En un escenari què les onades de calor són habituals i freqüents, cal preparar-se més que mai i prevenir els efectes adversos de la calor: 

Quan vaig haver de triar un títol per a aquestes contres que, des de fa anys, escric per al diari ARA, vaig agafar el títol de la meva novel·la preferida d’una de les meves autores preferides: La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg. Em vaig permetre la llibertat d’utilitzar-lo girant l’ordre dels conceptes: La casa i la ciutat. D’aquesta manera el títol s’ajustava més a les característiques del meu articulisme: per escriure –sigui ficció o no-ficció– m’interessa més l’àmbit privat (la casa), tot allò que té a veure amb experiències viscudes, vincles personals, emocions. Després m’interessa l’àmbit col·lectiu (la ciutat), tot allò que té a veure amb les lluites compartides, la política, els costums socials.

“Edifici destinat a servir d’habitació humana”. Així defineix casa el diccionari. Ara mateix, el problema que defineix la realitat d’un país com el nostre és l’habitatge. Per a un ésser que neix i creix i viu un segle com a màxim, que té la precarietat com la seva condició, i per molt que alguns es creguin superhomes (i fins i tot estiguin gastant diners amb la fantasia d’aconseguir la immortalitat), la casa és el lloc en el qual tothom té dret a estar. La vida d’una persona és un relat que necessita marcs referencials per construir-se. I en aquest sentit la casa és el lloc més evident: un espai propi, teixit per un mateix amb els que la comparteix, construït a la seva imatge i semblança. No és cap paradís, pot ser fins i tot un infern. No hi ha dues persones iguals; en qualsevol relació es produeix una diferència de potencial, i l’abús i l’explotació estan en l’ordre del dia de la condició humana. Però sense casa no hi ha món propi. Anar de racó en racó és estar a la intempèrie, exposat a tot i sense poder-se fer un espai. Per això la casa és el lloc necessari des del qual desplegar-se. I, de fet, és sobre aquesta idea que es construeixen marcs ideològics que donen sentit i dibuixen una pertinença, com ara la pàtria: la casa de tots els que es reconeixen en una nació.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), passem al voltant d’un 90% del dia dins d’espais tancats. A casa, a la feina o en altres locals d’oci com gimnasos o restaurants. Un percentatge que s’ha incrementat arran de l’augment del teletreball en els darrers anys. Si passem en interiors la major part del nostre temps, ¿ens hauríem de preocupar més per l’aire que hi respirem? “Hi ha poc coneixement de com la qualitat de l’aire de casa afecta la salut”, assegura la biòloga Elisabet Silvestre, experta en bioconstrucció i autora de Viure sense tòxics. Com guanyar benestar i salut en la teva vida quotidiana (RBA). “Es té la percepció de la contaminació de l’aire exterior, del carrer, i no tant dels espais interiors. El cansament, la fatiga, el mal de cap, la manca de concentració, la picor als ulls, la gola, les mucoses o la pell, així com problemes respiratoris i cardiovasculars o reaccions al·lèrgiques, són símptomes que poden estar relacionats amb la qualitat de l’aire interior (QAI), tant a casa com a l’oficina o a l’escola”, puntualitza Silvestre. 

Després de dues dècades de batalles legals amb l'Ajuntament de Marbella i el Tribunal Suprem, Antonio Banderas ha perdut casa seva. Fa pocs dies es va executar la demolició de La Gaviota, la mansió situada a la urbanització Los Monteros, a Marbella. L'actor va comprar la casa el 1997, quan l'antiga propietària, la locutora de la COPE Encarna Sánchez, va morir. L'obtenció d'aquest terreny per part de la periodista no va ser casual: va ser un regal que va fer-li Jesús Gil quan era alcalde de Marbella en senyal d'agraïment per la seva tasca a l'emissora parroquial.

Cada dia dediquem una estona a endreçar la casa perquè ens agrada viure en un espai recollit, que ens transmeti pau i tranquil·litat. Però sovint, per molt que ordenem, casa nostra no acaba d’estar com ens agradaria. Els professionals de l'ordre tenen alguns trucs perquè la casa sembli més endreçada del que realment està i l’ordre brilli amb llum pròpia.

Tres setmanes després de donar a llum la meva tercera filla, des del Criatures em van proposar escriure un article sobre la meva experiència de parir a casa. La veritat és que em va arribar en el moment d’adaptació que necessitem totes les dones que acabem de parir i vaig demanar reprendre-ho més endavant. Al cap d’uns dies em vaig adonar que el motiu que havia donat per posposar la publicació era cert, però que, a més, em feia por. Por d'escriure sobre un tema que encara és molt jutjat i fins i tot criminalitzat. N'és una prova que durant el meu embaràs he anat compartint per xarxes (al perfil d’Instagram de Bhealthy.es) la meva preparació i la meva experiència, i la sorpresa ha estat rebre missatges qualificant-me d’inconscient i irresponsable. També he de dir que moltes altres dones m’ho han agraït i encara em demanen informació i consells. És per això que finalment m’animo a explicar-vos què vol dir i què suposa parir a casa.

El bullying entre companys de classe és un problema greu que poden patir infants i joves, però quan les típiques discussions entre germans arriben a un altre nivell i deixen de ser només baralles, ¿el bullying es pot donar també entre germans? Cristina Valverde, psicòloga i responsable de l'àrea de psicoasertiva de l'Associació Catalana per a la Prevenció de l'Assetjament Escolar (ACPAE) explica que la gelosia entre germans és normal, però el que determina que hi hagi assetjament és quan aquest comportament és molt freqüent i constant en el temps.

En una entrevista recent, el psicòleg Màximo Peña, autor de Paternidad aquí y ahora (Arpa), m'explicava que actualment tenim una epidèmia d'homes que són lloats perquè cuiden les seves criatures. Ja no parlem si afegim a la gesta tasques domèstiques i organitzatives. "El que per a elles és el normal, si ho fem nosaltres és extraordinari", deia. Tinc una amiga que sempre es queixa que les cures només importin quan són ells qui les exerceixen, i vaja si té raó, perquè sembla que hem començat a parlar de la seva importància justament quan ells s'han anat incorporant, amb comptagotes, al tràfec quotidià que imposa cuidar d'altres. Potser es pot viure sense cuidar d'algú, encara que sigui d'una mateixa?, em pregunto.

El gener de l’any 2018 el pare dels meus tres fills i jo ens vam divorciar i vam optar per ser nosaltres els que ens moguéssim del domicili familiar: una setmana un, una setmana l’altre. D’això se’n diu casa niu i així es fa constar als convenis de divorci o separació.

De les mudances no se’n parla prou. Cert. Segurament perquè, com em van dir una vegada, quan s’acaben les volem oblidar com més aviat millor. Però la remoguda és considerable, a tots nivells. A casa n’hem viscudes dues en dos anys. O una per any, si s'entén millor, amb tres personetes mitjanes (que ja no petites) corrent amunt i avall.

Cursom Perificio era la frase en llatí que penjava de la porta principal de la casa situada al número 12305 de la Fifth Helena Drive de Los Angeles. La locució significa "el meu viatge acaba aquí". A l'antiga Roma l'expressió s'utilitzava entre tots aquells que acabaven la seva carrera d'honor, és a dir, com a càrrec públic. Marilyn Monroe no va tenir cap càrrec a l'administració, però indubtablement va ser i continua sent una figura pública de referència. La casa on hi havia aquell cartell va ser precisament el lloc on Marilyn va posar punt final a la seva vida. Ara, l'únic immoble que la cantant va posseir, on va viure i morir, està a punt de ser enderrocat.

Fa pocs dies Piqué i Shakira van estar d'aniversari: el seu primer any de ruptura. Des de llavors tant les declaracions de l'exblaugrana com les cançons de la colombiana han anat actualitzant les trifulgues personals de tots dos, fent especial incidència en la relació que l'empresari manté amb Clara Chía. Ara la parella ha volgut reivindicar –una vegada més– que la seva relació va de debò i ha comprat una casa als afores de Barcelona que aporta tots els luxes imaginables, segons detalla Diez minutos.

Molts van aprofitar les llargues i solitàries hores dels confinaments del 2020 per buidar els calaixos, armaris i fins i tot rebosts de coses que acumulaven i a les quals no donaven ús des de feia anys. Al principi, jo estava entre aquestes persones; de fet, vaig arribar a desempallegar-me de vestits que ja no em quedaven bé i parells de sabates amb les quals ja no podia caminar. D'entrada em vaig sentir molt bé, però aviat vaig perdre l'interès per desfer-me de coses, bàsicament perquè em faltava energia física i mental per encarregar-me de tot el que encara omplia els armaris. A més, després de 55 anys de viure a la mateixa casa, hi havia molta cosa que podia ser rebutjada, un nombre gairebé infinit. Envejava les persones que poden desfer-se de moltes coses i reciclar o llençar a les escombraries articles que ja no els són útils. Però fa poc vaig tenir un accident a casa que ho va canviar tot: una canonada que tenia una fuga em va deixar xop el soterrani, l'espai on durant dècades vaig acumular tot allò que no utilitzava. No vaig tenir més remei que passar a l'acció, perquè no hi ha res com una crisi, sigui petita o gran, per obligar-nos a lluitar contra l'acumulació inimaginable de coses que tenim a casa.

Tinc dos fills. Catorze i onze anys. El primer és adolescent i l’altre viu en una preadolescència més intensa que l’adolescència del gran. Dos nens totalment diferents. Físicament i de caràcter. Que siguin diferents em fa tocar de peus a terra com a pare. Ni ho faig tan bé alguns dies ni tan malament uns altres. Això sí, sempre has d’estar preparat per al caos. Complir amb la rutina i els horaris és tota una proesa familiar. El món laboral i la societat en general ens demanen sempre anar al màxim. Els que tenim fills encara dependents fem mans i mànigues per arribar i complir, això sí, esgotats a tot arreu.

El Nadal que el Pablo es va independitzar el tió li va cagar una planxa i els Reis li van deixar sota l’arbre una post. “Vaig pensar que m'anirien molt bé, però han passat els anys i tot continua tancat dins l’armari on ho vaig guardar”. Ara és professor en un institut del Maresme i des que va marxar de casa els pares no ha tornat a planxar més: “Abans ho feia perquè formava part de les tasques familiars, però ara ho trobo innecessari”. La Irene és dissenyadora gràfica i viu en un pis compartit a Barcelona. Acaba de fer trenta anys i tampoc la utilitza: “Em fa mandra. Procuro estendre de pressa quan trec la roba de la rentadora. La sacsejo bé i miro d’eixugar les camises en un penjador perquè no s’arruguin tant”. 

Encara que els termòmetres hagin allargat la calor més del que semblava a l'acabar l'estiu, el canvi d'armari serà una urgència ben aviat. Passem l'equador de l'octubre i ja no hem de tenir a mà, ni a vista, algunes peces de roba que no ens tornarem a posar durant una bona temporada. ¿Hem de guardar els pantalons curts en una capsa fins al juny? ¿Cal treure aquell jersei de llana que no ens posarem fins als pitjors dies de febrer? El canvi d'armari és una constant anual, però no sempre el fem de manera adequada. De fet, és fàcil trobar armaris desendreçats i atapeïts, ja que tendim a l'acumulació i a quedar-nos amb un alt tant per cent de roba que no ens posem. Parlem amb l'organitzadora professional Clara Massons i responem algunes preguntes que ens ajudaran a fer un canvi d'armari sostenible i harmònic. Això sí, per aconseguir-ho caldrà que fem alguns sacrificis.

És un referent a les xarxes socials, on moltes dones hem après com és un part fisiològic o com ha de ser una cesària respectada. Laia Casadevall (Vic, 1986) tenia clar des de ben petita que volia ser llevadora i va anar a Anglaterra a formar-se –perquè és un país pioner en el part respectat i la llevadora hi té un rol important–, on va treballar un temps en un equip integrat que tant atenia parts a l'hospital com a casa. Quan va tornar a Catalunya es va dedicar a atendre exclusivament parts domiciliaris. És també activista a les xarxes socials i vicepresidenta de l'Associació de Llevadores del Part a Casa a Catalunya. Acaba de publicar Parir en casa (Vergara), on desmunta mites i aporta dades.

Aquest divendres es commemora el Dia Internacional de les Tasques Domèstiques, una jornada que vol visibilitzar l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp. Les dades parlen per si soles: segons l'últim estudi de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, el 70% de les hores dedicades a la feina domèstica no remunerada recau en les dones. Demostrar que aquesta diferència tan remarcable explica la manca d'oportunitats femenines en l'àmbit professional és l'objectiu que s'ha fixat la investigadora i activista pro igualtat Laura Sagnier, que ha posat nom a un fenomen que s'intuïa: la desigualtat en parelles heterosexuals de l'estat espanyol i Portugal comença a casa i és aquí on cal combatre-la, a la gènesi.

Un dels meus primers records és l'olor penetrant d'alcohol. Cada nit, la meva mare ruixava l'aigüera i els fogons de la cuina amb alcohol isopropílic per desinfectar-los. Tot perquè quan era petita vaig contreure una desagradable infecció de salmonel·la que em va durar mesos. Els microbis eren la seva nèmesi. “Em vaig convertir en una autèntica boja del tema”, em va reconèixer fa poc. “Vaig ser la gran enemiga dels gèrmens”, deia. No és estrany, doncs, que jo també hagi crescut amb fòbia als gèrmens. Al soterrani de casa hi guardo un impressionant arsenal de tovalloletes antimicrobianes, tinc almenys set ampolles de desinfectant de mans repartides per la casa i el cotxe, i guardo una bossa d'emergència a l'armari amb tovalloletes de clor i tota una parafernàlia de desinfecció profunda per si la temuda bestiola estomacal ataca casa nostra. Un apunt: haig d'afegir que hi ha una diferència entre netejar i endreçar. Soc fanàtica de la primera acció, però mandrosa amb la segona.