Va començar escrivint poemes satírics i de seguida la premsa el va atraure a la prosa perquè s’expressés en forma de columnes. Alfonso Ussía, mort aquest divendres després d’una llarga malaltia, es va convertir en una de les icones de la dreta mediàtica amb més de mig segle de columnes en mitjans com l’Abc, Diario 16, La Razón, Época i, més recentment, El Debate. Els seus textos recorrien sovint al sarcasme i disparava contra els sospitosos habituals dels mitjans més conservadors: l'esquerra, el catalanisme, els sindicats o el feminisme. Tenia 77 anys.

Nou xou d'Alvise Pérez. Ara a les portes del Tribunal Suprem. Després de la seva tercera compareixença a l'alt tribunal, que l'investiga per presumpte finançament irregular del seu partit, l'eurodiputat ha disparat a tort i a dret contra polítics i mitjans. Després que una agitadora d'extrema dreta que ha dit que era de Jungla Radio li hagi mostrat el seu suport i hagi criticat els mitjans generalistes, Alvise Pérez l'ha defensat i ha dit que tenia tot el dret a fer preguntes com la resta de "mitjans subvencionats".

Després de sis anys de presència digital, Exterior.cat fa el salt al format imprès amb la publicació de la seva primera revista en paper. El Grup Comunicació 21 va presentar-la aquest dilluns a l'Espai Línia, espai de comunicació de proximitat, sis anys després del naixement del portal digital. Segons dades de l'OJD interactiva, actualment compta amb més de 49.000 usuaris únics mensuals i més de 56.000 pàgines vistes i difon les activitats, valors i iniciatives que projecten Catalunya a escala internacional. La revista Exterior, que es publicarà dues vegades l’any amb un tiratge inicial de 3.000 exemplars, es distribuirà gratuïtament a més de seixanta països. La rebran més de 200 entitats i comunitats catalanes a l’exterior i col·lectius i organitzacions vinculats a la Catalunya global. També es podrà descarregar en format PDF a través del web del projecte.

Les xarxes socials s’han omplert aquests darrers dies de missatges d’usuaris que mostren la captura de pantalla on es demostra que s’han donat de baixa com a subscriptors del Washington Post o el Los Angeles Times. Alguns noms són ben coneguts, com els de l’actor Mark Hamill o el còmic Steve Martin. Però n’hi ha molts més d’anònims, per a desesperació dels editors de les capçaleres. Totes dues han saltat al centre de la polèmica perquè han interromput la seva pràctica, amb dècades d’història, de donar suport explícit a un dels candidats a la cursa presidencial cap a la Casa Blanca.

L’AMIC és l’entitat referent dels mitjans de proximitat de tots els territoris de parla catalana. Som 600 mitjans associats sota aquest paraigua, que dona servei i veu conjunta a aquest ecosistema comunicatiu únic al món. És sens dubte la xarxa tant en suport paper, digital, com audiovisual més important, rica i diversa de l’àmbit lingüístic català, amb una difusió conjunta de prop d’un milió i mig d’exemplars impresos i unes audiències digitals de més de quinze milions d’usuaris únics mensuals. Sense la tasca imprescindible que fan aquests mitjans als nostres pobles i ciutats, el territori seria més pobre, menys plural, participatiu i democràtic, i tindria menys sentit d’identitat i pertinença. I si parlem de la llengua, tots aquests mitjans utilitzen majoritàriament el català, fins i tot a les àrees metropolitanes.

“Era, és i serà”. Aquest és el lema que va lluir en portada The Daily Telegraph, far del conservadorisme britànic, durant més d’un segle. Però el rotatiu arrossega problemes econòmics i només l’any passat va sumar 244 milions de lliures (292 milions d’euros) de pèrdues als seus comptes, fruit dels deutes de difícil retorn que manté amb la banca Lloyds. La crisi va provocar que el diari deixés de pertànyer a la família Barclay i passés a mans del fons Redbird IMI, amb vista a posar el diari a la venda. Això ha desfermat un terratrèmol mediàtic al Regne Unit i la temença, entre la redacció, que el diari de l’"Era, és i serà" comprometi la seva independència editorial fins al punt de no retorn, si es confirma que el nou propietari serà Dovid Efune.

La intel·ligència artificial (IA) està revolucionant el periodisme, però no sempre per a millor. Durant la guerra contra Gaza, la IA s'ha convertit en una eina poderosa per amplificar notícies falses i afavorir narratives que distorsionen la realitat i beneficien agendes polítiques específiques com la del règim genocida israelià. La IA, lluny de ser neutral, aprèn de dades carregades de biaixos racials, de gènere i econòmics, i replica i perpetua aquests prejudicis. Quan els algorismes s'entrenen amb informació esbiaixada, les notícies que produeixen aprofundeixen la invisibilitat de les minories i reforcen perspectives dominants.

Hi ha una tendència mundial a evitar el consum d’informació. Quan preguntes el perquè, els que han desertat de les notícies et diuen que ho fan per protegir-se de la negativitat i poder viure la seva vida en pau.

Aquest és un article d’agraïment a l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que ha tingut la generositat de distingir-me amb el seu Premi d’Honor. Un reconeixement que ve dels companys de professió és especialment valuós.

Els quioscos de premsa de Barcelona s'han fet seva la màxima de renovar-se o morir. Per compensar la caiguda de vendes de diaris i revistes, tenen tabac, loteria o joguines i cromos per a la canalla, a més de publicitat, però on la reinvenció s'ha evidenciat més fins ara ha sigut en les zones turístiques, on sovint els souvenirs han arraconat la premsa. Des de la pandèmia aquest procés ha assolit una nova dimensió. De vegades, de la mà d'inversors locals i vinguts d'altres països que han vist una oportunitat en el declivi dels quioscos. En molts ja s'han instal·lat caixers automàtics, armariets de paquets d'Amazon, s'hi serveixen cafès i ara tindran antenes 5G.

El sector dels mitjans, que va a menys des de l'inici de l'era digital, ha viscut unes setmanes especialment fosques als Estats Units. Diaris importants com el Washington Post o el Los Angeles Times han acomiadat reporters i editors (el diari californià ha prescindit del 20% de la seva plantilla). Els índexs d'audiència de les notícies per cable han caigut enmig d'unes primàries presidencials poc renyides. Publicacions cèlebres com Sports Illustrated, que ja eren una ombra del que alguna vegada havia sigut, han estat buidades de la nit al dia. Els últims casos a sumar-se a la llista notícies funestes han estat el digital Buzzfeed, que acaba d'anunciar que acomiadarà el 16% dels seus treballadors, i Vice Media, que prescindirà de centenars de treballadors i deixarà de publicar el digital Vice.

Georgina Rodríguez, nòvia de Cristiano Ronaldo, és coneguda, entre moltes altres coses, per la seva voluptuositat, de la qual presumeix sovint a les xarxes. Però les corbes de la influenciadora no agraden a tothom. En concret, el cul de Rodríguez molesta el règim iranià, especialment els mitjans del país. El diari Hamshahrí va publicar una fotografia del 39è aniversari de Cristiano Ronaldo on el futbolista apareix acompanyat de la parella i els fills. Quan la imatge es posa al costat de la que va compartir Ronaldo a Instagram, s'hi detecta una gran diferència: en la que ha fet servir el diari es veu de manera clara que el cul de Rodríguez ha estat reduït amb un tall pla i barroer amb PhotoShop.

El 9 de març del 1968, l’home de moda del pensament polític del moment, batejat com el Kennedy europeu, visitava la Facultat de Dret de la Universidad Complutense de Madrid, amb l’objectiu de presentar-hi el seu darrer llibre, El desafiament americà, i dissertar sobre el futur d’Europa.

El 2023 la incidència catalana en els mitjans internacionals es va multiplicar gairebé per quatre respecte al 2022. Entre gener i desembre de l'any passat es van publicar 427 notícies sobre Catalunya en deu diaris internacionals, mentre que el 2022 la xifra va ser de 117. Aquestes són dues de les principals dades que recull l'informe del DIPLOCAT sobre la presència de l'actualitat catalana en les principals capçaleres internacionals, com ara el New York Times, el Guardian, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, el Corriere della Sera o Le Figaro. L'informe assenyala que l'augment que s'ha detectat aquest any es deu al paper que han jugat els partits catalans en les eleccions espanyoles. Amb tot, la xifra d'aquest any queda lluny de la del 2020 (quan es van publicar 1.021 notícies sobre Catalunya) i la del 2019 (584), anys marcats per l'aparició del covid i el judici contra els líders del Procés, respectivament.

La figura literària podria anomenar-se “exageració interessada” o “exageració pecunària”. Seria el contrari d’una reducció a l’absurd. La comet el tertulià, l’articulador, l’orador i el seccionador que ha de sortir del pas, omplir uns minuts, un paper. En aquestes dates, en aquests dies en terra de ningú, quan Nadal és massa a prop i ja massa lluny, cal, també, opinar d’això. Cal posar-s’hi molt a favor, o molt en contra, per fer una mitja tinta s’ha de ser Josep Pla i, sobretot, no viure en aquest segle. Els arguments del bitllet, gravat per ser emès a les vuit del matí del dia vint-i-vuit, per força han de ser gruixuts. “Un cop hem fet que la pobra iaia mengi vint-i-sis pilotes, tot tornarà a la normalitat...”, dirà l’un. “Ens prometrem, com en els últims quinze anys, que farem règim, però serà una altra mentida”, dirà l’altre. “Convidar els cosins que odies...”, refilarà el de més enllà.

Sempre he defensat que el periodisme ha de ser més incisiu i exigent amb els propis, amb els que consideres teus, que no pas amb els altres. Aplicat al periodisme esportiu, per tant, al futbol, per tant, al Barça, que dirien els amics de La Sotana, en el meu cas es tracta de fiscalitzar més i millor el Barça que no pas buscar a fora. Primer, aplicar l’exigència als nostres; després, buscar a fora. És una màxima per evitar, precisament, que el sentiment preferent cap a un equip desvirtuï l’exercici professional. Fugir del periodisme de bufanda, vaja.

L’acord entre Junts i el PSOE acapara, com és comprensible, tots els editorials de premsa. Això sí, mentre una part del quiosc ho viu com la vinguda de l’apocalipsi que ha d’enterrar definitivament Espanya, l’altra li treu ferro i considera que no té, en realitat, excessiva transcendència (més enllà de salvar la legislatura perquè no governin PP i Vox).

Ara costa imaginar-lo en aquest context, però en un altre episodi de la seva vida el periodista especialitzat en economia Yago Álvarez Barba també va treballar dins l'oficina d'un banc. Les primeres vegades que va fullejar un diari amb pàgines de color salmó era només un nen: el seu germà gran estudiava empresarials i deixava aquelles portades plenes de xifres i noms d'empreses escampades per casa seva a Galícia.