L'edifici Taipei 101 va ser durant uns anys el més alt del planeta. Un prodigi arquitectònic, un gratacel imponent aixecat en una zona amb moviments sísmics i tifons. A 450 metres del terra, els turistes arriben a un mirador on poden fer un mos gaudint d'unes vistes que aquest darrer cap de setmana han sigut ben diferents. A l'altra banda dels vidres han pogut saludar l'escalador nord-americà Alex Honnold, de 40 anys. Els curiosos treien els telèfons per filmar com a pocs centímetres d'ells, Honnols els saludava. Només els separava un vidre. A dins, el confort i la curiositat. A fora, un home jugant-se la pell, pujant l'edifici sense cordes ni mesures de seguretat. Una relliscada i era el final.

"Recordo entrar al refugi i posar-me a plorar i pensar: «Que fort, estem salvats. Ja no ens morirem», assegura Marta Valls (Barcelona, 1974). És una de les supervivents de la tragèdia que fa just 25 anys va deixar nou morts al Pirineu oriental, a la comarca del Ripollès, entre el Balandrau i la coma de l'Orri, arran de l'episodi meteorològic més extraordinari i fatídic que es recorda a les muntanyes catalanes. El 30 de desembre del 2000 el torb va dibuixar, sense avisar, un escenari apocalíptic: el vent va arribar fins als 140 quilòmetres per hora i la temperatura va baixar fins als 15 o 20 graus sota zero, amb una sensació tèrmica encara més extrema. La mateixa que un bon dia a l'Everest a dues hores de Barcelona.

Alberto Ginés (Càceres, 2002) es penja d'una presa del rocòdrom amb una sola mà i espera que li facin fotografies. La seva vida és viure penjat de les parets. El 2021 va sorprendre al convertir-se en el primer campió olímpic d'escalada de la història als Jocs Olímpics de Tòquio, quan aquest esport s'estrenava al calendari olímpic i poca gent sabia qui era aquest extremeny que llavors tenia 18 anys. L'esportista ja fa anys que viu a Catalunya, perquè volia entrenar al CAR de Sant Cugat. Un jove diferent, que ha après català i mostra una curiositat pel món que va més enllà dels rocòdroms. Aquest estiu ha llegit De Vigan, Dostoievski o Murakami, al final d'una temporada en què ha guanyat l'or a la Copa del món, tot i que se li va escapar la medalla al Mundial per ben poc. Per un moviment. Per un centímetre.

Pablo Batalla (Gijón, 1987) pren un cafè descafeïnat a la cafeteria de l'Hotel Regina, al centre de Barcelona. A fora tothom va de bòlit, però a dins del local tot sembla més tranquil. Segurament Batalla ho agraeix, ja que és un home que prefereix caminar lent per no perdre's els detalls de les coses. Aquest historiador, traductor i periodista asturià que viu en un poble de 40 habitants a Lleó acaba de publicar La bandera en la cumbre. Una historia política del montañismo (Capitán Swing), un magnífic treball on explica com les banderes i totes les causes polítiques possibles han arribat a dalt dels cims més alts. Ell va enamorar-se de les muntanyes de la manera més bonica. Gràcies a un pare i un professor que en el seu temps lliure portava els nens d'una escola pública a les muntanyes asturianes. "Un mestre vocacional. Feia una cosa molt bonica: deixava per tota la ruta petits missatges ficats en un potet de rodet fotogràfic. Els nens els havíem de buscar i dins del potet ens trobàvem preguntes i jocs per aprendre sobre la natura", recorda. Ara encara parla amb aquell professor jubilat i li explica el que ha descobert fent el llibre.

L'escalador i influencer nord-americà Balin Miller va morir mentre escalava El Capitán, la icònica formació rocosa del Parc Nacional de Yosemite, a Califònia, segons ha confirmat la seva família. Miller, de 23 anys, estava fent una transmissió per TikTok quan va caure. "Tinc el cor destrossat. No sé com superaré això. L'estimo tant. Em vull despertar d'aquest horrible malson", deia en un emotiu missatge Jeanine Moorman, la seva mare.

Quan eren menuts, molts d'ells tenien por a les altures. No podien pujar a les atraccions de fires amb els seus amics i quan en una excursió del col·legi es pujava a la torre d’un edifici emblemàtic, no podien mirar cap avall. Ara escalen els edificis més alts del planeta sense cordes.

Sílvia Vidal (Barcelona, 1971) va descobrir l'escalada ja d'adulta. Llicenciada per l'INEF, on va fer de professora, va canviar de vida per excel·lir en l'escalada, on ha destacat amb expedicions en solitari i l'obertura de grans parets. Sovint passa setmanes lluny de casa, sola a la natura. Més d'un cop ha passat molts dies penjada de parets gegants, i ha dormit en una tenda sobre un gran buit. Considerada una de les millors escaladores de tots els temps, és una ànima lliure, discreta i perfeccionista, que va aconseguir ser la primera persona vinculada a l'escalada catalana i espanyola en guanyar el premi Piolet d'Or el 2021. Ara publica el llibre Hi ha llum entre les cordes, una porta oberta al seu món.

Iker i Eneko Pou (Vitòria, 1977 i 1974) van una mica perduts quan els treus de les muntanyes i baixen a la ciutat. "Tothom ens pregunta si hem patit per la nostra vida obrint noves vies en cims de l’Antàrtida, però on he passat més por és esquivant patinets a Barcelona", bromeja l’Eneko. Fills de Vitòria, on viuen els pocs mesos que no són obrint vies en parets de mig planeta, els germans Pou s’han convertit en tot un referent en el món de l’escalada. Nets d’un militar republicà menorquí que va patir la repressió i va acabar al País Basc, han obert noves vies en algunes de les parets més complicades del planeta, fent expedicions a tots els continents amb el repte de ser els primers a aconseguir una fita. La llista de vies obertes, cims conquerits i aventures dels Pou no es pot explicar en un sol article, ja que porten mitja vida fent-ho. L’Eneko, de fet, acaba de celebrar els seus 50 anys obrint una via que ha batejat com a "Pou 50" a Mallorca. Aquesta és la seva dèria. Obrir vies, pujar per murs per on cap humà ha passat abans.

Araceli Segarra (Lleida, 1970) és alpinista i creadora i il·lustradora de la col·lecció infantil “Els viatges de la Tina” (Alpina). Als 26 anys es va convertir en la primera dona de l’Estat en coronar l'Everest. Ara publica “Expedició al sostre de vidre” (Rosa dels Vents).

De petita ja s’enfilava. “De casa al forn hi havia uns murs amb unes pedres que sortien. Encara no sabia ni el concepte d’escalar, però recordo que passava pels murs d’anada i tornada. Pujava per tot arreu, corria, saltava... Quan tens una infantesa que no et controlen, potencies les teves llibertats. No li tens por a res perquè ningú t’està dient que no ho pots fer. Al barri teníem una infantesa completament descontrolada. Tot i que era una ciutat, encara hi havia molts espais oberts i jo vivia davant un descampat enorme i allà et passaves tot el dia”.

]]>

Jordi Tosas (Blanes, 1968) va néixer mirant el mar amb un ull i el Montseny amb l'altre. De menut es preguntava què hi havia darrere d’aquella ratlla de l’horitzó per on desapareixien els vaixells. Però, al final, va tirar més la muntanya. Ara Tosas és un dels alpinistes més experimentats del món. És molt més que un alpinista, de fet. És escalador, guia de muntanya, snowboarder... És un dels noms més respectats entre els amants de les muntanyes. Viu a Benasc, entre cims, amb una trajectòria a l'esquena que inclou fer de guia, fer documentals, viure aventures amb Kilian Jornet i, ara, escriure un llibre, Àlgebres de la il·lusió (Tushita), on uneix dues passions: la natura i les matemàtiques.

]]>

Berta Martín aixeca la vista per veure si tot està en ordre al rocòdrom. Les preses, les cordes... Tot sembla al seu lloc. Geila Macià és just darrere seu, fent estiraments. Un cop els acaba es penja d’una presa, però en baixa ràpidament. "Tinc l’espatlla una mica carregada", es queixa. Normal, amb 15 anys, aquesta jove de Sant Martí de Tous està vivint una temporada somiada: està guanyant un munt de títols a nivell internacional. El dia que l’ARA la visita a les instal·lacions de l’Indoorwall de Manresa, acaba de tornar de guanyar el Campionat d’Europa en modalitat de dificultat, l'última competició internacional de la temporada. Quan li preguntes per tot el que ha guanyat els darrers mesos, ha de fer memòria. De lluny, la Berta l'escolta. No és només la seva entrenadora, també és la seva mare. I en bona part, una de les responsables que l’escalada catalana pugui treure pit amb aquesta jove ambiciosa. Mai una escaladora espanyola havia guanyat una medalla en uns Mundials. Fins que ha arribat la Geila.

]]>

En qualsevol moment, un escalador, armat amb una màquina perforadora, pot clavar ancoratges a les roques de qualsevol muntanya per obrir una nova via. Si els agents rurals no ho detecten i retiren els ancoratges, els aprofitaran altres escaladors i darrere seu en vindran més. Catalunya, per la varietat de les seves roques, sembla que s'ha convertit en un lloc idíl·lic per a la pràctica d'aquest esport, i atreu professionals d'arreu del món. "És impossible saber quantes vies hi ha obertes a tot Catalunya", reconeix el vicepresident de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), Joan Huertos. Aquest boom preocupa molt els conservacionistes i les autoritats perquè posa en risc la flora i la fauna del país. És possible que dalt d'aquell cim que els escaladors intenten pujar hi hagi el niu d'una au protegida i que la presència humana condemni les cries que esperen que els seus pares els portin menjar.

]]>

És una ànima lliure com n’he conegudes poques. Tan valenta que escala, en solitari, les parets naturals més verticals del planeta. I tan discreta que els mitjans parlen ben poc d’una esportista que assoleix fites que, en les seves condicions, no fa ningú més. Aquest curs l’Ajuntament de Barcelona li va donar el Premi Dona i Esport i va ser llavors, en un acte al Saló de Cent, que vaig tenir notícia que la Sílvia Vidal (Barcelona, 1970) era una llicenciada en INEF que, des de fa 30 anys, desafia la força de la gravetat d’una manera tan preparada com conseqüent. M’adverteix que mai parla de temes íntims. Amb ella al davant, tampoc no m’interessa el safareig terrenal. 

]]>

L’escalada és un esport que es practica des de fa molts anys, però sempre havia estat associada als grans alpinistes, a persones aventureres, molt ben preparades específicament que s’atrevien a enfilar-se per parets d’alta complexitat per explorar nous territoris. De mica en mica, aquest concepte ha anat evolucionant i l’escalada s’ha popularitzat entre la població adulta. Però cada vegada hi ha més infants, joves i famílies que la practiquen. "És un esport molt psicològic que t'ensenya a mantenir la calma en una situació de tensió. Has de prendre decisions ràpides i aquest esperit de superació és el que em té més enganxada", assegura la periodista de l'ARA Núria Orriols, que va provar l'escalada per primer cop de petita, però no va convertir-la en una afició fins fa tres anys, just després de la pandèmia.

]]>

Sense cordes, ni talabard ni proteccions. L’any 2011, l’escalador estatunidenc Alex Honnold va escalar tot sol una via batejada com The Phoenix, situada al Parc Nacional de Yosemite. Amb l’ascens dels 40 metres, Honnold va convertir-se en el primer escalador a pujar sense proteccions una via amb un grau de dificultat tan elevat (7c+). Però aquesta fita va passar sense pena ni glòria. Onze anys més tard, i havent saltat a la fama després d’escalar de la mateixa manera la via El Capitán l’any 2017, ha sortit a la llum el vídeo de com l’escalador va aconseguir-ho. Ho va gravar Peter Mortimer, un dels documentalistes d’escalada més reputats del món després de treballs com The Dawn Wall i The Alpinist.

]]>

"Em van posar el llistó molt alt. Gairebé inabastable", diu. Potser per això Erik Noya es va fer escalador. Plata en la modalitat de velocitat al Mundial del 2021 representant Espanya i establert al CAR de Sant Cugat des del 2021, és descendent d'un home que surt a la Viquipèdia i d'un altre que té un carrer amb el seu nom. El seu besavi matern, Fèlix Cardona, va néixer el 1903 a Malgrat de Mar i va ser "un català molt important a Veneçuela". Explorador, va descobrir i va cartografiar diversos punts del sud de Veneçuela, com la cascada més alta del món (Salto Ángel). Noya explica la seva història amb orgull, igual que la de l'altra branca de la família.

]]> Llegim a l’ARA que la campiona mundial d’escalada, de l'Iran, Elnaz Rekabi, que va participar en una competició internacional a Seül sense portar vel (i vam considerar que era en solidaritat amb les protestes contra el règim dels aiatol·làs) ha demanat perdó "pel descuit". Va competir –o sigui, va escalar– amb els cabells recollits en una cua, sense el vel, i va estar "desapareguda". Descuidar-se el vel a l'hora d'anar a escalar. Passa, com quan la periodista Ana Pastor va entrevistar Ahmadinejad i "li va caure". 

]]>

Com tantes pel·lícules de supervivència recents, Fall s'encomana amb certa eficàcia a la fórmula de tensió màxima en un escenari mínim. Aquí, una torre de comunicacions abandonada enmig del desert, a la qual decideixen enfilar-se un parell d'amigues aficionades a aquests reptes extrems. Per a les dues es tracta també de superar un trauma recent. Però la falta de previsió i les condicions d'una estructura molt malmesa les deixen penjades allà dalt sense a penes recursos per sobreviure. Si es fan els ulls grossos a un guió ple de forats i trampes, i a uns efectes visuals de baix pressupost, Fall pot convèncer els aficionats a aquest gènere.

]]>

Mens sana in corpore sano. L'expressió, emprada en l'època romana, esdevé imprescindible per a qualsevol esportista a l'hora de calibrar el seu dia a dia. Cap i cos, alineats, permeten tirar endavant, això és una premissa inamovible. Aida Torres (Torelló, 2002) n'és molt conscient. Amb només divuit anys és una de les atletes de referència en l'escalada en bloc al nostre país. Als onze anys, de casualitat, va descobrir que resoldre problemes enfilant-se pel rocòdrom era la seva gran passió. Per fer-ho, però, necessita tant la seva ment com el seu cos, i els cuida dia a dia com el tresor que són.

]]>

Després de fer els 40 anys Dierdre Wolownick va aprendre a nedar. Llavors en va fer 50 i va començar a córrer. Als 60 es va convertir en escaladora, i no en una de qualsevol: fa quatre anys, amb 66 anys, Wolownick va fer una ascensió sense precedents a El Capitan, el monòlit de granit del Parc Nacional de Yosemite, on hi ha algunes de les rutes d'escalada en roca més llargues i difícils del món. La via que va escalar, Lurking Fear, s'acostuma a fer en quatre dies. Ella en va tardar un.

]]>