Soc conscient de la insensatesa que és voler parlar d’intel·ligència artificial just la setmana del Mobile World Congress, l’any en què la IA hi és el principal centre d’interès. I més si és per dir que una de les millors coses que a hores d’ara ens aporta és que no només obliga a precisar millor el seu abast i límits, sinó sobretot a considerar què la diferencia de la intel·ligència humana. O dit sense tant d’autobombo, quina és la veritable especificitat de la condició humana. Fa uns dies, a Substrack, Ignasi Llorente sostenia, amb molta raó, que la IA necessita més filòsofs i menys informàtics. És una bona manera de plantejar-ho. Llorente ho escrivia arran de la notícia que Google busca filòsofs per incorporar-los als seus equips d’IA, i que no els hi vol pas per fer bonic.

Deia Pablo Picasso que “la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”. Quan tenim un moment d’inspiració, notem un impuls creatiu que creix dins nostre. Ens permet imaginar les coses més espectaculars i, sovint, ens fa sentir plaer. Però, què és exactament la inspiració en termes neurobiològics? Per què de vegades una idea ens arriba de sobte, com una guspira, i altres vegades sembla impossible fer-la aparèixer?

Heston Blumenthal (High Wycombe, 1966) és un dels grans cuiners del Regne Unit i del món. Allí és tan famós com Jamie Oliver o Gordon Ramsay gràcies també a les seves aparicions a la televisió i els seus llibres. Ha estat un dels xefs més influents des del seu restaurant The Fat Duck. Va desenvolupar la cuina multisensorial i li va valdre ser el restaurant número 1 del món el 2005. La reina Elisabet II el va distingir amb l'Orde de l'Imperi Britànic i ahir va ser reconegut al congrés San Sebastián Gastronomika arran de la seva contribució a la cuina. Recentment, s'ha valgut de la seva fama per parlar obertament de salut mental, ja que li han diagnosticat un trastorn bipolar, a més del trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat que ja sabia que tenia.

Escriu Plini que Aristòmac "es meravellava tant en contemplar la conducta de les abelles, que per espai de cinquanta-vuit anys no va fer res més que observar-les". Hi ha autèntics atletes de l’atenció, capaços de blindar-se contra qualsevol distracció, però l’estat de flow (la focalització intensiva de la ment descrita pel psicòleg Mihály Csíkszentmihályi) és avui més fàcil de trobar al gimnàs que a les aules. La cultura del treball, criticada a l’escola, troba un còmode refugi als fitness. Els nostres alumnes sospiten que l’esforç és una variable sense conseqüències acadèmiques i es mostren més interessats per acabar aviat la feina que per acabar-la de manera impecable. Han rebaixat les expectatives sobre ells mateixos perquè els professors hem rebaixat les expectatives sobre la classe. La nostra mirada, rutinàriament complaent, accepta amb benevolència el que fa l'alumne per la senzilla raó que ho fa. A mesura que l'escola es torna més permissiva és menys probable que l'alumne enfronti reptes exigents. El que demanen a l’entrenador l'hi neguem al mestre.

A uns ens agrada fer la compra cada dia al mercat, deixar-nos aconsellar per la fruitera o el carnisser, permetre que els productes frescos decideixin el nostre menú diari, decidir-nos pel que més agrada a la nostra dona o als nostres nets, cuinar amb afecte i, si hi ha temps, sense presses, amb delectació, inundant la casa d'aromes del xup-xup, tastar el guisat i, fins i tot, veure'ns forçats a improvisar, aprendre dels nostres encerts i caure en errors nous, gaudir veient menjar els nostres… No em negaran que hi tenim dret.

Lab Creative Studio, una agència creativa que el 2024 es va establir al Poblenou, impulsa una nova iniciativa: el Vermut Club, un punt de trobada per compartir experiències, generar sinergies i fomentar la creativitat entre professionals de diversos àmbits. L’empresa, que va néixer fa una dècada com a productora al Masnou, sempre ha apostat per la connexió i l’intercanvi d’idees. La seva fundadora, Irina González, defensa que la responsabilitat de les empreses va més enllà del seu propi àmbit d’actuació: "Les empreses no poden viure aïllades dels barris on són i la societat que les envolta". Per això, assegura que les empreses tenen la responsabilitat i l'oportunitat de "generar un impacte real i convertir-se en agent de canvi".

Un equip d’investigadors de la Universitat de Ljubljana i de la BI Norwegian Business School van portar a terme un estudi per comprovar quin efecte té amagar coneixement en les organitzacions, tant per als companys de feina de la persona que reté la informació com per a la persona mateixa. El treball, publicat sota el títol What goes around comes around: knowledge hiding, perceived motivational climate, and creativity, conclou que la reticència a compartir idees i recursos no només frena la creativitat col·lectiva, sinó que acaba repercutint negativament tant en la creativitat de qui amaga el coneixement com en el clima laboral, a causa de la desconfiança i la competitivitat que s’hi estableix. La creativitat, tal com defensen els autors, no és només un procés intrapsíquic, sinó un fenomen amb una forta dimensió interpersonal: la generació d’idees innovadores és el resultat de combinar perspectives i aproximacions diverses, a les quals accedim mitjançant la interacció social i la generositat de compartir informació i coneixements.

En un món empresarial cada cop més competitiu, aquest 2025 no n'hi ha prou amb seguir les estratègies habituals; el que realment marcarà la diferència entre les persones emprenedores i les empreses que destaquin i les que no, és la creativitat i l'autenticitat dels seus líders.

Creativació. Aquest és el neologisme que l'empresari català i president de Metalquimia, Josep Lagares, proposa com a clau de l'èxit, no només en el món empresarial, sinó a la mateixa societat. Ho recull en el seu últim llibre, Time-out, en què no només explica les claus de l'èxit (o la supervivència en un moment d'emergència climàtica i recursos minvants), sinó que també crea el mètode per fer-ho. Què és la creativació? Doncs la fusió de la creativitat i la innovació.

En gairebé sis dècades de palmarès, el premi Josep Pla no s'ha cenyit únicament a recompensar novel·les o llibres de contes. L'han rebut dietaris com El vel de Maia, de Marià Manent, assajos com Josep Pla o la raó narrativa, de Josep Maria Castellet, i dietaris com Quadern venecià, d'Àlex Susanna. Fins ara, però, el guardó, que actualment està dotat amb 10.000 euros, no havia recaigut mai en cap assaig de divulgació científica. Ha estat el biòleg i col·laborador de l'ARA David Bueno i Torrens (Barcelona, 1965) qui ha tingut el mèrit de ser el primer que ho ha aconseguit gràcies a L'art de ser humans, un viatge a través de la neurociència, l'educació i les arts que vol redefinir la manera com els lectors perceben el món i es coneixen a si mateixos. El llibre "connecta ciència amb humanisme" i "convida a descobrir l'homo artisticus i creatiu que tots portem dins". "A través de les arts podem enriquir la societat: i aquí hi incloc filosofia i ciència –ha afegit l'autor a l'Hotel Palace durant el sopar de concessió del guardó–. Totes aquestes arts fan ser creatius, crítics i ens permeten fer abstracció".

Ara que es parla de PISA i l'avaluació del pensament creatiu, convé recordar que l'any 2006 Sir Ken Robinson es va fer mundialment famós defensant en una xerrada TED la bajanada que «les escoles maten la creativitat». Si això fos cert, la creativitat només podria existir en una societat sense escoles, però aquest supòsit no compta amb gaire evidència a favor. El que sí que és evident és la monumental manca de creativitat de Sir Robinson, que no feia més que repetir fil per randa allò que als anys 50 del segle passat havia sostingut el psicòleg Paul Guilford, en una conferència titulada «Creativity».

Finals de juny, la temuda època en què tothom comença a preguntar: "I què fas, per vacances?". Per a alguna gent, això és l'equivalent a preguntar on vas de viatge. Canvi climàtic i turistificació a banda, avui m'agradaria defensar les bondats d'una resposta com: "No gaire cosa, descansar i avorrir-me".

La creativitat ha estat considerada tradicionalment com una habilitat exclusiva de les persones. Però hi ha altres animals, com ara primats i fins i tot alguns ocells com els corbs, que també són capaços d’utilitzar elements naturals i modificar-los lleugerament per utilitzar-los com a eines: pals per agafar insectes o pedres per trencar nous, per exemple.

L'any passat vaig guanyar una beca d'escriptura. Me la van concedir al juny i al gener havia de justificar-la, amb l'entrega de l'obra acabada. A la feina estic acostumada a treballar amb dates límit en la presentació de projectes, i sempre m'ajuden a deixar de procrastinar, focalitzar-me en la tasca i prendre decisions. Però l'experiència de tenir una data límit inamovible en l'entrega d'un projecte creatiu em va produir l'efecte contrari. Com més s'acostava la data, menys capaç era de concentrar-me en el desenvolupament de la trama i més angoixada estava per aquest bloqueig. En circumstàncies normals, quan se m'acudeix una idea per fer un relat, sempre sé com comença i com acaba. El nus, en canvi, està envoltat de boira i començo a escriure a cegues, vivint la situació amb el/la protagonista, sense gaires pistes del que passarà. Sovint torno a començar des de zero, perquè no m'acaba de convèncer la veu amb què m'he acostat a la narració. I així vaig fent, ara endavant, ara endarrere, fins que acabo trobant el camí definitiu que em porta a la resolució de la història. Aquesta vegada, només podia pensar que havia de fer córrer les protagonistes, però no hi havia manera de fer-les avançar. Es van quedar congelades setmanes i setmanes en la mateixa escena, i la boira no es dissipava.

Una màquina que tritura preocupacions, una serp marina que s’empassa el plàstic, un patinet familiar o una bicicleta per als dies de pluja. Són idees d’infants i joves que s’han convertit en prototips reals, de la mà de l’entitat britànica Little Inventors, fundada el 2015 per l’artista i dissenyador Dominic Wilcox. Durant set anys, l’organització ha aconseguit recopilar més de 20.000 invents de nenes i nens a través del portal Littleinventors.org, idees que responen a reptes que l’entitat planteja vinculades al medi ambient, el malbaratament alimentari i el canvi climàtic. De totes elles, prop de 300 s’han convertit en objectes tangibles gràcies a la col·laboració de l’entitat amb artistes i fabricants locals. El cap de setmana passat Dominic Wilcox va ser a Barcelona com a convidat destacat al festival Fixing the Future 2022, organitzat per Abacus i la plataforma educativa Habilis.cat. Durant la seva intervenció, l’artista i dissenyador va destacar la importància de potenciar la creativitat dels infants si volem treballar per un món millor. El Criatures hi va poder parlar:

Poques vegades he tingut una opinió tan clara sobre un personatge cinematogràfic com en el cas de Miranda Priestly, l’exigent directora d’una revista de moda que surt a El diable es vesteix de Prada: crec que ella és l’autèntica heroïna de la pel·lícula. No és una heroïna fàcil, esclar, ni tampoc gaire simpàtica, però sí que és digna d’elogi: una esteta dura i intransigent, amb unes decisions que reverberen en l’àmbit de la cultura en el seu sentit més ampli i amb un gust idiosincràtic que pot afectar la moda a tot el món.

La creativitat és la facultat de crear o la capacitat de creació. A continuació veurem per què és important fomentar-la en els infants.

Les fugues de Bach, El Quixot i la teoria de la relativitat general, juntament amb totes les altres manifestacions de la creativitat humana, ens diferencien de la resta d’éssers vius. El calfred de llegir un vers i l’esgarrifança d’escopir pintura a la paret d’una cova fa 40.000 anys, que són el mateix, ens separen dels bacteris, però també dels nostres cosins primats. Ara un estudi ha identificat les bases genètiques d’aquesta pulsió creativa específicament humana. A més, els autors del treball, publicat a la revista Molecular Psychiatry, del grup Nature, han arribat a la conclusió que la creativitat de l’Homo sapiens va ser un dels avantatges clau que el va fer proliferar respecte als neandertals, que es van extingir fa prop de 30.000 anys.