La meva filla està estable però no curada. Està en un moment en què la seva vida no corre perill, però el TCA –trastorn de la conducta alimentària– encara té molt força, i passa temporades en què conviure-hi se li fa complicat.

D'un dia per l'altre i sense previ avís, les pacients amb trastorns de la conducta alimentària (TCA) de la Clínica Bofill de Girona han deixat de rebre ajudes econòmiques per finançar el seu tractament. En total, són divuit famílies afectades, que, des de finals del 2024, ja no ingressen cada mes la prestació que els permetia cobrir pràcticament tots els costos d'aquesta clínica privada gironina, amb servei d'hospital de dia per a casos d'anorèxia i bulímia. Es tracta de l'ajut de l'assegurança escolar, que depèn del ministeri de la Seguretat Social i empara els nois i noies de fins a 28 anys que cursen estudis obligatoris.

Ivette Nadal (Granollers, 1988) té dos grans projectes entre mans: el 28 de març, al festival Barnasants, estrena un espectacle amb cançons de Pau Riba i Jaume Sisa, i al maig publicarà el llibre autobiogràfic Justícia poètica. Igual que ha fet amb els sis discos anteriors i els quatre llibres de poemes, la Ivette haurà de combinar la seva vigorosa trajectòria artística amb una salut fràgil. Des dels 9 anys ha conviscut amb un trastorn de la conducta alimentària que l’ha tingut entrant i sortint de centres hospitalaris, i ara li ha arribat un altre diagnòstic: esclerosi múltiple.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.

–"Tenia atacs d'ansietat quan veia el menjar a taula".

Josep Toro Trallero (Barcelona, 1936), emblemàtic creador del servei de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil de l’Hospital Clínic de Barcelona, que va dirigir durant dècades, i doctor i professor emèrit de la Universitat de Barcelona, ha mort avui a Barcelona als 88 anys. Membre destacat de la Societat Espanyola de Psiquiatria Infantil, de la qual va ser primer president i després president d’honor, va ser un dels capdavanters a l’Estat en l’estudi i la praxi de la psiquiatria infantil, un camp en el qual deixa un fecund llegat. Juntament amb Ramon Bayés i Joan Massana, amb els quals l'unia un lligam d'amistat, va ser un dels introductors a Catalunya i Espanya de la psicologia conductista i experimental.

Potser pel fet d'anar amb xandall, per fer l'entrevista descalça asseguda en un sofà de casa o pel clima de proximitat que crea Vicky Martín Berrocal amb els convidats al seu pòdcast, el cas és que els entrevistats se senten còmodes. Després de les converses amigables que ha tingut la presentadora de televisió amb Victòria Frederica i José Luis Martínez-Almeida al pòdcast A solas con, aquest dilluns s'ha publicat un episodi amb Malú. La cantant va acabar confessant que durant anys va patir un trastorn alimentari que va evitar tractar per prioritzar la seva carrera musical, un fet que fins avui dia no havia explicat públicament.

“No m’agraden les meves cames, a la piscina m’hi fixo i les altres nenes les tenen més primes que jo”, comenta la Marina, de només sis anys. Els infants no són immunes als cànons de bellesa socialment acceptats i poden, en edat primerenques, patir insatisfacció corporal.

El llegat de Johan Cruyff continua intacte vuit anys després de la seva mort. L'arribada al Barça d'aquell jove neerlandès de només 26 anys que ja destacava a l'Ajax va canviar per complet la manera d'entendre el futbol d'aleshores, tant esportivament com culturalment. Va revolucionar la història moderna del club blaugrana des de la gespa i, més tard, la va revolucionar a la banqueta.

Durant decennis s’ha pensat que els trastorns de la conducta alimentària afectaven majoritàriament, si no exclusivament, les noies i les dones. De fet, fins al 2013, es va considerar la pèrdua de la menstruació com un símptoma oficial de l’anorèxia nerviosa. Al llarg de l'última dècada, però, els experts sanitaris han anat prenent consciència del fet que els nois i els homes també pateixen trastorns de la conducta alimentària i han adquirit una millor comprensió de les diferències que presenta la malaltia en aquest grup. Un nombre reduït però cada cop més nombrós de científics i metges s’ha dedicat a identificar el problema, avaluar-ne l’abast i desenvolupar tractaments per abordar-lo.

La pandèmia va impactar plenament en la salut mental dels infants i adolescents i va ser un detonant de trastorns de la conducta alimentària (TCA), com l'anorèxia nerviosa i la bulímia. Si bé les xifres han disminuït lleugerament després de l'escalada de diagnòstics causada per la covid, el nombre de persones ateses per aquesta mena de trastorns es manté encara molt per damunt de les xifres prèvies a la crisi sanitària del 2020. Alguns dels casos en infants i adolescents són d'alta complexitat que requereixen una atenció més especialitzada. Des de l'octubre passat, molts d'aquests pacients greus s'atenen a l'Hospital Sant Joan de Déu i amb una iniciativa innovadora a l'Estat: la unitat terapèutica de TCA d'alta complexitat Minerva. Aquest projecte, que té una durada de quatre mesos, no només dona servei al pacient, sinó a la família al complet. Això vol dir que la criatura o l'adolescent ingressa inicialment a l'hospital i, després, durant uns quinze dies, també ho fan els pares i germans. Ara bé, aquest ingrés familiar no es fa a l'hospital, sinó en un pis tutelat que permet intensificar el procés de recuperació de l'infant.

Bea Pászthy és pediatra i psiquiatra infantil de trastorns de la conducta alimentària (TCA) a la Universitat de Semmelweis, a Hongria. La seva especialitat és l'anorèxia nerviosa i el seu mètode terapèutic, la motivació dels pacients. Defensa que, a través de la intervenció familiar, es poden conèixer i modular els desencadenants de qualsevol conducta anòmala amb el menjar, entre els quals destaquen la falta d'autoestima o la incapacitat a l'hora de gestionar la pressió social, i incidir en els factors que la perpetuen, com els traumes o els conflictes amb els pares.

Fa dos anys que no es veu en un mirall i ni tan sols reflectida en un aparador. Quan va a la perruqueria demana que l'hi apartin. Tampoc sap quant pesa (ni hi té gens d'interès) i fins fa poc no entrava al supermercat i desconeixia quina era la seva talla de pantalons. A més, tenia prohibit portar-ne dels que es corden amb botó. Paula Turon, de 27 anys, va caure en el món dels trastorns alimentaris durant la pandèmia. Està diagnosticada d'anorèxia. De la seva etapa més fosca en tot el llarg trajecte que està fent per recuperar "la seva vida", n'ha sortit el llibre Soc així (BABIDI-BÚ), amb què vol conscienciar nens i nenes a partir de 5 anys que les persones són molt més que una imatge.

Som més microbis que humans, quantitativament parlant. Tenim trilions de microorganismes dins el cos, el 95% colonitzant els nostres budells. Bacteris, fongs i virus, però també paràsits i arqueus, formen l’anomenat microbioma intestinal, un ecosistema que funciona com un autèntic òrgan humà. La comunitat científica investiga des de fa dues dècades com tenir una determinada microbiota pot contribuir en l’aparició de malalties com el càncer, l’obesitat o les malalties inflamatòries. I, ara, investigadors danesos suggereixen que un conjunt microbià desequilibrat podria ser un factor a tenir en compte en el desenvolupament de l'anorèxia, que afecta aproximadament l'1% de la població adolescent mundial.

La demanda d'atenció de casos d'anorèxia i bulímia, agreujada pels efectes de la pandèmia i la pressió estètica de les xarxes socials, fa temps que ha desbordat els centres de salut mental, on les visites han crescut un 61% respecte al 2018. També és inassumible per a les unitats especialitzades, les anomenades UTCA, enfocades a atendre els trastorns de la conducta alimentària (TCA) més extrems, que afecten especialment nenes i adolescents, i on la demanda ha crescut un 59% en cinc anys amb uns temps d'espera per accedir a una plaça d'ingrés que desesperen tant pacients com professionals.

La desfilada de Victoria's Secret era un fenomen molt estrany. Es tractava d'una desfilada de moda, però al mateix temps era un concert i una catifa vermella. Conceptualment, també era un esdeveniment molt contradictori, ja que era un xou estrictament femení perquè no hi desfilaven homes, però alhora la mirada masculina ho impregnava tot. És a dir, era una gran botiga de calcetes i sostenidors que no atenia ni a una necessitat de la dona. Dit d'una altra manera, era un xou que es miraven les dones, però que en realitat estava més pensat per als senyors que es miren la Superbowl que no pas per a elles, que eren les que suposadament s'havien de posar aquelles minipeces de moda íntima que circulaven per allà.

La Generalitat descarta un concert amb la sanitat privada per atendre el gran augment de casos de trastorns de la conducta alimentària (TCA) arran de la pandèmia, malgrat que els centres privats estan assumint actualment la majoria de pacients greus per la falta de recursos a la sanitat pública i tenen un 75% més de places hospitalàries especialitzades en aquesta patologia que la pública. En concret, a la privada hi ha 601 places i a la pública només 171, segons un recompte fet per l'ARA.

Totes dues es diuen Paula, pateixen anorèxia nerviosa i estan en tractament a l’hospital de dia de la Clínica Bofill, a Girona, un dels centres privats especialitzats en els trastorns de la conducta alimentària de Catalunya. Han acceptat fer aquesta entrevista i donar la cara perquè esperen ajudar d’aquesta manera altres joves que estiguin en la seva mateixa situació, i perquè volen denunciar les mancances del sistema públic de salut en el tractament d’aquests trastorns. “Els polítics s’omplen la boca parlant de salut mental, però després no hi destinen recursos –es queixen–. Hi ha gent que s’estan morint perquè no poden pagar un tractament”. Elles tenen la sort de disposar del suport econòmic dels seus pares. Físicament ja estan gairebé recuperades. Els falta, però, el més difícil: deixar d’obsessionar-se amb el cos. 

¿Com pots afrontar una situació que no entens? ¿Com pots acompanyar en la cura d’una situació mental que distorsiona la percepció d’un mateix i condiciona la mirada sobre tu, la teva vida i tot el que t’envolta? Aquesta és la pregunta que es feia la mare de la Maria quan la seva filla, fins aleshores tècnicament perfecta, va ser diagnosticada amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

La salut pública té un problema creixent al voltant dels trastorns de la conducta alimentària, que afecten sobretot noies adolescents, amb l'anorèxia com a principal flagell. L'aïllament i la reclusió de la pandèmia no han fet sinó agreujar aquesta dura realitat, tan difícil de detectar i gestionar per les famílies que la pateixen, i naturalment per les joves directament afectades. L'escassetat de places hospitalàries públiques especialitzades en trastorns de conducta alimentària, tal com denunciem avui al diari, suposa una greu dificultat afegida per fer front a aquesta realitat. A la xarxa de salut pública només hi ha 171 places d'hospital per atendre casos greus, enfront de les 601 dels centres privats, on el preu del tractament oscil·la entre els 1.000 i els 5.000 euros al mes per pacient. Per tant, gairebé un de cada cinc malalts no té més remei que pagar-se un tractament que, al marge de l'hospitalització, es pot allargar molt en el temps. I com més s'allarga la malaltia, pitjor és el pronòstic. De fet, com és sabut, la curació total pot trigar anys.