La imatge icònica del rostre de Maya Angelou que Angle Editorial ha triat per a la coberta d'aquest volum de memòries mostra tota la càrrega, la profunditat i la significació de l’ocell engabiat. Per fi podem gaudir de la publicació en català d’aquest clàssic modern de literatura afroamericana, amb la traducció de Blanca Busquets.

"Si algú gosa preguntar-me si he escrit una obra autobiogràfica li escopiré a la cara". Ho diu, molt reveladorament, un personatge a la penúltima pàgina d’Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà. I sí. T’ho pregunten els lectors. T’ho pregunten els periodistes. T’ho pregunten els que porten els clubs de lectura. T’ho pregunten amics, coneguts i saludats. T’ho pregunta la psicòloga (potser és l’única a qui l’hi perdones). T’ho preguntes tu mateix i tot. Una vegada i una altra. ¿Què hi ha de tu en el que escrius? També moltes ressenyes consideren rellevant subratllar el grau de contacte amb la realitat d’una obra de ficció; unes vegades fins i tot encasquetant a tort i a dret l’etiqueta d’autoficció; d’altres, esmentant-ho fins i tot com si la relació entre veritat i ficció restés mèrits al text. I la veritat és que no només és pesadíssim, sinó també absurd.

Ja sigui a través de la literatura o des de l'escenari, Édouard Louis no deixa de passar comptes amb la seva vida. L'escriptor francès va debutar el 2015 –quan tenia només 23 anys– amb Adeu a l'Eddy Bellegueule (Salamandra), una novel·la autobiogràfica sobre els anys d'infantesa en un poble del nord de França durant els quals amics i familiars el van estigmatitzar a causa de la seva homosexualitat. Traduït a més d'una trentena de llengües, Louis ha passat les tres últimes setmanes a Nova York, on ha representat el monòleg Qui va matar el meu pare, basada en un llibre seu i amb posada en escena de Thomas Ostermeier.

El retorn de pesos pesants del còmic nord-americà com Adrian Tomine i Joe Sacco, el nou exercici de memòria familiar de Paco Roca o la magistral represa d'un clàssic com Blueberry han marcat un any en què la pandèmia ens ha privat de moltes coses però no de llegir bons còmics.

Rihanna continua fent passos més enllà de l'esfera musical. Després de la seva gran incursió en el món de la moda o la més petita en el cinema, ara s'ha unit a l'editorial Phaidon per llançar un llibre titulat Rihanna de 504 pàgines i amb més de mil fotos seves que els editors presenten com "una autobiografia visual".

Cayetano Martínez de Irujo va ser intervingut d'urgència ahir per una obstrucció intestinal, una malaltia de la qual ja ha estat operat anteriorment, segons ha informat l'editorial La Esfera de los libros recull Efe. Martínez de Urujo, de 56 anys, va ser operat ahir a Madrid a la Clínica de la Luz, per la qual cosa s'ha cancel·lat la presentació del seu llibre 'De Cayetana a Cayetano', prevista per al pròxim dilluns 23 de setembre en un hotel de la capital madrilenya.

“Tothom va trobar que els futuristes eren molt pesats”: només algú molt segur de si mateix o que té el privilegi d’assistir al naixement d’un moviment artístic pot dir una frase així. L’escriptora i col·leccionista d’art nord-americana Gertrude Stein (Allegheny, 1874 - París, 1946) complia les dues condicions, i per això podia escriure frases com aquesta sobre els joves pintors i poetes que visitaven cada dissabte la seva casa saló del número 27 del carrer de Fleurus de París: uns joves morts de gana i molt ambiciosos que responien a noms com Pablo Picasso, Henri Matisse, Juan Gris, Georges Braque o Guillaume Apollinaire. La història de la importància de Gertrude Stein en la revolució artística de principis del segle XX a París ja està més que escrita, però sempre val la pena llegir-la explicada directament per ella... encara que es faci passar per la seva parella de tota la vida, Alice B. Toklas.

Del llibre de memòries de l'ex primera dama dels EUA Michelle Obama, 'Becoming', ja se n'han venut gairebé 10 milions de còpies, segons ha fet públic l'editorial Penguin Random House. Llançada al novembre, aquesta autobiografia es va convertir en un èxit de vendes des del període de prereserva a Amazon. De fet, la primera jornada en aquesta web se'n van encarregar 750.000 exemplars.

El cineasta Ventura Pons (Barcelona, 1945) va publicar 'Els meus (i els altres)' a l'editorial Proa, el primer llibre de memòries, l'any 2010. Després d'aquest període, durant el qual ha hagut de passar per alguns capítols durs com ara dos vessaments cerebrals per un accident en bicicleta; la salvació a l'últim minut dels Cinemes Texas, a punt de convertir-se en un supermercat –amb una estratègia d'entrades a 3 euros entre setmana–, i l'estrena de quatre pel·lícules, el director encara té moltes coses a dir.

Pocs dies després de celebrar el seu 55è aniversari, Michelle Obama pot afirmar que ha sigut l'autora del llibre més venut a Amazon durant 48 dies seguits. Un podi que ha arribat a superar la fita que el 2012 va marcar el llibre 'Cinquanta ombres d'en Grey', d'E.L. James.

L'expresident de la Diputació de Castelló i del Partit Popular a la província Carlos Fabra presentarà divendres que ve a la capital de la Plana la seva autobiografia, 'Fabra: i ara què?', escrita juntament amb el periodista Jesús Montesinos i en què el dirigent conservador confessa que el PP li fa "pena" perquè ha perdut la seva capacitat d'il·lusionar.

Vint-i-cinc anys després torna El vas de plata (ed. Tusquets), el retorn novel·lat d’Antoni Marí als records d’infantesa d’un nen i un adolescent que desperta al món a través dels amics, les lectures, la família. Com escriu August Rafanell a l’epíleg, “sembla que en aquests relats tot conspiri en favor de la senzillesa” i que ho faci a remolc d’una “rara bellesa” que costa de definir -potser melancòlica?-, però que certament captiva el lector. El llibre crea una atmosfera de proximitat, de densitat sentimental i moral, de lentitud, com si poguéssim acaronar la soledat o l’astorament dels protagonistes, com si els acompanyéssim de bracet cap a la descoberta de la vida.

S’ha d’agrair el titànic esforç del periodista John Carlin per acostar-nos, amb una innegable bona voluntat, la societat de l’apartheid sud-africà de mitjans del segle XX. Però El factor humà, indiscutible bestseller del 2008, tenia fissures insalvables, començant per l’esperit totalment acrític de l’escriptor cap a la figura de Nelson Mandela, descrit com una semidivinitat pràcticament infal·lible, i seguint pel fet de no haver viscut en primera persona el menyspreu, la injustícia i la bogeria irracional de l’apartheid. Ser un home europeu blanc de classe mitjana no t’hauria de desautoritzar per parlar-ne, sobretot amb els magnífics testimonis i reportatges amb els quals comptava Carlin, però quan llegeixes el relat dels fets descrit per una persona negra que va créixer, i patir, en aquest ambient de violència incontrolada no pots deixar de mirar de reüll, i amb certa condescendència, aquella novel·la. I aquí és on entren Trevor Noah i la seva autobiografia: Prohibido nacer.

Maksim Gorki (1868-1936), etern candidat al premi Nobel de literatura i un dels escriptors russos més traduïts arreu del món, en realitat es deia Aleksei Peixkov. El seu pseudònim és un homenatge al pare, Maksim Peixkov, que va morir quan el fill era petit, i alhora una definició del seu propi tarannà: en rus, gorki vol dir amarg.

Bruce Dickinson, cantant d'Iron Maiden, ha decidit fer un repàs de tota la seva vida i publicar la primera autobiografia, titulada 'What does this button do?'. Les memòries del músic arribaran a les llibreries el 19 d'octubre a través de l'editorial britànica Harper Non Fiction.

Des que vaig llegir les primeres pàgines de l’autobiografia en sis volums de Karl Ove Knausgård, em pregunto si m’hauria de sorprendre obrir un dia el diari i trobar-hi una notícia que explica que l’escriptor noruec s’ha suïcidat. Ho penso perquè Knausgård em va fer entendre de seguida que trobar el sentit de les coses era una lluita esgotadora, una resistència que ell només podia combatre escrivint i que, tot i sortir-se’n molt bé, no l’acabava de satisfer mai. Hi ha una anècdota on explica que la felicitat és banal, però el que la segueix -el sentit- no ho és gens. I explicava que, quan ell mirava un quadre bonic, plorava però en canvi quan mirava els seus fills no. Els estimava moltíssim, però el sentit que produïen no era suficient per omplir tota una vida. Almenys no la seva. Jo creia que donant-li espai i pàgines per explicar-se podria entendre’l millor i saber si m’havia de sorprendre o no amb el seu possible suïcidi. Havent llegit Dies de pluja, el cinquè volum del projecte, encara no ho puc respondre.

Quina passada poder ser alguna cosa diferent del que la gent s'espera de tu. Marc Martínez té aquesta capacitat. És actor. També és director. Li agrada escriure. Textos sense puntuació. I cançons. Les acumula a cabassos. Va ser un noi de barri, d'un barri, el Raval, on ja no viu i que ha vist canviar fins al punt de no reconèixer-lo. "La gentrificació", diu, i recorda casos vergonyosos de mòbing immobiliari en què les rates tenen un paper destacat. Ara tornarà sovint als carrers del vell X. Durant dos mesos, cada dimarts el podeu trobar cara a cara, gairebé a tocar dels dits, al Teatre del Raval, convertit un cop més, ara més que mai, en l'escenari de la seva vida.

Aquest dilluns, l'auditori 1899 del Barça ha acollit la presentació del llibre 'Johan Cruyff. 14, l'autobiografia'. En aquest acte hi ha acudit el fill de l'holandès, Jordi Cruyff, amb qui l'ARA ha pogut conversar.