Fa poc, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la possibilitat d'establir un nou marc legislatiu on es fes pública obligatòriament, amb tots els ets i uts, qui són els propietaris dels mitjans i de quina manera es financen. Així mateix, va plantejar també una reforma de la publicitat institucional, que en alguns casos implica la pràctica totalitat dels ingressos de certs mitjans. En el fons de tot plegat hi gravita la qüestió de la responsabilitat legal, i també política, de la ingent quantitat de mentides, mistificacions, insinuacions malintencionades, etc. que el flux informatiu digitalitzat ha elevat a dimensions mai vistes (i sembla que la cosa no ha fet més que començar). Tal com es planteja, el projecte de Sánchez és factible? Jo crec que no, i per diferents raons. 

El periodista, escriptor i crític musical Jordi Maluquer ha mort aquest dissabte als 86 anys, segons ha informat la Revista Musical Catalana. Maluquer va ser un dels fundadors del diari Avui –juntament amb altres periodistes com Josep Espar Ticó, Jaume Vilalta, Josep Maria Puig i Enric Cirici– i va dirigir-lo del 1977 al 1982. Apassionat de la música, Maluquer també va ser director del Gran Teatre del Liceu entre el 1992 i el 1993 i va col·laborar durant molts anys amb la Revista Musical Catalana, on tenia una columna fixa anomenada Tangents.

El 1939 Catalunya havia perdut la guerra i aviat es trobà ocupada militarment, administrativament, políticament, culturalment, etc. El vencedor tenia voluntat genocida, la gent es trobava acovardida i molts tenien por i optaren pel silenci. La repressió s’acarnissava en els que no havien marxat a l’exili a través de l’empresonament, depuracions de funcionaris, prohibició de qualsevol signe en català al carrer i, ja no cal dir, de diaris, ràdios, conferències... Ramon Aramon i Serra, que aleshores tenia 31 anys, no es va acovardir i el 1940 es trobà en una llibreria amb Miquel Coll i Alentorn; tots dos es van temptejar i, naturalment, van decidir treballar pel redreç, per la reconstrucció nacional a través de la cultura. [...] Aramon hi va tenir un paper important perquè la por no l’atenallava. Mentrestant calia guanyar-se la vida, perquè havia estat depurat com a professor de la Universitat. Donava classes particulars de llatí i, amb la seva muller, una alemanya intel·ligent, tenaç i catalanitzada, traduïen llibres de l’alemany o d’altres llengües al castellà. [...] La tenacitat i la imaginació van fer que, ja el 1942, quan Catalunya vivia dins la gola del llop franquista, molt primicerament es reconstituís l’Institut d’Estudis Catalans. El panorama era desolador, perquè molts membres eren a l’exili, altres massa envellits o amb temença vital. Josep Puig i Cadafalch, com a president de l’entitat, no dubtà a fer cas a Aramon, que era el més jove, el féu secretari general i aviat van nomenar uns quants membres nous. L’Institut d’Estudis Catalans, creat pel mític Prat de la Riba, es refeia, però havien de reunir-se en cases particulars, tot i que al cap de pocs anys Aramon va tenir la gosadia de publicar algun llibre científic, sense passar per censura i emparant-se en el principi que les obres científiques no necessitaven burots-censors. [...] La seu de l’Institut era un piset a la Gran Via de les Corts Catalanes, número 600, compartit amb un aparellador. [...] Jo hi anava sovint i vaig assistir-hi a algunes classes del mateix Aramon i hi trobava el seu deixeble predilecte, Jordi Carbonell. Hi havia Maria Montserrat Martí i Bas, fidelíssima secretària d’Aramon i deixebla del Dr. Rubió, i un corrector de l’escola fabriana, Eduard Artells, que, igual que Aramon, era restrictiu en relació amb la llengua, perquè a penes s’ensenyava; era viva al carrer, però calia vetllar la tradició de Fabra i denunciar-ne l’embastardiment. [...] Alguns mecenes particulars o col·lectius (Benèfica Minerva, Òmnium) sostenien l’Institut, però Aramon, que s’hi dedicava de ple, vivia molt austerament. I respirava optimisme: calba lluent, somriure irònic, un havà que s’apagava sovint i un sentit de l’honor i de l’ètica que venien de la formació cristiana, catalanista i acadèmica. Una vegada la policia l’interrogà sobre l’Institut i Aramon va dir-los que un dels membres era el general Faraudo. El policia va dir: “ Entonces este instituto será una cosa importante ”.

Les capçaleres Avui i El Punt destaquen a la seva portada la consulta sobre la indepenèndencia de Catalunya que tindrà lloc a Barcelona i a una vintena de poblacions més. El diari ARA dedica íntegrament la primera pàgina a la jornada participativa d'aquest 10-A.

Els diaris El Punt i Avui han publicat aquest dissabte un suplement per commemorar el primer aniversari de la seva aventura conjunta. El suplement, de 88 pàgines, parla de les empreses del grup Hermes, de la línia editorial de les diferents seccions i posa cara als treballadors del grup. A més dels periodistes, també hi apareixen departaments com administració, finances o recursos humans.