Salt és conegut avui en dia per ser el municipi amb la renda per càpita més baixa de Catalunya. També una de les viles amb més concentració de població migrant: prop del 40% dels veïns són de nacionalitat estrangera. Però el que els titulars han obviat els darrers anys és que gairebé la meitat de la superfície d’aquest poble són encara hortes i deveses. La séquia Monar, en paral·lel al riu Ter, marca la frontera entre el Salt construït i la zona agrícola. Poques instal·lacions la superen, tret d’un gran institut construït sobre terrenys fèrtils. Situat a la frontera amb Girona, envoltat de verd i amb unes magnífiques vistes de la Mare de Déu del Mont, hi ha el Vallvera. Un centre de secundària i formació professional amb més de 1.200 alumnes inaugurat el 2008 que contrasta amb l’entorn per ser un gran centre de xapa grisa amb un pati ple de formigó. “A l’hivern és una nevera i a l’estiu un forn, no hi ha terme mitjà!”, lamenta el director, Ferran Maimir, que s’ha estrenat aquest curs amb una direcció molt encarada a treballar per la renaturalització del pati, però amb un mètode diferent: que sigui el mateix alumnat el que construeixi l’ombra amb les mans.

Vivim una època estranya: l'odi s'ha convertit en afició nacional. No cal gaire per encendre'l: tres titulars, dues tertúlies i un parell de tuits, i de sobte tenim la meitat del país jutjant l'altra meitat des de la comoditat d'un sofà i una opinió prefabricada. Curiosament, en aquesta cursa, per assenyalar culpables, l'escola sempre hi surt esmentada. Com si la fractura social fos culpa d'un dictat mal corregit o d'un projecte de medi mal exposat.

Hi ha famílies que tenen claríssim quina escola volen per als seus fills i d’altres que comencen un intens treball d’investigació després del test positiu d’embaràs. D’entrada us diria que l’escola perfecta no existeix. Igual que no existeixen els pares perfectes ni la feina perfecta. Sempre hi haurà alguna cosa que grinyola i caldrà definir quines són les veritables línies vermelles. Sí que veig molt important el fet de valorar diferents opcions educatives i anar a veure més d’una escola, sigui a les portes obertes o bé fent una entrevista personal. Siguem honestos, si per comprar un cotxe anem a diferents concessionaris, això que és infinitament més important, requereix el nostre temps i tenir ben clar com és el centre on farem la preinscripció.

Parlar de disciplina a les aules és, encara avui, obrir un debat carregat d'emocions i perspectives sovint oposades. Que li diguin a Mar Hurtado, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, després de les seves paraules contra la disciplina al programa La Selva a la televisió pública de Catalunya. N'hi ha que l’associen a records d’autoritat rígida, de silencis imposats i càstigs severs, mentre que d'altres la reivindiquen com a condició imprescindible per a l'aprenentatge. El cert és que, al llarg del segle XX i inicis del XXI, el concepte de disciplina a l'escola ha evolucionat de manera tan clara com ho han fet les societats modernes.

Fa poques setmanes que hem reprès el curs. Els equips de mestres encetem cada setembre amb un feix d’intencions i de propòsits nous. De vegades en pensem i n’escrivim tants que no deixem espai ni per escoltar les identitats dels infants i joves que tenim al davant ni per parlar del que passa més enllà dels límits de l’escola, al barri, al poble, al món.

Com a pare i docent, l’inici del nou curs escolar em genera preguntes de les quals no tinc clares les respostes. Per exemple, els alumnes recordaran res del que van aprendre al tornar de les vacances? Aconseguirem que les classes siguin alguna cosa més que passar-s’ho bé? Voldran aprendre quan ho tenen tot a l’abast d’un clic? Sabrem inculcar-los la cultura de l’esforç i la necessitat d’interpretar, memoritzar i adquirir conceptes nous? Tindrem les famílies del nostre costat o ens miraran amb recel quan reclamem els nostres drets? Aconseguirem que la burocràcia no esgoti l’energia del professor i que aquest es pugui concentrar en el progrés de l'alumne?

Ja falta menys per a l'inici de les classes a Catalunya. Repassem les dates clau del curs escolar 2025-2026, que es presenta amb un important descens d'alumnat a les escoles i instituts del territori i la prohibició total dels mòbils a les aules.

L’auge del pensament d’extrema dreta a la nostra societat té unes conseqüències que també afecten la vida a les escoles. Però el que convé demanar-nos és si des de l’escola som prou eficients a l’hora de fer de contrapès d’aquesta tendència ideològica, o bé si, sense voler-ho, l’estem alimentant.

El cas es va produir fa dos cursos i encara en pateixen les conseqüències: "Es tracta de dues nenes, germanes. Eren a casa en el moment del desnonament de la seva família i van veure com arribaven els furgons de la policia, la comitiva judicial, com entraven a casa seva i com les feien fora. Les van portar a l'escola dues treballadores de l'Ajuntament. Van arribar en un absolut estat de xoc i nosaltres no sabíem com reaccionar: a la tarda no tenien casa on tornar". Qui relata aquest cas, encara emocionada, és Anna Pérez, directora de l'Escola Jacint Verdaguer del barri del Poble-sec de Barcelona. "Sempre hi ha un cas que et fa saltar, que et fa dir prou, i per a nosaltres va ser aquest", continua. Aquest curs tenen 18 alumnes més a l'escola en la mateixa situació, en ple procés de desnonament.

De casa, solen sortir amb dos vehicles diferents. El pare porta els dos fills i la mare s’ocupa d’acompanyar la filla. Tot i que hi ha dies que també agafen un sol cotxe o, fins i tot, hi van amb bicicleta. Un cop arriben a l’escola de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany), ell, que és mestre, se’n va a donar classe mentre ella, que també ho és, fa de suport de matemàtiques. Els fills, cadascú al seu curs, comencen amb les seves rutines: tots van a la mateixa escola, uns per estudiar-hi i, els altres, per treballar-hi.

En Saüc, d’infantil 5, s’afanya a afegir-se al grup. És el responsable de classe d’observar els ocells aquesta setmana. En una sala amb un gran finestral es troba amb companys d’altres cursos, entre els quals l’Aleix, de segon; l’Aïnara, de tercer; o en David, de sisè. Junts aprenen a esperar rere el vidre i a permetre que passin coses per conèixer les aus que viuen a prop seu o estan de pas a la zona. Fa dotze anys que l’escola de Sant Esteve de Guialbes, a Vilademuls, va engegar aquest projecte, a petició de tres pares naturalistes i ocellaires. Només hi estan deu minuts, de dilluns a divendres, just després de deixar les motxilles a les aules, però aquesta activitat, que s’entrellaça amb altres en què les aus també en són protagonistes, els dona eines per anar i volar per la vida.

Aquest curs que ara comença, l’escola cerdanyolenca Turó de Guiera incorpora cinc novetats al seu ventall d’extraescolars. Es tracta d’Idees en Joc, un programa de jocs de taula amb el qual es potencien les habilitats intel·lectuals i socials; la iniciació a l’esport, a l’abast de l’alumnat d’I3 i I4; les classes de cant; el pàdel, i l'handbol. Al marge, els alumnes del centre disposen d’opcions més clàssiques, com són les esportives: patinatge, judo, gimnàstica rítmica, poliesportiu –on es practiquen futbol, handbol i bàsquet de manera rotativa–, futbol i bàsquet benjamí i aleví, hoquei patins, vòlei o piscina. Entre les de tota la vida, també trobem l’anglès i l’Espai Deures, o les de caràcter artístic, com el ball i el teatre. L'oferta també n'inclou d’altres més originals, com els escacs, el dibuix manga o la batuescola, així com opcions per endinsar-se en l’àmbit tecnològic.

Impactant. Sorprenent. Emocionant. Divertit. Així descriuen el Pol, la Marcia, el Marc i la Maria, alumnes de 4t d'ESO del Col·legi Montserrat, el moment d'aquest dissabte en què han fet navegar un vaixell a la platja del Somorrostro de Barcelona. No és un vaixell qualsevol; l'han construït ells mateixos a l'escola, en un projecte que ha convertit el centre escolar en una autèntica drassana. L'experiència forma part del projecte Harbors-BCN, una iniciativa que va néixer a París el 2022 per reactivar la riba del riu Sena a través d'embarcacions de fusta i amb la implicació de col·lectius en risc d'exclusió. Diverses institucions han volgut replicar el projecte a Barcelona, vinculant-lo a la celebració de la Copa Amèrica aquest 2024, i van proposar-ho a l'escola Montserrat, que s'ha convertit en la primera escola de l'Estat a participar i a fer-se seu aquest projecte educatiu.

Amb 47 anys, la Núria Rello, arquitecta, ha començat una nova etapa professional com a professora en un institut. Explica que des de sempre la docència li havia cridat l'atenció. Però va començar a treballar, com a autònoma, des d'acabada de llicenciar i no trobava el moment de fer el curs per obtenir el certificat d'aptitud pedagògica (CAP). Quan es va transformar en màster ja ho va veure més complicat i pràcticament tenia la idea abandonada quan va notar que li baixava la feina. "O ho faig ara o ja no ho faré", va pensar. Rello no volia fer un canvi de rumb professional, sinó que volia "obrir-se portes". Així que es va apuntar al màster en línia per poder-lo combinar amb la feina al despatx d'arquitectura i amb la família i en va gaudir. "Crec que era la rara del màster, però m'ho vaig passar bé". A l'institut on va fer les pràctiques el curs passat, a Ripollet, també va sortir una plaça de difícil cobertura i, així, s'ha pogut estrenar de professora de matemàtiques i tecnologia, dues especialitats que costen de cobrir.

M’han atribuït tantes fòbies que ja n’he perdut el compte. Me les prendria seriosament i m’analitzaria a fons, em sotmetria a teràpia d’electroxocs si les vomitives acusacions tinguessin algun fons de veritat. Només puc confessar una fòbia que pateixo de debò des que era petita: tinc una por irracional i profunda als camaleons. Cada cop que en veig un sento un fàstic irrefrenable, només de pensar-hi em venen unes nàusees del tot inexplicables. És una por atàvica heretada de la meva àvia paterna: quan l’acompanyava a l’hort a i en vèiem un enfilat a la branca de la figuera, quiet i inofensiu, de seguida m’alertava sobre el perill que comportava estar en presència d’un camaleó. Tapa’t la boca, em deia, o et cauran les dents. Hi ha supersticions que encara que les racionalitzis i vegis que són absurdes i ridícules, queden gravades per la força amb què te les van transmetre persones que són importants per a tu. En el meu dia a dia, per sort, no solc ensopegar amb camaleons, però potser em ve d’aquí, el rebuig visceral als hipòcrites i els falsos, a tots el que canvien de valors i discurs segons qui tinguin davant, els que diuen una cosa i en fan una altra o amaguen les seves veritables intencions. El pobre animal només fa ús d’una estratègia de supervivència, d’adaptació al medi, però en les persones tenir dues cares em sembla la més covarda i repulsiva de les actituds, la font de molts dels nostres mals.

Ens ho hem sentit dir tota la vida, ens ho han repetit tant, que els immigrants abaixem el nivell acadèmic del país, que al final ens ho hem cregut. És una llosa feixuga, un prejudici amb el qual ens hem encarat de diferents maneres. N’hi ha que compleixen amb la profecia del fracàs comportant-se com s’espera que ho facin en tant que moros o sudaques, que és el que amaga el molt asèptic “nouvinguts” (nouvinguts amb accent gironí o lleidatà, quines coses!). A l’altre extrem hi ha els que intenten desmuntar l’estigma esforçant-se fins a extrems inhumans, flagel·lant-se si un dia es deixen una geminada o una ce trencada: el petit error demostra la tara congènita per ser “de fora”. Com a alumne no respons només pel teu rendiment individual, sinó que ho fas com a representant d’un col·lectiu en el qual algú t’ha inscrit sense tu haver-ho triat. El teu fracàs farà més sòlid i robust el prejudici, el teu èxit diran que és una excepció i que una flor no porta la primavera. Que algú m’expliqui quantes flors calen per fer esclatar la primavera en el si d’aquest racisme tan enquistat, perquè jo ja porto uns quants anys coneixent excepcions que sempre s’exclouen de la norma fatal del fracàs escolar.

La notícia dels resultats de l’informe PISA a Catalunya ha multiplicat el tràfic de comentaris i missatges rebuts. Després de garbellar-los, heus aquí un resum d'idees.

Fa deu dies un menor de 14 anys va apunyalar tres professors i dos alumnes en un institut de Jerez de la Frontera. Ara hem sabut que 24 hores abans un altre estudiant va amenaçar amb unes tisores diversos companys d'un centre a l'Hospitalet de Llobregat. 

A les llars d’infants, les companyes que hi treballen fa anys que clamen amb força el deure que té l’escola de creure en les potencialitats de tots els infants. En els dos primers anys de vida la creativitat del cervell arriba al clímax, afavorint dues de les conquestes que ens ajudaran de manera més transcendental a ser persones lliures i autònomes: l’autonomia del moviment i el llenguatge. 

L'escena es repeteix cada dia laborable, entre les 8.30 i les 9.30 h del matí, i també a la tarda. Una gran cinta vermella separa dos vagons i prohibeix el pas als passatgers de la línia del Vallès, la S1 i la S2, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) que fan el trajecte Barcelona-Sabadell i Barcelona-Terrassa, passant per Sant Cugat. Els usuaris s'agrupen a la resta de vagons, força plens en hora punta. Les cintes indiquen que són vagons reservats per a escolars que van als seus centres educatius, un servei que FGC ofereix des del 2004 però que les últimes setmanes ha generat polèmica a les xarxes socials i als mateixos trens.