Un edifici governamental inactiu a la capital del país pot semblar un escenari poc probable per a la signatura d'un acord de pau. Però gairebé nou mesos després que l'administració Trump s'apoderés de la seu de l'Institut de la Pau dels Estats Units i gairebé el tanqués, el centre ha ressorgit, rebatejat recentment amb el nom del president dels Estats Units.

Johan Grimonprez ha teixit un vibrant documental històric sobre el cop d'estat que va patir el govern de Patrice Lumumba a la República del Congo, amb la Guerra Freda en el rerefons. L’autor dimensiona els fils que unien els somnis de fraternitat i federació a l’Àfrica postcolonial (o hauríem de dir neocolonial?) amb les lluites polítiques i les expressions culturals afroamericanes compromeses amb els drets civils en uns Estats Units on les lleis encara discriminaven la població negra. I, de passada, amenitza l’exercici de memòria colonial amb peces de Louis Armstrong, John Coltrane o Miles Davis.

“Ja no soc a Goma des de la seva ocupació. Estic preparat per passar un temps lluny de la família i els meus éssers estimats”, explica a l’ARA Steward Muhindo, investigador congolès. Les tropes de l’M23, la guerrilla que opera a l’est de la República Democràtica del Congo des del 2012, van ocupar Goma a finals de gener. Es tracta d’un moment clau en la seva última campanya contra el govern congolès, en marxa des del març del 2022, i que els ha permès consolidar el domini de territoris rics en or, coltan i altres recursos naturals.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) està investigant una malaltia d'origen encara desconegut que ja ha causat almenys 79 morts a l'oest de la República Democràtica del Congo (RDC). Les persones infectades presenten símptomes semblants a la grip, incloent-hi febre alta, mals de cap intensos, secreció nasal, tos, dificultat per respirar i anèmia. Les autoritats sanitàries locals parlen d'uns 376 afectats des del 24 d'octubre a la província de Kwango, fronterera amb Angola, i avisen que els casos continuen augmentant. La majoria d'afectats són nens més grans de 15 anys.

Fa 140 anys, el 15 de novembre del 1884, les grans potències van decidir repartir-se Àfrica. Ho van fer uns senyors vestits de frac, al palau Radziwill, rococó florit, una monstruositat lleugera (mig segle després l’ocuparia Hitler i s’hi faria el seu Vorbunker i una mica més enllà el Führerebunker, l’últim cau dels monstres: Goebbels hi va assassinar la seva prole). Som a la conferència de Berlín. El canceller alemany Bismarck n’és l’amfitrió. Al costat dels europeus, hi ha els Estats Units, Rússia i Turquia. Tots defensen el comerç i la civilització. Éric Vuillard en fa la síntesi: "No s’havia vist mai tants estats intentar posar-se d’acord sobre una mala acció". Gairebé mai no s’és proteccionista a la casa dels altres, oi?

L'actual brot de mpox, també coneguda com a verola del mico, exemplifica les conseqüències de menystenir la dimensió global de la salut. La falta de coordinació i vigilància a escala internacional han permès que la malaltia s'estengui més que mai a l'Àfrica i la crisi derivada ens ha recordat que la salut global no depèn només de la prevenció: la col·laboració contínua entre països és clau.

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen. Tant els qui donen suport a Israel, per la raó que sigui, com els qui se senten propers als palestins poden esgrimir arguments coherents. Potser fal·laços, però coherents.

Quan tocava l'himne de la República Democràtica del Congo a les semifinals de la Copa Àfrica, els jugadors van decidir tapar-se la boca i posar-se dos dits a les temples en forma de pistola. Un parell de dies abans, Cédric Bakambú, davanter i estrella de la selecció nacional, havia pujat a les xarxes socials una imatge seva fent el gest. “Tothom veu les massacres a l'est del Congo. Però tots guarden silenci. Utilitza la mateixa energia que poses a parlar de la Copa Àfrica per ressaltar el que ens passa, no hi ha petits gestos”, va escriure.

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) arriba a la llibreria Altaïr de Barcelona i comença a saludar gent. Molts dels seus viatges africans han començat en aquest local convertit en un refugi per a persones que no saben estar-se quietes. Aquí va trobar els mapes que van ajudar-lo a planificar el repte més gran de la seva vida: recórrer tot el riu Congo des de les fonts fins al mar, viatjant tal com ho fa la població local. El Quixot al Congo (Columna, 2023) és el quart llibre d’aquest periodista cofundador de la revista 5W i la productora independent Muzungu. Aldekoa, com a corresponsal de La Vanguardia, ha travessat tota l’Àfrica amunt i avall, però admet que aquest viatge ha estat el més especial de tots.

El pare d'Amélie Nothomb va morir el 17 de març del 2020, "el primer dia del confinament pandèmic", recorda l'escriptora. "Jo era a París, i ell a Bèlgica –afegeix–. No vaig poder anar a l'enterrament, i això va fer impossible el dol". El difunt va començar a comunicar-se amb l'escriptora al cap de pocs dies. "Manteníem diàlegs com mai abans, de temes molt diversos. Va durar mig any, fins que em vaig preguntar si tot això passava perquè el pare no havia tingut una vida prou bona. Calia fer-hi alguna cosa. Vaig decidir donar-li la paraula". D'aquest exercici en va sortir Primera sang, que va publicar a França la tardor del 2021 i va acabar guanyant, uns mesos després, el prestigiós premi Renaudot.

Banquer de professió, Jean-Jacques Lumumba va haver de fugir del Congo per haver revelat la corrupció del que, aleshores, era el president del seu país, Joseph Kabila. Actualment viu a Brussel·les, des d’on continua lluitant per la transparència i el canvi polític al Congo. Descendent directe de Patrice Lumumba, va ser un dels assistents de la família a la cerimònia que aquest dilluns van compartir les autoritats congoleses i belgues: sis dècades després del seu assassinat –orquestrat per la CIA i amb Bèlgica dissolent amb àcid el cadàver–, les restes mortals –una dent– del primer ministre Lumumba tornaran al Congo.

“Per què, després del seu terrible assassinat, s’ha condemnat Lumumba a ser una ànima errant per sempre més, sense una tomba on poder descansar?” En una carta oberta a Felip, el rei dels belgues, Juliana Lumumba demanava el juny del 2020 un enterrament digne per al seu pare. Finalment, després de diversos retards justificats per la pandèmia del covid-19, les restes mortals de Patrice Lumumba, primer ministre electe del Congo l’any 1960, tornaran al seu país. Abans, però, recorreran un periple diplomàtic. Primer, una delegació oficial congolesa visitarà el primer ministre belga, Alexander De Croo, que aquest dilluns presentarà les restes mortals del líder: una dent guardada per un dels policies que va dissoldre el seu cadàver, Gerard Soete. Després hi haurà un acte que les mostrarà a la diàspora congolesa resident a Bèlgica; finalment, viatjaran als llocs que van marcar la vida de Lumumba abans de ser integrades a un mausoleu a Kinshasa, la capital de la República Democràtica del Congo.

El govern de la República Democràtica del Congo (RDC) va iniciar ahir una campanya de vacunació contra l’Ebola, quan feia poc més d’una setmana que s’havia declarat un nou brot de la malaltia al nord-est del país, amb un pacient que va morir només dos dies després de presentar els primers símptomes de la malaltia. Unes 8.000 dosis de la vacuna Ervebo, la primera contra l’Ebola que va ser aprovada per l’agència federal de medicaments nord-americana, ja el 2019, seran administrades als congolesos. Els primers a ser inoculats seran els treballadors sanitaris de l’hospital de Matanda, on va ser tractat el primer pacient. Fins al cap de setmana, s’havien comptabilitzar ja quatre casos i dos morts per aquest nou brot d’Ebola. L’últim cas confirmat era precisament d’un dels treballadors d’aquest centre hospitalari.

"El covid a l’est de la República Democràtica del Congo ha estat criticat en tots els sentits” , comença narrant Moise Kombi, supervivent de l’Ebola i ara president de la Fraternitat de Supervivents d’Ebola a Butembo, una localitat al nord-est del país africà. Criticat i fins i tot posat en dubte. Kombi treballa perquè aquells que han vençut la malaltia de l’Ebola -que tant ha martiritzat aquest país i que, de fet, és on es va originar- puguin superar l’estigmatització que pateixen per haver-se infectat. Kombi deixa clara una cosa: en aquesta regió, el covid-19 va arribar com una epidèmia més. Quan el brot d’Ebola es donava pràcticament per finalitzat, van començar a arribar els primers casos de coronavirus, que se sumaven a altres malalties endèmiques com l’oblidada i mortífera malària o el xarampió, que el 2019 va matar més de 6.000 persones arreu del país, la gran majoria infants.

Per baixar-te aquella apli, aquella amb què pots demanar que et portin la pizza a casa, calen dos clics, un parell o tres de segons i uns quants milers de miners furgant la terra. Cal coltan, el superheroi invisible de la tecnologia intel·ligent. Com també cal coltan per enviar mems al grup de WhatsApp familiar, per revisar el correu electrònic i per pujar la foto d’aquest diumenge amb els amics a Instagram. Perquè el coltan -bé, el tàntal i el niobi que s’extreuen d’aquest poderós mineral- fa que els telèfons mòbils no cremin mentre funcionen malgrat tenir-los actius permanentment -és un superconductor i, per tant, no s’escalfa-, i, a més, és l’únic que permet treballar la miniatura, de manera que els telèfons i els ordinadors poden ser cada vegada més lleugers, més còmodes. Més imprescindibles.

"En l'època de l'Estat Independent del Congo es van cometre actes de violència i crueltat, que encara pesen a la nostra memòria col·lectiva. El període colonial que va seguir també va causar patiment i humiliació. Vull expressar el profund penediment per aquestes ferides del passat, el dolor del qual encara viu avui per la discriminació que encara està massa present en les nostres societats". És la disculpa que expressa la carta que el rei Felip dels belgues ha enviat aquest dimarts al president de la República Democràtica del Congo, Félix Tshisekedi, amb motiu del 60è aniversari de l'alliberament del Congo.

S'ha declarat un segon brot d'Ebola a la República Democràtica del Congo (RDC), però en aquest cas a Mbandaka, una ciutat de més d'un milió d'habitants al nord-oest del país i situada a més de dos mil quilòmetres de distància del lloc on continua actiu el primer brot de la malaltia, a les províncies de Kivu del Nord, Itiru i Kivu del Sud. Això s'afegeix a la pandèmia del coronavirus, que també afecta el país, i al brot de xarampió que s'hi ha declarat, que es considera que és el més greu del món.

Només té tretze anys i el coratge d’una guerrera. Es diu Clarisse, és menuda i tímida però parla alt i clar. Avui ha reunit el valor per acostar-se a la comissaria de la unitat especial de policia per a la violència contra les dones de Lubumbashi, la segona ciutat més gran de la República Democràtica del Congo. La rep la coronel Esther Kalumbu, la cap d’aquesta unitat, per fer-li la primera entrevista. La comissaria és petita i està plena de gom a gom. Té una única entrada, de manera que víctimes i detinguts esperen junts al mateix passadís atapeït i calorós, però l’existència d’aquesta comissaria és una victòria dels moviments feministes, que han forçat el govern a reconèixer que les violències masclistes que pateixen les dones al país són extremes i cal posar-hi fi.

A Leopold II, rei dels belgues, només li faltava un guió de Hollywood, i Ben Affleck acaba d’anunciar que portarà al cinema el llibre El fantasma del rey Leopoldo, un retrat cru escrit per Adam Hochschild sobre un dels dirigents més sanguinaris de l’època moderna i alhora el més ignorat. La virtut de la pel·lícula és que permetrà donar a conèixer les atrocitats del monarca, mort el 17 de desembre del 1909 -dimarts farà 110 anys- amb 74 anys i com un home ric. Ric i amb un historial de sadisme equiparable al de genocides com Hitler, Stalin i Mao.

A les portes de Matonge, el barri africà de Brussel·les on es concentra la majoria de la població d’origen congolès, s’hi alça una majestuosa estàtua eqüestre del rei Leopold II de Bèlgica, el monarca que va espoliar el Congo per engreixar el seu imperi a costa d’esclavitzar i assassinar els seus ciutadans. Està envoltada d’un jardinet fet d’arbustos verds perfectament podats en formes geomètriques. Només a cinc minuts a peu hi ha una grisa i petita placeta de ciment que porta el nom de Patrice Lumumba, lluitador anticolonial i primer primer ministre del Congo independent, assassinat pels mateixos serveis secrets belgues el 1961. Res més enllà d’un cartell blau amb una senzilla tipografia blanca per fer honor a la figura d’aquest màrtir.