clàssics del pop, com And I love her dels Beatles o fa de I concentrate on you, de Cole Porter, una peça d'aires de latin jazz. No cal fer cas, però, de la paraula ballads del títol. Tot i que la majoria de peces comencen desenvolupant-se enmig d'un ambient intimista, totes acaben explosionant en aquesta mena de postbop marca de la casa, amb Ballard i Grenadier novament impecables.

]]>

La solució que ha trobat Harley Edward Streten (que aquest és el nom real del músic, productor i DJ australià de vint-i-quatre anys Flume) per superar l’excés d’expectatives que prologaven l’arribada del seu segon disc ha estat molt astuta: si bé el seu debut va ser un disc aplaudit només pels connoisseurs de l’electrònica, aquesta continuació desborda el seu circuit natural per apel·lar a tots els públics. És a dir, que Skin no és un disc d’electrònica stricto sensu, sinó un disc de pop. De pop massiu, fins i tot. Que em jutgi tothom, no només els entesos. O més ben dit: que em gaudeixi tothom. Perquè a Skin. Sense deixar de ser electrònica (amb ingredients de R&B, hip-hop o indie a la recepta), aquest disc és molt expansiu i molt inclusiu. Per això mateix hi col·labora tanta gent: Beck, Vince Staples, Little Dragon, Tove Lo... Perquè a aquesta festa, colorista i subtil, elegant i empàtica, tothom hi està convidat.

]]>

Amb el seu onzè àlbum d’estudi (i segon amb el guitarrista Josh Klinghoffer), el quartet de Los Angeles ofereix signes d’inspiració compositiva: als 13 temes que l’integren hi ha poc farciment i la producció detallista de Danger Mouse hi afegeix un plus de qualitat. Ara bé, qui esperi uns Red Hot Chili Peppers de l’època del Blood sugar sex magik (1991) sortirà novament decebut, perquè el seu característic funk-rock demolidor va esfumar-se definitivament a partir de Californication (1999) per convertir-se en un pop-rock melòdic molt més inofensiu. Però The getaway ofereix sorpreses agradables, com les peces rockeres We turn red, Detroit i This Ticonderoga, la psicodèlia de Dreams of a samurai o el disco-funk ballable de Go robot. Fins i tot el mig temps happyflower Sick love o les balades The hunter i The longest wave tenen prou entitat, mentre que l’adaptació de Klinghoffer al so dels Peppers fa enyorar cada vegada menys John Frusciante. Hi ha esperança.

]]>

Va ser al Primavera Sound del 2013. Allà és on ens vam adonar que el retorn de Dexys (amb el nom retallat) era alguna cosa més que un breu a les notícies de resurreccions de bandes mítiques. Allò era soul de 24 quirats. Aquella concepció tan lliure i hipercreativa del soul amb accent irlandès es prorroga ara amb aquest nou disc. Dues advertències, però: 1) aquest és un disc amb un pòsit força trist, de cançons molt poc uptempo i molt poc sorolloses (tot i que quan els Dexys bufen continuen sent huracanats); i 2) és un disc de versions que no ho sembla. Diu Kevin Rowland que feia 30 anys que rumiava fer aquestes lectures dels seus temes favorits. Així que es tracta d’un repertori tan interioritzat que ja és seu. I es nota: quan estira i arronsa la partitura original, quan paladeja cada síl·laba, quan juga amb diferents plans de profunditat... Una música a contracorrent, que impregna a poc a poc i demana paciència en aquests temps en què els estats d’ànim s’expressen en 140 caràcters.

]]>

Quan comença a sonar un disc de Swans, tot s’atura. El projecte que comanda Michael Gira ens exigeix abandonar qualsevol rutina per centrar la nostra atenció a escoltar la tempesta, acompanyant l’esforç d’uns músics que utilitzen la repetició com una eina maximalista per fer del rock no un exercici estètic sinó una força torrencial, espiritual i física. The glowing man no s’allunya d’aquest posicionament radical, però d’entre els treballs recents de Swans, és el que té blocs de sonoritat menys densa, i el que més estona passa en fases de suspensió, en què es fa palès que el primer “viatge” musical de Gira va ser escoltant The Doors. El disc és també l’últim moviment de l’actual encarnació del grup, que posa punt i a part amb un tema de llum extàtica anomenat Finally, peace. Però l’acusació d’abús sexual llançada recentment contra Gira ha desplaçat la gravetat de l’àlbum cap a When will I return, crònica d’una agressió soferta (i cantada) per la parella de l’artista.

]]>

Si cuinar a casa és una manera de fer la revolució, fer música al pati de casa també ho és. Com a mínim d’anar a contracorrent. “La música és molt més que el format concert”, afirma Pedro Strukelj, programador cultural de la Casa Amèrica i impulsor de Pájaros, un projecte que és alhora una comunitat virtual de músics del món iberoamericà i també un cicle de concerts reals i tangibles. Un punt de trobada global però també local. “En la música tradicional el límit amb el públic no està tan definit -segueix-. El format rígid d’hora, taquilla, prevenda... és el de la cultura industrial”.

]]>

JEAN-MICHEL JARRE, NEW ORDER, FATBOY SLIM...

]]>

Maika Makovski ha fet un reset. Han passat quatre anys des del seu últim treball d’estudi, Thank you for the boots (2012), i des d’aleshores que no és la mateixa. Entre altres coses, ha passat de tocar amb una banda de rock a fer-ho amb una formació de cambra que inclou el Quartet Brossa, Pau Valls a la trompa i Pep Mula a la bateria. Aquesta nova versió de la cantant i compositora està recollida a Chinook wind, un disc que publica avui i que ja va preestrenar a Barcelona el 21 de maig. A la tardor començarà la seva gira per teatres i auditoris.

]]>

Encara que el nom de Boys Noize va estar molt ràpidament relacionat amb l’escena més electro house americana per culpa dels seus remixes trepidants, la carrera de l’alemany Alexander Ridha estava més a prop de l’ electro més ballable i boig gràcies als seus nombrosos EP i, sobretot, a causa dels seus tres treballs plens de hits : Oi Oi Oi (2007), Power (2009) i Out of the black (2012). Quatre anys després de la seva última aparició en format llarg, Boys Noize ha anant fent evolucionar el seu so des de l’ electro més metàl·lic i exuberant, al trap anodí de Birthday (amb Hudson Mohawke i Spank Rock), el minimal funk de Euphoria, l’EDM de Would you listen o l’electro-pop de Starchild (al costat de Poliça). El canvi no li ha provat gaire a Ridha, que ha entregat un treball de ritme dubtós i ple de cançons mediocres. Encara sort que hi apareix la llegenda del dubstep Benga per recordar-li quan cremava les pistes de ball al ritme d’una atrotinada caixa de ritmes TR-808 ( Dynamite ), i que tampoc ha perdut el toc industrial electro 80’s, com demostra en cançons com Los niños i Revolt.

]]>

Quan l’any passat Dylan es va plantar amb un disc de versions de temes que feia Frank Sinatra de jove i que ell escoltava de petit, molts es van posar les mans al cap. Com? La Veu cantada per la veu de granota enrogallada? Tot això, esclar, abans d’escoltar el disc. Un cop el senties, allò era meravellós. Tant, que ara el mateix Dylan entrega una altra tacada de versions. Si repeteix la jugada és perquè està molt segur d’haver trobat un registre blues-rock, potser estàndard-country, en què les seves limitacions vocals no només no fan nosa, sinó que semblen ideals. Melancholy mood,diu un títol. I no cal que ens ho recordi. La música, tan nocturna, serena, etèria i reflexiva, ja ens capbussa dins d’aquest estat d’ànim melangiós. Potser ja ha perdut l’esma de compondre, però també ha descobert que la interpretació pot ser molt expressiva. Com va dir el crític de cinema Àngel Quintana, “sembla Chet Baker al documental Let’s get lost ”. És a dir, que és la veu de la vellesa cantant (sense amagar el desgast i el dolor) sobre la bellesa perduda de la joventut.

]]>