Fa un parell de mesos que la Núria va anar a renovar-se el carnet de conduir. Feia deu anys que havia aprovat l’examen i a principis d’any li caducava. El que la diferenciava a ella de la resta d’usuaris que feien cua per superar una prova de reflexos és que fa un temps que és incapaç de conduir un cotxe de veritat. “Em fa vergonya reconèixer-ho, però imaginar-me al volant em genera ansietat. No entenc per què em costa tant. És una cosa que sap fer tothom!", confessa.

Gairebé a quatre hores de viatge en cotxe des de Barcelona i a més de dues, des de Lleida ciutat. L’estació d’esquí de Boí Taüll, a l’Alta Ribagorça, està sempre lluny de tot arreu. Els seus promotors l’anomenen estació de pernoctació perquè poques persones s’atreveixen a anar-hi per un sol dia. “Avui tinc festa i he decidit atansar-m’hi unes hores –assegura un veí de Barcelona, policia de professió, que es passarà més hores al volant del cotxe que amb els esquís posats–. Però em compensa, perquè en dies com avui no hi ha aglomeracions a les pistes i podem esquiar millor que mai”, assegura.

Dos tirotejos en menys de 12 hores han sacsejat la tranquil·litat de Terrassa aquest diumenge. Al matí, un home ha mort a trets a la sortida d'una discoteca, segons ha avançat El Caso i ha pogut confirmar l'ARA amb fonts policials. L'avís s'ha rebut pels voltants de dos quarts de set a l'exterior de la discoteca Chicago Latino, situada al carrer Tàrrega del polígon industrial de Can Petit. Segons ha pogut saber aquest diari, els ocupants d'un cotxe han obert foc contra la víctima i han fugit del polígon. Haurien disparat almenys cinc trets. Per la tipologia d'assassinat, tot apunta a una execució per venjança.

El mercat d’habitatge de lloguer a Girona és insuficient per cobrir la demanda. Ho és a l’àrea metropolitana i en general a tota la demarcació. Segons el portal immobiliari Idealista, Girona és la segona capital de l’Estat, després de Vitòria, on es lloga més ràpidament un pis: un 29% dels que s’ofereixen no arriba a estar ni 24 hores al mercat. I això que molts pisos ni tan sols s’arriben a anunciar. “Quan ens en queda un de lliure, pràcticament ni es publica perquè la majoria de vegades el llogater que marxa ja et porta un amic o un conegut que està buscant pis de lloguer, per tant, ja el tenim compromès”, explica Joan Company, president del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Girona i director de Ceigrup Finques Company.

El GAP, la cooperativa Gestió Agroramadera de Ponent, que aglutina 160 ramaders de les Garrigues i el Pla d’Urgell, va tractar l’any passat a la planta Tracjusa que té a Juneda més de 70.000 tones d’excedents de purins (les dejeccions del porc). Ho fa encara avui amb la cogeneració, un sistema que utilitza gas natural per evaporar l’aigua dels purins. Després d’un quart de segle en funcionament, a finals d’aquest any la planta deixarà de rebre les primes per al seu funcionament i deixarà de ser rendible. Després d’anys buscant una sortida, els ramaders han pensat que la seva millor opció és aprofitar les instal·lacions actuals per continuar assecant purins a través d’un sistema nou, el de la gasificació. Es tracta de produir vapor a partir de combustible recuperat, majoritàriament residus urbans. Són els famosos CDR, proveïts pel Grup Griñó (ara associat amb el GAP). Els CDR són els residus que no poden ser reciclats i que aquí es converteixen en combustible. La planta assumirà 45.000 tones anuals de CDR, el que molts consideren una aberració, perquè suposa tractar a Juneda la brossa que es produeix a les ciutats. Però sense aquesta brossa, no hi hauria una font de calor prou rendible. Això sí, serà brossa catalana (de l’àrea metropolitana), asseguren al GAP, com a resposta a la polèmica investigació de Griñó per un possible tràfic il·legal de brossa italiana. 

Un matí de novembre a Sarrià, Barcelona, el propietari d’un restaurant que vol restar en l’anonimat rep una visita inesperada. És algú que s’ofereix a fer una campanya que augmentarà la nota mitjana i els comentaris positius del seu establiment a Google Reviews. L’oferta és refusada, i misteriosament, poques setmanes més tard, el restaurant rep una allau de puntuacions negatives. Fa pocs dies i just a l’altra banda de la ciutat, a la Vall d’Hebron, un grup de socis descontents amb el funcionament del seu club esportiu amenacen amb puntuar malament el centre a la mateixa plataforma si no fan cas de les seves reivindicacions.

Cada cop se’ns fa menys estrany veure grans avingudes, com per exemple la Diagonal de Barcelona, amb el carril central per a vianants ple de corredors, de patinadors, de caminadors o de ciclistes. Tot i que sempre han estat força transitats, els camins de Collserola també estan més plens de persones que practiquen algun tipus d’activitat física. I, si bé ens fixem en aquests dos indrets concrets, podem parlar de moltes altres artèries principals o raconades a prop de diferents ciutats de més o menys grandària del territori.

La psicòloga Lola Cabrera es va especialitzar en dol per donar respostes al seu fill després que el 2014 diagnostiquessin un càncer a un dels seus amics de parvulari. “Ni com a mare ni com a psicòloga sabia com ajudar-lo”, recorda. Deu anys després, a banda de comptar amb una consulta privada, coordina diversos grups d'acompanyament que s'ofereixen des de la Fundació Mémora i col·labora amb l'Hospital Vall d'Hebron donant suport a les famílies que tenen una pèrdua durant la gestació o poc després del naixement.

"Més que la pasta de dents o la crema hidratant, el que més necessita la gent que acaba d’arribar és parlar", explica Keba Sadio. Des de fa uns mesos, aquest mariner del Nàutic de Sant Pol té una doble vida. Més enllà de la seva jornada laboral, dedica una part de les seves estones lliures a donar un cop de mà als senegalesos que acaben d’arribar des de les Canàries. Molts d’ells es troben en hotels de Calella i Pineda de Mar, i ell s’ha coordinat amb els senegalesos que porten anys establerts a Calella, on el 5% de la població és d’origen africà: els porten roba, dentífric o articles d’higiene bàsica. A través del boca-orella i el WhatsApp, desenes de persones s’han organitzat per donar un cop de mà als seus compatriotes. Fa menys de sis anys, Sadio era un d’ells. Ell, que ja supera la trentena, també va venir en pastera, però fent una ruta molt més llarga pel desert.

Sorprèn que la visita a un aquari comenci amb una ascensió simbòlica al Canigó. Es pot fer pujant per unes escales o amb ascensor, però la manera més original és enfilant-se per una rampa de pedra artificial com si s’hi pugés de veritat. Quan s’és a dalt, el visitant es troba una reproducció de la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya tan emblemàtica per als catalans. Així és com comença l’itinerari d’aquest renovat aquari de Canet de Rosselló (Rosselló), que data de principis dels anys vuitanta. 

La indústria del true crime ha colonitzat les nostres televisions, ràdios i xarxes socials. Els continguts que neixen dels crims, especialment els de casa nostra (com més proper, més morbo generen), tenen unes audiències elevadíssimes.

Bartomeu Rocabert és un dels pocs rellotgers industrials i monumentals que queden a casa nostra. Domina l'art i la tècnica per crear i mantenir rellotges de grans dimensions, típicament instal·lats en edificis emblemàtics i llocs històrics. Ens rep a l'interior de l'ajuntament de Barcelona, on cada dimecres al matí, des de fa trenta anys, s'encarrega de donar corda i ajustar els rellotges de la Casa Gran.

Més que vellesa, "oportunitat". Ho diu Irene Lebrusán, doctora en sociologia. Les persones grans que arriben a aquesta etapa viuen els últims anys de la seva vida amb determinació. Falcats per una resiliència inusual, solen emprendre nous projectes i superen els reptes que se’ls presenten. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), actualment l’esperança de vida als 65 anys és superior als 21 anys, davant els 15 que hi havia el 1975. També hi arriben més persones: el 2020 el 21% de la població tenia 65 anys o més, mentre que el 2001 només el 16%.

Segons les dades oficials acabades de publicar per l’Ajuntament de Barcelona, a la ciutat hi ha empadronades un milió set-centes mil persones. No érem tants des del 1990, a tocar dels Jocs Olímpics. Però aquella Barcelona i la d’avui tenen poc a veure.

Anwar El Amrani González es va convertir en tanatopràctic –el professional que prepara els difunts abans de ser vetllats– per casualitat. Tot i que la primera vegada que es va haver d'enfrontar a un cos sense vida no tenia clar si aquella seria una feina per a ell, 15 anys després parla amb passió i molt de respecte per una professió que assegura que és vocacional.

Yuxin Sun, psicòloga de Seattle, atén en la seva consulta molts clients que insisteixen que no són perfeccionistes. “No soc perfecte. Estic lluny de ser perfecte”, diuen. Però el perfeccionisme no consisteix a ser el millor en alguna cosa determinada, explica Sun, “és la sensació de no arribar mai enlloc, de no sentir-se prou bo ni adequat per a res”. I això es pot convertir en un problema.

“Visca els nuvis!”, se sent de sobte, i una pluja de pètals de rosa cau sobre una parella que surt exultant del Registre Civil de Barcelona, situat a la part de la plaça de la Mercè on hi ha ombra en aquestes hores del migdia. Just davant hi ha una font monumental i uns quants arbres amb què cal anar amb compte, perquè els coloms s’hi posen i se't caguen a sobre. Als familiars i amics també se'ls veu pletòrics, i un fotògraf immortalitza l'escena. La resta de la gent que espera davant del Registre Civil ni s'immuta. Només alguns s'hi acosten a mirar per pura xafarderia.

Capbussar-se en les pàgines de La Catalunya emergida (Cossetània Edicions) és capbussar-se en la història de tots els pobles que van quedar submergits sota l’aigua arran de la construcció dels pantans que avui tenim distribuïts arreu de Catalunya. Sota les seves aigües van quedar enterrades històries de vida, de lluita, de supervivència, de quotidianitat, que a poc a poc han anat quedant en l’oblit. I aquest llibre, precisament, el que fa és recuperar aquestes històries, en un treball d’investigació dels periodistes Òscar Palau Just i Jesús Jordi Pinatella, que s’acompanya de les magnífiques fotografies de Josep M. Montaner Fontarnau.  

Passades les onze de la nit, entra a la feina. Després d’una massa, n’elabora una altra, i així va preparant –amb un equip de vuit persones més– tot el que omplirà l’endemà al matí el mostrador de la fleca: pa, croissants, ensaïmades... Jaume Bertran, flequer i propietari des de fa més de quaranta anys del Forn Mistral de Barcelona, explica –a les deu del matí, just abans d’anar a dormir– que, malgrat viure al revés del món, s’ho ha sabut “muntar bé” i, físicament, tot i els seus 73 anys, no se sent pas més cansat que si treballés de dia. “Em noto com sempre i amb la família ho he pogut compaginar bé”, assegura.

Un terratrèmol de magnitud 3,1 a l’escala de Richter ha sacsejat el sud de la Costa Brava aquest dissabte al matí. El sisme s'ha registrat a les 8.12 h entre els municipis de Tossa de Mar (Selva) i Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) i ha estat àmpliament percebut a les comarques del Baix Empordà, la Selva i el Gironès, tot i que no consta que hagi causat danys materials ni personals.