1987. Dissabte a la tarda. La Lali i la Blanca havien quedat a casa de la Marta per emprovar-se roba i posar-se guapes: ombra aquí, ombra allà, enormes arracades triangulars, minifaldilles i espatlleres pròpies de futbol americà. Tenien una cinta BASF Chrome Super amb tota la música que més els agradava, perfectament enllaçada, on la intensitat dels temes anava pujant fins a un èxtasi absolut al final, amb Can't Take My Eyes Off You i el moment I love you, baby, and if it's quite alright I need you, baby, to warm the lonely night I love you, baby... que era just quan ballaven embogides davant del mirall del rebedor, disposades a incendiar Barcelona. 

Va encendre la cigarreta. El fum era suau i aromàtic. Després d’estar envoltat de fotògrafs, estilistes i models, a Alexey Brodovitch li agradava aquella soledat al final del dia. Tan sols un llum il·luminava la seva taula de dibuix. Sobre el taulell, la primera doble pàgina del reportatge principal: una noia esbossada obria un paraigua. Va agafar les pàgines i va anar a l’habitació del costat, on el terra estava folrat de fulls en un ordre perfecte. Va col·locar la noia del paraigua en l’únic forat buit. Molt seriós, va mirar el conjunt. Es va acostar a la finestra. A fora era fosc i nevava de valent. El filtre de la cigarreta li escalfava els dits. Alexey Brodovitch va somriure. Al 572 de Madison Avenue, a Midtown Manhattan, centenars de taxis grocs es veien com formiguetes des de la planta on hi havia la redacció de Harper’s Bazaar.

Míriam Ponsa (Manresa, 1973) és una de les figures més conegudes i rebels de l'escena de la moda catalana. La dissenyadora, amb marca pròpia des de l'any 2000, crea peces teixides amb materials de proximitat a l'antiga fàbrica de fils de seda que va inaugurar la seva besàvia l'any 1886. Des de la pandèmia, a més, i com a gest de rebuig a un model de consum acumulatiu, la marca només produeix sota demanda, posant la sostenibilitat i les causes socials en el centre de les seves creacions.

Xavi Forné va començar a dissenyar cartells dels concerts dels grups on ell mateix tocava quan encara era un adolescent. Vint anys després, aquells flyers en blanc i negre que passaven de mà en mà s'han convertit en cartells de gires internacionals per a bandes com Metallica, Depeche Mode, The Black Keys, Soundgarden o Foo Fighters, i es veuen arreu del món.

Com a dissenyadora de moda, jutges els vins per la seva etiqueta?

L’arquitecte va dir: “Cal pensar en les persones” i va dir “Hem de tenir en compte el factor humà”. Per a l’entrada de l’hospital, de l’Ajuntament, de la comissaria, del CAP, va decidir que hi hauria unes portes de vidre que convidessin a entrar, que no foragitessin. S’obririen soles, amb cèl·lula fotoelèctrica, perquè hi havia usuaris que tenien mobilitat reduïda. Avis, gent en cadira de rodes, camilles envoltades d’infermers, gent gran amb caminador... No es podia permetre que la porta s’hagués d’obrir amb una maneta, fent força, perdent uns segons preciosos.

En el tram de la Diagonal de Barcelona que va entre el Cinc d'Oros i Francesc Macià hi ha una quarantena de botigues de mobles i complements de la llar. La pionera i la que atret les altres, Pilma, acaba de fer cinquanta anys com un dels establiments que contribueixen a fer que Barcelona sigui una ciutat més singular. La primera botiga la van obrir al carrer València l'any 1974, i la de la Diagonal, el 1987. Actualment, l'empresa és una cadena de set botigues de mobles, il·luminació i maletes amb altres botigues a Madrid, on en tenen dues, i Marbella, on n'hi ha una. I tot plegat sense perdre les arrels: a l'aparador de la botiga de la Diagonal reten homenatge a Miguel Milá amb una selecció de les seves làmpares produïdes per Santa & Cole. "Pilma és una empres familiar, tota la família ens hi hem ficat i hem lluitat", afirma Ricard López, el fundador de Pilma juntament amb la seva esposa, Magda Barceló (1932-2024) en un curtmetratge documental de Poldo Pomés realitzat amb motiu de l'aniversari. De fet, el nom de Pilma ve d'unir les dues primeres síl·labes de "les dones més importants" de López: la seva mare, que es deia Pilar, i la seva dona.

Diuen que les comparacions són odioses, però sovint resulten inevitables o, fins i tot, necessàries per entendre la magnitud de les coses. Si comparem Ikea amb Vinçon, moltes persones es posaran les mans al cap o, pitjor, voldran fer-se l’harakiri abans d’admetre qualsevol compatibilitat entre les dues: “Jo, com molts de la meva generació, tenia prejudicis: no podies estar enamorat de Vinçon i comprar a Ikea”, reconeix Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives. Però aquesta idea ha canviat gràcies a l'exposició 100 objectes d’Ikea que ens hagués agradat tenir a Vinçon, dissenyada per trencar estereotips vinculats amb l'esnobisme en el món del disseny.

De petit, Josep Motas Isach dibuixava calaveres i batedores, sempre el mateix, gairebé com una obsessió. De més gran, un professor li va dir que qualsevol cosa, malgrat que sigui lletja, repetida és bonica. La calavera que tantíssimes vegades havia dibuixat el Josep és avui una de les figures més identificatives de l’estudi Bussoga, que el dissenyador comparteix amb la seva companya, Irina Grosu, a Sant Jordi Desvalls (Baix Empordà). La firma s’ha fet un nom arreu del món per haver reinventat la rajola catalana amb dissenys impregnats d’imaginació, humor, transgressió i un toc de surrealisme. El paviment hidràulic del rebedor de l’estudi d’aquests dissenyadors ja és tota una declaració d’intencions: a primer cop d’ull sembla un mosaic modernista, però una observació atenta permet descobrir que es tracta d’una composició feta a base de calaveres, que no deixa de ser una repetició –en aquest cas de rajoles amb el dibuix d’una calavera– com la que esmentava el professor a Josep Motas. La rajola repetida crea un conjunt bonic i sorprenent, i alhora resumeix l’esperit de la firma Bussoga: la suma de la tradició i la modernitat, la simbiosi entre art i disseny. 

El dissenyador Miguel Milá, que ha mort aquest dimarts als 93 anys, deixa un llegant desbordant, ple d'objectes icònics com els llums TMC, TMM i Cesta, el banc Neoromántico i la llar de foc A-14, alguns dels quals continuen al mercat després de mig segle. Milá és considerat un dels pares del disseny a l'Estat, i al mateix temps sembla que la part encara més important de la seva herència és ell mateix, la petjada que ha deixat personalment. Per adonar-se'n, n'hi havia prou amb el contacte puntual amb ell amb motiu d'alguna presentació, llegir les seves entrevistes o mirar el documental que li va dedicar Poldo Pomés l'any 2017.

No han passat ni 24 hores de l'últim examen de la selectivitat i aquest divendres ha sorgit una nova polèmica a les PAU del 2024. Després que a l'examen de literatura castellana es detectés un error en un exercici que demanava fer un comentari de text sobre un poema que no formava part del temari, ara diversos alumnes i professors han criticat que a la prova de disseny hi havia un exercici "impossible de fer".

El disseny és a tot arreu i forma part de la nostra vida. El trobem als carrers, en un edifici, en un cotxe, a la roba, als dispositius que utilitzem, en una pàgina web i un llarg etcètera. El sector del disseny està a l’alça i formar-se com a professional té un gran nombre de sortides laborals, ja que serà una de les capacitats més buscades en els pròxims anys. Si bé la tecnologia avança a passes de gegant, el factor humà continuarà sent imprescindible.

Un dels dissenyadors gràfics més importants i amb més projecció del país, pioner de la comunicació visual i el cartellisme, el dissenyador Enric Huguet (Barcelona, 1928-2024), va morir dimarts als 95 anys. Els seus icònics dissenys des dels anys 50 i 60 no només passaran a la història, sinó que ja són part de la memòria col·lectiva: la capsa de Gelocatil, la imatge de Calcium Sandoz Forte, el logotip de la casa Santiveri, el de les autopistes i els dissenys de les portades dels diccionaris Vox, per citar-ne alguns.

Històricament, el passeig de Gràcia era la passarel·la d'ostentació i gaudi habitual dels burgesos barcelonins. Més tard, amb la globalització i l'arribada de prop de 10 milions de turistes anuals a la ciutat, les botigues van transformar-se en aparadors per a les grans marques de prestigi internacional. Però tot i els antecedents i la dificultat de fer-se lloc en un món d'eslògans i logos, avui el passeig de Gràcia també hi ha espai per a les propostes de joves dissenyadors que busquen fer forat amb nous conceptes del disseny i de gestió empresarial.

Sovint és difícil separar el gra de la palla, també quan es tracta de moda. Aquesta setmana es dona el tret de sortida a la setmana de la moda de Barcelona, el 080 Barcelona Fashion, que se celebrarà des de dimarts fins divendres al Recinte Modernista de Sant Pau. Hi veurem desenes de propostes de dissenyadors catalans, d'estils ben diferents, i la gran quantitat d'idees ens poden desorientar a l'hora de saber què és tendència i què són només artificis del sector. Per afilar la mirada a un món que sovint és inconnex, l'experta de moda Eugenia López-Fonta i conductora del pòdcast sobre moda i estil de vida Kekis Korner ens guia per les tendències que veurem al 080 Barcelona i ens dona les claus per organitzar el nostre armari de cara a la nova de temporada.

El dissenyador Enric Franch va morir diumenge als 81 anys a causa d'un càncer. És considerat un referent del sector, sobretot en la museografia, però pel seu caràcter reservat era poc conegut pel gran públic. Entre les seves fites més destacades hi ha el llum de taula Calder, que va assolir repercussió internacional i que François Mitterrand tenia al seu despatx. També va fer nombrosos projectes museístics, com els del Museu de Ciència de Tenerife, el del Museu del Ferrocarril de Gijón, el del Museu de Belles Arts d'Oviedo i el del Museu del Poble d'Astúries, i va redactar el Pla Director de la Xarxa de Museus Etnogràfics d'Astúries. Així mateix, Franch va treballar en diversos projectes amb l'artista Antoni Muntadas.

El dia 13 de març d'aquest any va morir al municipi de Rivoli el dissenyador de cotxes Marcello Gandini, pare d'algunes de les creacions més mítiques de la marca Lamborghini. Nascut a Torí el dia 26 d'agost de 1938, Gandini va iniciar la seva trajectòria a l'empresa Bertone, en la qual va dissenyar un dels esportius més emblemàtics de la marca italiana: el Lamborghini Miura. Però aquest no va ser l'únic vehicle memorable que va sortir del seu llapis, ja que en aquest mateix departament de disseny (on va entrar substituint Giorgetto Guigiaro, un altre nom il·lustre de l'automòbil) va dibuixar els que més endavant serien els Lamborghini Countach, el Lancia Stratos o el Ferrari 308 GT4.

Cada vegada més persones viuen a les ciutats. I les ciutats, segons tots els estudis, incrementen el risc de patir trastorns com ansietat o depressió.

Cada cop que passo per davant de la botiga d’Ikea a la Diagonal de Barcelona tinc sentiments contradictoris. Perquè els suecs han construït un gegant globalitzat imbatible en preus que ha arraconat fabricants de mobles locals fins a la seva extinció i també deu haver obligat a plegar més d’un fuster artesà. I els que encara recordem on eren les fusteries als carrers de Gràcia i de l’Eixample, i encara sentim l’olor de la fusta i el soroll de les serres, podem certificar la progressiva defunció de l’ofici de fusters traçuts de granota blava i llapis pla a l’orella que feinejaven els tallers trepitjant serradures i eren capaços d’imaginar solucions a mida amb la garantia de la seva experiència.

En el camp del disseny, com en moltes altres disciplines artístiques, les dones no van començar a ser acceptades fins ben entrat el segle XX i, tot i això, els grans noms són encara masculins. El públic coneix i valora les obres de Philip Starck o Jasper Morrisson i aquí a casa nostra dissenyadors com Miguel Milà o André Ricard compten amb gran reconeixement popular. Però on són les dones? Per respondre a aquesta pregunta i visibilitzar i posar en valor la feina de moltes dissenyadores i creadores, el Disseny Hub de Barcelona acull des d'aquest dijous i fins al 7 de gener l'exposició Som aquí! Les dones en el disseny. 1900 - Avui, una mostra produïda pel Vitra Design Museum de Weil am Rhein (Alemanya) que el DHub s'ha encarregat d'ampliar amb tota una secció dedicada a les dissenyadores locals, encara avui les grans oblidades d'una disciplina en la qual fa anys que tenen un paper cabdal.