El govern francès ha estat censurat per una majoria de diputats a l'Assemblea Nacional de França. El primer ministre, Michel Barnier, havia estat proposat per Emmanuel Macron i votat per l’Assemblea a inicis de setembre. El govern ha durat tres mesos exactes, el més breu de la V República, i és la primera vegada des de 1962 que un govern és cessat així. La majoria de 331 vots que ha censurat el govern de Barnier la formen diputats d’ambdós extrems de l’arc parlamentari: l’extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen i els seus aliats; i l’extrema esquerra de França Insubmisa i els seus aliats. No és possible tornar a fer eleccions legislatives fins a l’estiu, i ara França tindrà, potser, un govern encara més dèbil fins a noves eleccions.

Els fans de l’Eurocopa ho van patir aquest mes de juliol: viatjar en tren per Alemanya vol dir topar-se amb retards i problemes tècnics constants. Molts se’n feien creus, però van constatar que, a conseqüència d'una xarxa ferroviària envellida, l’eficàcia que històricament s’associava amb la Deutsche Bahn (la companyia estatal de ferrocarrils) s’ha esvaït. L’any 2023 un de cada tres trens de llarga distància va sortir amb retard i hi ha consens en la urgència d’invertir en la renovació d’aquesta infraestructura clau. Ara bé, ni tan sols dins dels socis de la coalició del govern es posen d’acord sobre d’on han de sortir els diners. 

La tercera dècada del segle XXI és fins ara un període de forta expansió del deute públic i del paper de l’estat en les economies avançades. La greu crisi de salut pública causada per la pandèmia va disparar la despesa el 2020 i 2021. Després, l’esclat de la guerra d'Ucraïna i les turbulències als mercats energètics i agraris han prolongat un període excepcional d’intervencionisme econòmic. Serà l’any 2024 l’inici d’una fase de restabliment de l’equilibri de les finances públiques? En el cas dels països de la zona euro, l’aprovació de les noves regles fiscals per als països membres així sembla indicar-ho. Tanmateix, els enfrontaments polítics seran severs, perquè en el si de la unió econòmica i monetària conviuen dues cultures antagòniques de les finances públiques. Xoquen els països coneguts com a frugals i els que, de manera simètrica, podríem qualificar de malgastadors.

L'exministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble ha mort als 81 anys d'edat, segons ha informat aquest dimecres la seva família a l'agència de notícies DPA. Schäuble va ser una de les figures més conegudes –i temudes– del govern de la conservadora Angela Merkel, tot i que el seu últim càrrec públic va ser el de president del Bundestag, la cambra baixa del Parlament del país, on va estar entre el 2017 i el 2021.

Quan tot just estàvem començant a recuperar-nos dels efectes de la crisi financera del 2008, va aparèixer la pandèmia i va esclatar la guerra provocada per la invasió russa a Ucraïna. Els dos problemes es van afegir a altres fenòmens importants que ja vivíem, de tipus ecològic (canvi climàtic), socioeconòmic (desigualtats i més pobresa) i tecnològic (digitalització). La suma de tot això va suposar un gran repte per a tot el planeta, i aquí Europa va fer que la UE reaccionés amb un conjunt de grans programes d’ajuda que mai havíem vist abans. Entre ells vull destacar ara els fons Next Generation EU, que va suposar posar a disposició dels estats membres més de 800.000 milions d’euros. Em va semblar molt bé tant per l'oportunitat com pel seu volum, però el que em va satisfer més va ser que fos un ajut per promoure actuacions que tinguessin per objectiu les necessitats de la generació següent a l’actual. Jo estava, i estic, preocupat pel que pot passar els propers anys perquè intueixo quines poden ser les persones que més ho patiran: joves, adolescents i infants; és a dir, la “propera generació”. 

Les polítiques d'austeritat incrementen el vot a partits antisistema d'esquerres, però sobretot als de dretes, segons l'article acadèmic The Political Costs of Austerity (Els costos polítics de l'austeritat). De mitjana, si en una regió europea les administracions apliquen una retallada de la despesa pública de l'1%, el percentatge de vot a partits extremistes –tant de dretes com d'esquerres– puja tres punts percentuals.

L'austeritat pressupostària, dogma intocable durant dècades entre la classe política alemanya, ara és font de problemes per al govern alemany. L'executiu del canceller Olaf Scholz, una coalició de tres partits –el Socialdemòcrata, el liberal FDP i els verds– s'ha vist obligat aprovar retallades pressupostàries de cara al 2024 per tal de complir el mandat constitucional que l'obliga a contenir la despesa pública.

Europa es prepara per tornar a les polítiques d'austeritat. La màniga ampla postcovid, que s'ha allargat amb la guerra d'Ucraïna, quedarà abolida abans de finals d'any. El 2024 tornarem a la disciplina que defensen sobretot Alemanya i el nord d'Europa. No es tornarà a la duresa amb què es va afrontar la crisi financera del 2008, però s'ha acabat la flexibilitat que ha permès anar incrementant el dèficit i el deute públics dels estats. Espanya serà dels més afectats: és un dels membres de la Unió Europa amb pitjor xifra. En concret, el seu deute se situa actualment en el 107,5% del PIB. A partir de l'any que ve caldrà anar eixugant aquest excés i, alhora, controlant el dèficit anual. S'han acabat, doncs, les vaques grasses expansives. El keynesianisme d'aquests darrers anys arriba a la fi. Estem a les portes d'un canvi de rasant rellevant que tindrà conseqüències en l'actuació de les administracions a través dels pressupostos. Els ciutadans, doncs, també ho acabarem notant.

El nou govern d’esquerres espanyol acaba de ser investit enmig d’un panorama d’inestabilitat i incertesa a Europa i al món, fet que pot reduir dràsticament la seva capacitat d’actuació.

És conegut què signifiquen termes com infanticidi (matar infants) o parricidi (matar familiars directes). Tanmateix, el diccionari de l’IEC no té entrada per a austericidi, que s’ha significat com l’austeritat mata. Per analogia, però, fora més pertinent significar-ho com a matar l’austeritat. 

L'any 2008, els europeus van guanyar, en conjunt, un 10% més que els nord-americans. El 2022, els nord-americans van guanyar un 26% més que els europeus. Aquesta setmana, el Wall Street Journal ha confirmat que els europeus s'estan empobrint no només col·lectivament sinó també privadament. Aquest formidable canvi es deu al nivell sense precedents d'austeritat que els governs europeus han infligit a les seves economies després de la crisi financera global del 2008.

Els Estats Units tenen molt a aprendre dels èxits polítics d’Europa, sobretot en matèria de salut pública. Les nacions europees riques ofereixen una cobertura sanitària universal, i ho fan gastant molts menys diners que nosaltres, tot i que el nostre sistema deixa milions de persones sense assegurança mèdica. I tot indica que, en general, la qualitat de l’atenció és molt bona; per exemple, els francesos tenen de mitjana una expectativa de vida quatre anys superior a la dels nord-americans.

Alemanya amb un dèficit del 7% del seu PIB, França amb un 9,9% i Espanya amb un 10,1%. Així preveu la Comissió Europea que acabin el 2020 les finances d’aquests tres països. Unes xifres impensables abans de la pandèmia, quan després d’anys de disciplina fiscal i retallades ja no quedava cap país europeu amb un dèficit públic superior al 3%. Va ser la mateixa Comissió Europea la que va donar màniga ampla als governs per gastar davant una crisi sense precedents, suspenent les normes del Pacte d’Estabilitat. Però ni el coronavirus ha esvaït l’eco de l’austeritat europea. Els ministres de Finances europeus i els funcionaris de la Comissió ja discuteixen si seria bo tornar a posar límits al dèficit i al deute el 2022.

"Reformes estructurals". El mantra de l'anterior crisi ha tornat, però aquest cop amb matisos i conjugat en futur. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ha demanat al govern espanyol i al Congrés un programa urgent de reforma econòmica, tot i que ha deixat clar que caldrà oblidar la rebaixa del deute i el dèficit fins que l'economia no estigui un altre cop en creixement.

“Cal deixar-se d’eurobons o coronabons. Alemanya s’hi oposarà. Això és inassumible! El que cal és que el Banc Central Europeu faci la seva feina ja, que financi els països per evitar el caos i el risc de destrucció de l’eurozona”. Qui diu aquestes paraules en una conversa amb l’ARA és Heiner Flassbeck. Flassbeck (1950, Birkenfeld, Alemanya) és economista i va ser secretari d’estat al ministeri de Finances alemany el 1998 i conseller de l’aleshores ministre de Finances, Oskar Lafontaine. Més tard va estar a Ginebra durant anys com a economista en cap de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD).

Els falcons de l’austeritat li han vist les orelles al llop de la recessió. A més, els estats, encara forçats a retallar per evitar sotracs a l’eurozona, també exigeixen que, per la mateixa força major, s’obligui els que poden a gratar-se la butxaca per empènyer l’economia. En plena crisi, la UE va aprovar amb excepcional celeritat les normes d’estabilitat (els límits de dèficit i deute públic) en què es basen les retallades orquestrades des de Brussel·les. Ara l’economia torna a flaquejar i aquestes normes continuen vigents. Països endeutats com Itàlia i Espanya han de continuar retallant, però no hi ha regles que obliguin els països amb marge fiscal com Alemanya i Holanda a gastar, com recomanen Brussel·les i el Banc Central Europeu. Germànics i holandesos s’hi havien resistit fins ara en pro de l’austeritat, però l’evidència de l’alentiment els ha fet canviar de mentalitat. Holanda ha aprovat aquesta setmana un pressupost amb què vol invertir tot el seu superàvit i Alemanya ha anunciat l’esperat programa d’inversió verda, amb 54.000 milions.

Els estudiants han decidit plantar cara a Jair Bolsonaro i expressar, de manera contundent, el malestar creat per les retallades en un 30% de les despeses de les universitats federals. Des de la democratització del Brasil el 1985 mai un president havia sigut objecte, de manera tan prematura, d’unes manifestacions que han sorprès per la capacitat de mobilització i la capil·laritat en un país de dimensions continentals.

El transport públic a Atenes ha quedat totalment paralitzat aquest dilluns en la vaga general contra l'últim paquet de reformes pactades entre el govern d'Alexis Tsipras i els creditors internacionals. En les manifestacions a la plaça Sintagma hi ha hagut enfrontaments amb la policia, que ha llançat gasos lacrimògens. A la tarda el trànsit aeri quedarà interromput durant tes hores per l'aturada parcial dels controladors. Les protestes han de continuar fins a la nit. El parlament votarà una llei de més de 400 articles i 600 pàgines que els diputats amb prou feines han tingut una setmana per estudiar. Entre les mesures d'"emergència" es preveu limitar el dret de vaga i un sistema electrònic per accelerar les execucions d'hipoteques i altres deutes. Tsipras al·lega que cal fer un últim esforç perquè Grècia pugui sortir de la intervenció econòmica dels creditors aquest any.

Avui Antoni Bassas analitza el cansament dels ciutadans davant les pròximes eleccions espanyoles, amb els vells partits espanyols lluitant per conquistar el poder i els nous lluitant per conquerir-lo.

Manifestacions de pensionistes, carreteres tallades pels tractors dels agricultors, vaixells bloquejats als ports en vaga, pescadors en peu de guerra... el vot de confiança que els grecs van donar a Alexis Tsipras, tot just fa un any, sembla esgotat. “Si els polítics d’aquest país ens continuen empenyent a l’abisme, si volen deshumanitzar-nos més, anirem a Atenes i ho cremarem tot”, declarava a la televisió Dimitris Vergos, un productor de blat de moro del nord del país. La setmana passada la policia va llançar gasos lacrimògens contra els manifestants que bloquejaven el ministre d’Agricultura, Evangelos Apostolou, en un edifici de la ciutat de Komotini. Tsipras afronta un dels hiverns més calents viscuts per Grècia en aquests turbulents anys de la seva història i per això diumenge prometia dialogar amb els agricultors i altres col·lectius sobre la imminent reforma de les pensions, en el discurs del seu primer any al càrrec.