"És un superorgull que siguin les meves germanes", reconeix Natàlia Terré (Barcelona, 2001), poc després de sortir del quiròfan per una operació de lligaments encreuats. Les seves germanes, la Martina (2002) i la Mariona (2004), són les dues porteres de la selecció espanyola femenina de waterpolo, la vigent campiona olímpica, que dilluns s'estrenava a l'Europeu de Portugal amb derrota contra Hongria (9-7). Catorze de les quinze jugadores són catalanes.

La petita Clara ja s'ha acostumat al soroll i al color de la piscina. Va obrir els ulls mentre tothom felicitava la seva mare. Quinze mesos després del seu darrer partit, Judith Forca (Sabadell, 1996) va tornar a jugar un partit de waterpolo en el triomf del seu equip, el CN Sabadell, sobre el CN Mataró a la tanda de penals (14-12) dimecres passat. Forca, de 29 anys, va fer dues assistències en el primer partit que jugava des de la final olímpica de París, quan va fer realitat un dels seus somnis: guanyar l'or olímpic. Després va venir un somni encara més bonic, la Clara. "Nerviosa, no ho estava, però en tenia moltes ganes. Fa mesos que m'estic entrenant i ho trobava a faltar, poder jugar, el contacte amb un altre equip, posar-me el banyador de waterpolo, el gorro... Molt contenta", va explicar a Ràdio Sabadell.

"Vam arribar a la conclusió que era millor jugar juntes", bromegen l'Ariadna Ruiz (Rubí, 2002) i l'Elena Ruiz (Rubí, 2004). Gairebé sempre han jugat plegades, però durant un breu període de temps es van enfrontar a la lliga de waterpolo. Va durar poc. "És que ens entenem amb una mirada. O ni això. Dins de la piscina a vegades creus saber què farà una companya, però no sempre l'encertes. Potser li demanes la pilota... Amb ella no passa, no cal demanar-l'hi. És com telepatia. Penso què farà i, efectivament, ho fa", diu la germana petita sobre la gran. I l'Ariadna fa que sí amb el cap.

Tres partits. Tres victòries. 62 gols a favor. 17 en contra. Són les dades de la fase de grups de la selecció espanyola femenina de waterpolo que, des de l'11 de juliol, disputa el Mundial a Singapur. Amb dotze jugadores catalanes, de les catorze convocades, el conjunt dirigit per Jordi Valls (Terrassa, 1977) ja prepara el partit d’aquest dissabte (14.45 h hora catalana / RTVE Play) davant els Països Baixos. “És un rival del nostre nivell que té bones jugadores a la línia a dos metres, bones llançadores i amb un joc de velocitat, contraatac i u contra u”, analitza Valls.

"Bacallà? Sec! Bacallà? Sec!", es crida a la piscina de l'Atlètic Barceloneta. És el crit dels pescadors per vendre el seu peix ara fa un segle, quan es va començar a jugar a waterpolo a Barcelona. El crit que encara fa abans dels partits un equip de waterpolo que s'ha convertit en el gran Dream Team de l'esport català modern. Aquest cap de setmana, el Barceloneta viatja a Malta per jugar la final four de la Champions, el trofeu que més es resisteix. La semifinal serà divendres (19.30 h) contra els serbis del Novi Beograd i la final serà diumenge. La segona semi enfronta els hongaresos del Ferencváros, vigents campions, i els francesos del CN Marsella. L'equip mariner ha guanyat les 20 darreres edicions de la lliga espanyola, però només s'ha proclamat campió d'Europa un sol cop, el 2014, quan va derrotar a les piscines Picornell de Barcelona el Radnički Kragujevac. D'aquell equip només en queden dos supervivents, Felipe Perrone i Alberto Munárriz.

Dos segons. El CN Sant Andreu només va dominar el marcador de la final de la Champions femenina dos segons, els darrers. I així es va proclamar per primer cop campió d'Europa al Pireu (Grècia), al derrotar el CN Sabadell. La MVP de la final va ser Nona Pérez (2003), sabadellenca que brilla al Sant Andreu. La jugadora internacional rep l'ARA a la seu del club, on exposen la copa a l'entrada de les instal·lacions. Com que per a la sessió fotogràfica la copa desapareix una estona, aprofita per fer-se fotos i enviar-les a les companyes: "L'he robada, la tinc jo", els diu bromista.

Les platges de Rio de Janeiro van ser el seu pati durant la infància, la seva oficina actual té vistes al mar, el seu fill va néixer a l'Hospital del Mar de Barcelona i quan té vacances puja a un veler per relaxar-se amb la seva dona a un altre indret que tingui mar. Felipe Perrone (Rio de Janeiro, 1986) és un home de mar que un dia, amb només 15 anys, va decidir canviar l'oceà Atlàntic pel mar Mediterrani seguint les passes del seu germà Kiko per tornar a la terra de la seva àvia, Catalunya. Ell tenia un somni. "He aconseguit molt més del que esperava aquell adolescent", assegura Perrone, amb 39 anys, en una conversa amb l'ARA en una sala del Club Natació Atlètic Barceloneta (CNAB). Evidentment, té vistes al mar.

El CN Sant Andreu s’ha proclamat per primer cop campió d’Europa de waterpolo femení (9-8) després de destronar les campiones del CN Sabadell en una final històrica a El Pireu (Grècia). La final semblava en mans de les vallesanes, però un parcial de 0-3 en els últims minuts ha donat el títol a l’equip de Javi Aznar. Aquesta era la primera final de Champions del Sant Andreu, que toca el cel gràcies a un gol a tres segons del final de la jove Queralt Antón.

Quan mira els partits de les seves companyes des de la graderia, duu una pilota antiestrès a les mans. Mai havia viscut l'experiència de veure jugar el millor equip del món, el seu equip, recurrentment des de fora de l'aigua i reconeix que la posa nerviosa. Ho passa malament per la incertesa del resultat, però, a la vegada, gaudeix de l'estranya experiència. El motiu que ha comportat que Judith Forca (Sabadell, 1996) visqui actualment el waterpolo des d'una posició desconeguda per a ella és que ha fet un pas que no té precedents en aquest esport: ser mare com a jugadora professional en actiu. El seu embaràs ja suma 24 setmanes.

"Si fa uns anys em diuen que arribaria a ser la millor jugadora del món no m'ho hagués cregut", assegura Bea Ortiz (Rubí, 1995) mentre mira amb satisfacció el trofeu que l'acredita com a la millor waterpolista del món. "Ha estat un camí dur, molts dies fora de casa, però és un plus per seguir amb més forces i que se'm reconegui el meu treball de tot l'any", afegeix. L'any 2024, sens dubte, mai l'oblidarà. I no només per haver aixecat la Champions i la Supercopa d'Europa amb l'Astrapool Sabadell, o per haver guanyat l'or olímpic a París amb Espanya. Encara n'hi ha més, i segurament més important. "He tornat a ser feliç jugant a waterpolo, feia molt que no en gaudia tant", afirma alleujada.

Paula Leitón només té 24 anys, però ja és una referent al món del waterpolo. Amb 15 anys va jugar el seu primer Mundial, i amb 16 va participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Als Jocs de París, l'egarenca ha sigut una de les grans protagonistes de la selecció espanyola de waterpolo, que s'ha penjat el seu primer or olímpic. L'equip, invicte en el torneig, s'ha convertit en històric. Aquest és el segon metall olímpic que guanya Leitón, després de la plata de Tòquio 2020, i la jove pot presumir d'una carrera exemplar amb un gran futur. Tanmateix, les xarxes s'han omplert de comentaris grassofòbics cap a la jugadora i el seu físic. Els atacs, però, no han desviat l'atenció del seu triomf.

Maica García (Sabadell, 1990) va parlant i mirant la medalla d'or. "Encara no he decidit on les posaré totes; les tinc a casa i faré alguna cosa bonica" explica. I torna a mirar la medalla. "Hi han posat la Torre Eiffel. Per una banda, sempre són iguals, però aquest any hi han afegit la torre", diu referint-se al fet que totes les medalles són sempre iguals d'un costat, amb una imatge de la deessa grega de la victòria, Niké, l'estadi dels Jocs del 1898 i el Partenó. Aquest any, efectivament, hi han d'afegir la Torre Eiffel, a la medalla. La Maica les coneix bé, ja que en tenia dues de plata. I ara, finalment, la més desitjada. La sabadellenca ha guanyat totes les competicions amb el CN Sabadell, i ara les ha guanyat totes amb la selecció gràcies a la final en què va fer dos gols claus contra les australianes.

Abans de sortir a la piscina per jugar la final olímpica, les jugadores de la selecció van veure un vídeo on diferents companyes del passat els enviaven un missatge per animar-les. “Quin fart de plorar abans de començar” admetia Anni Espar entre rialles. Però un cop va començar el partit, la selecció espanyola no va deixar passar aquesta oportunitat de tocar el cel, controlant sempre el partit contra Austràlia (11-9). “Per un moment he oblidat que era la final, estava centrada en el partit, contenta perquè estava ajudant amb les meves aturades” deia la jove portera Martina Terré. “Fins que no ens hem escapat de quatre gols no m’he adonat que guanyaríem” afegia la Bea Ortiz.

"Mai havia jugat davant tanta gent, ha estat emocionant!", va deixar anar Martina Terré (Barcelona, 2002). Semblava contenta, fins que va recordar que en l'últim quart contra les canadenques, quan Espanya ja guanyava per més de 10 gols, li van marcar quatre cops. "No, no m'agrada", va dir canviant de cara. Els porters tenen aquestes coses. Filla de la Vila de Gràcia, Terré va començar a nedar al CN Catalunya després de l'escola i es va passar ràpidament al waterpolo. Però en un dels primers entrenaments li van donar un cop. "Aquest esport és molt dur, eh?", destaca. No li falta raó, la majoria de coses passen sota l'aigua, amb cops, puntades de peu i el que faci falta per guanyar la posició. Així que la Martina va acabar a la porteria, pensant que allà no rebria cops i podria descansar una mica.

El CN Sabadell s'ha proclamat campió d'Europa de waterpolo femení després de derrotar l'Olympiakos grec a la piscina de la Nova Escullera de Barcelona per 16 a 10. Revalida, així, el títol aconseguit ara fa un any. Amb aquesta victòria, les vallesanes ja han conquerit el títol en set ocasions, i confirmen que el projecte que va començar ara farà dues dècades s'ha convertit en una de les històries més impressionants de l'esport català. L'any 2011 cap equip català havia guanyat mai aquesta competició, i 13 anys més tard el CN Sabadell ja en porta 7. És a dir, està a només una de les vuit copes de l'Orizzonte Catània italià, l'equip que l'ha guanyat més cops. De fet, tot va començar el 2011 quan les sicilianes van perdre a la final de Can Llong, en el primer títol de les sabadellenques. "El primer any que vam guanyar ningú s'ho esperava. Els últims anys ha estat al revés, ens hem acostumat a ser favorites i hem carregat molta pressió", deia la portera Laura Ester, que ha guanyat les set finals.

Ser jugador de waterpolo no és gens fàcil. És un esport molt complicat. Et passes tot el dia dins la piscina, mous les cames sense parar per poder flotar i t'eleves fins a la cintura per llançar la pilota a la porteria al mateix temps que tens el rival que t'està donant cops per desestabilitzar-te. Els waterpolistes entrenen intensament en les aigües del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès per poder penjar-se medalles cada estiu i el sacrifici és present per arribar a ser un dels millors en cada una de les seves posicions.

És important tenir arrels? A vegades dubto. A mi m'agrada saber on tinc les arrels. Un lloc, un escenari, que m'explica. Aquest ha estat un cap de setmana molt bonic, en aquest sentit. Veure el Narcís Sala ple de gom a gom per un partit de Cinquena Divisió entre el Sant Andreu i l'Europa, amb milers de persones que han anat tornant als camps de barri, posa la pell de gallina. Camps de barri o de "vila i poble", com els agrada dir a Gràcia i Sant Andreu. Gent que ha entès que un model de ciutat, una forma de viure, està en risc, ara que en un tres i no res un fons voltor compra el teu edifici i et fa fora, ja que un estudiant estranger paga més per viure uns mesos a la ciutat. Animar l'Europa o el Sant Andreu és defensar un model de ciutat on tens espais comuns, on es cuida la comunitat, on pots fer arrels.

Sempre hi ha una segona oportunitat. Una opció per canviar el passat. Per al waterpolo català, això es tradueix en fer història. De mal record és la final four a Kírixi (Rússia) l'any 2017. El Mataró i el Sabadell buscaven un bitllet per a la que podia ser la primera final catalana del waterpolo femení. En aquella ocasió, les locals van guanyar les mataronines, mentre que l'Olympiacos va superar les vallesanes. S'enfrontarien pel tercer i quart lloc (7-5 per al Sabadell), però ja no era el mateix.

Poc després de les 10 del matí d'un dissabte, el soroll de les pilotes de waterpolo picant al pal de les porteries comença a omplir una de les piscines del CN Barcelona. No és un entrenament qualsevol. Just al costat de la piscina, Ruben Reguart ha posat unes estoretes per facilitar que els jugadors puguin entrar i sortir de l'aigua. Dos jugadors hi arriben en cadira de rodes, d'altres ajudats d'una crossa. El CN Barcelona és, juntament amb el CN Terrassa, un dels dos clubs catalans on creix el waterpolo ability, un projecte per poder arribar a tenir el waterpolo als Jocs Paralímpics. Malgrat la llarga tradició d'aquest esport, fins fa poc no existia una versió per a persones amb problemes de mobilitat o coordinació.