Tot i que va néixer en una petita ciutat al sud-oest d'Alemanya quan el Mur de Berlín ja havia passat a la història, Charlotte Gneuss (Ludwigsburg, 1992) va créixer escoltant les històries que els pares li explicaven sobre la seva joventut a Dresden durant els anys de la RDA. "Com que n'havien pogut fugir molt aviat, no tenien cap problema per parlar-ne", recorda ara. Ella va fer el moviment invers: quan va fer 18 anys es va mudar a Dresden per estudiar treball social, i d'allà va marxar a Leipzig, on es va formar en escriptura creativa. "Gràcies a la meva àvia em vaig convertir en una gran lectora des de petita. Potser era inevitable que algun dia provés d'escriure", comenta. L'arrel de Gittersee, la seva primera novel·la –publicada ara en català a Periscopi, traduïda per Carlota Gurt, i en castellà a Acantilado, traduïda per Alberto Gordo–, són tres frases que se li van acudir seguides a l'autora i que la van convidar a estirar el fil, emportant-se-la fins a l'Alemanya on van créixer els seus pares: "Teníem setze anys. Només dos nois. En Thorsten i en David".

Fa gairebé quinze anys que Teju Cole (Kalamazoo, Michigan, 1975) va publicar Ciutat oberta –en català a Quaderns Crema, traduïda per Xavier Pàmies–, una novel·la introspectiva i subtil protagonitzada per un noi que es passeja per la Nova York contemporània i la descriu amb una prosa exquisida i alhora crítica amb els rastres de racisme i colonialisme que encara s'hi poden trobar. Cole, que des del 2018 ha canviat Brooklyn per Boston i és professor a la Universitat Harvard, ha visitat Barcelona per presentar un nou llibre, Papel negro (Acantilado, 2025; traducció al castellà de Miguel Temprano García). El recull d'assajos planteja un recorregut intel·ligent i erudit per alguns dels seus múltiples interessos culturals: dedica pàgines inspirades a il·luminar la pintura de Caravaggio o a reivindicar les ombres presents als quadres de Kerry James Marshall; recorda la seva afició juvenil pels animals a partir de la pregunta de si les panteres negres existeixen o són una invenció; homenatja una de les seves àvies; recorda Edward Said, autor d'Orientalisme i defensor de la causa palestina; explica també com des de l'arribada als Estats Units des de Nigèria, amb gairebé 18 anys, va començar a ser definit com a "africà".

Un melòman català va sopar una vegada amb Alfred Brendel, traspassat dimecres passat a Londres, i va preguntar-li si creia que tocar el piano era solament una qüestió de tècnica, o si era fonamental posseir també una idea, o una concepció intel·lectual, d’allò que s’interpretava, fos Bach, Haydn, Mozart, Beethoven o Schubert.

[Recuperem aquesta entrevista feta a Marràqueix el 27 de setembre del 2024 en motiu del Premi Formentor 2024]

La nova seu de l'Editorial Acantilado transmet la sofisticació del seu catàleg, en què conviuen el bo i millor de la literatura europea –de Montaigne a Stefan Zweig, Adam Zagajewski i Natalia Ginzburg– amb noves veus com les de Charlotte Van den Broeck, Afonso Reis Cabral i Helen Oyeyemi. Dirigida des de fa una dècada per Sandra Ollo (Pamplona, 1977), Acantilado acaba de ser reconeguda amb el Premio Nacional a la millor tasca editorial per "l'excel·lència" del seu projecte, que va fundar i liderar Jaume Vallcorba (Tarragona, 1949 - Barcelona, 2014) el 1999.

Aquesta història comença a la piscina municipal de la petita ciutat belga de Turnhout fa menys de dues dècades. Des que es va inaugurar el 2005, l'equipament mai no va obrir més de tres mesos seguits per culpa de múltiples i peculiars incidències, com ara avaries elèctriques, la contaminació de l'aigua i fins i tot l'enfonsament de la sala de màquines en el terreny pantanós on s'aixecava l'edifici. La primera vegada que Charlotte Van den Broeck, autora de Saltos mortales (Acantilado, 2024; trad. de Gonzalo Fernández Gómez), va visitar la piscina de Turnhout tenia 14 anys: "Ho recordo perquè abans mai no havia anat a un lloc sense la supervisió dels meus pares", fa memòria. Era el 2006, i l'adolescent que era llavors no trigaria a sentir-se atreta pels problemes constants del recinte. "Créixer en un lloc on la piscina estava gairebé sempre tancada era un pal. Les piscines són un lloc singular perquè es troben en un punt intermedi entre el que és públic i el que és privat –continua–. Si hi vas quan ets adolescent, és un dels primers espais en què t'adones que el teu cos està canviant per com t'observen alguns dels usuaris. Passes de ser una nena invisible a una dona visible".

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

En pocs mesos, Manel Ollé ha presentat novetats en els diferents fronts –activisme tuitaire a banda— de la seva poligrafia: Plagia millor (Periscopi) com a crític literari, Les arts xineses de l’ebrietat (Vibop) com a poeta i Islas de plata, imperios de seda com a historiador de l’Àsia Oriental. Aquest darrer se situa als evocadors confins del món aleshores conegut, a cavall dels segles XVI i XVII, en un tauler dominat pel xoc d’interessos imperials europeus i asiàtics, i amb uns protagonistes en què es barregen comerciants, pirates, funcionaris, missioners i navegants diversos. Qui no es deixi espantar per la barreja d’exotisme i erudició, gaudirà d’un llibre revelador sobre l’impacte decisiu d’aquells temps, geografies i cultures en un món en globalització i a través d'un text juganer, eclèctic de fonts, ric en mirades i ben escrit.

"El que és absent és molt present a les nostres vides", assegura l'alemanya Judith Schalansky (Greifswald, 1980), que a Inventari de coses perdudes (Més Llibres / Acantilado) s'endinsa en la història d'una dotzena de desaparicions, recents o no, amb l'objectiu de reivindicar-ne la importància: hi ha des de la romana Vil·la Sacchetti fins als poemes de Safo –dels quals n'han sobreviscut només alguns fragments–, una pel·lícula perduda de Friedrich W. Murnau i el pelut tigre del Caspi. "Soc d'aquelles persones que es poden considerar melancòliques: el que ja no hi és m'atreu més que el que existeix –continua–. Quan una cosa desapareix va a parar a un lloc de la nostra ment entre la realitat i la llegenda".

"En aquella època, jo havia embogit", admet el narrador i protagonista de l'última i enlluernadora novel·la de Yannick Haenel (Rennes, 1967), Que no te quiten la corona, guanyadora del premi Médicis el 2017. L'autor francès es va donar a conèixer als lectors catalans el 2010 amb Jan Karski (Empúries/El Aleph), reconstrucció de la vida d'un resistent polonès durant la Segona Guerra Mundial, objecte d'una notable polèmica quan va ser acusada de plagi pel cineasta Claude Lanzmann.

No és cap secret que l'obra de Georges Simenon és una de les més prolífiques i populars del segle XX. Entre les seves xifres hi ha la venda de més de 550 milions d'exemplars –en 55 llengües– de les seves 193 novel·les, de les quals n'hi ha 72 de protagonitzades pel cèlebre comissari Maigret.

Afonso Reis Cabral és una de les últimes revelacions de la literatura portuguesa. Nascut a Lisboa el 1990, va debutar als 15 anys amb un llibre de poemes, Condensaçao, seguit una dècada més tard de la novel·la Mi hermano, que ara publica Acantilado en castellà, traduïda per Isabel Soler. Guanyadora del premi Leya, dotat amb 100.000 euros, la novel·la va permetre que Reis Cabral, que tot just havia començat a treballar al sector editorial després de llicenciar-se en estudis portuguesos i lusòfons, pogués dedicar-se a la propera novel·la amb calma. Pão de Açúcar també va ser recompensada, el 2019, amb el premi José Saramago.

A Petita faula, Franz Kafka (1883-1924) en té prou amb un paràgraf per explicar la desesperació d’un ratolí que, al final del seu periple, només té dues opcions: precipitar-se cap al parany que l’esclafarà o fer mitja volta i deixar que el gat que el persegueix se’l cruspeixi. L’angoixa existencial és un dels extrems de la literatura de Kafka. L’altre seria el sentit de l’humor -sovint retorçat- que impregna narracions com Un informe per a l’Acadèmia, protagonitzada per un mico que, un cop atrapat i engabiat pels homes, decideix rebaixar-se al seu nivell i comportar-se com ells -és a dir, com nosaltres-. Tot el conte és el discurs que el mico pronuncia davant de l’Acadèmia en què acaba d’ingressar.

Una festa dedicada a “l’amor a la literatura, al pensament, al diàleg, a la feina ben feta i, sobretot, a la llibertat”. Així sintetitzava Sandra Ollo, editora de Quaderns Crema i Acantilado, la vetllada que va convertir el sumptuós hotel Alma del carrer Mallorca en un niu d’escriptors, editors, llibreters i periodistes durant la nit d’ahir, amb la presència de més de trenta autors de la casa com Antoine Compagnon, Bruno Monsaingeon, Stefan Chwin, Rafael Argullol, Ramón Andrés i Josep Maria Esquirol.

Quan, ara fa poc més de cinc anys, l'editor Jaume Vallcorba va morir a conseqüència d'un càncer que va interrompre prematurament la seva tasca al capdavant de Quaderns Crema i Acantilado, Sandra Ollo –filòloga i parella de l'editor– va decidir que continuaria la tasca del seu marit. Un lustre després, Ollo ha aconseguit revitalitzar Quaderns Crema reeditant les novel·les de Francesc Trabal, apostant per Margaret Atwood en català i llançant noves veus com la de Pol Beckmann –a més de mantenir noms com els de Sergi Pàmies, Quim Monzó i Francesc Serés–, i ha diversificat encara més els interessos d'Acantilado, que, a més de continuar publicant –i reimprimint– obres d'autors emblemàtics de la casa com ara Stefan Zweig, Martí de Riquer, Imre Kértesz, Adam Zagajewski, Joseph Roth i Slawomir Mrozek, ha aprofundit en l'assaig filosòfic i musical amb obres de referència com La música en el castillo del cielo, de John Eliot Gardiner, i una gran biografia de Jan Swafford sobre Beethoven.

'Una leve exageración' d'Adam Zagajewski. Acantilado. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. 300 pàg. / 22 €

El gener de 1932, durant una breu estada en una vil·la de la Costa Blava francesa, Georges Simenon va escriure la catorzena novel·la de la sèrie del comissari Jules Maigret, El caso Saint-Fiacre, que s’havia donat a conèixer el maig de l’any anterior amb Pietr, el letón. Un mes després, Fayard posava el llibre en circulació. Al març n’apareixeria un altre, Chez les flamands, i a l’abril encara un tercer, Le fou de Bergerac. L’embranzida inicial del personatge, però, es va estroncar de cop un parell d’anys després, quan l’autor belga va publicar -el títol és simptomàtic de l’esgotament- Maigret. Tot i que va continuar traient suc al personatge a través de narracions que publicava a la premsa, Simenon no va recollir en volum cap altra peripècia del personatge fins al 1942. Maigret revient va inaugurar tres dècades més de feina intensa: en van sortir una cinquantena llarga de títols, l’últim dels quals va ser Maigret et monsieur Charles (1972).

“Amor és tot el que eleva, amplia i enriqueix la nostra vida”, va dir Franz Kafka a un dels seus millors amics, el poeta Gustav Janouch. El 1922, dos anys abans de morir, l’autor d’ El procés reconeixia als Diaris que mai ningú li havia dit “T’estimo”. En la primera cita trobem el Kafka que va seduir la periodista Milena Jesenská durant uns mesos del 1920. En la segona, un balanç vital pessimista, que es va anar agreujant a mesura que la tuberculosi anava rosegant els pulmons d’aquell escriptor que s’havia guanyat la vida treballant en el negoci de les assegurances.

Una dècada abans que Hitchcock planegés Psicosi amb la intenció de privar els espectadors de l’estrella, Janet Leigh, que els havia portat fins al cinema, durant dues terceres parts del metratge -fent-la assassinar a la dutxa del sinistre motel Bates-, Georges Simenon (1903-1989) ja havia posat en pràctica una estratègia més salvatge a Maigret en el Picratt’s, publicada en francès el 1951: al final del primer capítol, l’Arlette, la jove lleugerament alcoholitzada que a quarts de cinc de la matinada declarava a comissaria que al bar on treballava es planejava un crim, era trobada sense vida, hores després, al seu petit apartament. “El més vell deia que mataria la comtessa”, explica l’Arlette als brigadiers que estan de guàrdia. No se l’acaben de creure i, com que no consideren que la seva vida corri perill, l’envien a casa tota sola. La investigació de la mort de la noia passa a les mans del comissari Maigret, que emprèn la recerca de l’assassí a partir de les poques pistes que els seus col·legues li poden proporcionar.

El poeta polonès Adam Zagajewski (Lvov, Ucraïna 1945) ha estat guardonat amb el premi Princesa d'Astúries de les Lletres 2017. Zagajewski s'ha imposat a altres candidats que també optaven al guardó, com Joan Margarit, Juan Mayorga, Javier Marías i Emmanuel Carrère, entre altres.