Com ja els van avançar ahir que passaria, el Tribunal Constitucional va resoldre que la llei d’amnistia era conforme a la Constitució. 

Fa poc, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la possibilitat d'establir un nou marc legislatiu on es fes pública obligatòriament, amb tots els ets i uts, qui són els propietaris dels mitjans i de quina manera es financen. Així mateix, va plantejar també una reforma de la publicitat institucional, que en alguns casos implica la pràctica totalitat dels ingressos de certs mitjans. En el fons de tot plegat hi gravita la qüestió de la responsabilitat legal, i també política, de la ingent quantitat de mentides, mistificacions, insinuacions malintencionades, etc. que el flux informatiu digitalitzat ha elevat a dimensions mai vistes (i sembla que la cosa no ha fet més que començar). Tal com es planteja, el projecte de Sánchez és factible? Jo crec que no, i per diferents raons. 

A Madrid gairebé cada dia hi ha actes al vespre organitzats per mitjans de comunicació que competeixen entre ells a veure qui porta més ministres o dirigents polítics importants. Aquests "pessebres" són alhora demostracions de força de la marca i una manera d'afalagar els polítics, per després passar el rasclet en forma de publicitat institucional. Un dels meus subgèneres favorits és quan aquests mitjans madrilenys exploten el provincianisme dels polítics espanyols i conviden algun baró al qual li fa il·lusió sortir a la portada d'un diari nacional i està disposat a afluixar la mosca. Això és, per exemple, el que fa el diari La Razón aquest dijous amb el president valencià, Carlos Mazón, al qual dedica el pack complet, és a dir, portada i editorial laudatori. El titular de portada que acompanya la fotografia de Mazón a la seu del diari és la següent: "L'Espanya de Sánchez passarà, i hem d'estar a l'altura". O sigui, que Mazón copia l'estratègia Ayuso i es presenta a Madrid com un ariet contra el sanchisme, algú que té perfil polític nacional (espanyol) i no només autonòmic (valencià).

El diari La Razón ha atorgat a la Comunitat de Madrid el seu Premi Especial a la Gestió Sanitària en el marc dels XIII premis A Tu Salud que atorga el susdit rotatiu, que ens n'informa aquest dimecres amb una portada monogràfica on apareix Isabel Díaz Ayuso amb el premi a la mà i amb aquest titular: "Persegueixen la col·laboració público-privada en sanitat de forma insensata".

Tenia curiositat per veure com responia la premsa conservadora madrilenya a l'arriscada proposta d'Alberto Núñez Feijóo de pregar-li a Pedro Sánchez que el deixi governar durant dos anys, ja que hi havia un element d'humiliació important. El triple salt mortal que suposa fer campanya per derogar el sanchisme i després demanar al mateix sanchisme que et deixi governar ben segur que ha causat perplexitat en més d'un elector de dretes, tal com es podia comprovar aquest dimecres en els comentaris a la notícia. Però no hi ha dubte que a les redaccions dels mitjans conservadors, fins i tot els d'extrema dreta, la consigna ara mateix és fer pinya amb Feijóo, ja que Isabel Díaz Ayuso deu considerar que encara no ha arribat el seu moment. Els més entusiastes de Feijóo són La Razón i l'Abc. El diari de Planeta titula el seu editorial "Ocasió perduda per al futur d'Espanya", i afirma: "Pel que s'ha vist fins ara, el PSOE prefereix retenir el govern sota les condicions dels nacionalistes i des de la consciència que no ha estat el partit més votat. Tampoc podran els socialistes adduir mala fe o intencions ocultes en l'oferta popular quan aquesta especifica clarament una reducció de la legislatura a dos anys i nova convocatòria electoral". A veure, no els sembla prou mala fe pretendre governar dos anys en solitari per la cara? A l'Abc Juan Fernández-Miranda no mira prim i compara Feijóo ni més ni menys que... amb Suárez! El Mundo també avala el pas de Feijóo en el seu editorial, però la seva articulista Lucía Méndez posa el dit a la llaga: "El bon dia de Feijóo l'alleujarà de les mirades entravessades i li reglarà editorials a favor, però no li servirà de gran cosa per ser investit, que és del que es tracta".

Distrets com estem a Catalunya amb el psicodrama ERC-Junts, potser no estem parant prou atenció a la guerra entre la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el líder del PP a nivell espanyol, Pablo Casado. La història és molt senzilla: Ayuso reclama per a ella tot el poder a Madrid, també el control del partit, i per això planeja optar a les primàries (sabent que no té rival). Mentrestant, Casado vol frenar les ànsies de poder d'Ayuso i el seu entorn perquè intueix que el que hi ha en marxa és un cop d'estat intern per part de l'ala més conservadora del partit (com si ell fos un progre, vaja) per moure-li la cadira. I com sempre que hi ha batalles d'aquestes a Madrid, la premsa hi juga un paper molt important. Vegem-ho.

L’Audiència Nacional ha ordenat la reobertura de la peça 18 del cas Tàndem i que es prengui declaració, en qualitat d’investigat, el president de La Razón i membre del consell d’administració d’Atresmedia, Mauricio Casals. En concret, el tribunal vol determinar si va ser la persona que va encarregar l’espionatge dels germans Javier i Ignacio Pérez Dolset a l’excomissari José Manuel Villarejo.

"Se’n recorden que abans-d’ahir els dèiem que Sànchez, Rull, Turull i Junqueras al Congrés i Romeva al Senat estaven provocant un curtcircuit al poder judicial? Doncs el curtcircuit continua fent-se gran."

SI DISSABTE m’haguessin desafiat a endevinar la foto de portada de La Razón hauria fracassat per molt que m’haguessin donat tres milions d’oportunitats. Es tracta, com aclareix el titular de portada davant d’una estampa tan exòtica, de “La granota de l’home que va moure la llosa dels 2.000 quilos de Franco”. I què té d’especial o noticiable aquesta granota? Res. Perquè resulta evident que la llosa no la va moure equipat només amb aquesta peça de roba: hauria de ser unes quantes talles més gran per encabir-hi l’entranyable Hulk. És només que el diari ha entrevistat el fill del seu difunt portador i -com que el descendent no té ganes de notorietat per raons fàcils d’imaginar- el diari no ha tingut més remei que posar la foto de la granota. Per cert, la formulació de la frase és una mica estranya, no troben? No diuen “la llosa de 2.000 quilos de Franco”, sinó “la llosa dels 2.000 quilos de Franco”, com si el que pesés dues tones no fos la pedra sinó Franco himself. “Els 2.000 quilos de Franco”, poca broma amb el sintagma. Potser és la poètica manera que té el diari d’indicar que el dictador deixa sentir encara el seu pes gegantí sobre la pell de brau, per molt que sigui ja només en la seva fase espectral i d’ossos transhumants.

SI ALGÚ BUSCAVA MÉS detalls dels fets de Cornellà a la premsa tenia els elements clàssics: la notícia (un home abatut després d’atacar una comissaria), les interpretacions (el possible lligam terrorista, el desig de suïcidi) i l’entorn (el tradicional veí que respon que no semblava a simple vista que l’home pogués apunyalar ningú). La Razón, però, va desistir de l’esquema clàssic davant d’un fets amb moltes incògnites i va innovar portant directament al titular especulacions que l’únic fonament que tenen, si es llegeix la notícia, és la imaginació del que la redacta. “L’atacant de Cornellà volia venjar el 17-A i va intentar suïcidar-se perquè era gai”. La segona part, l’orientació sexual, sorgia de les declaracions de l’exparella d’Abdelouahab Taib. I la primera? Per parts. Primer, el diari exposa que la Interpol esperava una acció a Europa, i “en aquest escenari podria emmarcar-se l’acció” de Cornellà. Quan vegin un condicional en un text, agafin la cartera. Després el rotatiu aprofita que l’exparella va parlar del “conflicte intern” de l’atacant per afirmar que, com que coincidia amb l’aniversari del 17-A, “podria haver estat el detonant de l’acció de Cornellà”. Segon condicional, i anem pel hat trick : unes declaracions sobre una suposada reacció irada d’Abdelouahab Taid en veure l’homenatge a la televisió a les víctimes de la Rambla que no s’atribueixen a ningú. ¿L’única veritat sobre la relació dels fets d’ahir amb el 17-A? Que els Mossos descarten qualsevol relació.

Hiperventilat. Supremacista. Sectari. Indesitjable. Talibà. Servil. Un home de palla. El masover. El "pelele" de Puigdemont. La marioneta. El "títere". El titella. El lacai. Un 'hooligan'. Un fanàtic. Un ultra. Un xenòfob que han col·locat per reemplaçar “el liante prófugo”. Kim Torra-un.

El president de 'La Razón', Mauricio Casals, està sent investigat per la seva presumpta participació en un cas de frau de subvencions públiques orquestrat per l'empresa tecnològica Zed Worldwide, creadora de videojocs. Casals ha estat imputat per l'Audiència Nacional arran d'una querella presentada per la Fiscalia Anticorrupció.

Suposo que l’estructura periodística més potent d’Espanya, en aquests moments, no deu ser cap diari o televisió, sinó la unitat policial dedicada als assumptes econòmics, coneguda com a UDEF: per donar l'abast a totes les filtracions que han de complir al llarg del dia –amb previsible escala al ministeri de l’Interior– ha de tenir un veritable exèrcit d’aguerrits treballadors, dossier amunt, dossier avall. Per cada carpeta que arriba a un jutge, en deuen aterrar cinc als despatxos de determinats mitjans. Portada de 'La Razón' de dijous: “El ‘barrufisme’ de Podem: Persones sense recursos donen 5.000 euros al partit”. Un subtítol ampliava la informació: “Els donants dels comptes no paguen l’IRPF en no arribar al mínim de 12.000 euros a l’any”. El ‘barrufisme’ és un terme policial equivalent a l'acció de blanquejar. La sospita de la policia –convertida en acusació un cop ho filtra a la premsa– és que algú ha donat diners d’origen no gaire explicable a persones que, a canvi d’una comissió, retornen els diners al partit, ara ja justificables com a “donació”. Però només és una hipòtesi. També podria ser que els donants treballessin en economia submergida. Quan el diari parla de “sense recursos”, vol dir sense recursos declarats. La llista, a més, ha estat manipulada amb Photoshop –de forma barroera– per retallar les files o les columnes que no interessen. Si s'hagués publicat la taula íntegra s’hauria entès, per exemple, que el nombre de donants de 5.000 euros al partit és de... dos. Amb això difícilment pots cobrir els costos de manutenció capil·lar del partit, per fer l’acudit fàcil. En total, les persones que han donat més de 1.000 euros formen una marabunta de quinze ànimes.

Avui em poso ulleres de pasta carei de 'coolhunter', jersei de coll alt negre i els comunico les tendències per a la properes setmanes pel que fa a premsa espanyola.

1) Rotunda i directa. La portada de l’'Abc' posa Sánchez d’esquena i li estampa un magnífic i enorme “No” a l’esquena. De fons es veuen parlamentaris desenfocats: pur llenguatge cinematogràfic per dir que el Congrés se li esvaeix, al socialista.