Fa només un dia i mig que la Fira Internacional del Llibre (FIL) ha obert les portes, però la quantitat d'actes i emocions viscudes al pavelló de Barcelona és abassegadora. Dissabte a la tarda, Roger Mas va delectar els passavolants amb la interpretació de tres cançons, entre les quals hi va haver la magnífica adaptació d'un poema de Jacint Verdaguer: "Lo desterro se'm fa llarg / cuita a dur-me a l'altra riba / que mos ullets tenen son / i el caminar m'afadiga", canta al final de Caminant. Part de la delegació catalana d'autors, editors, agents i periodistes l'observaven encara amb les empremtes del llarg viatge transoceànic al rostre.

Turisme de Catalunya ha creat crea una nova ruta literària que recorre diferents punts de Barcelona seguint la novel·la La ciutat dels prodigis, d'Eduardo Mendoza. En el llibre, Mendoza relata els canvis viscuts a la Barcelona de finals del segle XIX i començament del XX amb motiu de les Exposicions Universals del 1888 i del 1929, que van transformar la ciutat. Aquesta ruta literària segueix els escenaris principals de la novel·la.

Quim Carandell, vocalista i líder de La Ludwig Band, és un lector àvid i experimentat. Amb els companys de la banda empordanesa es passa mitja setmana amunt i avall, recorrent tot Catalunya per festivals i festes majors. Però, entre tant de tràfec i carretera, també té un munt d'hores mortes de viatges i esperes, que es fan més agradables amb un bon llibre entre les mans. Per a aquest estiu, Carandell en recomana un que justament encara no s'ha llegit: La verdad sobre el caso Savolta, d'Eduardo Mendoza, un thriller ben trenat sobre assassinats i pistolers de Barcelona a la primera meitat del segle XX.

Les sorpreses poden arribar en els llocs més insòlits: Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha rebut la notícia que ha estat guardonat amb el premi Princesa d'Astúries de les lletres 2025 a la consulta del metge, i poques hores després ha rebut els mitjans a la Biblioteca Jaume Fuster afectat per una afonia que covava des de fa dies. "Contestaré poc i amb alts i baixos", ha advertit Mendoza, tot i que ha sigut generós amb les seves respostes i ha posat pacientment davant "l'escamot d'afusellament" dels fotògrafs. Entre les 24 candidatures de 16 nacionalitats que optaven al premi, el jurat destaca l'aportació literària de Mendoza, amb "un conjunt de novel·les que combinen la voluntat d'innovació amb la capacitat d'arribar a un públic molt ampli, i que gaudeixen d'extens reconeixement internacional". "El premi té sobretot un gran efecte de satisfacció, de pensar que just cinquanta anys després de publicar la primera novel·la [La verdad sobre el caso Savolta] encara no m'han enviat a l'habitació dels mals endreços, i això és molt bonic", ha dit Mendoza. "M'he dedicat tota la vida a fer el que més m'agrada, que és escriure i fer el gandul, i al final m'ho han premiat d'aquesta manera", ha subratllat.

No tots els espies són com el conegut James Bond ni venen del fred. N'hi ha de molt menys glamurosos i molt més pròxims, com hem pogut llegir recentment a les notícies en el cas d'un veí que espiava el polític i activista Jordi Sànchez mentre era president de l'Assemblea Nacional Catalana. S'espien polítics, ens espiem els uns als altres i oferim gratuïtament la nostra intimitat a les grans corporacions a través de les petites pantalles. "Hem regalat la nostra privacitat perquè els algoritmes ens diguin què fer un diumenge a la nit quan estem tristos, què comprar, a qui odiar o a qui votar. La tecnologia ens ha mutat i ens hem convertit tots en espies i espiats, per això el lema d'aquest any de la BCNegra, Espies com nosaltres, no pot ser més oportú", argumenta el director del festival, Carlos Zanón.

Les similituds que hi ha entre el Liceu (Barcelona) i el Teatre Fortuny (Reus) són bastantes. Els dos equipaments van ser construïts per iniciativa de la societat civil. Tot i que el Liceu (de l’any 1847) és més antic que el Teatre Fortuny (de l’any 1882), hi ha elements del seu interior que són ben semblants.

Tot i que reconeix que sempre ha intentat "fugir" de Barcelona i ha passat llargues temporades a l'estranger, Eduardo Mendoza no ha pogut evitar tornar-hi, no només en persona, sinó també a través dels llibres. Transbordo en Moscú (Seix Barral, 2021), la novel·la que tanca la trilogia Las tres leyes del movimiento, que l'autor va començar amb El rey recibe (2018) i va continuar amb El negociado del yin y el yang (2019), barreja la construcció d'una família per part de Rufo Batalla -el personatge principal dels tres llibres- amb una història d'espies plena de malentesos i esquitxada d'humor. Ambientada als anys 80 i 90, la història explica les transformacions de la capital catalana per convertir-se en ciutat olímpica, l'inici de les reivindicacions independentistes que desembocarien, anys després, en la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre del 2017, els pros i contres de la Transició, la caiguda del règim soviètic, l'arribada dels ordinadors i la irrupció de la sida. Mendoza combina, amb una destresa admirable, intimitat i història, estirabots i reflexions, homenatges i crítiques. El novel·lista continua en plena forma als 78 anys.

Bon dia des de l’ARA. És dimarts, 10 de novembre del 2020. En general farà bo, però cal tenir en compte que la boira pot començar a ser protagonista en alguns punts del pla de Lleida, i que a la tarda s'escaparan ruixats puntuals al Ripollès, al Berguedà, a Osona o fins i tot al Montseny. El migdia serà càlid.

L’escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), que avui ha rebut el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, no perd el sentit de l'humor i davant els periodistes té la mateixa ironia que traspua als seus llibres. Diu que "Barcelona és mentidera", i quan se li demana que sigui més específic respon que la ciutat té una gran capacitat per reinventar-se: "He dit el que volia dir —diu amb mirada sorneguera—. Hi ha ciutats que tenen imatges molt potents, com Nova York, Venècia o Istanbul. Barcelona també busca la seva imatge i, quan no se'n surt, se la inventa". L'escriptor, que als seus llibres ha transitat per diferents èpoques, recorda que la imatge moderna de la ciutat neix amb el Modernisme: "És un estil fantasiós. Pots considerar que la ciutat és mentidera o no, és un qualificatiu moral, però és una ciutat a qui li agrada molt l'escenografia". Durant molts anys, Mendoza ha viscut entre Londres, la ciutat que li servia de refugi, i Barcelona. La pandèmia ha fet que la capital catalana s'hagi convertit en residència permanent, però l'autor de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb és un home inquiet i admet que és feliç vivint en llocs poc coneguts. "M'agrada molt ser estranger, ser a llocs on no em coneixen i no conec".

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha sigut reconegut amb el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que concedeix l’Ajuntament de Barcelona. El jurat, integrat pel periodista Òscar López, la novel·lista Care Santos, el periodista cultural Sergi Doria, l’escriptor Enric Calpena i el comissari de Barcelona Novel·la Històrica, Fèlix Riera, que fa de president del jurat, després d’avaluar diverses possibilitats, ha decidit, per unanimitat, concedir-li el guardó.

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

El periodista i oportunista Rufo Batalla continua reconstruint en primera persona el seu periple biogràfic a El negociado del yin y el yang (Seix Barral, 2019), la segona part de les falses memòries d’Eduardo Mendoza, que s’ha inventat un alter ego de la mateixa generació amb un recorregut “paral·lel” al del creador de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb. “No cal que ningú faci l’esforç de buscar persones que he conegut ni fets que compartim -explica l’escriptor a la Casa del Llibre de la rambla Catalunya-. Els esdeveniments històrics, però, són per força els mateixos”.

El 2018 ha sigut un any molt bo per a la literatura catalana. A més de les incorporacions de Natàlia Cerezo i Irene Solà, ha debutat en la narrativa -amb una gran repercussió- Eva Baltasar i han publicat novetat veus joves avalades per premis com Víctor García Tur i Jaume Coll Mariné. També ha sigut l'any en què han tornat a publicar Sergi Pàmies, Perejaume, Josep Maria Esquirol i Josep Pedrals -i l'any de l'inici del rellançament de tots els contes de Víctor Català-. En castellà destaca la repercussió dels últims llibres de Sara Mesa, Manuel Vilas i Eduardo Mendoza.

El plaer de menjar, la píndola anticonceptiva i la targeta de crèdit eren tres grans luxes de la vida per a Manuel Vázquez Montalbán. Però, per damunt de tots els hedonismes, a l’escriptor se’l coneixia per ser un gran gastrònom. "Era fàcil veure’l assegut a taula amb ànsies de menjar. Li agradava viure bé", ha confessat Eduardo Mendoza. L’escriptor ha sigut l’encarregat de glossar el creador del detectiu Pepe Carvalho, que aquest dimarts ha rebut un dinar-homenatge per part de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. Una trobada que ha congregat moltes personalitats públiques a les instal·lacions del FC Barcelona, club del qual Montalbán era un fidel seguidor, i que ha comptat amb un menú especial per part del xef Oriol Rovira, del restaurant Els Casals.

Qualificar de novel·la El rey recibe, d’Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), és imprecís i potser empobridor. Més ajustat seria dir -i que quedi clar que per a qui escriu aquesta ressenya no hi ha jerarquies entre gèneres- que és una novel·la empeltada de crònica històrica, en què uns materials estrictament de ficció es barregen de manera indestriable amb uns altres materials extrets de la realitat dels països i l’època (l’Espanya del tardofranquisme i els EUA dels anys 70) en què es desenvolupa la trama. No és en va que l’obra s’ha anunciat com la primera part d’una trilogia, titulada Las tres leyes del movimiento, “que recorrerà els principals esdeveniments de la segona meitat del segle XX”.

“No són unes memòries disfressades. És una novel·la”, advertia ahir Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) durant la roda de premsa de presentació de la novel·la El rey recibe, publicada per Seix Barral. En una sala de la Biblioteca Joan Maragall, al barri barceloní de Sant Gervasi, Mendoza va parlar sobre un llibre plantejat com la primera part d’una trilogia, “qui sap si de quatre novel·les”, en què reconeix elements autobiogràfics i “punts de contacte” amb la seva vida. Això sí, assegura que el personatge principal en cap cas és el seu alter ego. És a dir, el jove periodista barceloní Rufo Batalla, que prové del “sector més volàtil de la classe mitjana”, que va al Liceu i no té cap interès en els Beatles i que lliga part de la seva existència a la utopia d’un príncep, un sobirà exiliat d’un regne bàltic que la geopolítica ha situat en el bloc comunista, és i no és Mendoza.

El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, és la novetat més matinera d’aquesta rentrée, i segurament la més esperada, tenint en compte l’enrenou a la xarxa durant els mesos de juliol i agost. Anagrama, que posa a la venda la novel·la el 29 d’agost, va disseminar exemplars del llibre entre periodistes i llibreters, i molts d’ells han contribuït, amb els comentaris a Twitter, Facebook i Instagram, a engrandir encara més el hype de l’autora a qui ningú pot posar cara des que va debutar amb Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011). Quatre anys i mig després de L’altra, Rojals s’aproxima a l’enfrontament entre dues bessones, l’Eva i la Sara, al llarg de 600 pàgines amb una estructura que combina la tensió del present -en què les germanes es veuen obligades a retrobar-se- i flaixbacs que recorren les seves vides, entrellaçades amb les dels pares, el tercer germà, les parelles, els amics, els fills i les trajectòries laborals: l’Eva fa mitja jornada en una consultoria, preocupada per la desaparició de l’Ona, la seva filla gran; la Sara, en canvi, explica la seva relació obsessiva amb els avions rere la qual s’amaga un dels múltiples secrets de la novel·la.

L'escriptor Eduardo Mendoza publicarà a la tardor 'El rey recibe', la primera novel·la que arriba a les llibreries després que guanyés el premi Cervantes el 2016. Publicada per Seix Barral, 'El rey recibe' se situa a la Barcelona del 1968, en què el protagonista, Rufo Batalla, rep el seu primer encàrrec en un diari: cobrir el casament d'un príncep a l'exili amb una dona de l'alta societat. El llibre sortirà a la venda el 4 de setembre.

Eduardo Mendoza ha enllestit un breu assaig sobre l' actual situació política a Catalunya que publicarà el 29 de novembre. Sota el títol 'Qué está pasando en Cataluña' (Seix Barral), l'escriptor afirma que no busca posicionar-se en un bàndol o l'altre sinó que intenta comprendre què està passant. Segons l'editorial es tracta d'una reflexió sobre els aspectes clau de la realitat catalana, una aportació "raonada i valuosa" al debat actual. Mendoza diu que ha escrit l'assaig "per qüestionar les idees en lloc d'arronsar les espatlles davant el prejudici, la negligència i la incomprensió".