Als voltants de Deltebre, els camps d'arròs dibuixen un mosaic d'aigua i fang. El riu serpenteja entre canals i marges, i la llum del Delta ho inunda tot amb un reflex metàl·lic. És en un d'aquests terrenys humits on neix un arròs singular: l’únic de gra llarg i aromàtic cultivat al Delta de l'Ebre, conegut amb el nom d'Essència del Delta. El conreen, gestionen i comercialitzen les Dones Arrosseres del Delta de l'Ebre, una cooperativa formada per cinc dones que han fet de la terra la seva manera de viure. El resultat és un arròs fi, solt i versàtil –apta per a amanides, plats saltats i arrossos de festa–, però també un producte carregat de valors: respecte pel medi, arrelament, orgull de ser dones que conserven l'ofici i el sacrifici que suposa el cultiu de l'arròs. 

Avui anem a un lloc únic a Catalunya, perquè està ubicat al mig del mar. Us preguntareu què hi fem i com hi arribem. Temps al temps. Primers ens cal saber que aquí s'hi marida coneixement, ja que aprens en què consisteix això de l'aqüicultura, el privilegi de gaudir del tresor natural que és el delta de l'Ebre i, a més, pots menjar ostres, musclos i beure una copa de bones bombolles. Si hi heu estat, ja haureu endevinat que parlem del Musclarium. Aquesta estructura està situada sobre el mar, a la badia dels Alfacs, i has d’agafar una barca a Sant Carles de la Ràpita per arribar-hi. Hi ha taxis marítims que t’hi porten perfectament, però si agafeu alguna de les experiències que es poden reservar, el transport ja hi va inclòs. També podria ser que tinguéssiu barca pròpia, en aquest cas hi podeu anar pel vostre compte.

El Deltebre Dansa és fruit d’una inconsciència. Érem més joves, teníem il·lusió i, sobretot, estàvem molt bojos. I sort d’això, perquè d’una altra manera no ens n’hauríem sortit”, explica la gestora i tècnica cultural Elena Fabra. Avui aquella aposta agosarada és un referent internacional de les arts escèniques. Des de llavors el projecte ha acollit al cor del Delta de l’Ebre al voltant de 800 artistes, gairebé 300 espectacles, 100.000 espectadors, 2.500 estudiants de dansa i un centenar de docents. “Que hàgim complert vint anys demostra que es poden aixecar projectes culturals d’altíssim nivell des dels territoris rurals. Hem portat espectacles a un poble on mai s’havia programat dansa contemporània. Hi hem implicat associacions locals, i els ciutadans de Deltebre se l’han acabat fent seu”, explica el ballarí i coreògraf tortosí Roberto Olivan, director del festival.

El delta de l'Ebre s’ofega. Avui dia el 98% dels sediments que garanteixen l'existència de l'aiguamoll es queden segrestats als embassaments de Mequinensa i Riba-roja, fet que provoca una fase de retrocés i erosió del Delta sense precedents. La desaparició del delta de l’Ebre és un procés que s’ha vist accelerat en els últims anys amb el canvi climàtic, al pujar el nivell del mar a conseqüència del desglaç de les masses polars, i amb l’increment de la freqüència i la gravetat de fenòmens climàtics adversos. N’és una prova el temporal Gloria que l’any 2020 va fer pujar les aigües del Mediterrani al voltant d’un metre. Entre el 20 i 23 de gener, les onades de més de vuit metres van arrasar la barra del Trabucador i van trencar aquesta estreta i fràgil platja de sis quilòmetres de longitud i 120 metres d’amplada que uneix la punta de la Banya amb el continent. La tempesta va esborrar platges i dunes, i l’aigua del mar va penetrar tres quilòmetres terra endins i va inundar 3.000 hectàrees de terreny. Quatre anys més tard, el Delta continua recuperant-se dels efectes devastadors d’aquella borrasca alhora que s’enfronta a altres problemes.

"Estic molt frustrat. Fem plans, estudis, projectes... Veus que en qualsevol moment pot passar [una inundació]. Veus que passarà i que no es fa res per evitar-ho". La frase, demolidora, és del degà del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports del País Valencià. Javier Machi s'ha passat una setmana sencera traient fang dels carrers del seu poble, Algemesí, que va quedar arrasat per les riuades provocades per la DANA de la setmana passada. Assegura que està fart d'avisar i que no es prenguin mesures. "Ens hem armat d'una quantitat de legislació, de normatives, de regulacions i de traves que fan que les coses triguin molt a fer-se; és frustrant", repeteix visiblement cansat, en declaracions a l'ARA. Ell va construir casa seva amb previsió, en un terreny elevat. "Només se m'ha inundat el celler –relata–. Jo no em vaig fer cap soterrani, és evident que en aquella zona era millor no fer-ne cap", explica.

Aquesta setmana la Comunitat de Regants ha començat la soltada de les aigües a tot el marge esquerre del delta de l'Ebre, que dona el tret de sortida a la campanya de l'arròs. Els regants podran tornar a disposar del 100% de dotació de reg, després que l'any passat patissin restriccions de fins al 50% de la concessió per la sequera. Marcel·la Otamendi Escoda fa quaranta anys que cultiva arròs i mai havia patit tant per la collita com ara fa un any. "A l'inici de la campanya, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) ens va deixar gairebé sense aigua. La Comunitat de Regants va reaccionar ràpidament i vam poder posar en funcionament nous sistemes de bombeig per promoure la reutilització d'aigües de manera molt quirúrgica. Amb això vam poder assegurar que no morís tot el sembrat". Perquè malgrat la sensació d'opulència hídrica que en alguns moments puguin projectar les imatges del tram final de l'Ebre, al sud de Catalunya cada cop hi ha menys aigua. I la que hi ha està salinitzada per la proximitat del mar.

Carreteres estretes per on costa orientar-se, camins de sorra que travessen arrossars i que es creuen amb més carreteres que fan del Delta un autèntic laberint. I tot això, en una zona molt extensa però amb pocs accessos, que permeten controlar fàcilment qui hi entra i qui en surt. Les característiques del Delta de l’Ebre són un caramel per al tràfic de drogues i el contraban i fa anys que els grups criminals ho intenten aprofitar. Tabac, droga i altres productes entren per cales discretes o fins i tot pel riu. L’accés per la desembocadura no és fàcil per a algunes embarcacions, però les narcollanxes dels traficants i la destresa dels seus pilots els permeten això i molt més.

Els pagesos de l’arròs del delta de l’Ebre tenen marcada a la memòria la data 21 de gener del 2020. “Aquell dia el temporal Gloria va trencar els camins de guarda propers al mar [d’una alçada d’uns 30 cm] i va inundar els arrossars que estaven per sota del nivell del mar. En alguns punts, l’aigua salada va arribar més de dos quilòmetres terra endins”, recordava aquest matí Manel Ferré, president de la Comunitat General de Regants de la Dreta de l’Ebre. Les finques que més van patir els efectes de la tempesta eren al voltant de la platja de Marquesa, al municipi de Deltebre. I aquest racó del Delta és, precisament, un dels punts pels quals s’ha començat a implementar l’Estratègia Delta, un pla d’actuacions impulsat per la Generalitat de Catalunya per evitar la regressió i la subsidència –és a dir, l’enfonsament– d’aquesta zona humida del sud del Principat. 

Un grup de 22 propietaris agrícoles del litoral nord del delta de l'Ebre han demandat l'estat espanyol per exigir-li responsabilitats davant del que consideren "inacció" a l'hora de defensar l'espai davant dels problemes de regressió, subsidència i salinització fruit de la gestió del riu durant els últims 60 anys. La demanda, presentada aquest dimecres davant l'Audiència Nacional, incorpora una petició de responsabilitat patrimonial que xifra en 22 milions d'euros els perjudicis econòmics dels propietaris d'aquestes finques –en termes de pèrdua de terreny i producció–, una xifra que eleven a 600 milions a tot el Delta. Reclamen al govern espanyol que actuï de forma urgent i decidida amb mesures efectives per protegir l'espai.

"El primer que faig cada matí quan em llevo és mirar la previsió meteorològica i consultar el nivell d'aigua de l'embassament de Mequinensa". Amb les reserves actuals, els productors de la Comunitat de Regants de l'Esquerra de l'Ebre calculen que tindran aigua per inundar els camps d'arròs del delta fins a l'agost. "I això en l'escenari més optimista, perquè les restriccions poden arribar ja al juliol, quan la planta encara no està en creixement", comenta a l'ARA el president de la Comunitat, Javier Casanova, que vaticina que la situació pot complicar-se molt. "Farem tot el que estigui a les nostres mans per salvar la temporada, però per primer cop a la història, entre les previsions més pessimistes hem d'incloure que podem perdre un percentatge altíssim de la collita", admet.

Fa una mica més de tres anys, el temporal Gloria va marcar un punt d’inflexió en el debat sobre la protecció del delta de l’Ebre. Les inundacions i la regressió van deixar palesa la fragilitat del seu ecosistema i van representar un toc d’atenció a les institucions públiques que treballen en la seva gestió. Des de llavors, Generalitat, Estat, ajuntaments i també la societat civil han intentat posar fil a l’agulla per trobar-hi solucions. Però és un procés lent, amb esculls i estratègies sovint divergents. La protesta que aquest diumenge ha convocat la Plataforma en Defensa de l’Ebre —l’entitat ecologista degana a la zona— ho posa en evidència. Amb el lema Tres anys del Glòria, solucions ja, els manifestants marxaran entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, travessant el riu pel pont de lo Passador. Una manifestació per demanar un canvi en la política hidrològica i en els plans de conca.

Les altes temperatures de l'aigua del Mediterrani aquest estiu han provocat la mort de més de 150.000 quilos de musclos i han arrasat també un milió de cries per a l'any vinent al delta de l'Ebre. La situació no només ha compromès aquesta temporada sinó que obligarà la pròxima a portar exemplars de Grècia i d'Itàlia, lamenta el gerent dels productors de la zona, Gerard Bonet.

Afegir el cranc blau als arrossos, fumets i altres receptes culinàries ha servit per fer front a una plaga que amenaça els ecosistemes al delta de l'Ebre. La lluita contra el crustaci que fa anys que duen a terme els pescadors podria guanyar un nou aliat que també troba en aquest crustaci una delicatessen: el pop. Les proves que han fet investigadors de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) han constatat que els pops són depredadors naturals del cranc blau, del qual són capaços d'ingerir-ne en grans quantitats si cal: "Un sol pop es pot arribar a menjar fins a un 33% del seu pes en carn de cranc en un sol dia", explica la coordinadora del projecte, Patrícia Prado.

El zoòleg, naturalista i escriptor Andrés Cota Hiriart (Ciutat de Mèxic, 1982) acaba de publicar Fieras familiares, obra finalista del Primer Premi de No-Ficció de Libros del Asteroide. El llibre recull la seva passió pels animals: de petit va sentir tanta fascinació per la natura, els insectes, els rèptils i els amfibis més diversos, que va convertir casa seva en un zoològic a petita escala. De gran, ha viatjat per mig món a la recerca d'axolots, orangutans, dracs de Komodo i tarsers. Amb aquest historial, no és estrany que més d’un crític literari l’hagi definit com el nou Gerald Durrell, l’autor de La meva família i altres animals, mestre en l'amor a la natura, en la passió pel viatge i en la divulgació científica a través de la literatura. Si els textos de Durrell es recreen en la flora i la fauna de l’illa de Corfú dels anys trenta, aquesta setmana Andrés Cota ha decidit recrear-se en el paisatge d’algunes illes una mica més properes, les que hi ha al tram final del riu Ebre. I no ho ha fet sol. L’escriptor mexicà forma part d’una caravana d’artistes –carregats amb càmeres i llibretes de notes– que des de dimarts i fins dijous ha recorregut el delta de l’Ebre aprofitant les rutes ramaderes de la transhumància.

La fotografia pot enganyar: mai abans s'havien comptat tants ocells d'hàbitats aquàtics al Delta de l'Ebre passant-hi els mesos d'hivern. El recompte que es fa cada any al Parc Natural ha detectat més de 317.400 aus i 96 espècies diferents, una situació excepcional que s'explica per un seguit de circumstàncies puntuals. Què ha passat aquest any perquè més aus que mai hagin triat aquest racó de Catalunya per hivernar? D'una banda, hi ha les temperatures molt baixes al centre i nord d'Europa, amb glaçades que han forçat migracions en alguns indrets, explica l'autor del cens, Toni Curcó. De l'altra, la sequera peninsular ha fet que el Parc Natural de Doñana, que s'alimenta molt més de l'aigua de pluja, no tingui l'atractiu d'altres hiverns per a algunes espècies.

Les nacres poblaven no fa tants anys amb alegria el mar Mediterrani. Mol·luscos en forma de vanos gegants que poden arribar a fer més d'un metre d'alt vivien als fons marins de Catalunya, les Balears, Alacant, Múrcia o Almeria. La situació de l'espècie, que tenia milions d'exemplars, ha fet un gir fatídic i avui no crida l'atenció per una aparença icònica sinó perquè es troba en una mena de contrarellotge per assegurar la seva supervivència. L'aparició d'un paràsit fa tot just sis anys ja ha esborrat l'espècie de quasi tots els indrets on els científics la tenien documentada. "Una pandèmia molt bèstia", resumeix la investigadora de l'IRTA Patricia Prado. Avui, les nacres sobreviuen en dos petits reductes, el delta de l'Ebre i el Mar Menor, on la salinitat de l'aigua els fa d'escut, però on també afronten altres perills, com la pèrdua dels seus hàbitats i les crisis ambientals, que han reduït encara més les poblacions fins a xifres quasi testimonials en alguns casos.

El vent de la nit gairebé no l’ha deixat dormir. I quan aquest matí Cristian Jensen ha anat fins al Trabucador s’ha trobat amb una situació dantesca. “El vent se m’enduia. Ni tan sols he pogut sortir del cotxe. Entre el Poble Nou del Delta i la mar ha aparegut una mànega marina, que es movia per damunt dels arrossars. I, pitjor encara, l’istme tornava a estar del tot inundat”, explicava aquest biòleg i assessor d’Infosa, l'empresa que gestiona les Salines de la Trinitat. L’accés via terrestre a les instal·lacions industrials situades a la península de la Banya ha quedat tallat. Els treballadors que feien el torn de nit han hagut de tornar a casa amb barca.

Si hi ha un lloc ben proper on ja podem veure els efectes de la crisi climàtica és el delta de l’Ebre. És com assistir a la pujada del nivell del mar accelerada, no perquè l’aigua estigui pujant més que en altres punts costaners, sinó perquè, en paral·lel, el Delta s’enfonsa (pel fenomen conegut com a subsidència) i la línia de costa retrocedeix per la falta de sediments que hi arriben. “Al Delta estem experimentant el que patiran les nostres platges l’any 2050 o el 2070, i això el fa ser un laboratori natural excel·lent on assajar solucions”, explica el catedràtic de la UPC i director del Laboratori d’Enginyeria Marítima, Agustín Sánchez-Arcilla.

Marc Gavi Apici, el gran gurmet de l’Imperi Romà, ja venerava les ostres. Però qui va portar la passió per aquest marisc a extrems insospitats va ser l’emperador Aule Vitel·li, que ara fa dos mil anys en podia menjar centenars per esmorzar. Al segle XVIII, la reina Maria Antonieta, malgastadora i consentida com qualsevol emperador romà, se’n feia portar grans càrregues al palau de Versalles per satisfer la seva golafreria. Només uns anys després, el gastrònom Jean Anthelme Brillat-Savarin escrivia el llibre Fisiologia del gust i es lamentava de la davallada de la pesca de mol·luscs a la costa atlàntica francesa, a causa de la sobreexplotació, i de la seva escassetat en els àpats de l’alta societat: “Ai, pobre de mi! Gairebé tots els esmorzars d’ostres, tan freqüents i alegres en altres temps, han desaparegut; esmorzars en els quals se n'empassaven a milers, ja no existeixen”. 

“Les volades de flamencs, la posta de sol o el reflex de la lluna plena sobre les badies del delta de l’Ebre… Tot això per si sol ja és poesia natural”, comenta Josep Juan Segarra, periodista i antropòleg, propietari i guia de Poesia, Surf i Kaiak. L’empresa, fundada fa tres anys, proposa sortides amb caiac per la desembocadura del riu en les quals es combina l’esport a la mar, la descoberta del paisatge i la literatura que ha inspirat. I tot plegat en una terra que no ha reivindicat els seus grans literats fins fa relativament poc. “Si el paisatge i la història de l’Ebre han estat marginals per ser llunyans o distants o desconeguts, ara han esdevingut interessants i significatius just pels mateixos motius. ¿Passarà l’Ebre de ser el paisatge invisible a esdevenir el gran descobriment?”, s’ha preguntat més d’una vegada Emili Rosales, escriptor de Sant Carles de la Ràpita i director editorial del Grup62.