"Quin és el millor record que tens relacionat amb la música, i quin record t'agradaria oblidar?". Aquesta pregunta doble s'ha repetit en la majoria de les entrevistes amb músics (i gent vinculada amb la música) que s'han publicat a l'ARA sobretot en l'últim any i mig. Les respostes a vegades tenen a veure amb vivències professionals, però també n'hi ha que remenen records molt íntims i familiars. En aquest primer recull hi apleguem una selecció de les respostes sobre els millors records. En parlen Roger Mas, Julieta, The Tyets, Maria Hein, Raquel García-Tomás, Pau Vallvé, Mazoni...

Han seguit el concert hipnotitzats i sense adonar-se que el cos anava cedint a les cançons de Dipotria, el doble disc de Pau Riba que s’ha homenatjat al Teatre Grec aquest dimarts amb totes les entrades venudes. Primer han estat els ulls que, coordinats, s’han anat obrint com una flor. Després, els petits i descontrolats moviments d’aprovació del cap, que han passat a les espatlles i han contagiat els braços. La parella expulsava l’energia per les mans i passava a surar per l’aire. Primer s’ha aixecat ella i, mig segon després, ho ha fet ell. Ha estat a la part final del concert. A l’escenari ja feia estona que ballaven, però al públic li ha costat arrencar.

Oques Grasses, Rita Payés, Albert Guinovart i Roger Mas i la Cobla Sant Jordi són alguns dels noms reconeguts en la sisena edició dels Premis Alícia, celebrada aquest dijous a la sala 2 de L'Auditori de Barcelona. L'Acadèmia Catalana de la Música ha reconegut onze artistes i projectes en una gala que ha reivindicat el talent català i que ha estat conduïda per la cupletista Glòria Ribera. L'acte, que també s'ha transmès en directe per la plataforma 3Cat, ha comptat amb la participació de personalitats com Joan Albert Amargós, Carme Canela, Judit Neddermann i Llum, entre d’altres.

Els Amics de les Arts han triat la Casa Batlló per atendre la premsa. "És un patrimoni català, però costa veure-hi gent catalana. A vegades ens costa valorar el nostre patrimoni", diu Ferran Piqué, un dels tres components del grup juntament amb Dani Alegret i Joan Enric Barceló. La trobada és a propòsit de 20 anys d'Amics (Pistatxo Records, 2025), un disc en què remenen el cançoner propi amb una vintena de col·laboracions amb bandes i artistes tan diversos com Tomeu Penya, The Tyets, Lluís Gavaldà, Judit Neddermann i Roger Mas. La celebració inclou també quatre concerts especials: el 25 de juny al Poble Espanyol de Barcelona (entrades exhaurides), el 30 d'agost a Sueca, el 19 de setembre al Trui Teatre de Palma i el 10 d'octubre a la Sala Prat del Roure d'Escaldes Engordany (Andorra).

Al desembre vaig suggerir-los que si volien explicar aquest país a algú que el volgués entendre el convidessin a sentir Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi al Palau de la Música, al febrer. El concert es va celebrar ahir, amb ple fins a l’última fila de dalt de tot de l’amfiteatre, i va acabar amb festa grossa complaguda entre els espectadors i els artistes. Però aquest article no pretén fer la crítica de l’actuació, entre altres raons perquè continua valent el mateix l’excel·lent regust que Mas i la cobla van deixar-nos fa un parell de mesos a Porrera, sinó que vol tornar a la idea d’entendre un país a través de l’obra d’un artista.

Roger Mas és mediterrani de mena, sobretot quan s'allita amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Per això té tot el sentit que sigui un dels noms destacats del Festival Tradicionàrius que se celebrarà del 10 de gener a l'11 d'abril, amb el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) de Barcelona com a seu principal. Roger Mas i la cobla actuaran l'11 de febrer al Palau de la Música; serà la presentació barcelonina del segon àlbum conjunt, triat per l'ARA com a millor disc del 2024. Al llarg de tres mesos, hi haurà concerts d'artistes com Joana Dark, La Maria, Arturo Gaya, Germà Negre, Rusó Sala, La Baula, Brunzit, Urbàlia Rurana i Maria Mazzotta, entre d'altres.

Ha estat un any de gires que facturen més enllà de la lògica i d’ambicions narcisistes que generen més debat psicològic que gaudi musical. Afortunadament, no hi han faltat prodigis artístics de tota mena: de joves amb ganes de compartir noves formes d’expressió musicals a no tan joves encara amb moltes coses a dir i que les estan dient amb criteri i personalitat. Així ha sonat el millor del 2024 segons l’ARA. La selecció és de 20 discos, però en podrien ser més, perquè aquest any també han publicat molt bons treballs artistes i grups com Alcalá Norte, Amyl and the Sniffers, Clairo, Kim Gordon, Oques Grasses, Ferran Palau, Rita Payés, Joana Serrat, Thy Catafalque i Tiger Menja Zebra, entre d'altres.

Amb un impecable vestit blau llampant i calçat amb unes espardenyes de set vetes, surt a l’escenari Roger Mas, el cantant de la veu de vellut greu, l’artista dels somnis amb els peus a terra. Li cauen de les butxaques, madures de més de dues dècades de música, la festa, la transcendència i un indissimulat orgull per les arrels de l’avi concertista i el país dels desconcerts.

Quin privilegi poder compartir època amb Roger Mas. I quina gran idea que va tenir el cantautor de Solsona quan, ja fa més de dotze anys, va decidir entregar-se a la còpula artística amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. El primer fruit saborós va ser un disc de portada negra (i lletres blanques) on, a més de remenar temes propis amb sonoritat de cobla, afegia versions d’altres tradicions com L’aigle noir, de la francesa Barbara, i la copla espanyola La bien pagá, perquè també es tractava de “mirar el món des d’aquesta sonoritat nostra i des d’aquestes espardenyes”. Així ho va recordar divendres al Kursaal de Manresa en la presentació en directe del segon volum (de portada blanca i lletres negres) d’aquesta aventura prodigiosa.

Ho ha tornat a fer. Roger Mas (Solsona, 1975) continua donant la raó a qui el considera un dels grans de la cançó catalana. Després del magnífic disc Totes les flors (2021), síntesi pletòrica d'aptituds artístiques, publica aquest divendres Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Vol. 2 (Satélite K, 2024), segon volum d'aquella inoblidable incursió en el so de cobla del 2012. La presentació oficial serà l'11 d'octubre a la Fira Mediterrània de Manresa i el 12 a l'Auditori de Girona. Abans en parla amb l'ARA, del disc i de la cara menys amable d'un ofici que defensa des de fa més de 25 anys.

Tot el que no és centre és perifèria, però no totes les perifèries reben el mateix tractament. Hi ha comarques sovint oblidades per les programacions culturals, fins i tot a l’estiu, que és quan els festivals musicals apareixen com un miratge i, moltes vegades, desapareixen sense deixar cap empremta. Precisament per "relligar la geografia perifèrica" amb la creació artística dels Països Catalans que no ocupa el mainstream va néixer Perifèria Cultural, un cicle codirigit per Marçal Girbau i Estel Solé. La idea és reivindicar els marges, contribuir a teixir complicitats culturals i escampar-les pel país, de l’Urgell a l’Alt Empordà, del Pallars Sobirà al Vallès Oriental, de la Vall d’Aran al Lluçanès.

Mentre el seu estimat Barça es jugava les garrofes europees contra el Porto, Joan Isaac celebrava 50 anys d'ofici amb un recital musicalment de primera, emocionalment de Champions i al final també amb un rampell polític quan el cantautor d'Esplugues va tancar la nit amb A qui correspongui. "Què n'heu fet, d’aquell diumenge / d’aquell any dos mil disset. / Ja no us crec, no me’n refio, / deixeu-nos pas a la gent!", va esclatar amb ràbia contra la gestió posterior a l'1 d'Octubre en aquesta cançó del disc Tinc una casa al mar (2023). En sentir la lletra bona part del públic va correspondre cridant "independència" amb la mateixa rotunditat amb què abans havia ovacionat "la bandera negra al cor" a propòsit de Salvador Puig Antich a A Margalida, tant en la versió coral del Cor Arc com en la interpretació amb el pianista Antoni-Olaf Sabater.

Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1952) s’acosta amb la calidesa habitual. Fa una abraçada i dos petons. Esbufega i allibera les paraules: “Estic acollonit perdut!” Ho diu somrient, segurament per treure ferro a la responsabilitat que sent davant el concert que oferirà el dimarts 28 de novembre al Palau de la Música (21 h), punt culminant d’un any dedicat a celebrar “50 anys de cançons i 70 de vida”. S’entén el vertigen de contemplar mig segle de feina. “Serà una festa perquè estaré envoltat d’artistes que anava a veure quan era jove. I ara, tenir-los cantant cançons meves, compartint escenari amb ells...”, diu omplint de sentiment els punts suspensius.

La relació entre músics i poetes ve de temps immemorials, amb èpoques de baixa intensitat i altres d'explosió, que a Catalunya es va viure amb força als anys 60 i 70 gràcies a la Nova Cançó. Es van establir relacions molt fructíferes, com la d'Ovidi Montllor amb Vicent Andrés Estellés, la de Raimon amb Salvador Espriu o la de Lluís Llach amb Miquel Martí i Pol, entre d'altres. Els músics i cantautors d'ara han estat acusats de menystenir els poetes, fins i tot de no fer-ne cas. Però la realitat és una altra: la poesia continua molt present a la música.

El nou festival que impulsa el Cruïlla, el Ressons Penedès, ha presentat aquest divendres la programació de la primera edició, que tindrà lloc del 28 al 30 d'abril en una vintena de cellers i espais patrimonials de l'Alt Penedès. "Volem posicionar aquest territori al centre del mapa de festivals català i potenciar-lo com a destinació enoturística i gastronòmica", ha assegurat Xavier Lluch, president del Consell Comarcal de l'Alt Penedès.

La publicació de VerdSions, el disc que ha fet VerdCel amb adaptacions de cançons de R.E.M., Los Planetas i Dominique A, entre d'altres, és un bon motiu per estirar el fil de les versions amb la lletra traduïda al català. En temps d'Els Setze Jutges i la Nova Cançó va ser una pràctica habitual portar a la llengua catalana cançoners d'altres llengües, sobretot del francès. L'EP Espinàs canta Brassens (1962) n'és un exemple paradigmàtic. De fet, Georges Brassens ha sigut uns dels cantautors francesos que més recorregut han tingut en català gràcies a Miquel Pujadó. Als anys 60, mentre uns passaven la set amb la chanson, d'altres abeuraven en la inesgotable font de la cançó nord-americana: Jaume Picas va ser el mèdium imprescindible entre el jazz i els estàndards i la veu de Núria Feliu. Més de mig segle després, Víctor Bocanegra, àlies musical del poeta Víctor Obiols, va publicar el disc Poesies de Broadway (2019), una magnífica col·lecció d'adaptacions al català de clàssics del Gran Cançoner Americà que ha alimentat el jazz, el teatre musical i el repertori de crooners com Frank Sinatra.

"Me'n recordaré tota la vida", va dir Roger Mas cap al final del concert de dimarts al Teatre Grec de Barcelona. I, com ell, segurament també tot el públic que havia esperat sota la pluja que el cel concedís una treva. En un escenari descobert com el del Grec, l'aigua és un risc per als músics (i per als instruments), i la cosa feia mala pinta. Finalment, tres quarts d'hora després de l'horari previst, va poder començar el que va ser no només un espectacle memorable, sinó sobretot extraordinari, conjunció de poètica tel·lúrica i celestial i d'excel·lència i diversitat musical. "Són músics molt bons, hòstia!", va exclamar Mas abans d'interpretar Les tres germanes. Era la seva manera d'agrair poder sentir-se tan afortunat per haver tingut còmplices com tots els que l'han acompanyat en les diferents etapes i discos. La majoria d'ells van participar dimarts en el concert, del maestro Luis Paniagua al Quartet Brossa, i també van respondre a la crida Núria Graham, David Carabén, Bikimel, Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.

Roger Mas

Una oda a Roger Mas. Això és el que ha fet el Mercat de Música Viva de Vic posant l’escenari de l’Atlàntida al servei del cantautor de Solsona perquè hi estreni totes les cançons de Totes les flors (Satélite K), i en el mateix ordre que en el disc. Pocs artistes catalans tenen una trajectòria tan sòlida, i encara són menys els que eviten arrepenjar-se en les glòries del passat. Roger Mas podria fer-ho, viure de l’aplaudiment en gires que remenin sempre el mateix repertori, però s’estima més regalar un disc nou que és una altra pedra preciosa en l’enfilall de joies que crea des de fa 25 anys. No hi ha obra menor en aquesta història; de fet, Totes les flors és una de les grans, i la més vitalista de totes, perquè fins i tot allà on toca la mort ho fa amb humor.